Anuncis: Especial Game Gear

La Game Gear va ser una consola popular a la seva època, una interessant proposta de Sega que, a banda de l'alt consum energètic, va tenir, podríem dir, un sol problema: la Game Boy. 

Però quan passen els anys i les generacions de consoles és quan es valoren els sistemes pels seus mèrits, i no es comparen tant les xifres de vendes (en aquest cas, amb una mica menys d'11 milions d'unitats venudes, la competència havia venut 6 vegades més), de manera que podem dir, actualment, que la portàtil de Sega és una consola estimada per la gent. I les unitats que sí que va vendre es deuen, en part, al màrqueting que se'n va fer, del qual veurem alguns exemples en forma d'anuncis.

Comencem amb el que, pel que sembla, va ser el primer anunci de la Game Gear als Estats Units. I des del principi es feien atacs a la competència, aquest cop suaus en comparació amb el que vindria: només es deia que la pantalla de la nova portàtil era en color i la de la Game Boy no, cosa ben certa, i que separava els "nois" (boys) dels homes. 

Després, Sega va començar a fer publicitat agressiva i despietada, una característica de l'empresa, almenys de la seva sucursal als Estats Units, que va ser la que va estirar el carro de la companyia japonesa durant la primera meitat dels anys 90.

El principal punt a favor de la portàtil de 8 bits era la seva pantalla en color, no com la de la competència, que a l'anunci hi surt no només referenciada de manera poc subtil, sinó que hi apareix directament, amb un dels seus millors jocs a la pantalla, fins i tot, i el missatge, aquest cop un pèl més subtil, que la portàtil de Nintendo és per a babaus com l'interpretat per l'actor Ethan Suplee, vist a My name is Earl anys després.

Podem veure la mateixa insinuació, que no és gens subtil, en aquest altre anunci que parla de gent amb un nivell intel·lectual baix i daltònica. 

Tornant a insultar la competència, en aquest es mofen de les versions de colors de les Game Boy, uns colors que només afectaven a la carcassa, per ressaltar el punt fort de la màquina de Sega, que evidentment tenia avantatge sobre la de Nintendo en aquest sentit.

I altre cop humiliant la portàtil de Nintendo, que ells evidentment sabien que es venia moltíssim més, però per alguna banda l'havien d'atacar, o això pensaven.

Podríem trobar més exemples així, però penso que ja n'hi ha prous. Al que veurem ara, en canvi, la companyia volia posar èmfasi en un altre aspecte de la Game Gear, i en aquest cas es va permetre "atacar-se a si mateixa". Vegem-ho:

Com que la Mega Drive no era portàtil (tot i que això es va arribar a solucionar amb la Nomad), la millor manera de jugar als jocs de Sega en un viatge en avió era dur una Game Gear, i de pas comprar-se el maletí per dur-hi també jocs i accessoris. De la qüestió de la durada de les piles, però, no se'n parlava.

Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:



Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.

O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:



Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.

Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.

Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:

Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.

No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:

Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.

És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.

Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.

La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.

Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.