Visionats: Console Wars, el documental

Fa un temps vaig parlar de la lectura del llibre Console Wars, tota una referència, ben popular a més, pel que fa a la bibliografia relacionada amb els videojocs. 

Us encoratjo a llegir l'entrada si no ho vau fer llavors, però de tota manera, per refrescar la memòria, diré que és un llibre de Blake J. Harris sobre l'anomenada "guerra de consoles" que es va produir entre Sega i Nintendo quan la primera va posar-se seriosament a intentar derrocar la reina del mercat dels videojocs i va lliurar una èpica batalla per aconseguir-ho, almenys als Estats Units, liderada pel senyor Tom Kalinske, president de Sega of America entre 1990 i 1996.

El llibre va ser tot un èxit, i es va parlar de la possibilitat d'adaptar-lo a una pel·lícula, amb l'actor Seth Rogen implicat en la seva producció. Finalment, el 2020 es va estrenar als Estats Units, a la cadena CBS, un documental de 69 minuts, i no està descartat que se n'acabi fent una sèrie documental.

Vaig esperar pacientment que arribés a Netflix, de la mateixa manera que s'hi han pogut veure coses com Atari: Game Over o la sèrie documental High Score, però això no va passar, així que l'he hagut de veure d'altres maneres, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

El documental, dirigit per Jonah Tullis i el mateix autor del llibre, plasma en format audiovisual els fets que el llibre descriu en forma de novel·la, i ho fa, naturalment, emprant el llenguatge propi dels documentals.

Això significa, és clar, la participació dels protagonistes d'aquella "guerra" entre dues companyies ara amigues però llavors rivals mortals en forma de testimonis, persones que ara tenen 30 anys més a les esquenes i que recorden, amb una barreja de respecte i rancor que no s'esforcen excessivament en dissimular, com va anar tot allò.

Són fets que ja coneixem si hem llegit el llibre o ens hem informat d'altres maneres sobre aquells apassionants anys de la indústria dels videojocs, però en presentar-se en un altre format val la pena encara que sigui com a recordatori de coses com la contractació del senyor Kalinske, el llançament de la Mega Drive, les pràctiques monopolístiques de Nintendo -que sí que, igual que al llibre, es presenta una mica com la companyia "malvada"-, la creació d'en Sonic, l'obtenció temporal de la corona per part de Sega gràcies a un encertat màrqueting (a banda de la qualitat dels seus jocs, és clar) o la seva posterior i estrepitosa caiguda per culpa de la guerra interna de Sega provocada per la tossuderia de la casa mare japonesa. 

Naturalment, no es pot explicar amb tant de detall tot el que surt al llibre -potser ho farà la futura sèrie documental, si l'acaben publicant-, però a canvi tenim l'ajuda de la música, el muntatge de to dramàtic i èpic -que pot arribar a posar-nos la pell de gallina si ens agrada el tema- o algunes animacions en pixel art que donen el toc d'humor per equilibrar la narració.

No sé si acabarà arribant de manera legal a alguna de les plataformes d'streaming, però a mi m'ha agradat molt tornar a seguir la història en un altre format i veient i sentint els seus protagonistes. De debò, molt recomanat. 

Visionats: High Score

No hi ha gaires documentals sobre videojocs a les plataformes de streaming -sí a YouTube, però són fets per aficionats, independentment de la seva qualitat de producció i la seva rigorositat-, però quan n'hi ha algun m'agrada veure'l, i fa uns anys és el que vaig fer amb Atari: Game Over, del qual vaig parlar en aquesta entrada.

Ha arribat el moment de parlar d'un altre, en aquest cas en forma de sèrie documental produïda per Netflix, que ja fa temps que està disponible (des d'agost de 2020), però del qual m'havia saltat un capítol (no passa res, són força autoconclusius) sense voler, error que per coses de la vida no havia solucionat fins ara. 

High Score, amb 6 episodis d'entre 37 i 47 minuts, i amb direcció de William Acks, Sam LaCroix, France Costrel (que figura com a creador de la sèrie) i Melissa Wood, fa un repàs dels inicis dels videojocs -almenys pel que fa a la seva explosió, no als seus orígens- tot entrevistant figures clau que van fer aportacions revolucionàries per a aquest mitjà d'entreteniment.

Als més entesos en la matèria probablement és una sèrie que probablement no els ensenyarà res de nou, però encara que coneguem, perquè som uns frikis que a més de jugar a videojocs ens encanta llegir o sentir parlar sobre ells, moltes de les coses que la sèrie ens explica, sempre hi haurà algun detall nou, o com a mínim ens agradarà veure-ho en format audiovisual, raó per la qual ja val la pena.

Al primer episodi, per exemple, se'ns parla de quan les recreatives van començar a ser un èxit brutal, i tenim testimonis del nivell d'en Tomohiro Nishikaido, creador de l'Space Invaders, o en Tôru Iwatani, el pare d'en Pac-man -amb qui, per cert, em vaig fer una foto a la RetroBarcelona de 2017-, el cofundador d'Atari Nolan Bushnell o la Rebecca Heineman, guanyadora del primer torneig estatunidenc de l'Space Invaders en versió Atari 2600 i respectada programadora.

Però també tenim la tendra història d'en Jerry Lawson, creador dels cartutxos de videojocs per a la consola Fairchild Channel F, de 1976, molt probablement invisibilitzada pel fet que era afro-americà. A la foto tenim el seu fill i el seu net.   

El segon gira al voltant de la revolucionària arribada de Nintendo a la indústria dels videojocs, o més ben dit del seu primer gran èxit, el Donkey Kong, com va ressuscitar el mercat estatunidenc després del crash de 1983 amb la NES i, a partir d'aquí, moments tan destacats com el Nintendo World Championship de 1990, amb el seu guanyador, en Jeff Hansen (a la foto), el funcionament de les oficines de Nintendo of America, amb el servei d'atenció als videojugadors, també la creació de la revista Nintendo Power i el cas d'Universal contra Nintendo per en Donkey Kong, que s'assemblava sospitosament a en King Kong. 

Al tercer, amb testimonis com el matrimoni de la Roberta i en Ken Williams, creadors del Mystery House -primera aventura gràfica de la història-, el dissenyador dels Final Fantasy Yoshitaka Amano o en Ryan Best, creador d'un dels primers videojocs LGBT, el GayBlade, es repassa l'evolució de les aventures de text cap a les gràfiques i els RPG. 

El quart gira al voltant de l'anomenada Console Wars, de la qual ja vaig parlar en ressenyar-ne el llibre i en tornaré a parlar quan hagi vist el documental que se'n va estrenar fa uns mesos, tot i que no ha arribat, quan escric això, a cap plataforma d'streaming de l'estat espanyol. 

Així, doncs, explica de manera sintètica i -potser perquè coneixia més el tema ho vaig detectar fàcilment- ometent els temes més polèmics, com la Sega of America liderada per en Tom Kalinske va clavar un cop de puny a la taula amb la Mega Drive per competir amb Nintendo i les seves NES i Super Nintendo, així com la creació i l'èxit d'en Sonic amb en Hirokazu Yasuhara i en Naoto Ohshima, la importància d'Electronic Arts en l'auge de la Mega Drive, i altre cop -a la sèrie sembla és un tema recurrent- un torneig de videojocs, en aquest cas el Sega World Championships de 1994, amb el seu guanyador Chris Tang (a la foto).

Al cinquè el tema són els videojocs de lluita, bàsicament Street Fighter II i Mortal Kombat, les circumstàncies de la creació dels quals es repassen amb els testimonis de l'Akira Nishitani (a la foto) i l'Akira Yasuda, responsables dels dissenys del primer, i d'en John Tobias, cocreador del segon. 

Un altre tema important que s'explica és com la violència als videojocs, sobretot a causa dels fatalities del Mortal Kombat però també del polèmic Night Trap, dirigit per John Riley, que dona la seva interessant versió de la històra al documental, va desembocar en una campanya antivideojocs al Congrés dels Estats Units el 1993 que va acabar amb la creació del sistema de qualificació per edats d'aquell territori, l'anomenat ESRB. 

No menys important és el testimoni d'en Takahiro Nakano, un altre cop un guanyador de torneig, en aquest cas del de l'Street Fighter II Turbo que va tenir lloc al Japó el 1993, i com després d'allò es va passar anys i panys avorrit com a oficinista fins que li van oferir la possibilitat d'entrar als e-sports. Qui diu que els videojocs no ens poden donar una feina?

L'últim episodi -i em sembla que no hi haurà una segona temporada, per desgràcia- parla de l'arribada de les 3D als videojocs, agafant com a títols clau l'Star Fox de la Super Nintendo per una banda -el dibuix que il·lustra el capítol, captura d'un dels molts moments de la sèrie que es representen amb animació pixel art, pertany a aquesta història, amb els creadors Dylan Cuthbert i Giles Goddard al davant i en Shigeru Miyamoto al fons- i el Doom, per a PC, per l'altra, amb el testimoni del seu llegendari creador, en John Romero. 

Acaba així una minisèrie, podríem dir, de gran qualitat audiovisual -menció especial a la música electrònica de Power Glove, nom efectivament basat en l'infame perifèric de la NES i amb què s'identifica el grup responsable de l'aclamada banda sonora del Far Cry 3: Blood Dragon-, una narrativa clara que es permet breument viatjar al futur -el nostre present- quan cal per relacionar fets, com en el cas dels e-sports i un objectiu clar, que és explicar de manera amena i per a tots els públics l'auge dels videojocs des de finals dels anys 70 fins a mitjan dècada dels 90.  

El gran atractiu, per a mi, de High Score és que, a més d'explicar-nos coses que potser sabíem -o no- en un format més fàcil de digerir, ens acosta històries humanes, de persones més o menys conegudes de la indústria, que és un plaer sentir parlar amb la seva veu i explicant-nos batalletes. 

Se li ha criticat que passa de llarg per alguns videojocs i algunes qüestions molt importants de la història del mitjà, i és veritat, però trobo que l'enfocament era un altre: donar el punt de vista de persones concretes sobre aspectes concrets, i de pas mostrar-nos històries personals i fins i tot commovedores, que ajuden a visibilitzar noms que havien caigut injustament en l'oblit. 

Per a mi, que no es parli del Tetris, per exemple, és un preu que val la pena pagar, si el que obtenim a canvi és el que ens ofereix aquesta sèrie documental. Ja hi ha molts altres fòrums on podem entrar en detalls, reivindicar coses o fer bullir l'olla en general.

 

Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.

Compres: juny de 2018

Aquest mes agafo el meu crèdit negatiu d'un joc i l'augmento a dos negatius, ja ho avanço. Per si no es recorda, es tracta del meu propòsit de comprar un videojoc físic al mes com a màxim, amb la intenció de reduir la despesa i de no deixar que creixi tant la pila de títols que tinc però no toco per manca de temps.

La culpa, però, és de canvis de dates de llançament d'alguns jocs, cosa que hauria de significar que acabaré recuperant el saldo, però cada cop hi confio menys. En fi, comencem.

Anunciat fa mesos, tenia moltes ganes de tenir el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection per a la Switch, on es recullen 12 títols de la saga en versió recreativa, cosa que no és habitual, perquè normalment tenim les versions de les consoles. Són:

-Street Fighter (la primitiva i oblidada primera entrega, per la qual sentia molta curiositat)

-Street Fighter II: The World Warrior

-Street Fighter II': Champion Edition

-Street Fighter II Turbo: Hyper Fighting

-Super Street Fighter II: The New Challengers

-Super Street Fighter II Turbo

-Street Fighter Alpha: Warrior's Dreams

-Street Fighter Alpha 2

-Street Fighter Alpha 3

-Street Fighter III: New Generation

-Street Fighter III: 2nd Impact

-Street Fighter III: 3rd Strike

Aquest és el que havia de sortir al maig i finalment se'n va anar al juny. Però bé, el cas és que em feia molta il·lusió tenir-lo per poder conèixer bé la mítica saga, una de les meves preferides, i dedicar a cada joc, per petites que siguin les novetats en alguns casos, força temps.

A més, té molt de material extra, amb informació detallada de tots els jocs i del context històric en què es van llançar, tot un museu que els amants de la saga no s'haurien de perdre.

Més il·lusió encara em va fer -diria que fins i tot vaig fer un petit bot a la cadira- assabentar-me que sortia el Donkey Kong original a la línia Arcade Archives per a la Switch.

Primer, per la importància del joc, un dels grans dels primers temps del sector, que tampoc no havia tocat gaire fins ara. Però sobretot perquè va ser un anunci totalment inesperat, i a sobre amb un dia d'antelació.

I va ser inesperat no només perquè no s'havia anunciat a la llista de futurs títols arcade de Nintendo de fa uns mesos, dels quals fins ara només havien sortit 3 jocs, sinó perquè el Donkey Kong de recreativa no s'havia rellançat mai, en cap consola de Nintendo, per la disputa legal que va tenir lloc amb Ikegami Tsushinki, que havia programat el joc en col·laboració amb Nintendo l'any 1981 i que va ser traïda per la Gran N quan aquesta va decidir que necessitava més unitats i les va fer pel seu compte. No es va fer públic en què consistia l'acord extrajudicial a què van arribar, però devia impedir que sortís el joc, perquè fins ara no s'havia pogut veure la ROM original de manera legal.

També pot ser que Hamster hagi negociat la incorporació del videojoc a la seva línia tractant-lo com a third-party i Nintendo i Ikegami s'hi hagin avingut, però no s'ha explicat.

El que estava totalment previst era el Mario Tennis Aces, la nova entrega de la saga tennística per a la Switch, que vaig poder provar en una demo a principis de mes i que em va convèncer prou.

A més, té un munt de personatges de l'univers d'en Mario i pot donar molt de joc, encara que això que es publiciti com "el Mario Kart de la raqueta" em sembla exagerat.

Un títol indie i digital del qual vaig llegir coses molt bones quan va sortir, però que precisament perquè és només digital trobava una mica car.

Al final m'he fet amb el Golf Story a un preu reduït, aprofitant una rebaixa i el fet de poder-lo adquirir a l'eShop mexicana, que ha fet que em sortís millor. A veure quan tinc temps per dedicar-li, però.

Si els càlculs quedaven alterats pel retard del recopilatori dels Street Fighter, també hi ha contribuït el procés contrari, l'avançament de la data de sortida d'un altre recopilatori, que havia de sortir al juliol i al final ha estat al juny.

Es tracta del Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, amb les remasteritzacions del tres primers jocs de la saga del que erròniament s'acostuma a considerar una mena de mascota de les PlayStation -tot i que ha tingut jocs en d'altres consoles-: Crash Bandicoot, Crash Bandicoot 2: Cortex Strikes Back i Crash Bandicoot: Warped. Una compilació que ja havia sortit per a la PlayStation 4 l'any passat, però que un any menys un dia després ha arribat també a PC, Xbox One i el sistema per al qual l'he comprat jo, la Switch.

Aprofitant que havia acumulat prou punts de MyNintendo i que una part caducava amb el mes de juny, després de donar-hi moltes voltes els he fet servir amb el Top Hunter Roddy & Cathy, de la línia ACA Neo Geo.

És un dels títols de la mítica consola que ara puc jugar de manera legal sense endeutar-me gràcies a la Switch, però en aquest cas l'he comprat per les bones opinions que n'he llegit, sense cap experiència prèvia.

I ara, per acabar, unes adquisicions que no són ben bé compres. Feia temps que seguia els llibres sobre videojocs Console Wars, de Blake J. Harris, i Service Games: The Rise and Fall of Sega, de Sam Pettus.

També feia temps que volia trobar la manera de jugar ocasionalment en emuladors de recreativa (MAME) al PC amb un comandament, i el més raonable passava per aconseguir el receptor de senyal sense fils per a comandaments de la Xbox 360.

I comentant-ho al grup de WhatsApp que tinc amb els companys de Retroscroll el company Salore va dir que ell tenia tot això i que no ho volia, i m'ho va dur a la passada 53a Reunió d'Usuaris de l'MSX, on el vaig haver d'obligar a que m'acceptés un pagament simbòlic, ja que ell m'ho volia donar i jo no tenia res d'equivalent amb què obsequiar-lo i que així fos un intercanvi de regals. Gràcies, company!

I així ha estat aquest mes, després del qual passo a tenir un crèdit negatiu de dos videojocs físics, però en part, com deia més amunt, per canvis de dates de llançament.