Visionats: Console Wars, el documental

Fa un temps vaig parlar de la lectura del llibre Console Wars, tota una referència, ben popular a més, pel que fa a la bibliografia relacionada amb els videojocs. 

Us encoratjo a llegir l'entrada si no ho vau fer llavors, però de tota manera, per refrescar la memòria, diré que és un llibre de Blake J. Harris sobre l'anomenada "guerra de consoles" que es va produir entre Sega i Nintendo quan la primera va posar-se seriosament a intentar derrocar la reina del mercat dels videojocs i va lliurar una èpica batalla per aconseguir-ho, almenys als Estats Units, liderada pel senyor Tom Kalinske, president de Sega of America entre 1990 i 1996.

El llibre va ser tot un èxit, i es va parlar de la possibilitat d'adaptar-lo a una pel·lícula, amb l'actor Seth Rogen implicat en la seva producció. Finalment, el 2020 es va estrenar als Estats Units, a la cadena CBS, un documental de 69 minuts, i no està descartat que se n'acabi fent una sèrie documental.

Vaig esperar pacientment que arribés a Netflix, de la mateixa manera que s'hi han pogut veure coses com Atari: Game Over o la sèrie documental High Score, però això no va passar, així que l'he hagut de veure d'altres maneres, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

El documental, dirigit per Jonah Tullis i el mateix autor del llibre, plasma en format audiovisual els fets que el llibre descriu en forma de novel·la, i ho fa, naturalment, emprant el llenguatge propi dels documentals.

Això significa, és clar, la participació dels protagonistes d'aquella "guerra" entre dues companyies ara amigues però llavors rivals mortals en forma de testimonis, persones que ara tenen 30 anys més a les esquenes i que recorden, amb una barreja de respecte i rancor que no s'esforcen excessivament en dissimular, com va anar tot allò.

Són fets que ja coneixem si hem llegit el llibre o ens hem informat d'altres maneres sobre aquells apassionants anys de la indústria dels videojocs, però en presentar-se en un altre format val la pena encara que sigui com a recordatori de coses com la contractació del senyor Kalinske, el llançament de la Mega Drive, les pràctiques monopolístiques de Nintendo -que sí que, igual que al llibre, es presenta una mica com la companyia "malvada"-, la creació d'en Sonic, l'obtenció temporal de la corona per part de Sega gràcies a un encertat màrqueting (a banda de la qualitat dels seus jocs, és clar) o la seva posterior i estrepitosa caiguda per culpa de la guerra interna de Sega provocada per la tossuderia de la casa mare japonesa. 

Naturalment, no es pot explicar amb tant de detall tot el que surt al llibre -potser ho farà la futura sèrie documental, si l'acaben publicant-, però a canvi tenim l'ajuda de la música, el muntatge de to dramàtic i èpic -que pot arribar a posar-nos la pell de gallina si ens agrada el tema- o algunes animacions en pixel art que donen el toc d'humor per equilibrar la narració.

No sé si acabarà arribant de manera legal a alguna de les plataformes d'streaming, però a mi m'ha agradat molt tornar a seguir la història en un altre format i veient i sentint els seus protagonistes. De debò, molt recomanat. 

Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.

Crònica de RetroBarcelona 2018: 6a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més, i que duri, s'ha pogut viure a la capital de Catalunya un dels esdeveniments més importants sobre videojocs en aquesta banda del Danubi, la Barcelona Games World, però aquí el que ens interessa és la part de RetroBarcelona, abans independent però ara integrada a en aquest nom més atractiu per al gran públic.

Es va celebrar del 29 de novembre al 2 de desembre i, a diferència de l'any passat, que només hi vaig poder anar una tarda, aquest cop he estat amb els companys de Retroscroll, a l'estand, una tarda i un dia sencer fent-la petar en persona després de mesos i mesos de converses a WhatsApp i jugant a tot el que hem tingut temps de jugar, perquè encara que posem els nostres sistemes a disposició dels visitants, a nosaltres també ens agrada jugar, i tenir tot allò al davant és una temptació massa gran com per no fer-ho quan alguna màquina queda lliure.

Amb el cartell ja queda clar, però enguany la gran homenatjada era la Mega Drive, llegendària i estimadíssima consola que ha fet els 30 anys i que tenia també una exposició parcialment dedicada, amb objectes com aquests:

La capsa amb la consola, el comandament, els cables i prou, no cal res més, ara, per despertar-nos la nostàlgia...

Però també havíem de veure la consola en si, aquí amb diversos perifèrics muntats per tal d'ensenyar com en podia arribar a ser, de monstruosa, si hi eren tots alhora, encara que aquesta proposta és més aviat humorística (però en principi funcional).

Hi havia unes quantes mostres, també, dels seus títols més emblemàtics, amb algunes joies que molts de nosaltres no havíem vist en persona o, com a mínim, sabem que mai podrem tenir perquè han assolit preus elevadíssims, com el Mega Man: The Wily Wars que es veu a la part inferior dreta de la imatge.

No em vull allargar gaire més amb aquesta part de l'exposició, però després de la Mega Drive teníem unes quantes consoles més antigues exposades, curiositats amb més o menys èxit (normalment poc) que venien d'una època molt experimental, i on es podien trobar, entre moltíssimes altres coses, sistemes com la mítica Intellivision de Mattel (sí, la fabricant dels Masters de l'Univers o la Barbie), de 1979...

...o la consola d'Atari dedicada al Pong, de 1975, acompanyant consoles de Sega d'abans de la Master System, o de Nintendo d'abans de la Famicom/NES, i algunes altres que jo només coneixia de nom, però que no havia vist mai, o que directament no coneixia de cap de les maneres. Una delícia, vaja.

El convidat estrella de la fira havia de ser en Tom Kalinske, que durant els anys 90 va encapçalar la divisió americana de Sega, la va rescatar de la deriva en què es trobava i va ser cabdal perquè la Mega Drive s'enfrontés de tu a tu a la NES i la Super Nintendo (als Estats Units, almenys), i se'l recorda, entre altres coses, per haver influït en la versió definitiva del disseny d'en Sonic com a mascota, que va ser essencial perquè el nou representant fictici de la companyia triomfés i estirés el carro de Sega.

Malauradament, per problemes familiars, pocs dies abans de RetroBarcelona va haver de cancel·lar la seva aparició i ens vam quedar sense la seva presència. Una llàstima.

Val a dir que l'assistència del públic va ser molt bona, diumenge era ple de gom a gom i, a diferència del que va passar a la 4a edició, en què la part retro era una mica apartada i no hi arribava gaire gent, aquest cop s'ha pogut veure que el videojoc clàssic agrada a tota mena de públic, que sap veure-hi la diversió malgrat que els gràfics, el so i altres aspectes queden tècnicament molt per sota de les meravelles que es fan actualment.

Que a mi i als amants del retro en general no cal que ens convencin, però és agradable veure que no és només una cosa de pares que duen els fills petits i els ensenyen a què jugaven quan eren ells, els petits, sinó que adolescents i gent de vint-i-pocs anys també s'hi acosta, no arrossegada per cap progenitor ni cap nostàlgia que evidentment no sent per aquestes màquines, i s'ho passa bé.

Ja ho he dit abans: hi anava amb l'estand de Retroscroll, que com sempre oferia als visitants un munt de consoles de les nostres col·leccions personals per tal que la gent hi jugui.

Per desgràcia jo, que ja de per si portava moltes menys coses que altres companys que duien diverses màquines i monitors, concretament només una Nintendo 64 i una Atari 2600, vaig haver de comprovar amb disgust que aquesta última, que em feia especial il·lusió portar perquè és molt antiga i no l'havíem dut mai, no funcionava i caldrà intentar reparar-la.

Però per a sistemes antics ja hi havia, per exemple, la preciosa Vectrex o la vella Soundic, que malgrat la seva senzillesa gràfica gairebé sempre tenien gent enganxada als seus jocs provinents d'una època més simple.

Això sense desmerèixer altres consoles, des de la Turbografx fins a la primera Xbox, passant per la NES, la Super Nintendo, la Mega Drive, la PlayStation, la PlayStation 2 o la Master System.

Per al públic potser nosaltres no érem d'interès, però entre nosaltres sí que teníem moltes ganes de tornar-nos a veure, i jo, particularment, vaig gaudir de l'estona i les converses amb en Molsupo, en Dani, en Roger, la Vicky i més breument l'Ayate, i de fora de Retroscroll vaig poder parlar una mica amb l'Ivan de Tentáculo Púrpura i en Sikus i en Renner de Game Museum, tot i que amb en Murshus no vam arribar a coincidir.

Una salutació des d'aquí també a l'organització de RetroBarcelona, en particular en Carles, que ens va obsequiar amb menjar sa com aquest.

Amb alguns membres de Retroscroll o bé en solitari, segons el cas, vaig poder jugar una mica, tant en consoles com recreatives d'altres grups -i això sempre em ve de gust, perquè no els vaig fer cas a la seva època per un cúmul de circumstàncies i sempre ho trobaré a faltar-, a jocs com Golden Axe, Streets of Rage 2, Contra: Hard Corps, Out Run 2 (Xbox i recreativa), Street Fighter II i Street Fighter II Turbo o Windjammers. No gaire, però. Massa gent, hi havia, i ja va bé que sigui així.

També vaig fer un tomb ràpid per la part més moderna, la Barcelona Games World en si mateixa, el reclam per a la majoria del públic i el que fa que l'entrada sigui una mica elevada, i vaig poder veure llargues cues per provar títols de la PlayStation 4, de realitat virtual especialment...

...O aquesta escenificació d'una escena del tràiler de En Ralph destrueix internet, que s'estrena ara als cinemes com a seqüela de En Ralph el destructor (2013), actuació promocional que al capdavall té cabuda en un esdeveniment d'aquest tema i aquestes dimensions.

Coses ja llançades però recents, com el Marvel's Spider-man, exclusiu de la PlayStation 4, també tenien força protagonisme en l'enorme espai de la Fira Gran Via, on s'ha celebrat la BGW aquesta vegada, i en aquesta part hi havien muntat estand també múltiples botigues de marxandatge que podem trobar igualment al Saló del Manga. Hi ha certs interessos que se solapen entre el públic d'un esdeveniment i l'altre, certament.

Tornant a RetroBarcelona, però sense canviar de tema, la meva única compra -perquè a la part retro també hi ha botigues, per desgràcia a preus d'eBay llevat d'excepcions- va ser una d'inesperada, i ho era perquè havent preguntat preus altres anys ja no esperava trobar una Game Gear amb els condensadors canviats i, per tant, perfectament funcional, a un preu que em convencés.

Aquest cop la vaig trobar i no m'ho vaig pensar gaire, i és que fa anys me'n vaig comprar una de segona mà, però no li vaig canviar bé els condensadors que cal canviar-li per veure-la i sobretot sentir-la bé a l'actualitat -els passa a totes per culpa de la mala qualitat dels components originals-, i me la vaig tornar a vendre, derrotat.

Els anys van anar passant, si se'n veia alguna de reparada era massa cara i, mentrestant, els jocs que m'havia comprat continuaven, orfes, a la meva prestatgeria. El cas és que per fi m'he tret aquesta espina.

Me'n vaig anar a casa també amb l'Stranglehold, un videojoc de la Xbox 360 que no coneixia, però que l'esmentat Dani em va regalar, generós com sempre. Tot un detall.

Aquesta sisena edició de RetroBarcelona l'he pogut gaudir més que la de l'any passat, en què vaig tenir només unes 5 horetes que, a sobre, van estar en part dedicades a la "caça" de convidats, concretament el creador d'en Pac-man, el mestre Iwatani, i la veu d'en Mario, en Charles Martinet.

Tot i així, i encara per circumstàncies de la paternitat, no hi vaig estar tant com els altres membres del grup (que, a més, van muntar i desmuntar) ni com m'hauria agradat a mi -i tot i així estic agraït per haver-hi pogut anar un dia i mig-, però segurament 4 dies sencers també m'haurien semblat pocs, en aquesta gran festa dels videojocs. Passen volant, de debò, entre ser allà a l'estand a disposició de la gent, xerrar sobre allò que més ens agrada (i per part meva també aprendre dels experts en cada conversa) i jugar quan, de tant en tant, es pot. Ja tinc ganes que sigui la propera edició.