Compres: abril de 2019

Aquest mes d'abril m'he portat força bé, ja ho avanço. He comprat poca cosa, i a més han estat en el 75% dels casos adquisicions que tenia molt decidides des de feia temps, i en l'altre 25%... bé, una decisió impulsiva basada en la curiositat. 

Comencem amb un títol que, igual que les dues primeres entregues de la saga, es va anunciar molt poc abans del seu llançament, a diferència del que passa amb altres títols de la línia Arcade Archives.

Es tracta del Donkey Kong 3, només per a la Switch, que igual que el primer Donkey Kong i el Donkey Kong Jr., té versió per a la NES, però aquesta és la de recreativa i es pot jugar per primer cop de manera oficial gràcies a Hamster. 

No l'havia provat mai, i he de dir que l'estona que de moment he pogut dedicar-li ha estat divertidíssima. Una sorpresa que no m'estranyaria que m'agradés més que els seus dos germans grans i molt més coneguts. L'última entrada d'aquest blog, precisament, hi té molt a veure en parlar sobre el seu protagonista. O, més ben dit, aquesta compra la va motivar.

De la mateixa gent, els de Hamster, però a la línia ACA Neo Geo, he comprat el Baseball Stars 2, que tampoc havia provat mai, però em venia de gust tenir a la Switch un altre joc de beisbol, que se suma al meu estimat Super Baseball 2020, i el complementa amb una proposta arcade, també, però no pas futurista.

Li tenia moltes ganes, des que en va sortir l'entrega anterior, Baseball Stars Professional, que no vaig voler perquè tenia entès que aquesta la superava en tot, i finalment es va anunciar aquesta entrega i va acabar sortint. 

Com que ho explico per ordre cronològic, ara toca la compra impulsiva, i és aquest Nintendo Labo VR Kit per a la Switch, l'aposta de Nintendo per la realitat virtual de baix cost, però que està meravellant tothom per la seva relació qualitat-preu, i que per a algú com jo, sense experiència en aquesta tecnologia més enllà d'haver-la provat breument dues vegades, sembla un producte ideal. 

Reconec que part de la meva motivació per comprar-ho, quan no vaig fer -ni faré- cas dels altres packs de construccions amb cartró d'aquesta línia Nintendo Labo, a més de la qüestió de les ulleres de realitat virtual, va ser que s'havia d'implementar al The Legend of Zelda: Breath of the Wild i al Super Mario Odyssey, els dos jocs més emblemàtics de la consola, però sembla que el resultat no ha estat gaire bo, en el primer cas perquè diuen que mareja molt i en el segon, perquè són minijocs curtets, però espero que m'agradin les coses que hi ha al kit.

I acabem amb un amiibo, que ara feia temps que no me'n comprava. Al Super Smash Bros. Ultimate han afegit en Ken com a "Echo Character" d'en Ryu, és a dir que són pràcticament iguals, però canvia l'aspecte. Com a la saga Street Fighter, vaja. 

El cas és que van anunciar que en farien un amiibo, i com que al capdavall és el meu personatge habitual a la saga més popular del gènere dels videojocs de lluita -encara que, com sempre dic, m'agrada agafar-los tots-, l'havia de tenir, i he esperat pacientment fins que ha sortit. 

Això ha estat tot. Ja veurem de cara al maig, perquè hi ha un parell de coses que vull i una altra que vaig comprar fa temps però triga en arribar -estava previst, cap problema en aquest sentit- i espero que arribi al maig. Sigui com sigui, a l'abril m'he portat força bé. M'he gastat més diners en llibres i còmics, això sí.

   

Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi. 

Compres: maig de 2018

Un nou mes amb cert moviment, que al final ha estat menys pel retard en la sortida d'un joc, que se'n va al juny, on ja veurem que consumeixo el "crèdit" i una mica més. Però concentrem-nos en el mes de maig, en què he comprat uns quants jocs digitals i dos de físics.

Aprofitant saldo de l'eShop de Nintendo que vaig aconseguir amb molt bon preu he adquirit un títol que em feia dubtar, perquè la gent deia que era un clàssic però que estava una mica desfasat i costava de jugar actualment.

Parlo del Double Dragon de recreativa, a la línia Arcade Archives, per a la Switch. Al final em vaig decidir per comprar-lo perquè el meu interès pel gènere beat'em up ha renascut amb força i tenia ganes de tenir-lo.

També volia un shoot'em up, shmup o "joc de naus" clàssic, i de la línia ACA Neo Geo hi havia moltes opcions per triar, però de moment m'he decantat per l'Aero Fighters 2, que em cridava l'atenció pels escenaris i l'orientació vertical.

Aquest és el que m'ho desquadra tot. No hi comptava perquè és de segona mà i evidentment no el tenia al calendari de llançaments, però el tenia al punt de mira des de feia molt de temps, i finalment l'he aconseguit al preu que volia i amb la caràtula normal, no Classics.

És el Lego Batman 2: DC Super Heroes per a la Xbox 360 (l'hauria pogut comprar en Wii U o Nintendo DS, però volia la possibilitat d'adquirir-ne els DLC, ja veurem si ho faré). Ja tenia el primer i el tercer, i em faltava aquest. Que no és que calgui jugar-hi per ordre, però deixeu-me ser primmirat.

Per a la Xbox One no m'he pogut resistir a l'oferta de l'Arcade Game Series 3-in-1 Pack, que per menys de 2 euros m'ha permès descarregar a la consola els clàssics de Namco Pac-man, Galaga i Dig Dug.

Tots tres els tenia ja al Namco Museum de la Switch, però són clàssics que no fa mal tenir en diversos sistemes, i a més a la Xbox One tenen assoliments, i força bons, que sempre és un al·licient.

El Pac-man 256 formava part de la mateixa oferta setmanal i, tot i que ja el tenia al mòbil i de franc, m'ha fet gràcia que entrés a la meva col·lecció de l'actual consola de Microsoft, i certament és un títol molt divertit i una gran versió del clàssic.

Finalment tenim l'Owlboy, un videojoc del qual reconec que no havia sentit a parlar fins que va sortir en digital per a la Switch, i en parlaven molt bé gràcies a la seva història i uns preciosos gràfics d'estil 16 bits. 

És un d'aquells casos de títols indie que tenen tant d'èxit que acaben sortint en format físic, i com que ha sortit molt bé de preu he volgut que formés part de la meva col·lecció.

Això ha estat tot aquest mes, que no ha estat poc en quantitat, però sí en despesa, que al capdavall també és important. 

Compres: abril de 2018

Aquest mes hi ha força moviment, perquè el món de les ofertes sobtades és com és i he pecat, tot i que, si ho pensem bé, en realitat no: en el meu propòsit de comprar un videojoc físic al mes com a màxim -és a dir, si un mes no m'interessa res no cal que me'n compri cap-, i com que al març els que vaig tenir van ser regals no en vaig comprar cap. 

Malgrat els meus càlculs per als propers mesos, però, aquest mes m'he comprat el joc d'abril i el que tenia de crèdit del març. I hi ha un parell de coses més que no compten, i aquest cop no és cap excusa, perquè són un regal pendent i un canvi de versió digital per física.

El primer dels jocs que no esperava comprar, i que he adquirit perquè estava sorprenentment rebaixat, és el Mario + Rabbids: Kingdom Battle, un dels títols revelació de la Switch de l'any passat.

Semblava que barrejar en Mario i companyia amb els Rabbids -saga que, per cert, no he tocat mai- no era gaire bona idea, i se n'encarregava Ubisoft, companyia de prestigi però al capdavall independent de Nintendo, i... la cosa va sortir molt bé i va triomfar. Ara podré saber per què.

Ja hi havia renuncia, a l'edició completa del Batman: Arkham Origins de la Xbox 360. De fet, ja estava jugant a la quarta entrega de la saga a la Xbox One, i amb el pas del temps havia abandonat i havia decidit que seria més fàcil comprar el joc base per 4 o 5 euros i adquirir els DLC per separat.

Al capdavall, havia llegit que la Complete Edition en realitat era la mateixa, però amb nova funda i els codis per descarregar-se els continguts extra. El que abans es considerava una edició lamentable i que ara trobem sovint a les "GOTY" o "Ultimate" de les consoles modernes. Doncs bé, al final va baixar de preu de manera sobtada i considerable i, a sobre, per primer cop des que el vigilava, venut directament per Amazon amb totes les garanties que estaria precintat i, per tant, amb els codis sense fer servir.

Entrem en els físics que no compten: el Shantae: Half-Genie Hero, que ja fa temps que voltava per altres consoles, fins i tot a la Wii U en digital, rebia una edició física ben bufona i generosa i la Switch la rebia després d'uns mesos de tenir disponible el joc digital.

Ha estat un regal d'aniversari amb retard, i per tant no consumeix cap dels meus autoimposats crèdits, per tant tothom content.

El que tampoc no en consumeix, però pels pèls, és el Wonder Boy: The Dragon's Trap, també de la Switch. El remake del mític Wonder Boy III: The Dragon's Trap de la Master System -que també tinc, però hi vaig jugar un sol dia, el de la marató de videojocs pel 6è aniversari del blog- va sortir fa molt de temps en digital i la gent en demanava una edició física, que els de Lizardcube, els desenvolupadors, no descartaven, però la consideraven a llarg termini i sense especificar plataformes.

Cansat d'esperar, al desembre me'l vaig comprar digital aprofitant una oferta, i llavors es va confirmar el seu llançament en físic a Europa. Vaig posar a la venda el perfil on el tenia descarregat -per sort no era l'habitual- i generava molt d'interès, però em va fer patir, amb un cas de penediment inclòs i un comprador final d'allò més sospitós, però que va complir.  

Vaig aconseguir vendre'm el digital, doncs, però quan ja havia sortit el físic, que li feia la competència per l'interès de possibles compradors. D'infart. I, per tant, he canviat una cosa per l'altra i he posat molt pocs diners pel canvi.



Si no heu vist el vídeo de l'unboxing dels dos jocs us agrairia que el miréssiu ara, més que res perquè ha estat el muntatge més complicat que he fet i crec que m'ha quedat força bé.

El que ja no em pot sorprendre per sortir en físic, perquè ha passat massa temps des del seu llançament japonès, és l'últim recopilatori de 3D Classics de Sega per a la Nintendo 3DS, de manera que quan els vagin posant d'oferta em compraré en digital els jocs que incloïa i que m'interessen, tot i que malauradament no seran tots els que els japonesos tenen la sort de tenir al seu recopilatori, perquè n'hi ha que només es troben allà i no tenen versió digital.

En fi, aquest mes s'han rebaixat i he adquirit dos jocs, un d'ells el 3D Gunstar Heroes, la versió tridimensional d'un clàssic de la Mega Drive -la versió original del qual ja tenia-, tot i que no el va fer Sega, sinó Treasure. 

També tenia en Mega Drive l'original del 3D Super Hang-On, al capdavall va ser un dels videojocs amb què vaig conèixer la consola, però en realitat aquesta versió per a la 3DS es basa en la recreativa, per tant no és ben bé repetit.

No és de la línia 3D Classics, però està relacionat amb la Mega Drive perquè és un remake d'un dels seus títols, l'Steel Empire, un shmup que havia seguit a la 16 bits de Sega abans de desistir pel preu que en demanaven, i un títol que no ha estat mai barat a l'eShop de Nintendo, però aquest mes ha estat al 50% i ho havia d'aprofitar.

Tornem a la Switch, en el seu vessant retro, perquè per fi m'he comprat un dels títols de la línia ACA Neo Geo que esperava, el Super Baseball 2020, gràcies a un descompte força important que em va permetre comprar una targeta de l'eShop a molt bon preu.

A aquest títol hi vaig jugar força en versió SNES en emulador, una manera de jugar poc habitual en mi, però puc dir que em va permetre descobrir videojocs com aquest, i me'n vaig enamorar, i després vaig descobrir que també hi era per a la Mega Drive i que originalment era de Neo Geo, versió que ara ja tinc. Agradant-me tant el beisbol per a mi era una compra obligada.

Acabo amb un altre joc dels Arcade Archives, però aquest cop no de Neo Geo: és el Punch-Out!!, la recreativa original de Nintendo -en aquest cas no és un títol de NES portat a les màquines VS. System de la Gran N, sinó que va passar de l'arcade a la consola de sobretaula- dedicada a la boxa, una altra disciplina que m'agrada.

Jo vaig jugar per primer cop a la versió de la NES amb la NES Mini, i vaig entendre per què és tan popular, però ara tinc l'oportunitat de provar la proposta original, tècnicament molt per sobre i molt similar a la de la Super Nintendo. De tota manera m'interessen tots els Arcade Archives de la companyia, encara que sigui per motius històrics, i com que els treuen molt de tant en tant...

En fi, un mes de força activitat, però en què em mantinc en l'objectiu. El maig es presenta també mogudet, però he fet un exercici d'autocontrol i hi ha un llançament que no tinc pressa per tenir i la seva adquisició queda ajornada sine die, de manera que el mal no serà tan gran.


 

Compres: desembre de 2017

Arribem a l'últim mes de l'any i també he de parlar de compres que hi ha hagut, aquesta vegada majoritàriament digital. Hi ha jocs físics, també, sí, però no són compres. Després veurem per què.

De les compres en molt bona part en tenen la culpa dues ofertes amb què he pogut comprar saldo per a l'eShop de Nintendo per sota del seu preu, de manera que a la pràctica és com si alguns dels jocs que esmentaré ara m'haguessin costat entre 25 i 30% menys. La resta, gràcies a una inusual rebaixa temporal de molts jocs també de la botiga digital de Nintendo, que combinada amb preus millors en eShops estrangeres han arrodonit la jugada.

Com que tinc la Neo Geo però els seus jocs, com sap gairebé tothom que hi entengui mínimament de videjocs retro, valen centenars d'euros, no podré augmentar la meva col·lecció més enllà dels dos videojocs que ja tinc, així que aquesta iniciativa dels Arcade Archives, amb el subsegell ACA Neo Geo, m'ajudarà a tenir a la Switch -i en la majoria de casos provar per primera vegada- els seus clàssics que més m'interessen.

És el cas d'aquest The King of Fighters '98, per a molts la millor de les moltes entregues que va tenir aquesta saga amb què gosaria dir que es van iniciar els crossovers entre jocs de lluita, en aquest cas tots de la casa SNK.

De la mateixa línia he adquirit el Metal Slug, un que sí que havia provat, en aquest cas en recreatives modernes -de les fetes ara amb emuladors dins, vaja- i sempre em cridava l'atenció, però mai l'havia comprat en cap dels múltiples recopilatoris en què ha aparegut.

Ara el tinc per a la Switch i podré practicar un cop rere l'altre per veure per què és un títol tan estimat, i si la cosa va bé compraré més entregues de la saga.

Tirem una carpeta enrere, perquè dels Arcade Archives fora de Neo Geo també surten títols, i més que en sortiran. Un d'ells ha estat el mític Mario Bros., sense el "Super", el clàssic de recreativa de 1983 en què va debutar en Luigi i que, a diferència d'altres títols del segell, que es poden comprar també en PlayStation 4 i Xbox One, serà exclusiu de la Switch per raons òbvies.

He de dir que l'havia provat a la NES Mini i en la variant inclosa al Super Mario Bros. 3 de la NES, però aquesta és la versió original de recreativa i el cert és que el trobo addictiu.

El Blaster Master Zero no és un joc emulat, sinó que va ser llançat per a la Nintendo 3DS i la Switch -la versió que tinc jo- com a remake i alhora homenatge al Blaster Master de la NES, títol que vaig descobrir precisament quan en vaig fer l'entrada per al blog.

Després del llegir-ne diverses anàlisis no em queda clar el grau de fidelitat o de distanciament de l'original, cosa que al principi em representava un problema, perquè no volia que fos clavat al de la NES, i el seu aspecte de 8 bits sembla suggerir que sí que ho és, però al final m'he decidit a comprar-lo quan l'he pogut adquirir molt barat.

Un recopilatori que molts pensem que hauria d'haver sortit també en versió física, però que al final, com tots els jocs que he esmentat, només s'ha pogut comprar digitalment.

El Namco Museum, l'enèsim recull de clàssics de Namco, tenia, però, un preu massa elevat per ser només digital, però durant un parell de setmanes ha estat a meitat de preu i no m'hi he pogut resistir. Inclou els títols Pac-man, Galaga, Galaga'88, Dig Dug, Splatterhouse, Rolling Thunder, Rolling Thunder 2, Tank Force, Sky Kid, Tower of Druaga i Vs. Pac-man, aquest últim pensat per a quatre jugadors, tres dels quals persegueixen en Pac-man com a fantasmes.

Tornem als Arcade Archives, perquè van traient de moment títols de Nintendo i, en molts casos, del Nintendo Vs. System, unes recreatives en què es rellançaven jocs de la NES lleugerament modificats, normalment per a incloure la possibilitat que hi jugués una segona persona gràcies al disseny del moble.

El primer d'aquesta línia ha estat el Vs. Super Mario Bros., que vaig poder provar breument a Hiroshima l'any passat en una recreativa i curiosament ja es podia jugar a dos jugadors a la NES de la mateixa manera, per torns, però el que m'atreia d'ell és que té diferències respecte el Super Mario Bros. de tota la vida: llançat un any després del de la NES, la seva dificultat és més elevada, en col·locar els enemics i alguns objectes de manera diferent, oferir menys ajudes i sobretot presentar nivells de gran dificultat que en substituïen alguns de clàssics, i que després apareixerien al Super Mario Bros. 2 autèntic, el que a Occident arribaria amb la SNES al Super Mario All-Stars com a The Lost Levels.

Marxem del retro, perquè últimament m'atrauen molt els jocs indie i a l'eShop de Mèxic tenien tan barat l'Oxenfree, una aventura gràfic de misteri sobrenatural, que tot i no saber-ne gran cosa més l'havia de comprar.

M'atreia pels seus gràfics relativament minimalistes, la seva mecànica de joc i els seus múltiples finals, que donen rejugabilitat a una aventura en realitat no gaire llarga.

Acabo amb els físics, que deia al principi de tot que no eren compres. El que són és una donació d'un amic que fa temps em va dir que si els volia, i jo naturalment vaig contestar que sí. Finalment, en venir a conèixer la meva filla, me'ls ha portat, cosa que li agraeixo infinitament.

Els títols, per a la Nintendo 64, són Pokémon Stadium, Super Smash Bros. (la joia de la corona), Donkey Kong 64, Mario Tennis, Banjo-Kazooie, F1 World Grand Prix II, Goldeneye 007 i Beetle Adventure Racing! De regal, com si tot això no fos ja un regal, hi ha un comandament lila transparent. També amb caixa, com els jocs, que d'altra banda no porten instruccions, però les caixes estan en un estat excel·lent.

Així s'acaba el repàs de les adquisicions videojoquístiques de desembre, al gener ja veurem què m'han portat els Reis.