Homenatge a la Nintendo Switch

Ara que ha arribat la Switch 2, tot i que jo, per problemes logístics inexcusables per part de qui me l'ha de fer arribar, no la tinc encara a les mans quan es publica això, he pensat que estaria bé escriure una entrada fora de secció dedicada a la seva predecessora, la revolucionària Nintendo Switch, amb la que Nintendo va tornar a aconseguir un gran èxit -152 milions d'unitats, tercera consola més venuda de la història, fregant el segon lloc de la Nintendo DS i no tan lluny de la reina, la PlayStation 2- després de l'injust fracàs de la Wii U.

La Switch va sortir el 3 de març de 2017, uns mesos després de la presentació amb què ens va deixar bocabadats i que també va tenir una entrada en aquest blog, com ha passat amb l'anunci de la 2.  

L'esmentat anunci va generar unes expectatives molt grans, i hi havia ganes que fos un èxit, perquè veníem del fracàs comercial de la Wii U, que en certa manera es pot entendre com el germen del que després seria la Switch, perquè també oferia la possibilitat de jugar fora del televisor, si bé amb unes limitacions que la nova consola no tindria. 

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula amb una potència tècnica que no suposava pràcticament cap pas endavant respecte a l'anterior màquina, però amb una proposta jugable que no esperàvem de cap de les maneres: després de dècades mantenint una consola de sobretaula i una de portàtil, la Gran N lluitaria pel seu tros de pastís amb una sola màquina que seria totes dues coses alhora. Una proposta per a tots els gustos i circumstàncies que apel·laria a un públic molt gran, i que ben aviat vam veure que satisfaria tant el que esperava noves entregues de les populars IP de Nintendo com el que volia third-parties en una màquina que pogués fer servir tant a casa com fora. 

La consola permet jugar-hi d'una tercera manera, que és col·locant-la a la taula i separant els joy-cons per alliberar les mans, i en posar-los en horitzontal aconseguim dos comandaments, així que hi podem jugar amb una altra persona, tant en aquesta modalitat com quan la tenim connectada a la tele. 

La idea és molt bona, l'èxit immediat de la màquina ho demostra, però l'execució no està lliure de defectes, com no estarà lliure de crítiques aquesta entrada d'homenatge. Un d'ells són precisament aquests comandaments separables: per poder-se convertir en un set de dos comandaments, amb els botons direccionals del joy-con esquerre reconvertits en botons d'acció, no tenen una creueta com l'hem conegut sempre, i això afecta força la jugabilitat en els jocs que es beneficien d'aquest del clàssic D-pad, com ara els de lluita. 

Terceres companyies han trobat un forat de mercat oferint joy-cons amb creueta, però és clar, pensats per jugar-hi en vertical, amb la consola a les mans o bé a la tele però amb els comandaments col·locats a l'adaptador per convertir-los en una mena de comandament més tradicional, i també s'han fet els ja clàssics comandaments "pro", de l'estil dels de les Xbox... que no serveixen per fer tot allò en què els joy-cons innoven. No es pot tenir tot. La idea, com deia, és molt bona, però comporta unes mancances.

Com que vull acabar en positiu, dedico aquesta part central a les crítiques i així ens les traiem de sobre. Sense sortir dels joy-cons, han estat infames per la facilitat amb què presenten el defecte conegut com a drift, en català "deriva", que s'esdevé quan es produeix desgast a la peça en si i es comencen a detectar moviments que el jugador no ha fet, o males respostes. 

És un defecte molt comú que Nintendo ha hagut de reparar sense cobrar tant en garantia com fora d'ella, a contracor, és clar, però que té solucions fàcils per part de l'usuari com ara posar un cartronet quadrat en un punt concret de l'interior del comandament o substituir-ne els sticks analògics per uns de nous i, és clar, no oficials. 

Hi ha qui s'estima més rondinar, però pagar per comprar joy-cons sencers directament. Cadascú hi ha trobat una manera de solucionar-ho, però l'ideal hauria estat que no hagués passat mai, o que hagués estat quelcom puntual. Malauradament, no ha estat així, i a mi personalment m'ha tret força de polleguera. 

Un dels aspectes que s'ha criticat de la consola, trobo que injustament, ha estat la seva potència. Se l'ha comparat amb les consoles de sobretaula que hi havia quan va sortir, la Xbox One i la PlayStation 4, contra les quals no tenia gran cosa a fer tenint en compte que era pràcticament una Wii U, com dèiem, i això la igualava, en potència, a les respectives predecessores, la Xbox 360 i la PS3. 

Quan van sortir, el 2020, la Xbox Series i la PS5, les comparacions van continuar, encara més injustes. Ara bé, és veritat que hi ha hagut desenvolupadors que han fet autèntiques meravelles "embotint" jocs que no hi haurien de caber, o no haurien de veure's ni funcionar tan bé, mentre que d'altres, potser per manca de capacitat, potser per deixadesa, s'han conformat amb tenir el seu joc a la consola de moda, encara que el seu rendiment fos indigne, cosa que ha empès molta gent a triar altres consoles per als títols multiplataforma, com jo mateix. Sigui com sigui, la Switch no pretenia ser puntera tecnològicament, i han sortit portàtils amb molta més potència durant la seva vida comercial, que val a dir que encara no s'ha acabat. 

Amb els anys en van anar sortint altres models, un amb pantalla OLED i, abans, la versió econòmica només portàtil, la Switch Lite, un moviment semblant al que es va fer amb la Nintendo 2DS, eliminant la gràcia de la consola, que puc entendre perquè busca atraure un públic amb menys pressupost, o algú que té molt clar que només vol el vessant portàtil de la màquina, però que limita les possibilitats de multijugador i, a més, no és compatible amb alguns jocs que fan ús dels joy-cons separats de la màquina tant sí com no.  

Però la Switch, com ha passat amb Nintendo en anteriors generacions -no sempre, però unes quantes vegades-, no anava de deixar-nos bocabadats amb un gran salt tecnològic, sinó de presentar-nos les sagues de la companyia en una nova consola, amb la seva original proposta i aprofitant al màxim -o al màxim al qual s'ha volgut arribar en cada cas- les característiques que la distingien. 

Tenim grandíssims jocs que hem pogut gaudir a l'híbrida, com el Super Mario Odyssey, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild (llançat alhora que la versió de la Wii U, no ho oblidem) i el Tears of the Kingdom (ja exclusiu de la Switch), els Splatoon 2 i 3, el Luigi's Mansion 3, l'Animal Crossing: New Horizons, el Super Smash Bros. Ultimate, el Super Mario Bros. Wonder, el Kirby and the Forgotten Land i molts més, a més dels "refregits" de la Wii U que, atès el fracàs estrepitós de vendes que va patir l'anterior consola de sobretaula de Nintendo, havien de tenir una segona oportunitat aquí, com el seu joc més venut, el Mario Kart 8 Deluxe i tants altres.

Les seves espectaculars vendes han aconseguit, aquest cop sí, cridar l'atenció de totes les desenvolupadores externes, que hi han volgut ser d'una manera o d'una altra, de vegades amb exclusius -temporals o no-, de vegades amb ports de jocs d'altres consoles, però si hi ha una cosa en què la Switch ha destacat, a banda dels grans jocs de la pròpia Nintendo, és en l'espectacular quantitat de jocs indie que ha acollit i que en altres circumstàncies s'haurien quedat, majoritàriament, a PC. No els esmento perquè no acabaríem mai, però és evident que ha estat una simbiosi perfecta, perquè ha donat moltíssima visibilitat als jocs i aquests, per la seva banda, han nodrit moltíssim el seu catàleg.

De fet, he de confessar que mai havia fet gaire cas als videojocs de desenvolupament independent, tot i que en tenia alguns, però que a la Switch m'he deixat estar de prejudicis i collonades al respecte. 

I ja que he parlat de mi, aprofito per anar tancant aquest entrada amb el que ha representat, per a mi, la penúltima consola de Nintendo.

La vaig desitjar des que en vaig veure l'anunci de què parlava més amunt, i que ja vaig comentar al blog mesos abans de la seva sortida, i es va llançar al mercat uns dies abans que jo fes els 35 anys. Als 25 em van regalar la Nintendo DS, als 30, la Nintendo 3DS, i als 35... no devia donar prou pistes, perquè no me la van pas regalar. 

Tanmateix, estava decidit a tenir-la, aquest cop volia posseir-la el mateix any de la seva sortida, i al cap de gairebé tres mesos -perquè es va exhaurir, com de costum amb les coses de Nintendo- en vaig localitzar, amb l'ajuda d'un fòrum, estoc en un lloc força inesperat, una llibreria Abacus, a sobre amb descompte per a socis, i va venir cap a casa aquell 1 de juny. 

Jo no tinc una casa com les dels anuncis amb què Nintendo ens ha amenitzat l'espera abans dels tràilers del cinema durant anys, ni gaire gent convidada mai per jugar, però el concepte em va enamorar des del primer moment. He de dir, però, que a l'hora de la veritat hi dec haver jugat en modalitat portàtil un 95% del temps que li he dedicat, o més. 

Per circumstàncies personals, en tenir canalla petita, no disposo de gaires estones per jugar a videojocs a casa, i quan en tinc dono prioritat a les màquines que no em puc endur, així que la seva portabilitat m'ha salvat la vida gràcies als trajectes a la feina i de tornada a casa. Però m'agrada que hi hagi la possibilitat de jugar-hi a la tele, gràcies a la qual cosa ara, que la meva filla gran ja té gairebé 8 anys, puc fer més ús del multijugador local. 

Principalment, doncs, hi he jugat en mode portàtil, i ha estat una consola on he pogut gaudir de videojocs de tota mena, des dels moderns sobretot de la pròpia Nintendo fins als esmentats indies i, en molt bona part, a títols retro, o clàssics, com en vulgueu dir, gràcies al fet que s'han posat molt de moda en els darrers anys i ens estan arribant en diferents formats, sols o acompanyats dins de recopilatoris, i que en general també estan disponibles en altres plataformes, però que brillen especialment a la Switch, i més concretament en modalitat portàtil, atesa la naturalesa pixelada dels seus gràfics. 

A més, també hi ha les apps de jocs clàssics incloses a la subscripció del servei Nintendo Switch Online, amb biblioteques de creixement irregular de jocs sota demanda.

He gaudit moltíssim, però també és veritat que és la consola per a la qual tinc més videojocs, amb gran diferència -sí, hi compto cada joc inclòs als recopilatoris, ja que són jocs que es van concebre per separat-, i això ha suposat el backlog o pila de pendents més bèstia de la meva vida.  

La Switch ha vist néixer els meus fills, m'ha acompanyat durant un període de la meva vida en què he necessitat moltíssim la seva portabilitat precisament per les obligacions i les circumstàncies associades a la descendència, i ha estat la principal responsable del fet que jo encara pugui considerar que jugo a videojocs amb certa regularitat. 

M'ha anat molt bé, també, per fer partides o sessions curtes al sofà gràcies a la rapidesa amb què permet tornar de l'estat de repòs, i quan he volgut i pogut, encara que molt menys sovint, també l'he tractat com una consola de sobretaula de tota la vida. 

Ha estat, doncs, una companya fidel, i és per això que, malgrat la retrocompatibilitat de la seva successora -amb excepcions, això sí- i la possibilitat de jugar a versions millorades dels seus jocs a la Switch 2, no me n'he volgut desfer i continuarà fent servei a casa, tant a la meva filla com a mi mateix quan em vingui de gust jugar a algun joc seu que no hagi transferit a la nova màquina o que requereixi els joy-cons clàssics, a més del multijugador local amb dues consoles que alguns títols ens permetran. Moltes gràcies, Switch, i llarga vida!

 

 

Compres: agost de 2019

Ho esperava, que fos un mes més aviat tranqui, i ja va bé. Al final, cap compra de videojoc físic -tot i que per la impossibilitat de fer una reserva, siguem sincers-, alguns de digitals i una altra coseta que veurem a baix de tot.

Comencem, doncs, el repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquest mes, i la primera en realitat em va sortir de franc, gràcies als punts acumulats del programa MyNintendo de la Switch.

Es tracta del Road Fighter en versió arcade de la línia Arcade Archives de Hamster. Un clàssic de Konami que és un dels meus jocs d'infantesa en versió MSX, però que ara he pogut provar en versió original de recreativa, amb prou diferències, i el cert és que hi estic força enganxat.

L'Observer és un títol que tenia al punt de mira des que va sortir, però tenia un preu força elevat per ser exclusivament digital, i ara que l'han rebaixat me l'he comprat.

Sembla que té una ambientació cyberpunk força bladerunnera, i precisament la cara visible del joc és el  recentment desaparegut Rutger Hauer, per sempre associat a Blade Runner. No en sé gaire cosa més, però té bona pinta.

També sembla que té una ambientació que recorda la mítica pel·lícula de 1982 d'en Ridley Scott aquest The Way Remastered, un joc estil Flashback o Another World pel que fa al seu aspecte gràfic, però en realitat llançat originalment el 2016 (a la Switch el 2018). 

Pràcticament regalat, per menys d'1 euro, valia la pena comprar-lo i formar-se una opinió pròpia del títol, i espero no trigar gaire temps a posar-m'hi i poder-ne parlar aquí.

I al final m'he decidit, ajudat pel baixíssim preu d'un codi que he trobat en una coneguda botiga online de venda de codis digitals, a comprar per a Steam un pack format pels jocs The Dig, Loom, Indiana Jones and the Last Crusade i Indiana Jones and the Fate of Atlantis, clàssics de les aventures gràfiques dels quals jo, en la meva ignorància, fins fa poc només coneixia el Fate of Atlantis, un mític que tothom deu conèixer com a mínim de nom. 

En aquest cas, al contrari del que va passar amb les meves últimes compres per a ordinador, del mes passat, el meu PC sí que reuneix els requisits per fer-los anar. I ja en tinc ganes!

I l'única cosa física, que no és un videojoc, sinó un accessori, que en el meu cas vull per simplement decorar: l'amiibo de la Planta Piranya dels Super Mario, tot i que es va llançar fa uns mesos arrel de la seva aparició com a lluitadora al Super Smash Bros. Ultimate. 

M'ha costat trobar-la, primer perquè em vaig confiar i pensava que la trobaria de sortida al Carrefour, on valen 2 euros menys que a la resta de botigues, però justament va ser el primer amiibo de la seva tongada que es va exhaurir allà, i ja no hi va tornar. I segon, perquè al seu preu normal també es va acabar exhaurint a tot arreu, fins que de tant en tant tornava i al final vaig ser prou ràpid després de rebre una alerta de noves existències.

I això ha estat tot per al mes d'agost. Al final ha estat un mes de poca despesa, però sí que m'he comprat un grapadet de jocs digitals, així que no ha estat un mes desert, està clar. Setembre, d'altra banda, es presenta boig, fins al punt que he hagut de deixar, com a mínim per a més endavant, algunes compres perquè la despesa es disparava massa, i em vull posar seriós en el projecte de comprar menys i gaudir més, tenint en compte l'escàs temps lliure de què disposo.

   

El personatge: Stanley the Bugman

Qui no coneix el Donkey Kong? Hi hàgim jugat o no, crec que tothom sap, de seguida que en veu una imatge, quin joc és, aquest. Fins i tot si el coneixement al respecte no permet discernir si el jugador hi controla el personatge que li dona nom o el del petit Jumpman, que després es rebatejaria com a Mario. Al capdavall, és un dels títols més revolucionaris i importants de la història del videojoc.

No és tan conegut, sens dubte, el Donkey Kong Jr., la seqüela, en què, ara sí, portem el personatge del títol, aquest cop per rescatar el nostre pare de les "urpes" del "malvat" Mario, però qui va tenir una NES a l'època o l'ha tingut després o, sense anar més lluny, ha descobert la consola a través de la NES Mini en els últims temps, sap quin joc és, aquest.

Què passa, però, amb el Donkey Kong 3? En aquest títol que arribava el 1983 a les recreatives, dos anys després del Donkey Kong original i un després de la seva seqüela, el sistema de joc canviava totalment -ja en parlaré algun dia, perquè ara en tinc la versió de recreativa a la Switch-, i el seu protagonista, també: era l'Stanley, també conegut com a Stanley the Bugman.

L'Stanley és un exterminador d'insectes que fa servir el seu repel·lent en forma d'esprai per fer fugir en Donkey Kong, que ha irromput al seu hivernacle amb una colla d'insectes que no només amenacen els cultius, sinó que també ataquen el protagonista i alhora fan d'escut per al goril·la, en una mecànica de joc força interessant que em va fer enamorar del joc de seguida.

Aquell joc seria portat a la NES el 1984 (a Europa el 1987), però els orígens del personatge sembla que els trobem l'any 1982, a la maquineta Game & Watch anomenada Greenhouse, en què un fumigador havia de protegir unes plantes d'uns insectes.

No diu enlloc que el protagonista es digui Stanley, ni hi surt en Donkey Kong, però si pocs mesos després es llançava el Donkey Kong 3 amb un fumigador com a protagonista només cal lligar caps, oi?

El mateix Donkey Kong 3 tindria, al seu torn, el 1984, una versió Game & Watch per a dos jugadors, un dels quals controlava el simi, i en aquest cas es tractava d'enviar unes abelles al costat de l'oponent amb un esprai. 

Aquella Game & Watch seria representada al cartutx Game & Watch Gallery 4 de la Game Boy Advance, el 2002, que com a la resta de la col·lecció presentava versions clàssiques i modernes dels mateixos jocs de les maquinetes LCD. En aquest cas, però, a la versió moderna l'Stanley era substituït per en Mario.

Al Super Smash Bros. Melee (GameCube, 2001) l'Stanley apareixia com a trofeu, i als jocs WarioWare: Twisted! (Game Boy Advance, 2004), WarioWare: Touched! (Nintendo DS, 2004) i WarioWare: Do It Yourself - Showcase (Nintendo DS, 2009) hi havia minijocs basats en el Donkey Kong 3 i, per tant, hi tornava a aparèixer el nostre protagonista d'avui. 

Després d'allò va sortir al NES Remix (Wii U, 2013), un per a mi molt recomanable títol format per desafiaments de videojocs de la 8 bits de Nintendo de sobretaula, un dels quals el Donkey Kong 3, i l'últim cop que se l'ha vist ha estat com a esperit al Super Smash Bros. Ultimate (Switch, 2018).

Tornem a l'any 1984, però, perquè hi van passar dues coses importants relacionades amb el personatge. La primera, la veiem al vídeo, és que va sortir a l'episodi Greenhouse Gorilla de Saturday Supercade, una sèrie d'animació basada en videojocs arcade. 

L'altra és que va sortir el videojoc Donkey Kong 3: Dai Gyakushû, que significa "Donkey Kong 3: El gran contraatac", un títol desenvolupat per Hudson Soft (sí, Hudson, amb llicència de Nintendo, igual que el Super Mario Bros. Special, per exemple) per NEC PC-6001mkII, NEC PC-6601, NEC PC-8801 i Sharp X1 (al vídeo).

Es tractava d'una mena de seqüela, amb una mecànica molt similar, però sense la possibilitat de saltar, cosa que l'acostava molt al concepte de videojoc de naus de pantalla fixa i vertical, i amb uns escenaris que anaven canviant i que no tenien res a veure amb hivernacles.

Queda clar, doncs, que l'Stanley the Bugman ha estat reconegut en diverses ocasions, homenatjat fins i tot, però també que se l'ha associat sempre al mateix joc. Potser ja és hora que Nintendo faci alguna cosa més que referenciar aquell títol -cosa que, per altra banda, celebro perquè és una petita joia poc coneguda- i ens els ressusciti amb una mica més de substància, amb algun cameo potent, com va fer amb la Pauline recentment al Super Mario Odyssey. 

Compres: desembre de 2017

Arribem a l'últim mes de l'any i també he de parlar de compres que hi ha hagut, aquesta vegada majoritàriament digital. Hi ha jocs físics, també, sí, però no són compres. Després veurem per què.

De les compres en molt bona part en tenen la culpa dues ofertes amb què he pogut comprar saldo per a l'eShop de Nintendo per sota del seu preu, de manera que a la pràctica és com si alguns dels jocs que esmentaré ara m'haguessin costat entre 25 i 30% menys. La resta, gràcies a una inusual rebaixa temporal de molts jocs també de la botiga digital de Nintendo, que combinada amb preus millors en eShops estrangeres han arrodonit la jugada.

Com que tinc la Neo Geo però els seus jocs, com sap gairebé tothom que hi entengui mínimament de videjocs retro, valen centenars d'euros, no podré augmentar la meva col·lecció més enllà dels dos videojocs que ja tinc, així que aquesta iniciativa dels Arcade Archives, amb el subsegell ACA Neo Geo, m'ajudarà a tenir a la Switch -i en la majoria de casos provar per primera vegada- els seus clàssics que més m'interessen.

És el cas d'aquest The King of Fighters '98, per a molts la millor de les moltes entregues que va tenir aquesta saga amb què gosaria dir que es van iniciar els crossovers entre jocs de lluita, en aquest cas tots de la casa SNK.

De la mateixa línia he adquirit el Metal Slug, un que sí que havia provat, en aquest cas en recreatives modernes -de les fetes ara amb emuladors dins, vaja- i sempre em cridava l'atenció, però mai l'havia comprat en cap dels múltiples recopilatoris en què ha aparegut.

Ara el tinc per a la Switch i podré practicar un cop rere l'altre per veure per què és un títol tan estimat, i si la cosa va bé compraré més entregues de la saga.

Tirem una carpeta enrere, perquè dels Arcade Archives fora de Neo Geo també surten títols, i més que en sortiran. Un d'ells ha estat el mític Mario Bros., sense el "Super", el clàssic de recreativa de 1983 en què va debutar en Luigi i que, a diferència d'altres títols del segell, que es poden comprar també en PlayStation 4 i Xbox One, serà exclusiu de la Switch per raons òbvies.

He de dir que l'havia provat a la NES Mini i en la variant inclosa al Super Mario Bros. 3 de la NES, però aquesta és la versió original de recreativa i el cert és que el trobo addictiu.

El Blaster Master Zero no és un joc emulat, sinó que va ser llançat per a la Nintendo 3DS i la Switch -la versió que tinc jo- com a remake i alhora homenatge al Blaster Master de la NES, títol que vaig descobrir precisament quan en vaig fer l'entrada per al blog.

Després del llegir-ne diverses anàlisis no em queda clar el grau de fidelitat o de distanciament de l'original, cosa que al principi em representava un problema, perquè no volia que fos clavat al de la NES, i el seu aspecte de 8 bits sembla suggerir que sí que ho és, però al final m'he decidit a comprar-lo quan l'he pogut adquirir molt barat.

Un recopilatori que molts pensem que hauria d'haver sortit també en versió física, però que al final, com tots els jocs que he esmentat, només s'ha pogut comprar digitalment.

El Namco Museum, l'enèsim recull de clàssics de Namco, tenia, però, un preu massa elevat per ser només digital, però durant un parell de setmanes ha estat a meitat de preu i no m'hi he pogut resistir. Inclou els títols Pac-man, Galaga, Galaga'88, Dig Dug, Splatterhouse, Rolling Thunder, Rolling Thunder 2, Tank Force, Sky Kid, Tower of Druaga i Vs. Pac-man, aquest últim pensat per a quatre jugadors, tres dels quals persegueixen en Pac-man com a fantasmes.

Tornem als Arcade Archives, perquè van traient de moment títols de Nintendo i, en molts casos, del Nintendo Vs. System, unes recreatives en què es rellançaven jocs de la NES lleugerament modificats, normalment per a incloure la possibilitat que hi jugués una segona persona gràcies al disseny del moble.

El primer d'aquesta línia ha estat el Vs. Super Mario Bros., que vaig poder provar breument a Hiroshima l'any passat en una recreativa i curiosament ja es podia jugar a dos jugadors a la NES de la mateixa manera, per torns, però el que m'atreia d'ell és que té diferències respecte el Super Mario Bros. de tota la vida: llançat un any després del de la NES, la seva dificultat és més elevada, en col·locar els enemics i alguns objectes de manera diferent, oferir menys ajudes i sobretot presentar nivells de gran dificultat que en substituïen alguns de clàssics, i que després apareixerien al Super Mario Bros. 2 autèntic, el que a Occident arribaria amb la SNES al Super Mario All-Stars com a The Lost Levels.

Marxem del retro, perquè últimament m'atrauen molt els jocs indie i a l'eShop de Mèxic tenien tan barat l'Oxenfree, una aventura gràfic de misteri sobrenatural, que tot i no saber-ne gran cosa més l'havia de comprar.

M'atreia pels seus gràfics relativament minimalistes, la seva mecànica de joc i els seus múltiples finals, que donen rejugabilitat a una aventura en realitat no gaire llarga.

Acabo amb els físics, que deia al principi de tot que no eren compres. El que són és una donació d'un amic que fa temps em va dir que si els volia, i jo naturalment vaig contestar que sí. Finalment, en venir a conèixer la meva filla, me'ls ha portat, cosa que li agraeixo infinitament.

Els títols, per a la Nintendo 64, són Pokémon Stadium, Super Smash Bros. (la joia de la corona), Donkey Kong 64, Mario Tennis, Banjo-Kazooie, F1 World Grand Prix II, Goldeneye 007 i Beetle Adventure Racing! De regal, com si tot això no fos ja un regal, hi ha un comandament lila transparent. També amb caixa, com els jocs, que d'altra banda no porten instruccions, però les caixes estan en un estat excel·lent.

Així s'acaba el repàs de les adquisicions videojoquístiques de desembre, al gener ja veurem què m'han portat els Reis.

El personatge: Bowser

Li hem perdut el respecte amb el pas dels anys perquè, no ens enganyem, no és un enemic gaire difícil de vèncer. Però és un dels primers enemics finals potents de la història, potser fins i tot el primer -almenys amb nom- i des d'aquí li volia fer un homenatge.

Perquè ens ha estat acompanyant com a enemic principal d'en Mario des de la seva primera aparició a la saga Super Mario Bros., amb interrupcions ocasionals per part de personatges també interessants, però no tan emblemàtics, com en Wario, i no oblidem que el primer enemic d'en Mario en general va ser en Donkey Kong, tot i que no era ben bé "final", atès que apareixia a cadascuna de les pantalles del joc en què tant el goril·la com el lampista debutaven en recreatives l'any 1981. 

En Bowser va sortir per primera vegada al Super Mario Bros., llançat per a la NES el 1985 i principi d'una llegendària franquícia que encara ens dóna alegria, 31 anys després -i el que queda-, i ens el trobàvem a la quarta i última pantalla de cadascun dels 8 mons. 

Perquè el paio tenia (i encara té) el lleig costum de segrestar la Princesa Peach, que en Mario ha de rescatar en un bon nombre dels seus jocs, un tema recurrent, de vegades incloent-hi l'obsessió amb casar-se amb ella, que, per sort, s'ha anat deixant de banda en els darrers anys. El que no ha deixat de fer, però, és intentar conquerir regnes i mons d'allò més diversos.

Però resulta que, tot i que nosaltres el coneixem amb aquest nom, al Japó es diu Daimaô Kuppa, és a dir Gran Rei Kuppa, aquesta última paraula la transcripció japonesa del nom d'un plat coreà, i que a Occident va arribar, transcrit com a Koopa, però d'una altra manera: en el nom d'alguns dels seus esbirros, els adorables i llegendaris Koopa Troopa.

Ja que estem parlant dels seus orígens, representa que és una mena de tortuga monstruosa, líder (rei, de fet) de les tortugues bufones i de molts altres éssers que obstaculitzen el camí d'en Mario i en Luigi en les seves missions, però el seu disseny original és molt diferent del que després veuríem a les imatges oficials i del que, en realitat, trobàvem dins el joc.

La imatge que he posat més amunt és la que podem trobar a la portada del Super Mario Bros., i queda clar que el disseny dels personatges ha canviat, però en el cas d'en Bowser és un canvi radical. Per cert, aquesta il·lustració és del gran Shigeru Miyamoto, un dels responsables tant de la franquícia Mario com dels Zelda, els Star Fox o els Pikmin.

Es veu que el temps se'ls tirava a sobre i se'n va encarregar a corre-cuita, tot i que posteriorment l'il·lustrador Yôichi Kotabe i el dissenyador de Nintendo Takashi Tezuka li van acabar de donar la forma i un aspecte més proper a les tortugues que governava.



No és qüestió d'anar posant vídeos de totes les seves aparicions, però el podíem tornar a veure al Super Mario Bros. 2 autèntic (el que a Occident es diu Super Mario Bros.: The Lost Levels), el Super Mario Bros. 3, el Super Mario World, el Super Mario World 2: Yoshi's Island en versió bebè, i en el futur tornaria al Super Mario Sunshine, a la saga New Super Mario Bros., als dos Super Mario Galaxy i la resta de jocs de la saga principal, el més recent dels quals el Super Mario Run, per a dispositius mòbils.

Però sí que volia posar aquí la seva primera aparició tridimensional o poligonal, que es va produir al mític i revolucionari Super Mario 64 (Nintendo 64, 1996), on per fi el vèiem de la mida que representa que hauria de ser, força més gros que en Mario o en Luigi.



Les aparicions d'en Bowser als títols de la saga original no són pas poques, però la seva presència i importància a l'Univers Mario és més evident amb la gran quantitat de vegades que se l'ha pogut veure, i sovint fer servir, en jocs d'altres gèneres, com els de la saga Mario Kart (al vídeo, la primera part, Super Mario Kart), on és un corredor dels considerats "pesos pesants" i aparta els altres quan els toca, però en canvi si surt del circuit li costa córrer. És un dels pocs personatges que han aparegut en tots els títols de la saga, comptant els 8 de consola i els 3 de recreativa.



També se l'ha pogut controlar als 3 últims jocs de la saga Super Smash Bros. que s'han publicat fins ara (al vídeo la segona, Super Smash Bros. Melee, de la GameCube), no pas al primer de tots, el de la Nintendo 64.



A la saga d'RPG protagonitzada per els germans lampistes, generada al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, també hi apareix, i val la pena destacar l'entrega que veiem al vídeo, Mario & Luigi: Bowser's Inside Story (Nintendo DS, 2009), perquè el controlem a ell en una aclamada aventura on col·labora amb els seus odiats enemics. Sense sortir gaire d'aquest gènere, se'l pot veure igualment a la saga Paper Mario.



Com no podia ser d'una altra manera, en Bowser participa en els videojocs d'esports protagonitzats per en Mario i companyia, i és el cas de la saga Mario & Sonic at the Olympic Games, però també el veiem jugar a beisbol, bàsquet, futbol, tennis i altres esports en múltiples jocs.

No són esports, però s'hi assemblen una mica, els minijocs que apareixen a la popular saga Mario Party, on també surt, però curiosament no va esdevenir controlable fins al Mario Party 10 (Wii U, 2015).

Hem vist les sagues principals on es pot trobar en Bowser, però també ha sortit en força títols individuals, que no formen part de sagues, més desconeguts (en alguns casos molt desconeguts). Però a banda de les seves habilitats, bàsicament la capacitat de llançar flames i boles de foc per la boca, canviar de mida i una resistència i una força tremendes -cosa que no treu que sigui bastant fàcil de derrotar un cop aprenem el patró dels seus atacs-, què més en sabem?

Per exemple, que durant un temps va ser pare de molts fills. Al Super Mario Bros. 3 (NES, 1988) debutaven els Koopalings, que són en Larry, en Morton, en Lemmy, en Ludwig, l'Iggy, en Roy i la Wendy. De tot l'exèrcit que lidera aquest monstre, els Koopalings són el que podríem considerar lloctinents, enemics habituals a la meitat dels mons, abans que al final ens hàgim d'enfrontar a en Bowser.

Alguns videojocs després d'aquell van validar el parentesc, però al Super Mario Sunshine (GameCube, 2002) es va establir que el seu fill era en Bowser Jr., i així ha quedat. En canvi, quan els Koopalings van reaparèixer al Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance, 2003), havien perdut l'estatus de fills d'en Koopa i des de llavors han quedat com a lloctinents. La mare d'en Bowser Jr., per cert, segons en Shigeru Miyamoto no se sap qui és.



A banda de tot això, també ha fet múltiples aparicions en mitjans fora dels videojocs, com per exemple un munt de còmics i llibres oficials de Nintendo, evidentment marxandatge, i una pila d'adaptacions animades com la que veiem al vídeo, una pel·lícula de 1986 exclusivament japonesa anomenada Super Mario Bros.: Peach-hime Kyûshutsu Daisakusen! (que seria més o menys Super Mario Bros.: La gran missió de rescat de la princesa Peach), però també moltes sèries animades, algunes de les quals ens van arribar als anys 90. Curiosament en va protagonitzar una (que no ens va arribar), durant una única temporada, que es deia King Koopa's Kool Kartoons.



No podem deixar d'esmentar, perquè és Història dels Videojocs, encara que la vulguem oblidar, la pel·lícula d'imatge real Super Mario Bros. (1993), on l'anomenat King Koopa (curiós que se'l conegués així, quan aquest nom no era el que es feia servir a Occident) era interpretat pel desaparegut Dennis Hopper, i en Mario pel també finat Bob Hoskins.



Acabarem amb més bon gust de boca amb el recordatori que en Bowser apareix, i força, a la pel·lícula de Disney de 2012 Wreck-it Ralph (en català En Ralph, el destructor), una autèntica delícia per a amants dels videojocs, per cert.

Em penso que més o menys he repassat tota la història d'en Bowser, almenys em quedo satisfet, però s'hi pot aprofundir molt més, trobar totes les seves aparicions i mil curiositats més relacionades amb el seu caràcter icònic, com ara algunes referències en videojocs moderns com el Guacamelee Super Turbo Championship Edition o la seva presència (física fins i tot) al videojoc Skylanders: Superchargers a les versions de les consoles Nintendo 3DS i Wii U, del gènere conegut com a toys-to-life, en què les figures que el jugador té apareixen dins el joc.

Aquest ha estat, però, el meu homenatge a un dolent entranyable, babau però temible quan s'hi posa, que al capdavall és un dels personatges més coneguts i populars de la història dels videojocs, a l'alçada del protagonista que controlem gairebé sempre que el veiem.

Història de les videoconsoles: Wii

Aquesta setmana -quan es publica l'entrada- ha fet 10 anys de la sortida al mercat europeu (va ser el 8 de desembre de 2006, el dia 2 al Japó i el 19 de novembre als Estats Units) d'una videoconsola que ens va deixar a tots parats, que va trencar una tendència negativa de la seva companyia i que va revolucionar el món dels videojocs, com ja anunciava el nom en clau pel qual se la coneixia abans de la seva presentació oficial, Revolution.

La Wii naixia com a projecte, diu la història, més o menys quan es llançava al mercat la seva predecessora, la Gamecube, una consola que evidenciava la caiguda de les vendes de Nintendo després de l'èxit de la Super Nintendo i la més tèbia acollida de la Nintendo 64, que no va convèncer el públic ni la crítica malgrat autèntiques obres mestres per culpa del seu format de cartutx en un moment en què la PlayStation triomfava amb el CD en la seva primera incursió al mercat dels videojocs, aixafant pel camí també la Saturn de Sega, amb qui compartia aquest suport. 

Doncs bé, la Gamecube va adoptar el format disc, i sortia el 2001 amb una potència superior a la de la PlayStation 2 (2000), però el "mal" ja estava fet i el poder de la marca PlayStation al sector dels videojocs transcendia els conceptes de potència o pedigrí, de manera que la consola cúbica de Nintendo no va arribar ni als 22 milions d'unitats venudes, tot i així superiors als menys de 14 de la successora de la consola que avui ens ocupa, la Wii U, el fracàs comercial més gran de la companyia sense comptar la Virtual Boy.  

Repassats els antecedents i el context en què apareixia, la proposta de la Wii, un dels màxims impulsors de la qual va ser el desaparegut Satoru Iwata, era des del principi no intentar competir en gràfics -es presentava el 2006 amb una potència equivalent a la de la generació anterior (Dreamcast-PlayStation 2-Gamecube-Xbox)-, sinó oferir una jugabilitat completament diferent, en aquest cas basada en la detecció del moviment d'uns comandaments especials, els Wii Remote o wiimote, similars al comandament a distància d'un televisor i acompanyats sovint per un complement anomenat Nunchuk on hi havia una palanca analògica per al moviment dels personatges, a més d'altres botons.

El resultat va ser un èxit espectacular, un cop de volant en la trajectòria negativa de Nintendo durant els anys anteriors, amb l'única excepció del mercat de les portàtils, on sempre ha dominat -i encara ho fa- amb diferència. La Wii va vendre, mentre es va fabricar, més de 101 milions d'unitats, tot superant la competència molt més potent formada per la Xbox 360 i la PlayStation 3 i situant-se cinquena al rànquing històric, aproximadament un sol milió per darrere de la primera PlayStation, exhaurint-se sovint durant els primers anys, en part també per la mala previsió d'estoc que caracteritza Nintendo quan es tracta de productes d'èxit, com s'ha pogut veure recentment amb la NES Mini. 

Sens dubte, bona part del seu èxit -no sé quin percentatge, però segurament alt- es deu a què va apel·lar al públic que ja fa uns anys que es diu casual, un públic poc acostumat als videojocs que es va sentir atret per aquesta màquina que permetia jugar movent-se, gaudint i rient en família, i que certament va agradar fins i tot a la gent de la tercera edat. 

Aquest va ser un dels factors més importants del seu èxit, però també va ser una arma de doble fil, perquè malgrat que va triomfar també entre una bona part de l'altra mena de públic, el hardcore, per als seus detractors va adquirir una imatge de consola plena de jocs poca-solta i orientada a les iaies. 

Sí que hi va haver famílies en què la consola va començar a acumular pols al cap de pocs mesos i en què la col·lecció de títols dels prestatges de casa, reduïda, estava formada per videojocs mediocres que van sortir per a la Wii només perquè s'havia venut tan bé la consola -fenomen que, recordem, també es va produir amb la PlayStation 2, tot i que als hardcore els costi admetre-ho-, però simplificar-la d'aquesta manera és una tremenda injustícia, perquè també van sortir videojocs molt bons, orientats a públics de tota mena i que val la pena recordar.



Aquí en podem veure una mostra, un llistat de 25 títols escollits pel portal especialitzat en notícies i anàlisis IGN, que podem discutir, tant per l'ordre (el Mario Kart Wii és massa avall!) com pel contingut, però és prou representatiu dels diversos gèneres disponibles, i a més el vídeo es va publicar el 2009, de manera que hi falten coses com el Super Mario Galaxy 2, per posar l'exemple d'un dels imprescindibles de la consola que no hi apareixen, on podríem afegir també el The Legend of Zelda: Skyward Sword.

El catàleg de la Wii, que encara ara no està tancat del tot -ha rebut una versió del Just Dance 2017-, té molts videojocs pensats per al gran públic, és cert, però això no vol dir que uns quants d'ells no siguin títols de gran qualitat intrínseca. Ara bé, potser sí que, com és habitual en la companyia des de l'època post-SNES, el suport de les third parties va ser inferior al de la resta de sistemes i van faltar alguns dels grans jocs multiplataforma, però va tenir igualment grans propostes d'estudis interns com els esmentats dos Super Mario Galaxy, el Mario Kart Wii, el New Super Mario Bros. Wii (amb la possibilitat de jugar-hi 4 persones alhora), els dos The Legend of Zelda, el Super Smash Bros. Brawl, el Metroid Prime 3: Corruption, el Donkey Kong Country Returns, el Kirby's Epic Yarn o el Punch-Out!!, a més de versions adaptades al nou control d'alguns grans èxits de la Gamecube.



I alguns third party molt bons, com la versió Wii del Resident Evil 4, el joc de lluita Tatsunoko vs. Capcom, l'aventura gràfica Zack and Wiki: Quest for Barbaros, el violent Madworld, el Bully: Scholarship Edition i l'Okami -que eren ports de la versió PlayStation 2-, els dos No More Heroes, els títols d'en Sonic que amb més o menys encert Sega va llançar, en exclusiva o no, per a la Wii... I no oblidem que també va tenir versions d'alguns multiplataformes, que encara que no arribessin sempre sí que en va rebre un grapat.

La Wii és una consola amb una col·lecció enorme de videojocs (els més venuts, aquí), i hi podem trobar molta morralla -repeteixo, també passa amb la "Play" 2-, però també 3 o 4 desenes de títols imprescindibles o que almenys valen molt la pena. N'he citat uns quants, però he hagut de parar per no allargar-me tant. Ara podria esmentar també alguns RPG com el Xenoblade Chronicles, el The Last Story o el Pandora's Tower, tots tres força cotitzats actualment.



No vull passar per alt, encara que no l'he fet servir mai -i ara ja és massa tard llevat que hi accedeixi mitjançant la modalitat Wii de la Wii U-, el Wii Shop Channel, l'aposta de Nintendo en el món dels videojocs digitals, que en el cas de la Wii servia sobretot per a descarregar-se, amb punts adquirits amb targetes de prepagament, títols llançats només en aquest format a la secció WiiWare i que permetia als desenvolupadors petits i no tan petits estalviar-se costos de distribució i arribar al món d'aquesta manera teòricament més còmoda però que a molts no ens acaba d'agradar perquè, de fet, sembla que ens donin gat per llebre amb el preu final.

Al llarg de la seva història Nintendo ha fet revisions més petites d'algunes de les seves consoles (la Game Boy Light, per exemple) i també de més grans (cas de la Nintendo 3DS), i si no vaig errat la Wii va ser l'únic sistema de sobretaula de la Gran N que va tenir aquestes revisions pensades per a oferir un preu millor a canvi de reduir prestacions.

Primer va sortir, el 2011, la Wii Family Edition, que és com l'original però s'ha de posar en horitzontal per força i elimina la retrocompatibilitat amb la Gamecube pel que fa a ports per als comandaments. Després, entre 2012 i 2013 i només al Canadà, els Estats Units i Europa, va aparèixer la Wii Mini, vermella i negra (a la foto de més amunt), amb càrrega superior i l'eliminació de diverses coses, com ara connexions per RGB, vídeo compost i S-Video, entrada de targetes SD i Wi-fi, a més del final de la compatibilitat amb jocs de la Gamecube, que a la pràctica ja no era possible amb la Family Edition.

Els Mii són una altra peça del llegat d'aquesta magnífica consola: uns avatars dissenyats pel mateix jugador a imatge tant d'ell mateix com de coneguts que es poden fer servir des del primer moment al Wii Sports, però que també tenen presència en d'altres titols més interessants, com el Mario Kart Wii. El concepte tornaria a la Nintendo 3DS i a la Wii U, i l'agafarien les consoles de la competència, amb els avatars d'Xbox Live i els de PlayStation Home.

Aquestes consoles també van adoptar diferents aproximacions al control per moviment, Xbox 360 amb el fallit Kinect, que permetia controlar personatges amb els moviments del cos sencer i una càmera que els detectava, i el PlayStation Move, més descaradament similar als wiimote de la Wii.

Són mostres, juntament amb l'èxit comercial de la consola, que la Wii devia fer bé unes quantes coses. I va ser en el moment adequat, perquè s'ha intentat repetir amb la Wii U i per un conjunt de circumstàncies Nintendo s'ha estavellat, mentre les noves Xbox One i PlayStation 4 han passat pàgina i han tornat a apostar per mètodes de joc més conservadors.

L'era de la Wii i les seves propostes ja ha passat, però si no se'ns ha espatllat o en podem aconseguir una de molt barata val la pena dedicar anys a un catàleg on tots els gèneres estan ben representats i on, alhora, la màgia de l'univers Nintendo brilla amb intensitat.

Petits clàssics: Balloon Fight

Normalment deixo passar més temps entre dues entrades de la mateixa secció, i no és que tampoc sigui tan recent la darrera que vaig publicar dins Petits Clàssics, però el cas és que l'actualitat mana i ja que a l'última publicació em feia ressò de la mort del president de Nintendo, en Satoru Iwata, aprofito l'avinentesa per a parlar d'un dels primers videojocs que va programar.

Com deia als comentaris en Salore, abans de dedicar-se a fer jocs per a la Gran N des de Hal Laboratory n'havia fet per a MSX i, abans tenim per exemple el seu primer joc, l'Star Battle per a Commodore Vic-20, de 1981. Però el que avui ens ocupa és un dels clàssics de Nintendo, signats per ell, probablement més oblidats.

Es tracta del Balloon Fight, que va sortir el 1985 per a la NES (el 1986 als Estats Units i el 1987 a Europa), però que un any abans havia debutat a les recreatives de Nintendo, les Nintendo Vs. System -aviat en parlaré-, tot i que normalment el procés era a la inversa.

Aquella primera versió es deia Vs. Balloon Fight i com podem veure al vídeo es tracta de sobreviure volant amb dos globus i rebentar els dels enemics. Si en perdem un tindrem més feina a elevar-nos, però si els perdem tots dos, tururut viola. 

Aquest títol ens permetia col·laborar amb un company o enfrontar-nos-hi, i a més les pantalles estaven dissenyades en vertical, però la versió de la NES seria diferent i els nivells també tindrien un disseny propi.

No ho sembla en aquesta pantalla, però la versió domèstica tenia una modalitat exclusiva, Balloon Trip, que consistia a avançar per pantalles d'scroll horitzontal tot col·leccionant globus i que a la recreativa no hi era. 

La versió de la NES va ser portada només al Japó al Sharp X1 i el NEC PC-8801 el mateix 1985 i a la Gameboy Advance el 2004, a més de l'e-Reader de Nintendo als Estats Units el 2002 i, posteriorment, a les consoles virtuals de la Wii, la Nintendo 3DS i la Wii U -va ser el primer títol de la seva Consola Virtual- arreu del món. Curiosament també apareix i és jugable al primer Animal Crossing, de la Gamecube.

El 1990 en va sortir una seqüela, Balloon Kid, per a les Gameboy nord-americanes, i també per a les europees el 1991. És evident que en aquest cas es tracta d'un plataformes d'estil més comú, però curiosament no va sortir al Japó.

O sí? Perquè el 1992 se'n va fer aquest clon amb la Hello Kitty, anomenat Hello Kitty World, que va ser la versió japonesa -exclusiva- i acolorida del Balloon Kid. Ara bé, a algú li devia quedar l'espina que el joc original no hagués sortit al Japó tal com era, perquè el 2000 en va arribar un remake.

Era el Balloon Kid GB, que va sortir només per a les Gameboy Color japoneses i, a més, a través del servei de descàrrega Nintendo Power. Però els remakes no s'acabarien aquí, perquè el 2007 encara n'hi hauria un altre:

Era el Tingle's Balloon Fight, per a la Nintendo DS, que només es podia obtenir a través del Club Nintendo japonès i que era bàsicament com el primer Balloon Fight però amb nous dissenys i protagonitzat per en Tingle, petit personatge de la saga The Legend of Zelda. 

Al llarg dels anys, tot i que no se n'ha fet cap nou joc des de fa molt de temps, sí que hi ha hagut homenatges a aquest petit clàssic que és el Balloon Fight, com ara trofeus del Super Smash Bros. Melee (Gamecube), l'aparició dins el NES Remix (Wii U), un cameo del peix gegant que ens podia matar al Super Smash Bros. Brawl (Wii), una pantalla a la versió per a la 3DS del Super Smash Bros., alguns minijocs de la saga WarioWare, Inc. o aquest altre minijoc del Nintendo Land (Wii U):

És evident que es tracta d'un petit clàssic amb una certa influència a l'univers Nintendo, encara que en els darrers anys s'hagi limitat a aparèixer en cameos i altres referències, a més de ser portat a les consoles virtuals. 

El cas és que va ser un dels títols que va programar en els primers anys el malaguanyat Satoru Iwata i he pensat que era el videojoc ideal per a aquesta nova entrega de la secció.

Adéu a Satoru Iwata

Reconec que quan vaig llegir que el dia 11 de juliol s'havia mort en Satoru Iwata vaig pensar que, descansis en pau a banda, no era res més que el president d'una companyia importantíssima de cara coneguda, més o menys com un Bill Gates o un Steve Jobs (aquest últim també mort) però a una escala inferior. 

Però resulta que, si bé és una exageració afirmar coses com ara "se'n va una part de la nostra infantesa", el senyor Iwata havia fet coses importants abans de presidir la Gran N i, un cop convertit en el cap visible de la companyia, va prendre decisions que van ser cabdals per al futur d'aquesta.

El fet que dediqui una entrada al desaparegut president i executiu en cap (CEO) de Nintendo es deu a la popularitat que va adquirir gràcies a que era de la conya i li agradava sortir en presentacions i mostrar el jugador que duia dins. La seva figura anava més enllà del típic líder d'una companyia que, d'altra banda, com totes, es dedica al que es dedica amb la intenció d'obtenir-ne beneficis i prenent decisions de vegades equivocades i d'altres polèmiques, com hem pogut veure quan ha passat de criticar els DLC de pagament a adoptar-los amb força i fer-nos pagar morterades per coses que potser no valen tant.

Quedarà per sempre com una frase associada a ell la cita: "a la meva targeta de negocis sóc el president d'una companyia. Al meu cap, un programador de videojocs. Però, al meu cor, sóc un jugador".

Nascut el 1959 a Sapporo, la capital de l'illa de Hokkaidô, al Japó, va entrar a treballar, de seguida de graduar-se en ciències de la computació, a la companyia desenvolupadora de videojocs HAL Laboratory, freqüent col·laboradora de Nintendo.

La llista de videojocs en què va treballar inclou el clàssic Balloon Fight (1984, per a recreatives i diversos sistemes domèstics, la NES inclosa), l'Earthbound (o Mother 2 originalment, que va sortir el 1994 per a la Super Nintendo, el 2003 per a la Gameboy Advance i el 2013 per a la Consola Virtual de la Wii) i també alguns títols de la saga Kirby.

L'any 2000 va entrar a Nintendo, tot i que no va tallar del tot els lligams amb HAL Laboratory, i el 2002 va esdevenir el successor del senyor Hiroshi Yamauchi, de manera que es va convertir en el quart president de la història de la companyia, i el primer sense relació familiar amb els Yamauchi.

Va agafar les regnes de la companyia en un moment en què les coses no li estaven anant gaire bé. La Gamecube no havia donat els resultats esperats, havia fracassat en comparació amb la competència i el senyor Iwata va decidir donar un gir a la trajectòria de l'empresa, amb importants decisions com abandonar el nom "Game Boy" en les portàtils, que desembocaria en el desenvolupament de la Nintendo DS, i la creació de la revolucionària Wii, que amb una tecnologia inferior va vendre molts milions més que la competència, la Xbox 360 i la Playstation 3.

A la següent generació, amb la Nintendo 3DS i la Wii U, va aplicar la mateixa filosofia: es tractava d'incloure innovadores maneres de jugar per tal d'atraure jugadors de sectors tradicionalment menys interessats en els videojocs, sense abandonar, és clar, els de sempre. La idea era, doncs, que hi hagués més jugadors que mai.

Amb tot plegat va conduir la companyia a un èxit que no coneixia des de feia molts anys, i hi ha qui pensa que això és gràcies al fet de tenir experiència com a programador, cosa que no és ni un requisit per a ser president d'una companyia d'aquest sector ni un fet gaire habitual. De fet, quan ja era el "presi" de la Gran N, va fer de productor executiu de desenes de videojocs de famoses sagues com Pokémon, Mario, Zelda i altres franquícies per a totes les consoles de la companyia.

 

En Satoru Iwata va ser també l'impulsor de l'acostament de Nintendo al públic, amb divertides presentacions en vídeo conegudes com a Nintendo Direct, que consisteixen en vídeos curts i dedicats a un tema concret, o fins i tot un sol videojoc, sovint adreçat a un sol segment del públic o un dels tres grans mercats. 

A la fira més important del món del videojoc, l'E3 de Los Angeles (Estats Units), Nintendo ha deixat de fer-hi presentacions llargues, a diferència d'altres companyies, per decisió del ja desaparegut Iwata, que el 2014 no hi va assistir precisament perquè l'estaven operant del tumor de conducte biliar que se'l va endur fa uns dies, però a la darrera edició, celebrada del 16 al 18 de juny, hi va aparèixer en forma de titella juntament amb en Reggie Fils-Aime (cap d'operacions de Nintendo Amèrica, d'on des de 2013 l'Iwata era CEO) i en Shigeru Miyamoto, el llegendari pare d'en Mario.


 
Ens deixava gairebé un mes després als 55 anys, i l'inesperat traspàs va deixar mostres de condol per part de fans de la companyia, col·legues, rivals i redactors dels mitjans especialitzats. No hauria tingut el mateix ressò si no hagués estat tan popular.

Sigui com sigui estem parlant d'un home que, amb la seva gestió, va revitalitzar una companyia que ens havia donat moltes alegries però que, com Sega -evidentment no tant-, estava quedant enrere amb la irrupció al món dels videojocs d'empreses que no hi tenien tanta tradició. Descansi en pau.

El personatge: Yoshi

Ja feia temps que tenia pensat dedicar una entrada a aquest personatge tan estimat de la història dels videojocs, però volia fer-ho amb calma, i ara que ha sortit el primer i esperadíssim títol que protagonitza a la Wii U, és un bon moment per a redactar-la i publicar-la.

L'entranyable Yoshi, que enguany fa 25 anys, és el dinosaure bufó que acompanya en Mario (i companyia) a la majoria de les seves aventures, tant les de plataformes -o la sèrie principal- com en d'altres títols que s'allunyen del gènere com ara els d'esports, els de lluita o la saga Mario Kart, en què ha estat sempre present, sense fallar ni una vegada.

És un personatge que va néixer com un suport per als protagonistes, que hi pujaven i amb això es reforçaven davant dels enemics, però amb el temps en Yoshi també va acabar protagonitzant alguns videojocs de plataformes en què el podíem controlar.



Aproximadament al minut 0:45 d'aquest vídeo podíem veure la primera aparició del petit dinosaure, que es produïa al Super Mario World, llegendari títol que va sortir al Japó el 1990 -d'aquí el 25è aniversari del personatge, que tindrà lloc el 21 de novembre-, però a Europa no el vam tenir fins el 1992.

Amb ell, a més de tenir protecció extra -perquè si els enemics ens tocaven només ens separàvem d'en Yoshi i a sobre el podíem recuperar-, ens podíem menjar enemics, que de vegades proporcionaven algun poder extra a en Yoshi, i teníem per primera vegada en Mario (o en Luigi) cavalcant un animal, que ja era una interessant novetat.

Es veu que el senyor Shigeru Miyamoto ja volia introduir aquest concepte al primeríssim Super Mario Bros. (1985), però les limitacions tècniques de la NES ho van impedir i fins i tot al Super Mario Bros. 3 (1988) va ser impossible. 

Però que no pogués aparèixer a la NES com a muntura no vol dir que els usuaris de la 8 bits de sobretaula de Nintendo sense accés al Cervell de la Bèstia es quedessin sense Yoshi. En jocs de plataformes no, però sí que el van veure en altres menes de títols, com el Yoshi (a Europa Mario & Yoshi), un trencaclosques que va sortir entre 1991 i 1992 tant per a aquella consola com per a la Gameboy.

Al Yoshi's Cookie, disponible per a les 3 consoles de Nintendo que hi havia en aquella època, encara tenia un paper més petit, però no es pot dir que en Yoshi fos exclusiu de la Super Nintendo. Ara bé, el segon gran joc del personatge va ser per a la més potent de les plataformes de la Gran N, sí.

El 1995, i aquest cop per als tres grans territoris alhora, va sortir el Super Mario World 2: Yoshi's Island, que feia servir d'una manera comercialment astuta la força del nom de la saga principal de la companyia per tal de presentar el que seria el primer títol d'una saga protagonitzada per en Yoshi. Cal destacar que aquest videojoc va ser portat a la Gameboy Advance el 2003 amb el títol Yoshi's Island: Super Mario Advance 3. I també que el 1996 tant la Super Nintendo com la Gameboy van rebre el Tetris Attack, la versió occidental del joc de trencaclosques Panel de pon, amb personatges del Yoshi's Island. 

Aquest cop el concepte canviava completament: controlàvem el dinosaure i havíem de conduir els bebès Mario i Luigi a la sortida, tot superant obstacles típics del gènere de les plataformes. D'allà van sortir, doncs, els plataformes protagonitzats per en Yoshi i els personatges bebè dels germans lampistes, que reapareixerien en d'altres títols en el futur, entre els quals alguns Mario Kart. 

Abans de continuar endavant cal esmentar un títol de 1993 que no es pot dir que sigui un dels grans, per això me l'he saltat: el Yoshi's Safari ens tornava a col·locar a cavall del dinosaure i amb el perifèric Super Scope per tal d'enfrontar-nos a enemics en una proposta totalment diferent i amb visió en primera persona. 

La saga d'en Yoshi en solitari va continuar amb el Yoshi's Story de la Nintendo 64, que es va llançar el 1997 però va ser un pas enrere, perquè es va considerar massa fàcil i curt, i massa per sota del llistó que havia posat el Yoshi's Island dos anys abans.

No és dels més citats quan es parla dels plataformes protagonitzats pel personatge, però el 2004 en Yoshi tornaria amb el Yoshi's Universal Gravitation, de la Gameboy Advance, que detectava els moviments de la consola per tal de fer lliscar objectes i enemics en un sentit o un altre, tot i que no va rebre crítiques gaire més bones que l'anterior. 

El 2005 el dinosaure debutava en solitari a la Nintendo DS amb el Yoshi Touch & Go, en què tornava a anar amb els bebès però en comptes de proposar una història presentava reptes curts, molt arcade i amb gran pes de les possibilitats tàctils de la consola.

El 2007 arribava el Yoshi's Island DS, una seqüela del títol de la Super Nintendo que semblava un remake d'aquell títol, però que en realitat tenia un disseny de pantalles diferent. No innovava, però recuperava l'esperit del clàssic. 

He dit més amunt que en Yoshi debutava en solitari a la DS amb el Yoshi Touch & Go, però en companyia ja havia sortit en un altre joc de la portàtil de doble pantalla uns mesos abans, un dels títols de llançament als tres grans territoris: era el remake Super Mario 64 DS, en què podíem controlar en Yoshi a més d'en Luigi, en Wario i, evidentment, en Mario, que era l'únic personatge jugable al clàssic de la Nintendo 64. Un exemple, doncs, de remake que val la pena.

Continuem amb les aventures en solitari d'en Yoshi i ens n'anem al 2014, any de llançament del Yoshi's New Island, per a la Nintendo 3DS, considerat molt normalet, tirant a mediocre. Però la saga havia de rebre una nova entrega molt més ben valorada i treballada:

Aquest 2015 ha sortit el Yoshi's Woolly World, el debut a la Wii U, que s'ha fet esperar perquè ja fa mesos que se'n coneixia el desenvolupament i se n'havien pogut provar versions incompletes en diversos esdeveniments. 

Ha tingut molt bona acollida, tant per la jugabilitat com per un aspecte visual impressionant que fa bon ús de l'alta definició i les textures que imiten diversos teixits, i a més ha vingut acompanyat per tres amiibo de llana (verd, rosa i blau) que han fet venir salivera als especuladors, que ja hi estan guanyant calés, atès que tant el pack del joc amb ninot com els ninots individuals estan exhaurits des de molt abans de sortir a la venda. 

Fem un salt de 12 anys enrere en el temps, perquè hem repassat els videojocs de plataformes que ha protagonitzat en Yoshi, alguns millors que altres, però el seu èxit en solitari no ha impedit que contingués fent tasques de suport d'en Mario i companyia, com es va poder veure al Super Mario Sunshine (Gamecube, 2002), el New Super Mario Bros. Wii (2009), el Super Mario Galaxy 2 (Wii, 2010), el New Super Mario Bros. U (2012) i el New Super Luigi U (2013).

 

I com he dit al principi, en Yoshi també ha sortit en un munt de jocs de la franquícia que no eren de la sèrie principal, un dels més destacats els Mario Kart, ja des del Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992) fins al Mario Kart 8 (Wii U, 2014), sense cap interrupció. 

El mateix ha passat a la saga de lluita humorística Smash Bros., des de la primera entrega, de 1999 i per a la Nintendo 64, fins a la quarta, de 2014, per a Wii U i Nintendo 3DS, i el mateix passa amb la saga Mario Party, amb 13 entregues dedicades a minijocs. També és un habitual de les sagues d'esports com Mario Tennis, Mario Golf, Mario Strikers o els dels Jocs Olímpics, en què els personatges més emblemàtics de Nintendo i Sega s'uneixen des de ja fa uns quants anys.

Per una altra banda fa papers de suport, més aviat cameos en alguns casos, en els RPG protagonitzats per en Mario i en Luigi, als estranys Mario is Missing! i Mario's Time Machine, en forma de ninot o imatge en títols de sagues com The Legend of Zelda, Metal Gear o, un dels homenatges més recents -sense que el puguem controlar-, el Sonic Lost World de la Wii U, en què un DLC gratuït permet a l'eriçó blau explorar una pantalla del que seria un Yoshi's Island, amb la jugabilitat clàssica de la saga i escenaris basats en teixits, com alguns del Yoshi's Story i tots els deYoshi's Woolly World.

Pel que fa a la vida sentimental d'en Yoshi, Nintendo ha donat a entendre en més d'una ocasió que la seva parella és el/la Birdo, personatge el sexe del qual s'ha posat en dubte des de sempre i que teòricament es diu Catherine, però la Gran N ha estat incapaç de gestionar bé l'embolic en què es va ficar ella mateixa en crear aquests dubtes sobre si va néixer, o no, com a femella, qüestió que ja vaig tocar en una entrada sobre personatges LGBT als videojocs.

També és interessant saber d'on surt l'adorable veu d'en Yoshi, i en aquest cas no és l'omnipresent Charles Martinet qui la fa, sinó en Kazumi Totaka, un músic que treballa a Nintendo i que, en realitat, deforma la seva veu per mitjans electrònics per tal d'aconseguir aquest resultat tan reconeixible des del primer cop que va tenir veu, al Yoshi's Story (1997).

No ens ho han amagat mai, de fet ens ho han dit des del Super Mario World: en Yoshi en realitat no és un personatge individual, sinó una espècie que es presenta en diversos colors i amb diverses habilitats. El més conegut i habitual és el verd, sí, i així surt representat gairebé sempre, però n'hi ha de molts colors, i de vegades és el mateix Yoshi verd el que canvia de color segons el que menja. 

Els primers van ser, a banda del verd, els de color blau, groc i vermell, al Super Mario World, però en van sortir més: el Super Mario World 2: Yoshi's Island va introduir el rosa, el blau clar, el lila i el marró, el Yoshi's Story presentava el blanc i el negre, el Super Mario Sunshine el taronja i el New Super Mario Bros. U el magenta. De vegades apareixen, també, en forma de bebès. 

No hi ha cap dubte que en Yoshi és un dels personatges més populars de la història dels videojocs, i un dels més importants de Nintendo, de manera que no ens ha de sorprendre veure'l no només en tota mena de marxandatge, sinó també en mitjans fora dels videojocs com ara la sèrie animada Super Mario World (1991) o els còmics sota la capçalera de Super Mario Adventures.



Havia de mostrar, també, la versió que surt a la infame pel·lícula de 1993 Super Mario Bros., en què es tracta simplement d'un petit dinosaure, mascota maltractada d'en Koopa, no pas de color verd -no sé per què, ja que no es tracta precisament d'un film amb pretensions realistes ni de cap mena-, però inequívocament el Yoshi que coneixem.

Li he volgut fer un humil homenatge tot repassant el més destacat de la seva història ara que, com he dit, aviat farà 25 anys, un quart de segle que celebra amb un aclamat títol que fa justícia al personatge i a una saga que ha tingut alts i baixos. Sigui com sigui, en Yoshi és un personatge molt estimat i és extremament difícil que res li taqui la imatge.