Història de les videoconsoles: Wii

Aquesta setmana -quan es publica l'entrada- ha fet 10 anys de la sortida al mercat europeu (va ser el 8 de desembre de 2006, el dia 2 al Japó i el 19 de novembre als Estats Units) d'una videoconsola que ens va deixar a tots parats, que va trencar una tendència negativa de la seva companyia i que va revolucionar el món dels videojocs, com ja anunciava el nom en clau pel qual se la coneixia abans de la seva presentació oficial, Revolution.

La Wii naixia com a projecte, diu la història, més o menys quan es llançava al mercat la seva predecessora, la Gamecube, una consola que evidenciava la caiguda de les vendes de Nintendo després de l'èxit de la Super Nintendo i la més tèbia acollida de la Nintendo 64, que no va convèncer el públic ni la crítica malgrat autèntiques obres mestres per culpa del seu format de cartutx en un moment en què la PlayStation triomfava amb el CD en la seva primera incursió al mercat dels videojocs, aixafant pel camí també la Saturn de Sega, amb qui compartia aquest suport. 

Doncs bé, la Gamecube va adoptar el format disc, i sortia el 2001 amb una potència superior a la de la PlayStation 2 (2000), però el "mal" ja estava fet i el poder de la marca PlayStation al sector dels videojocs transcendia els conceptes de potència o pedigrí, de manera que la consola cúbica de Nintendo no va arribar ni als 22 milions d'unitats venudes, tot i així superiors als menys de 14 de la successora de la consola que avui ens ocupa, la Wii U, el fracàs comercial més gran de la companyia sense comptar la Virtual Boy.  

Repassats els antecedents i el context en què apareixia, la proposta de la Wii, un dels màxims impulsors de la qual va ser el desaparegut Satoru Iwata, era des del principi no intentar competir en gràfics -es presentava el 2006 amb una potència equivalent a la de la generació anterior (Dreamcast-PlayStation 2-Gamecube-Xbox)-, sinó oferir una jugabilitat completament diferent, en aquest cas basada en la detecció del moviment d'uns comandaments especials, els Wii Remote o wiimote, similars al comandament a distància d'un televisor i acompanyats sovint per un complement anomenat Nunchuk on hi havia una palanca analògica per al moviment dels personatges, a més d'altres botons.

El resultat va ser un èxit espectacular, un cop de volant en la trajectòria negativa de Nintendo durant els anys anteriors, amb l'única excepció del mercat de les portàtils, on sempre ha dominat -i encara ho fa- amb diferència. La Wii va vendre, mentre es va fabricar, més de 101 milions d'unitats, tot superant la competència molt més potent formada per la Xbox 360 i la PlayStation 3 i situant-se cinquena al rànquing històric, aproximadament un sol milió per darrere de la primera PlayStation, exhaurint-se sovint durant els primers anys, en part també per la mala previsió d'estoc que caracteritza Nintendo quan es tracta de productes d'èxit, com s'ha pogut veure recentment amb la NES Mini. 

Sens dubte, bona part del seu èxit -no sé quin percentatge, però segurament alt- es deu a què va apel·lar al públic que ja fa uns anys que es diu casual, un públic poc acostumat als videojocs que es va sentir atret per aquesta màquina que permetia jugar movent-se, gaudint i rient en família, i que certament va agradar fins i tot a la gent de la tercera edat. 

Aquest va ser un dels factors més importants del seu èxit, però també va ser una arma de doble fil, perquè malgrat que va triomfar també entre una bona part de l'altra mena de públic, el hardcore, per als seus detractors va adquirir una imatge de consola plena de jocs poca-solta i orientada a les iaies. 

Sí que hi va haver famílies en què la consola va començar a acumular pols al cap de pocs mesos i en què la col·lecció de títols dels prestatges de casa, reduïda, estava formada per videojocs mediocres que van sortir per a la Wii només perquè s'havia venut tan bé la consola -fenomen que, recordem, també es va produir amb la PlayStation 2, tot i que als hardcore els costi admetre-ho-, però simplificar-la d'aquesta manera és una tremenda injustícia, perquè també van sortir videojocs molt bons, orientats a públics de tota mena i que val la pena recordar.



Aquí en podem veure una mostra, un llistat de 25 títols escollits pel portal especialitzat en notícies i anàlisis IGN, que podem discutir, tant per l'ordre (el Mario Kart Wii és massa avall!) com pel contingut, però és prou representatiu dels diversos gèneres disponibles, i a més el vídeo es va publicar el 2009, de manera que hi falten coses com el Super Mario Galaxy 2, per posar l'exemple d'un dels imprescindibles de la consola que no hi apareixen, on podríem afegir també el The Legend of Zelda: Skyward Sword.

El catàleg de la Wii, que encara ara no està tancat del tot -ha rebut una versió del Just Dance 2017-, té molts videojocs pensats per al gran públic, és cert, però això no vol dir que uns quants d'ells no siguin títols de gran qualitat intrínseca. Ara bé, potser sí que, com és habitual en la companyia des de l'època post-SNES, el suport de les third parties va ser inferior al de la resta de sistemes i van faltar alguns dels grans jocs multiplataforma, però va tenir igualment grans propostes d'estudis interns com els esmentats dos Super Mario Galaxy, el Mario Kart Wii, el New Super Mario Bros. Wii (amb la possibilitat de jugar-hi 4 persones alhora), els dos The Legend of Zelda, el Super Smash Bros. Brawl, el Metroid Prime 3: Corruption, el Donkey Kong Country Returns, el Kirby's Epic Yarn o el Punch-Out!!, a més de versions adaptades al nou control d'alguns grans èxits de la Gamecube.



I alguns third party molt bons, com la versió Wii del Resident Evil 4, el joc de lluita Tatsunoko vs. Capcom, l'aventura gràfica Zack and Wiki: Quest for Barbaros, el violent Madworld, el Bully: Scholarship Edition i l'Okami -que eren ports de la versió PlayStation 2-, els dos No More Heroes, els títols d'en Sonic que amb més o menys encert Sega va llançar, en exclusiva o no, per a la Wii... I no oblidem que també va tenir versions d'alguns multiplataformes, que encara que no arribessin sempre sí que en va rebre un grapat.

La Wii és una consola amb una col·lecció enorme de videojocs (els més venuts, aquí), i hi podem trobar molta morralla -repeteixo, també passa amb la "Play" 2-, però també 3 o 4 desenes de títols imprescindibles o que almenys valen molt la pena. N'he citat uns quants, però he hagut de parar per no allargar-me tant. Ara podria esmentar també alguns RPG com el Xenoblade Chronicles, el The Last Story o el Pandora's Tower, tots tres força cotitzats actualment.



No vull passar per alt, encara que no l'he fet servir mai -i ara ja és massa tard llevat que hi accedeixi mitjançant la modalitat Wii de la Wii U-, el Wii Shop Channel, l'aposta de Nintendo en el món dels videojocs digitals, que en el cas de la Wii servia sobretot per a descarregar-se, amb punts adquirits amb targetes de prepagament, títols llançats només en aquest format a la secció WiiWare i que permetia als desenvolupadors petits i no tan petits estalviar-se costos de distribució i arribar al món d'aquesta manera teòricament més còmoda però que a molts no ens acaba d'agradar perquè, de fet, sembla que ens donin gat per llebre amb el preu final.

Al llarg de la seva història Nintendo ha fet revisions més petites d'algunes de les seves consoles (la Game Boy Light, per exemple) i també de més grans (cas de la Nintendo 3DS), i si no vaig errat la Wii va ser l'únic sistema de sobretaula de la Gran N que va tenir aquestes revisions pensades per a oferir un preu millor a canvi de reduir prestacions.

Primer va sortir, el 2011, la Wii Family Edition, que és com l'original però s'ha de posar en horitzontal per força i elimina la retrocompatibilitat amb la Gamecube pel que fa a ports per als comandaments. Després, entre 2012 i 2013 i només al Canadà, els Estats Units i Europa, va aparèixer la Wii Mini, vermella i negra (a la foto de més amunt), amb càrrega superior i l'eliminació de diverses coses, com ara connexions per RGB, vídeo compost i S-Video, entrada de targetes SD i Wi-fi, a més del final de la compatibilitat amb jocs de la Gamecube, que a la pràctica ja no era possible amb la Family Edition.

Els Mii són una altra peça del llegat d'aquesta magnífica consola: uns avatars dissenyats pel mateix jugador a imatge tant d'ell mateix com de coneguts que es poden fer servir des del primer moment al Wii Sports, però que també tenen presència en d'altres titols més interessants, com el Mario Kart Wii. El concepte tornaria a la Nintendo 3DS i a la Wii U, i l'agafarien les consoles de la competència, amb els avatars d'Xbox Live i els de PlayStation Home.

Aquestes consoles també van adoptar diferents aproximacions al control per moviment, Xbox 360 amb el fallit Kinect, que permetia controlar personatges amb els moviments del cos sencer i una càmera que els detectava, i el PlayStation Move, més descaradament similar als wiimote de la Wii.

Són mostres, juntament amb l'èxit comercial de la consola, que la Wii devia fer bé unes quantes coses. I va ser en el moment adequat, perquè s'ha intentat repetir amb la Wii U i per un conjunt de circumstàncies Nintendo s'ha estavellat, mentre les noves Xbox One i PlayStation 4 han passat pàgina i han tornat a apostar per mètodes de joc més conservadors.

L'era de la Wii i les seves propostes ja ha passat, però si no se'ns ha espatllat o en podem aconseguir una de molt barata val la pena dedicar anys a un catàleg on tots els gèneres estan ben representats i on, alhora, la màgia de l'univers Nintendo brilla amb intensitat.

Els meus videojocs preferits: Nintendo DS

Aquesta secció podria donar molt més de si, o com a mínim una mica més, si jugués més. M'explico: valorar els meus videojocs preferits d'una consola quan encara no ha acabat la seva vida, com és el cas de la Xbox 360, per exemple, no acaba de ser just, però si a sobre tinc un fotimer de sistemes sense explotar la cosa es complica. Ja ho vaig dir quan la vaig inaugurar.

Ara bé, encara que no m'hagi acabat gaires títols de la Nintendo DS, i encara que tingui alguns videojocs més a la llista de desitjos i molts dels que ja posseeixo per explorar amb profunditat, crec que puc valorar quins són els meus preferits d'entre els que tinc, perquè de vegades ni tan sols cal haver-se acabat un joc per a saber que és un dels que et fan i et faran gaudir més. Aquesta és, doncs, la llista dels meus 5 videojocs preferits d'aquesta portàtil trenca-rècords de la Gran N.

No em costa gaire dir que el Mario Kart DS, de 2005, és el meu videojoc preferit de la Nintendo DS, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida, o sigui que és un dels meus videojocs preferits històricament parlant. Com que hi tinc pràctica (en algunes entregues més que en d'altres) puc dir que em defenso força, però és que el de la Nintendo DS, una autèntica meravella amb un munt de personatges i pistes, el tinc totalment dominat.



L'únic problema que té és que no podem triar en Koopa Troopa, que m'encanta, perquè per alguna raó inexplicable, tot i formar part de la plantilla del primer Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992), ha estat absent en moltes entregues de la franquícia. Ara bé, al Mario Kart DS en tenim un succedani, la versió esquelètica coneguda com a Dry Bones, que és el personatge que escullo gairebé sempre.

El Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011) el supera en termes tècnics, nombre de personatges (torna en Koopa Troopa!) i pistes, però les hores que he passat amb el de la DS no les he passat amb cap altre títol de la saga.

Un imprescindible de la Nintendo DS que vaig trigar a aconseguir original és el New Super Mario Bros., de 2006, que és sense cap mena de dubte el Mario d'aquesta consola, tenint en compte que el Super Mario 64 DS és un remake.

La imprescindible línia de 4 videojocs que recuperen l'essència 2D dels Mario dels 80 i principis dels 90, a la qual també pertanyen el New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), el New Super Mario Bros 2 (Nintendo 3DS, 2012) i el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012), va començar en aquesta proposta aclamada per crítica i públic.



Divertit com pocs, cal reconèixer que el nivell de dificultat és molt inferior al dels frustrants títols de la NES, perquè en aquest New Super Mario Bros. podem aconseguir fàcilment un fotimer de vides i cada poques pantalles podem desar el progrés. Tanmateix no es tracta d'un remake basat en una actualització gràfica i jugable, sinó que les pantalles són totalment originals i fa aportacions que esdevindrien part de l'Univers Mario en general i la saga NSMB en particular.

Parlant de remakes, un altre que trobo que val molt la pena és el Tetris DS, de 2006, que és l'únic de la llista que no tinc, però hi vaig jugar força amb una "còpia de seguretat" i encara el busco a bon preu per tal d'adquirir-lo i que formi part de la meva col·lecció.

De Tetris n'hi ha moltíssims, alguns de més propers a la fórmula original i d'altres més innovadors, i reconec que pràcticament no n'he provat cap, però el de la Nintendo DS és increïblement addictiu, divertit i amb interessants modalitats de joc.



En termes de presentació també és una passada. Com podem veure al vídeo, a la pantalla de dalt de la consola ens intenten distreure, i sovint ho aconsegueixen, amb imatges dels videojocs clàssics de Nintendo les músiques dels quals també sentim remesclades.

Per a acabar-ho d'adobar, amb un sol cartutx (i també amb una sola "còpia de seguretat") hi poden jugar fins a 10 jugadors. El joc en línia, actualment discontinuat, vaig trobar que funcionava prou bé i era entretingut.

El Dragon Quest: The Chapters of the Chosen, o Dragon Quest IV, de 2008, és un altre remake, però en aquest cas d'un títol de la NES de 1990 que no va arribar mai a Europa, per tant, i igual que ha passat amb les parts cinquena i sisena de la saga, vaig fer una excepció en la meva norma habitual de passar dels remakes.

No sóc gaire bo amb els RPG, ni tan sols amb els d'acció com és el cas del que ens ocupa, però la franquícia sempre m'havia cridat l'atenció —en part pels dissenys de personatges i monstres del mestre Akira Toriyama i en part també per la sèrie animada, no basada en cap videojoc concret, que va arribar al nostre país en forma de dibuixos animats com a Fly— i me'ls he anat comprant quan he pogut.



Vaig dedicar una entrada a Dragon Quest com una de les grans sagues de la història dels videojocs, però confesso que per diversos motius encara tinc videojocs per provar i fins i tot un parell per desprecintar. El Chapters of the Chosen, però, el vaig "acabar". Només em falta el capítol extra afegit en aquesta versió, que al seu torn ve del remake per a la Playstation, exclusivament japonès i de 2001, que és complicadet i repetitiu i requereix una dedicació immensa.

En qualsevol cas amb aquest joc vaig poder confirmar el meu amor per una saga que m'havia entrat per la vista i m'ho vaig passar molt bé, encara que en molts moments també em vaig arribar a desesperar perquè, com m'acostuma a passar amb aquest gènere, de vegades no és que no sàpiga com vèncer un enemic o com resoldre un trencaclosques, sinó que no sé què coi he de fer en general, on anar, etc. Ja tinc ganes de completar aquesta entrega al 100% i posar-me amb la següent, que en teoria seria el V.

Acabo amb un videojoc que sempre recomano de la Nintendo DS, el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, de 2009, que mesos després va ser convertit a la PSP i, ja a partir de 2010, a dispositius iOS, a més dels Android el 2014.

Com a fan de la saga l'havia de provar, i trobo encertat que sigui un dels títols més ben puntuats de la portàtil més venuda de la història. A causa de les limitacions tècniques de la màquina presenta un aspecte diferent del dels videojocs que ha fet gran aquesta saga, però no ens hem de refiar de les aparences.

Ja veureu que en principi no s'assembla gens a, per exemple, el Grand Theft Auto IV, llançat el 2008, però té lloc a la mateixa ciutat, Liberty City, de la qual s'afirma que s'han respectat absolutament tots els carrers i indrets, llevat d'una illa sencera. 



Hi podem fer el mateix que en qualsevol GTA modern: robar vehicles, matar, perseguir, dur a terme encàrrecs i missions, fer les coses amb força llibertat d'ordre, provocar el caos per diversió i en aquest cas fins i tot traficar amb drogues per tal de guanyar més diners.

D'acord, la ràdio dels vehicles té música instrumental i no hi ha diàlegs amb veus gravades ni escenes cinemàtiques (en aquest cas són estàtiques amb textos a sota), però manté de manera magistral l'esperit de la franquícia, el seu estil, el seu humor, i alhora aprofita al màxim les possibilitats tàctils de la consola a l'hora de dur a terme determinades accions. Després diuen que Nintendo és una companyia per a nens. No és del tot cert, i jocs com aquest ho demostren.

Acaba d'aquesta manera el repàs dels meus 5 videojocs preferits de la Nintendo DS. Són tots d'allò més comercials, no faig cap descobriment, i tot pot ser que un cop jugui de debò als The Legend of Zelda del seu catàleg o exploti més el Trauma Center: Under the Knife —que no ha entrat al Top 5 per molt poc— canviï d'opinió, però de moment aquesta seria la idea.

El personatge: Toad

Ara que feia temps que no dedicava una entrada a un personatge icònic del món dels videojocs he decidit que aquest cop és el torn d'un que no és pas protagonista, ni un dels 5 personatges més populars d'aquest mitjà d'entreteniment (si n'agafem 10 potser sí), però sí que és una de les figures més recognoscibles del sector i, sens dubte, es mereix un homenatge.

Parlo d'en Toad, un simpàtic personatge que no podem evitar associar amb els jocs d'en Mario i amb Nintendo en general. De fet, la seva primera aparició es va produir al Super Mario Bros. (1985), on cada cop que derrotem en Bowser apareix —més gran que en Mario i en Luigi, per cert— dient que la princesa, en realitat, és en un altre castell.

És evident, i així ho assegura el seu creador, en Shigeru Miyamoto, que l'aspecte d'en Toad s'inspira en el dels bolets, que tan importants són als videojocs de la franquícia, però no només això, sinó que no hi ha un únic Toad: els Toads (nom occidental, al Japó és Kinopio) són una raça, els habitants del Regne Xampinyó, governat per la Princesa Peach. I en Bowser els transforma gairebé tots en les canyeries, els blocs i les monedes que omplen les pantalles de les aventures del lampista italoamericà i el seu germà.

En realitat, però, ha estat sempre un personatge principalment no jugable, amb tasques d'assistència com ara donar informació, proporcionar objectes i vides, presentar concursos i competicions, fer d'àrbitre o de punt de desar la partida. Ara bé, no han estat poques les ocasions en què se l'ha pogut controlar, com ara al Super Mario Bros. 2 (1988), que com ja vaig explicar no és l'autèntic Super Mario Bros. 2, però sí que va marcar aquesta fita i va fer diverses aportacions a l'univers Mario que s'hi han quedat per sempre.  

En Toad tindria el seu primer paper de protagonista absolut al Wario's Woods, aparegut el 1994 per a NES (al vídeo) i Super Nintendo, tot i que com podeu veure no és un títol del gènere de les plataformes. I trigaria a repetir, però ja ho veurem després.

Pel que fa als jocs que sí que són de plataformes, una altra de les seves aparicions destacades és la que fa al New Super Mario Bros. Wii (2009), de la Wii, però no amb l'aspecte amb què estem acostumats a veure'l, tant a ell com els seus congèneres clònics.

En aquell joc, per primera vegada, fins a 4 jugadors humans poden dur cadascun un personatge, i entre els seleccionables hi ha el Toad blau i el groc, l'aspecte dels quals s'altera, lògicament, quan agafen segons quins objectes. El mateix passaria al New Super Mario Bros. U (2012), per a la Wii U.

A la mateixa consola el recuperaríem, en la forma de Captain Toad amb què se l'arriba a veure al Super Mario Galaxy, al títol Super Mario 3D World (2013), fet destacable perquè ha generat un spin-off que ha d'arribar enguany per a la consola de sobretaula més recent de Nintendo amb el nom de Captain Toad: Treasure Tracker.

Hem esmentat les principals aparicions jugables del personatge en videojocs de plataformes o allà on fos protagonista, però també se'l pot controlar breument al Mario & Luigi: Superstar Saga (Gameboy Advance, 2003) i en alguns minijocs. I, és clar, també tenim desenes i desenes de jocs on assumeix diverses funcions encara que no el puguem controlar, i un fotimer d'aparicions estel·lars i/o en forma de cameo en títols tant de la franquícia Mario com en d'altres jocs de la casa.

En Toad (o els Toad) també el trobem en videojocs que no són de plataformes, com ara els esportius, els Mario Party o els d'en Mario i en Sonic als Jocs Olímpics, i no sempre hi és en forma jugable (als Smash Bros., per exemple, fa de "moviment especial" de la Peach, als primers Mario Party només feia de presentador i només és jugable als dos primers Mario Tennis), però un dels productes derivats del llegendari Super Mario Bros on més destaca aquest personatge és la saga Mario Kart, on el veiem i el podem escollir com a pilot en totes les entregues, que sempre tenen també alguns circuits dedicats a la seva imatge.

Igual que als altres videojocs on apareix, no és un dels més potents, en absolut. En Toad és un personatge entranyable, simpàtic i un gran aliat, que s'amoïna per la Princesa Peach, però també és poruc i té un cos no gaire apte per a l'acció. És més aviat un símbol, un representant del seu poble, un ajudant valuós i un ésser estimat (o odiat, vés a saber) pels videojugadors, que no pas un protagonista nat. 

Aquí tenim un altre exemple de la possibilitat de controlar-lo en un títol no de plataformes. En aquest cas és el Mario Smash Football (Gamecube, 2005), també conegut com a Super Mario Strikers, que tindria una seqüela amb el Mario Strikers Charged Football (Wii, 2007), on podem portar en Toad com a membre dels equips, fer que xuti i passi la pilota, però en canvi no és el líder de cap dels conjunts que hi apareixen.

Tanmateix és un personatge important dins l'univers Mario, i com a tal apareix en moltes de les adaptacions de la franquícia en d'altres formats, com ara els còmics o els diversos dibuixos animats protagonitzats pels germans lampistes. Naturalment, el podem veure també en tota mena de marxandatge.

Ja hem vist que, tècnicament, no és un únic personatge, o que segurament no totes les vegades que el veiem es tracta del mateix Toad, o que n'hi ha moltíssims d'iguals. I hem vist també que n'hi ha variants amb altres colors i indumentàries, però encara que no sigui estrictament el Toad que coneixem hem de veure dos casos especials que, de fet, són personatges diferents, començant per la Toadette, la germana d'en Toad.

Aquesta versió femenina d'en Toad va debutar al Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003) acompanyant el nostre homenatjat com a personatge assistent, i des de llavors ha tingut diverses aparicions als videojocs de la colla, principalment en papers auxiliars i fent cameos, com en Toad, però amb algun cas també jugable, sobretot en alguns dels Mario Kart, alguns Mario Party o els dos jocs de beisbol d'en Mario que han sortit fins ara amb aquests personatges, Mario Superstar Baseball per a la GameCube i Mario Super Sluggers per a la Wii, el segon inèdit a Europa.  

L'altra "variant" destacable, perquè com deia és un personatge diferent, és en Toadsworth o Mestre Kinopio, una mena de Gran Barrufet que és el referent ancià dels Toads i que va debutar al Super Mario Sunshine (GameCube, 2002). Des de llavors, sobretot ha tingut papers auxiliars i un parell d'aparicions jugables, que són les dels videojocs de beisbol que esmentava més amunt.

Es podria dir que en Toad és el clàssic personatge secundari, però això no vol dir que sigui poc important. De fet, que tothom el conegui o com a mínim l'associï a l'univers Mario és precisament perquè per mèrits propis ha esdevingut un personatge molt important a la història dels videojocs.

Els jocs més venuts de la Nintendo DS

L'altre dia vaig dedicar una entrada a la Nintendo DS en si, atès que ha assolit el primer lloc de les consoles més venudes de la història superant la que ho era fins ara, la Ps2, i vaig pensar que estaria bé que la propera entrada fos sobre els seus títols més venuts, una llista de 5, com sempre, que puc fer malgrat que l'aparell encara no ha estat descontinuat, però com que ja es troba en la seva tardor és pràcticament impossible que es produeixi cap canvi en aquest llistat.

Aquest vídeo ja el vam veure l'altre dia, perquè és d'un dels títols més representatius de la portàtil, però ara reapareix perquè, a més, és el més venut, i és que més de 29 milions de persones tenen el New Super Mario Bros., un videojoc a què dedicaré una entrada quan me l'acabi, perquè val moltíssim la pena.

El popular Nintendogs, que seria una evolució del mític Tamagotchi, aconseguia vendre més de 23,6 milions de còpies sumant totes les seves versions, algunes de les quals acompanyant un dels packs de la consola, cosa que com ja se sap afavoreix que els números pugin.

I ara el meu preferit del seu catàleg, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida (que evidentment un dia protagonitzarà una entrada): el Mario Kart DS, que ha col·locat més de 22,5 milions de còpies arreu del món, algunes de les quals també gràcies al pack que es venia amb la Nintendo DS i el joc.

El ja mític Brain Training, que als Estats Units es diu Brain Age i que va tenir una seqüela i alguns spin-off, venia amb molts dels packs de la consola i gràcies a això va aconseguir vendre gairebé 19 milions de còpies, però val a dir que és un títol d'allò més entretingut i recomanable per tal de mantenir i fins i tot millorar les nostres facultats mentals. 

Com no podia ser d'una altra manera, ja ho hem vist en repassar els videojocs més venuts de les altres portàtils de Nintendo, havia d'aparèixer alguna entrega de la franquícia Pokémon, i així és, perquè es van vendre més de 17,5 milions de còpies del conjunt format pels títols germans Pokémon Diamond i Pokémon Pearl. I si continuéssim el ranking veuríem com altres videojocs de la saga surten entre els més venuts, però ho deixarem aquí.

Història de les videoconsoles: Nintendo DS

Ara que fa uns dies la Nintendo DS, la portàtil més venuda de la història, va superar per primera vegada —encara que només per uns quants milers d'unitats— la que fins ara havia estat la més venuda en general, la Playstation 2, és el moment de dedicar-li una entrada per tal de repassar-ne els orígens i la importància.

Aquest era l'aspecte del primer model de la consola, revolucionària pel seu concepte, sens dubte la clau del seu èxit juntament amb un bon catàleg, però estèticament millorable, com va demostrar el següent model, el que ja vaig conèixer i tinc jo i que duu el nom de Nintendo DS Lite.

Hi ha prou diferències com per posar-ne imatges, però aquest no seria el definitiu, sinó que després arribaria la Nintendo DSi, que incloïa dues càmeres, una bateria amb més autonomia, emmagatzematge intern i sobretot connectivitat amb els continguts de la Nintendo DSi Shop i, per tant, accés exclusiu a certs productes digitals. El mateix passaria amb l'última versió, la Nintendo DSi XL (LL al Japó), que oferia una mida superior per a aquells que la preferien així, especialment la gent gran.

En canvi, aquests dos models perdien la retrocompatibilitat amb la Gameboy Advance en no tenir espai per als cartutxos de la predecessora, però això és quelcom que acostuma a passar amb els nous models de les plataformes que, d'inici, són retrocompatibles.



Però amb aquests anuncis tornem a l'origen de tot plegat, que m'he posat a parlar de models i he deixat de banda els inicis de la portàtil: va aparèixer al Japó el 21 de novembre de 2004, mentre que el 2 de desembre del mateix any aterrava als Estats Units i, com és massa habitual, a Europa força més tard, l'11 de març de 2005.

Dels seus títols de llançament ja en vaig parlar en una altra entrada, però en el seu catàleg, que com el de la Playstation 2 està farcidíssim i per tant també inclou molta porqueria, hi trobem autèntiques joies o títols imprescindibles, amb una qualitat mitjana força alta, que podem veure homenatjats parcialment en aquest vídeo:



Com totes les seleccions està feta per la persona que ha muntat i/o pujat el vídeo, però hi veiem títols imprescindibles com Metroid Prime Hunters, Tetris DS, The World Ends With You, New Super Mario Bros., Phoenix Wright, Star Fox Command, la saga Professor Layton, The Legend of Zelda: Phantom Hourglass i la continuació Spirit Tracks, Nintendogs, diversos Mario and Luigi, dos Trauma Center, Grand Theft Auto: Chinatown Wars o Mario Kart DS, entre molts altres.

I és que el catàleg de la Nintendo DS és ple de grans jocs en gairebé tots els gèneres que existeixen, que és el mateix que dir que en poden gaudir els amants de qualsevol mena de joc. Gràficament suposava un gran pas endavant respecte a la Gameboy Advance, tot i que es quedava, comparativament, en una Nintendo 64 o una mica menys. Respecte a la competència, la PSP, sortia perdent en termes estrictament gràfics, però la popularitat de la seva proposta era indiscutiblement més atractiva i la va destrossar, tal com la successora, la Nintendo 3DS, ho està fent amb la Playstation Vita.



La Nintendo DS inspira el seu disseny en les mítiques i llegendàries maquinetes LCD de Nintendo, les Game & Watch, que també tenien doble pantalla, però evidentment havien passat moltíssims anys i la cosa estava, en tots els sentits, en un altre nivell.

Els títols que es consideren realment bons són els que fan un ús intel·ligent de la doble pantalla (que és la "Dual Screen" d'on ve part del nom de la consola), tant per a ampliar el camp de visió com per a interactuar amb el que passa a la pantalla de dalt (generalment la principal) tot tocant amb el llapis Stylus (o amb els dits) la de sota, que és la tàctil, o bé emprant la inferior per a mostrar mapes o inventaris d'objectes.



És cert que la consola domina millor les dues dimensions, però els títols que fan ús de les 3D, si són bons, ens fan pensar el que deia abans, que és la semblança tècnica amb el que oferia la Nintendo 64 a la segona meitat dels anys 90. En versió reduïda, i afavorida per la mida petita de la pantalla, però al cap i a la fi eren unes bones 3D tenint en compte les circumstàncies, com es pot veure en aquest Super Mario 64 DS.

La doble pantalla (i sobretot que una de les dues fos tàctil) i un catàleg format per títols nous i originals, noves entregues de sagues consolidades, remakes de clàssics adaptats a les seves característiques i versions més o menys dignes dels videojocs que també anaven sortint per a les altres consoles, tant per al públic acostumat als videojocs com per a la gent gran i els nens, han estat la clau per a aquesta portàtil amb què Nintendo, un cop més i com ha fet sempre, va guanyar la guerra del seu sector particular, com ho va fer en el seu dia amb la Gameboy clàssica i com sembla que ho està fent ara amb la Nintendo 3DS, que tot i així ho tindrà difícil per a assolir els més de 153 milions d'unitats que la seva predecessora, que més de 8 anys després encara belluga i rep alguns jocs de qualitat, té col·locades per tot el món.

Els Simpson i els videojocs (que no videojocs dels Simpson)

El títol de l'entrada d'avui és necessàriament llarg i lleig, però és que cal deixar ben clar des del principi que no serà sobre els videojocs que s'han fet dels Simpson. Això està massa suat, i ho faré un altre dia. Avui el que vull és compartir amb vosaltres referències a videojocs que he trobat a la sèrie de dibuixos animats més llarga de la història dels Estats Units, algunes per casualitat i d'altres fent recerca. Vegem-ne ja la primera:

Aquesta escena correspon al capítol 3x12 i és una claríssima referència a Ms. Pac-man. Al 7x11 tindríem unes quantes referències juntes que no necessiten presentació:

Saltem unes quantes temporades i anem al 14x09, amb un gag que és un plaer per a qualsevol videojugador clàssic, acompanyat d'una música que identifica perfectament la versió que molts consideren com la millor que hi ha d'aquest joc. 

Aquest tall ha estat en anglès per una simple raó: el vídeo que hi ha disponible de la versió doblada al castellà és d'una qualitat lamentable. Avancem gairebé 2 temporades perquè al capítol 16x08 trobaríem no una, sinó dues referències:

Sí, al principi ens pensem que és una referència a en Super Mario, i ho és, però sobretot a Donkey Kong, que com sabem és el joc on va debutar el lampista italoamericà. Una mica més endavant en el mateix episodi hi trobem això:

I ara una de la pel·lícula, de 2007, que és una referència a una conegudíssima saga de jocs del gènere sandbox lleugerament camuflada, no només en el nom, sinó en la plataforma que es fa servir. Per tant entraria al grup de les paròdies. 

A la temporada 20, que estic a punt d'acabar de veure, hi he trobat dues referències. La primera és del capítol 20x13 i és aquesta:

És difícil que no l'hagueu agafat, però per si de cas... és una referència a la saga del professor Layton, de la Nintendo DS (i aviat també 3DS). Al capítol següent, el 20x14, la referència és molt més antiga. A un joc que, de fet, només conec de nom:

Es tracta del Q*bert, un arcade de 1982 del que tenia pensat parlar aquí al bloc un dia, i casualment el trobava referenciat fa poc en aquest capítol d'Els Simpson. A l'episodi 20x19 tenim en Homer jugant al que diuen que és el Halo 2 (un dels dos primers Halo és segur, però no domino prou com per saber quin és el parodiat) en una Xbox.

Ja a la temporada 21, al capítol 8, tenim una referència simpàtica a uns germans molt especials, i és que la història va del desig de tenir un germà petit d'en Bart:

Acabaré amb una convidada especial que tampoc no necessita presentació i que apareix al capítol 21x11, que encara no he vist i que està en anglès perquè la temporada 21, llevat de dos o tres capítols saltejats, no ha estat doblada encara al castellà ibèric:

La cosa va més enllà del simple cameo o gag i agafa certa importància en la trama d'aquest episodi que suposo que veuré aviat. Va, una més: en aquest cas trobada en algun número de Simpson Comics que no he identificat:

És, evidentment, una referència al clàssic dels FPS Doom. Doncs bé, amb això acabaríem. No cal dir que és probable que hi hagi altres referències a videojocs en alguns dels més de 400 episodis que té la sèrie, i dins els còmics també. A Futurama també n'hi deu haver. Segur que se m'han escapat algunes, però si en torno a trobar no dubteu que les aniré posant, com ja vaig fer una vegada a Cementiri de Pneumàtics en aquesta entrada.

El personatge: els Hammer Brothers

Feia moltíssim que no tocava aquesta secció, però l'entrada d'avui me l'han inspirat els recents intents de passar-me el Super Mario Bros. I és que no tenen per què protagonitzar-la els protagonistes dels jocs, sinó que també ho poden fer alguns personatges concrets i inoblidables. Els d'avui no els oblidaré, però no precisament per un bon motiu, sinó perquè em tenen fins als nassos. Són els Germans Martell o Hammer Brothers.

Aquests petits fills de sa mare, que són no sé quants germans, van fer la seva primera aparició el 1985 a l'esmentat joc d'en Mario, i tenen el seu moment de glòria a la pantalla 8-3, la penúltima i la que es considera la més difícil, d'aquest llegendari videojoc. Per tal d'il·lustrar el que estic dient poso un vídeo que inclou efectes especials que afegeixen dramatisme al tema:



No és la primera pantalla on surten, però trobar-se'n un o dos en pantalles anteriors no és excessivament problemàtic. Aquí n'hi ha un fotimer, i a més passa el següent: com que aquest joc no té continues, el meu intent de passar-me'l fent totes les pantalles el vaig donar per satisfet després d'esforçar-m'hi molt i fracassar, perquè no és una tasca gens fàcil. Per molt bé que coneguis el SMB els últims dos mons són complicadets. I, com deia, no hi ha continues. Per tant, des de llavors hi jugo fent servir les warp zones per tal de plantar-me al món 8 el més aviat possible.

Però durant el procés passa que arribes sí o sí amb el Mario petit a la pantalla 8-1 (la warp zone de la pantalla 4-2 que duu al món 8 només es pot trobar amb el Mario petit), i com que tampoc no és gens fàcil el més normal és arribar a la 8-3 en el mateix estat. Està bé, hi ha un bolet per allà, però la dificultat de la pantalla va més enllà del tema dels Germans Martell, i a més és freqüent perdre el poder que proporciona abans de trobar-te amb el primer d'ells. En resum: fer aquesta pantalla amb el poder de llançar boles de foc marca moltíssim la diferència. I arribar-hi a través de les warp zones fa impossible aquesta fita.

Que bufó... hi és en versió peluix i tot... Doncs no! De bufó, res. És un malparit. Ell i tots els seus germans. Perquè els enemics del Super Mario Bros. i en general de tots els Super Mario són relativament fàcils de vèncer. Sovint és facilíssim el senzill fet d'ignorar-los i continuar endavant. Però aquests, no. Són indiscutiblement els més complicats de vèncer de tot el SMB, comptant-hi també els enemics finals, que a sobre també es poden guanyar saltant-los per sobre i tocant la destral que fa caure el pont.

A partir del Super Mario Bros. 3 (i en aquest ens els trobem al mapa) van tornar a aparèixer en diversos jocs de la franquícia, però se'ls sumarien versions encara més difícils: hi havia els Boomerang Bros. (SMB 3, New Super Mario Bros. per a la DS i la Wii i Super Mario Galaxy 2), els Amazing Flyin' Hammer Bros. (Super Mario World), els Ice Bros. (al New Super Mario Bros. Wii), els Fire Bros. (al SMB 3 i al New Super Mario Bros., tant per a la DS com per a la Wii) o els Sledge Bros. (als mateixos jocs que els Fire Bros.). Curiosament, als New Super Mario Bros. es diuen Sumo Bros., però ja existien uns Sumo Bros. al Super Mario World, que eren diferents i llançaven llamps. De fet, els Hammer Bros. normals no sortien al joc de la Super Nintendo.



Aquí vèiem un dels Amazing Flyin' Hammer Bros. Calia complicar uns enemics prou difícils per si mateixos? Es veu que sí. I espereu, perquè l'altre dia vaig parlar de l'autèntic Super Mario Bros. 2, el que aquí ens va arribar com a Super Mario Bros.: The Lost Levels, i vaig dir que era un dels jocs més difícils que hi ha. La intenció de Nintendo era fer un Super Mario Bros. més difícil per a aquells que ja no el consideraven un repte, i sí, els Hammer Bros. hi tornen a aparèixer, i aquesta vegada amb més freqüència. Només per això ja em crec que és un joc tan complicat com diuen.



Aquí els tenim al Mario Strikers Charged Football, de la Wii, com a mostra de les moltes altres aparicions en què els podem veure, ja fora dels jocs de plataformes, i és que malparits o no formen part de l'Univers Mario i els anem veient en tota mena de títols protagonitzats per en Mario i companyia, i també a les sèries d'animació que hi ha sobre aquest univers. De vegades ens ajuden o són simples espectadors o assistents, i els veiem per exemple al Super Smash Bros. Brawl (on són assistents, mentre que als dos primers Smash Bros. només hi sortien de fons), o al Mario Kart Wii, i en general als Mario Party, als Paper Mario, en els d'esports o en els RPG. Es mereix una menció especial la seva important presència al plataformes de la Nintendo DS Super Princess Peach, on són molt freqüents i presenten noves variants: els Calm Hammer Bros. i els Calm Amazing Flyin' Bros., que són com els que no tenen el "calm" al nom però que dormen i si no els fas res et deixen en pau. Igual que els Hammer Bros. normals, tenen com a líder l'Army Hammer Bro, que seria la tercera nova espècie que presenta aquest joc.

El problema d'aquests personatges, almenys en el cas que conec millor, que és el dels Hammer Bros. en la seva versió més pura, la protagonista d'avui, és que són difícils de preveure. No tenen un comportament totalment automàtic, i els martells que llancen poden arribar a omplir la pantalla. Evidentment, si et toquen et maten, i si els saltes al damunt i estan preparant un martell també has begut oli. En fi, un autèntic maldecap. Precisament el fet que no siguin considerats enemics de final de pantalla o de joc és el que els fa tan perillosos, perquè es repeteixen i et poden fer consumir un munt de vides, cosa especialment greu al primer Super Mario Bros., on com he dit abans no hi ha continues.