Anuncis: Especial Game Gear

La Game Gear va ser una consola popular a la seva època, una interessant proposta de Sega que, a banda de l'alt consum energètic, va tenir, podríem dir, un sol problema: la Game Boy. 

Però quan passen els anys i les generacions de consoles és quan es valoren els sistemes pels seus mèrits, i no es comparen tant les xifres de vendes (en aquest cas, amb una mica menys d'11 milions d'unitats venudes, la competència havia venut 6 vegades més), de manera que podem dir, actualment, que la portàtil de Sega és una consola estimada per la gent. I les unitats que sí que va vendre es deuen, en part, al màrqueting que se'n va fer, del qual veurem alguns exemples en forma d'anuncis.

Comencem amb el que, pel que sembla, va ser el primer anunci de la Game Gear als Estats Units. I des del principi es feien atacs a la competència, aquest cop suaus en comparació amb el que vindria: només es deia que la pantalla de la nova portàtil era en color i la de la Game Boy no, cosa ben certa, i que separava els "nois" (boys) dels homes. 

Després, Sega va començar a fer publicitat agressiva i despietada, una característica de l'empresa, almenys de la seva sucursal als Estats Units, que va ser la que va estirar el carro de la companyia japonesa durant la primera meitat dels anys 90.

El principal punt a favor de la portàtil de 8 bits era la seva pantalla en color, no com la de la competència, que a l'anunci hi surt no només referenciada de manera poc subtil, sinó que hi apareix directament, amb un dels seus millors jocs a la pantalla, fins i tot, i el missatge, aquest cop un pèl més subtil, que la portàtil de Nintendo és per a babaus com l'interpretat per l'actor Ethan Suplee, vist a My name is Earl anys després.

Podem veure la mateixa insinuació, que no és gens subtil, en aquest altre anunci que parla de gent amb un nivell intel·lectual baix i daltònica. 

Tornant a insultar la competència, en aquest es mofen de les versions de colors de les Game Boy, uns colors que només afectaven a la carcassa, per ressaltar el punt fort de la màquina de Sega, que evidentment tenia avantatge sobre la de Nintendo en aquest sentit.

I altre cop humiliant la portàtil de Nintendo, que ells evidentment sabien que es venia moltíssim més, però per alguna banda l'havien d'atacar, o això pensaven.

Podríem trobar més exemples així, però penso que ja n'hi ha prous. Al que veurem ara, en canvi, la companyia volia posar èmfasi en un altre aspecte de la Game Gear, i en aquest cas es va permetre "atacar-se a si mateixa". Vegem-ho:

Com que la Mega Drive no era portàtil (tot i que això es va arribar a solucionar amb la Nomad), la millor manera de jugar als jocs de Sega en un viatge en avió era dur una Game Gear, i de pas comprar-se el maletí per dur-hi també jocs i accessoris. De la qüestió de la durada de les piles, però, no se'n parlava.

Mirem també una mica el que es feia al Japó, que com hem vist altres vegades i com bé sabem, allà eren poc partidaris d'enfrontaments directes amb els rivals, un fet que es pot observar a la societat en general, que fuig dels conflictes tant com pot:



Doncs Sega Japó feia el que cal, presentar els punts forts de la seva màquina sense fotre's de ningú, i ben bufons que li quedaven els anuncis.

O no, perquè encara que sigui sorprenent -certament jo no m'ho esperava- també hi havia alguna pulla cap a la Gran N, com podem veure en aquest anunci:



Els pares (o tiets) jugant a la Game Gear i emprant el seu llavors magnífic adaptador de televisió, i el nen en un racó, en blanc i negre, avorridot, mentre li diuen que després li deixaran la consola de Sega. No s'arriba a veure la Game Boy, això és veritat, però s'entén perfectament la referència.

Pel que fa a la publicitat impresa, les idees eren les mateixes, com podem veure amb aquest eslògan que deia "Separate the men from the boys", incidint en aquesta imatge que pretenia captar els adolescents que ja se sentien -o es volien sentir- homes (sí, en aquella època els va quedar així de masclista) i deixar la Game Boy per al públic infantil a què sempre s'han associat els productes de Nintendo.

Un altre atac, una mica més subtil i amb un element que ja hem vist als anuncis audiovisuals, aquest cop en una campanya espanyola, el podem veure aquí:

Amb aquesta imatge i un missatge amb reminiscències futbolístiques, no cal que ens ensenyin les Game Boy amb carcasses de colors per saber que és això al que s'estan referint, oi? Val a dir, d'altra banda, que està ben trobat.

No tot eren atacs a la competència, però, ja que al capdavall una companyia no pot viure només de comparar-se amb el rival, sinó que també ha de mostrar els punts forts, com fa aquest anunci:

Tot fent referència al fet que llavors es considerava -o almenys així volia Sega que es percebés- que la Mega Drive, i per extensió la mateixa companyia, havien portat les recreatives a casa, s'estirava el fil i es deia que ara aquestes recreatives es podien dur fora de casa, al carrer, de viatge o on fos.

És clar que la Game Gear no era ni de bon tros tan potent com la Mega Drive, que al seu torn no sempre tenia encertades conversions dels èxits arcade, però ells ho havien de dir. A sota, un llistat de característiques tècniques que feien que la portàtil valgués la pena. Joc net, en aquest cas, llevat de l'esmentada exageració sobre les recreatives.

Evidentment, no podia acabar aquesta entrada sense posar la imatge que tothom estava esperant, una mostra de la publicitat impactant de Sega en aquella època, que igual que volia romandre a la memòria de la gent tot burxant Nintendo, també ho havia intentat amb missatges molt pujats de to, parlant de coses que es poden fer amb les mans sense risc de quedar-se cec.

La qüestió era impactar, sorprendre i ser recordat, i en el món de la publicitat tot s'hi val, o almenys era així abans, en una època menys regulada i un públic menys sensible que no pas l'actual.

Anuncis de la Saturn mofant-se de la Playstation

Aprofitant que fa poc vaig dedicar una extensa entrada a la història de la Saturn, una de les meves consoles preferides, recupero una secció que no tocava des de 2013 —i llavors ja feia temps que s'havia tornat molt esporàdica— per parlar dels anuncis televisius de la 32 bits de Sega que es mofaven de la competència, que curiosament l'havia de superar espectacularment i l'havia de condemnar a l'ostracisme.

De publicitat agressiva amb atacs a la competència ja n'havia parlat fa anys, per una banda de Sega envers Nintendo i per l'altra de creuaments d'atacs entre companyies. Però avui em concentraré en els esforços de Sega per fer quedar malament la 32 bits de Sony, com ja sabem infructuosos.



El més important i suposo que famós —perquè jo no els seguia, encara menys quan no sóc estatunidenc— de la campanya era el que anunciava el grandíssim Nights into Dreams però sobretot que la "Plaything" era incapaç de moure un títol així per culpa del seu processador únic.

Sense entrar gaire profundament en temes tècnics que ni jo mateix entenc (encara que en el meu cas el llistó està molt baix), es veu que l'arquitectònicament complicada 32 bits de Sega tenia 8 processadors, però els principals CPU eren 2, i en el cas del Nights un es dedicava als objectes bidimensionals i l'altre als entorns 3D.

Però que la Saturn tingués dues CPU es deu als canvis que es van anar fent en el disseny durant el seu desenvolupament, precisament per tal de contrarestar els informes que arribaven de la futura Playstation, de manera que segons com va ser un nyap de decisió.



En aquest altre anunci s'insisteix en el tema, es recorda que Sega té experiència en el sector i Sony és nova, i el lema és "Sorry, Plaything. You are not worthy", és a dir que s'arriba a afirmar que la Playstation (òbviament no es referien a la Nintendo 64) no valia la pena.

És curiós perquè, a causa de tots els problemes que ja vaig esmentar a l'entrada sobre la Saturn, la consola va ser un fracàs comercial i ha passat a la història com la millor màquina per als jocs 2D, però en canvi no va estar a l'alçada de la Playstation pel que fa a 3D, encara que alguns jocs, ben pocs, on es van posar molts esforços, permeten el debat. Tanmateix, sembla que el nombre de processadors i la veterania no hi van jugar cap paper primordial, en aquella sanguinària guerra.



Potser com que aquí no es fa mofa, sinó que es diu una simple i objectiva veritat, es fa referència explícita al nom de la consola de la competència, i l'anunci en general té un altre to: es concentra en els videojocs exclusius, que són el que motiva molta gent a decantar-se per una consola o una altra, com és el meu cas.

Però si us penseu que els japonesos, més aficionats a fer anuncis esbojarrats però sempre des del respecte, no hi van dir la seva... estareu equivocats, com jo ho estava abans de veure això:



No arriba als nivells dels anuncis nord-americans, però el primer dels anuncis no és del tot subtil pel que fa a les referències a la competència.

Al primer, un dels micos es diu Anthony (en japonès transcrit com a Ansonii) i de seguida que el criden a dinar deixa la consola. L'altre, en Seagal (Segaaru), continua jugant. Se'ns diu que, com que la Saturn és interessant, es ven. I el mateix lema es repeteix en d'altres anuncis.

Els fans més radicals de Sega, entre els quals m'incloc (tot i que sóc obert de mires les consoles de Sony em fan una certa ràbia des que van acabar amb Sega), i la gent que va dur a terme aquelles campanyes ens hauríem estirat els cabells si haguéssim sabut, llavors, que la Playstation triomfaria d'aquella manera tan espectacular i que grans icones de la companyia passarien per les consoles de Sony en el futur. Potser va ser el karma?