Història de les videoconsoles: Wii

Aquesta setmana -quan es publica l'entrada- ha fet 10 anys de la sortida al mercat europeu (va ser el 8 de desembre de 2006, el dia 2 al Japó i el 19 de novembre als Estats Units) d'una videoconsola que ens va deixar a tots parats, que va trencar una tendència negativa de la seva companyia i que va revolucionar el món dels videojocs, com ja anunciava el nom en clau pel qual se la coneixia abans de la seva presentació oficial, Revolution.

La Wii naixia com a projecte, diu la història, més o menys quan es llançava al mercat la seva predecessora, la Gamecube, una consola que evidenciava la caiguda de les vendes de Nintendo després de l'èxit de la Super Nintendo i la més tèbia acollida de la Nintendo 64, que no va convèncer el públic ni la crítica malgrat autèntiques obres mestres per culpa del seu format de cartutx en un moment en què la PlayStation triomfava amb el CD en la seva primera incursió al mercat dels videojocs, aixafant pel camí també la Saturn de Sega, amb qui compartia aquest suport. 

Doncs bé, la Gamecube va adoptar el format disc, i sortia el 2001 amb una potència superior a la de la PlayStation 2 (2000), però el "mal" ja estava fet i el poder de la marca PlayStation al sector dels videojocs transcendia els conceptes de potència o pedigrí, de manera que la consola cúbica de Nintendo no va arribar ni als 22 milions d'unitats venudes, tot i així superiors als menys de 14 de la successora de la consola que avui ens ocupa, la Wii U, el fracàs comercial més gran de la companyia sense comptar la Virtual Boy.  

Repassats els antecedents i el context en què apareixia, la proposta de la Wii, un dels màxims impulsors de la qual va ser el desaparegut Satoru Iwata, era des del principi no intentar competir en gràfics -es presentava el 2006 amb una potència equivalent a la de la generació anterior (Dreamcast-PlayStation 2-Gamecube-Xbox)-, sinó oferir una jugabilitat completament diferent, en aquest cas basada en la detecció del moviment d'uns comandaments especials, els Wii Remote o wiimote, similars al comandament a distància d'un televisor i acompanyats sovint per un complement anomenat Nunchuk on hi havia una palanca analògica per al moviment dels personatges, a més d'altres botons.

El resultat va ser un èxit espectacular, un cop de volant en la trajectòria negativa de Nintendo durant els anys anteriors, amb l'única excepció del mercat de les portàtils, on sempre ha dominat -i encara ho fa- amb diferència. La Wii va vendre, mentre es va fabricar, més de 101 milions d'unitats, tot superant la competència molt més potent formada per la Xbox 360 i la PlayStation 3 i situant-se cinquena al rànquing històric, aproximadament un sol milió per darrere de la primera PlayStation, exhaurint-se sovint durant els primers anys, en part també per la mala previsió d'estoc que caracteritza Nintendo quan es tracta de productes d'èxit, com s'ha pogut veure recentment amb la NES Mini. 

Sens dubte, bona part del seu èxit -no sé quin percentatge, però segurament alt- es deu a què va apel·lar al públic que ja fa uns anys que es diu casual, un públic poc acostumat als videojocs que es va sentir atret per aquesta màquina que permetia jugar movent-se, gaudint i rient en família, i que certament va agradar fins i tot a la gent de la tercera edat. 

Aquest va ser un dels factors més importants del seu èxit, però també va ser una arma de doble fil, perquè malgrat que va triomfar també entre una bona part de l'altra mena de públic, el hardcore, per als seus detractors va adquirir una imatge de consola plena de jocs poca-solta i orientada a les iaies. 

Sí que hi va haver famílies en què la consola va començar a acumular pols al cap de pocs mesos i en què la col·lecció de títols dels prestatges de casa, reduïda, estava formada per videojocs mediocres que van sortir per a la Wii només perquè s'havia venut tan bé la consola -fenomen que, recordem, també es va produir amb la PlayStation 2, tot i que als hardcore els costi admetre-ho-, però simplificar-la d'aquesta manera és una tremenda injustícia, perquè també van sortir videojocs molt bons, orientats a públics de tota mena i que val la pena recordar.



Aquí en podem veure una mostra, un llistat de 25 títols escollits pel portal especialitzat en notícies i anàlisis IGN, que podem discutir, tant per l'ordre (el Mario Kart Wii és massa avall!) com pel contingut, però és prou representatiu dels diversos gèneres disponibles, i a més el vídeo es va publicar el 2009, de manera que hi falten coses com el Super Mario Galaxy 2, per posar l'exemple d'un dels imprescindibles de la consola que no hi apareixen, on podríem afegir també el The Legend of Zelda: Skyward Sword.

El catàleg de la Wii, que encara ara no està tancat del tot -ha rebut una versió del Just Dance 2017-, té molts videojocs pensats per al gran públic, és cert, però això no vol dir que uns quants d'ells no siguin títols de gran qualitat intrínseca. Ara bé, potser sí que, com és habitual en la companyia des de l'època post-SNES, el suport de les third parties va ser inferior al de la resta de sistemes i van faltar alguns dels grans jocs multiplataforma, però va tenir igualment grans propostes d'estudis interns com els esmentats dos Super Mario Galaxy, el Mario Kart Wii, el New Super Mario Bros. Wii (amb la possibilitat de jugar-hi 4 persones alhora), els dos The Legend of Zelda, el Super Smash Bros. Brawl, el Metroid Prime 3: Corruption, el Donkey Kong Country Returns, el Kirby's Epic Yarn o el Punch-Out!!, a més de versions adaptades al nou control d'alguns grans èxits de la Gamecube.



I alguns third party molt bons, com la versió Wii del Resident Evil 4, el joc de lluita Tatsunoko vs. Capcom, l'aventura gràfica Zack and Wiki: Quest for Barbaros, el violent Madworld, el Bully: Scholarship Edition i l'Okami -que eren ports de la versió PlayStation 2-, els dos No More Heroes, els títols d'en Sonic que amb més o menys encert Sega va llançar, en exclusiva o no, per a la Wii... I no oblidem que també va tenir versions d'alguns multiplataformes, que encara que no arribessin sempre sí que en va rebre un grapat.

La Wii és una consola amb una col·lecció enorme de videojocs (els més venuts, aquí), i hi podem trobar molta morralla -repeteixo, també passa amb la "Play" 2-, però també 3 o 4 desenes de títols imprescindibles o que almenys valen molt la pena. N'he citat uns quants, però he hagut de parar per no allargar-me tant. Ara podria esmentar també alguns RPG com el Xenoblade Chronicles, el The Last Story o el Pandora's Tower, tots tres força cotitzats actualment.



No vull passar per alt, encara que no l'he fet servir mai -i ara ja és massa tard llevat que hi accedeixi mitjançant la modalitat Wii de la Wii U-, el Wii Shop Channel, l'aposta de Nintendo en el món dels videojocs digitals, que en el cas de la Wii servia sobretot per a descarregar-se, amb punts adquirits amb targetes de prepagament, títols llançats només en aquest format a la secció WiiWare i que permetia als desenvolupadors petits i no tan petits estalviar-se costos de distribució i arribar al món d'aquesta manera teòricament més còmoda però que a molts no ens acaba d'agradar perquè, de fet, sembla que ens donin gat per llebre amb el preu final.

Al llarg de la seva història Nintendo ha fet revisions més petites d'algunes de les seves consoles (la Game Boy Light, per exemple) i també de més grans (cas de la Nintendo 3DS), i si no vaig errat la Wii va ser l'únic sistema de sobretaula de la Gran N que va tenir aquestes revisions pensades per a oferir un preu millor a canvi de reduir prestacions.

Primer va sortir, el 2011, la Wii Family Edition, que és com l'original però s'ha de posar en horitzontal per força i elimina la retrocompatibilitat amb la Gamecube pel que fa a ports per als comandaments. Després, entre 2012 i 2013 i només al Canadà, els Estats Units i Europa, va aparèixer la Wii Mini, vermella i negra (a la foto de més amunt), amb càrrega superior i l'eliminació de diverses coses, com ara connexions per RGB, vídeo compost i S-Video, entrada de targetes SD i Wi-fi, a més del final de la compatibilitat amb jocs de la Gamecube, que a la pràctica ja no era possible amb la Family Edition.

Els Mii són una altra peça del llegat d'aquesta magnífica consola: uns avatars dissenyats pel mateix jugador a imatge tant d'ell mateix com de coneguts que es poden fer servir des del primer moment al Wii Sports, però que també tenen presència en d'altres titols més interessants, com el Mario Kart Wii. El concepte tornaria a la Nintendo 3DS i a la Wii U, i l'agafarien les consoles de la competència, amb els avatars d'Xbox Live i els de PlayStation Home.

Aquestes consoles també van adoptar diferents aproximacions al control per moviment, Xbox 360 amb el fallit Kinect, que permetia controlar personatges amb els moviments del cos sencer i una càmera que els detectava, i el PlayStation Move, més descaradament similar als wiimote de la Wii.

Són mostres, juntament amb l'èxit comercial de la consola, que la Wii devia fer bé unes quantes coses. I va ser en el moment adequat, perquè s'ha intentat repetir amb la Wii U i per un conjunt de circumstàncies Nintendo s'ha estavellat, mentre les noves Xbox One i PlayStation 4 han passat pàgina i han tornat a apostar per mètodes de joc més conservadors.

L'era de la Wii i les seves propostes ja ha passat, però si no se'ns ha espatllat o en podem aconseguir una de molt barata val la pena dedicar anys a un catàleg on tots els gèneres estan ben representats i on, alhora, la màgia de l'univers Nintendo brilla amb intensitat.