17è aniversari de 3 Botons i START!

Aquí em teniu, un 15 de febrer més, amb una entrada d'autohomenatge, i és que aquest es el dia que el blog fa l'aniversari, perquè s'estrenava precisament un 15 de febrer, en concret de 2009, cosa que vol dir que fa 17 anys que, de manera periòdica, s'actualitza per parlar de coses que es caracteritzen, en general, per ser aprenentatges que jo mateix faig dins de l'àmbit dels videojocs -no caigueu en l'error de pensar que soc expert en aquest àmbit- i que vull compartir amb vosaltres, a través de seccions temàtiques que intento que vagin rotant amb un cert ordre i, si és possible, evitant que es repeteixin gaire seguides. I amb això ja són 1.576 entrades publicades, incloent aquesta.

Cada any que celebro l'aniversari del blog he de pensar la manera de fer-ho, i aquest cop se m'ha acudit una llista de 17 videojocs als que per importància històrica i/o per gustos personals m'agradaria jugar tan aviat com sigui possible. N'hi ha que podrà ser, d'altres que dependrà de la seva disponibilitat... Després la cosa va com va i hi ha canvis de plans i de circumstàncies, però ara per ara em venen aquests pendents al cap.

I segurament perdré el carnet de gamer per confessar que no he jugat (o que només he tocat per sobre) alguns d'aquests títols, però comencem:

El primer és un de gros, un considerat imprescindible que, tot i tenir la Dreamcast des de fa 20 anys -sí, ja fora del seu temps-, només vaig arribar a tastar una mica.

Vaig tenir una edició de premsa del Shenmue, però volia tenir la normal i me'l vaig vendre. Entre la dispersió intrínseca en mi i que vaig trigar anys i panys en aconseguir-lo a bon preu i complet (abans vaig aconseguir el Shenmue II), al final no he gaudit d'aquesta llegenda, però no el poso aquí perquè sigui cap de cartell, que podria ser-ho, sinó perquè tinc intenció real de posar-m'hi aquest mateix any.

La saga Yakuza està considerada precisament hereva espiritual de Shenmue, i jo hi vaig entrar amb el Yakuza Kiwami al Game Pass de la Xbox One.

Quan vaig fer el salt a PlayStation comprant-me la 5 vaig adquirir els sis primers jocs de la saga en PS4, i sempre he posposat l'estrena del Yakuza 0, que és el següent al que vull jugar, per la inversió de temps que suposarà. L'arribada de la Director's Cut per a PS5 em va fer aturar els plans, però ara que s'ha vist que tant aquest com el Kiwami 3 han estat criticats, he decidit estalviar-me el maldecap de vendre el que tinc per comprar les versions noves i quedar-me amb les edicions PS4 que ja tinc i en el futur proper, quan hagi jugat a alguns jocs de la PS5 que vull tocar abans i que són més curtets, serà el torn d'aquest.

Un classicàs de Nintendo que no tinc jugat, tot i que tenia ben començada la seva seqüela a la 3DS, és el Luigi's Mansion.

El tinc a la GameCube, màquina també comprada fora de temps, però vaig trigar tant en decidir-me a jugar-hi que la consola, de cop, i com malauradament tantes altres, va decidir deixar de funcionar, i el meu intent de reparació va acabar malament. Suposo que acabaré claudicant i hi jugaré a la Wii, ja que té ports per a comandaments de la GameCube. Serà l'opció més propera a la màquina original si la meva preferida no està disponible.

La saga Grand Theft Auto és una de les meves preferides, en el seu moment vaig jugar força al Vice City i al San Andreas, però acabar-me, el que es diu acabar-me, només m'he acabat el IV i el V.

Tinc pendents els de PSP, acabar els dos esmentats i el Chinatown Wars, i per descomptat els GTA 1 i 2, però per centrar-me en els que tenen gràfics 3D em vull posar com més aviat millor amb el Grand Theft Auto III, i no tinc excuses per allargar-ho més.

Aquest és un etern pendent, i com que tinc pendent fer més cas a la meva abandonada Saturn, intentaré que sigui amb el Nights into Dreams, que em vaig comprar no quan la Saturn era la meva consola del moment, sinó anys després, i vaig tenir la sort d'aconseguir-lo precintat i amb l'edició que duia el comandament analògic.

Però no m'hi vaig arribar a posar, i la meva experiència amb la saga es limita al temps que vaig dedicar al Christmas Nights, que regalaven amb la consola quan me la va portar el Pare Noel. Ja és hora.

He tocat alguns jocs d'en Mickey Mouse, però la saga més famosa que ha protagonitzat als videojocs, no. Eterna pendent.

La veritat és que en tinc ganes, i m'agradaria jugar-hi al més aviat possible, començant pel Castle of Illusion. El de Mega Drive o el de Master System? Tots dos.

Parlant de la Mega Drive, un dels seus títols més populars confesso que no l'he tocat mai. Es tracta del The Revenge of Shinobi, que forma part també d'una saga on sí que he fet un parell de partides breus a l'arcade de la primera part, el Shinobi, però és una saga pendentíssima. 

De la saga d'en Mario em falta jugar en profunditat a més d'un joc, però d'ella va néixer una altra saga, la d'en Yoshi, i l'entrega seminal no l'he tocat absolutament mai, cosa que també és per matar-me a calbots.

Com que m'agraden els jocs d'en Yoshi que he tocat per sobre, espero posar-me aviat amb la saga des del principi, amb el Super Mario World 2: Yoshi's Island.

Abans deia que jugaria a les versions Mega Drive i Master System del Castle of Illusion, i és el que penso fer també amb l'Aladdin, que sempre és objecte de debat sobre quina de les versions de 16 bits és millor, i he de confessar que només he provat per sobre, fa molts anys, la de Super Nintendo, però la de Mega Drive no.

Ha arribat l'hora de jugar als dos Aladdin, i ja decidiré quin m'agrada més. I al de Master System també, però en aquest cas ja hi havia jugat de petit i seria tornar-hi a jugar.

Parlant de coses més modernes, però que també tenen molts anys a l'esquena, em vaig anar comprant la saga Gears of War, però després de començar el primer i no avançar-hi gaire, la cosa es va quedar allà. Soc un desastre, ja ho he dit molts cops: em disperso, em falta temps, etc. i se m'acumulen els jocs, també els que tinc moltes ganes de jugar. Doncs bé, hi hauré de posar remei.

El que sí que és innegablement modern és el River City Girls, que fa temps que tinc, però com que pertany a la saga d'en Kunio-kun i, tot i ser una franquícia que m'encanta, em falta molt de lore per absorbir i a mi m'agrada entendre les referències i les picades d'ullet, l'he anat posposant, però m'està costant perquè li tinc moltes ganes.

L'Alex Kidd in Miracle World no és que no l'hagi tocat mai, però la meva experiència amb aquest clàssic es limita a jugar-hi amb l'amic que després em va acabar donant la Master System i els seus jocs, però no arribàvem gaire lluny.

Considero que tinc un deute històric amb Sega i amb mi mateix i quan pugui me'l passaré, o com a mínim hi jugaré seriosament.

Torno a esmentar la saga d'en Mario perquè, tot i que no és l'únic que tinc pendent, el Super Mario Galaxy 2 és un dels que em sap més greu no haver tocat.

Vaig gaudir molt amb el primer, és un dels meus jocs preferits, però actualment no tinc gaires ocasions de tirar endavant jocs llargs en una consola de sobretaula com la Wii, i com que malgrat comprar-lo a l'època per a la seva consola original ja no veig gaires possibilitats de jugar-hi allà, em sembla que ho acabaré fent a la Switch 2. Però ho faré, això segur.

Aquest Captain Toad: Treasure Tracker no és que sigui un dels imprescindibles, si bé està molt ben considerat, però a mi em ve molt de gust jugar-hi, i en fer-ho també utilitzar una mica la Wii U, que tinc abandonada des de fa molt de temps.

He passat de la versió de Switch -la de la Nintendo 3DS me la vaig comprar per l'efecte 3D i les pantalles noves, i encara està per desprecintar-, i tinc la ferma intenció de jugar a aquest simpàtic spin-off de l'univers Mario tard o d'hora.

La meva història amb aquest joc també és per partir-me la boca. A mi d'adolescent m'agradava molt l'univers Looney Tunes, en especial Tiny Toon, i tenia vistes imatges del Tiny Toon Adventures: Buster's Hidden Treasure, de la Mega Drive, a les revistes, i em tenien enamorat. Tenia una pinta increïble.

Doncs bé, no me'l vaig comprar tot i tenir la consola, però més endavant, quan ja estava amb la Saturn, me'l vaig comprar per molt pocs calés en un videoclub que liquidava jocs. Fa 25 anys que el tinc a la col·lecció, però us podeu creure que no hi he jugat mai? Doncs això. Ho he de solucionar. 

De tots els videojocs de la PlayStation 4 considerats imprescindibles que em vaig comprar gairebé compulsivament quan vaig tenir la PS5, el Shadow of the Colossus (alhora un remake de la PS2) és el que més ganes tinc de posar-me un dia al lector de Blu-ray de l'enorme i blanca consola. Està esperant, senzillament, el seu moment entre altres jocs, i ja us dic que n'hi ha d'altres que posaré abans, però aquest és en aquesta llista perquè, a més de tenir-ne ganes, és un clàssic modern que tinc pendent.

Acabarem aquest repàs amb un altre que n'hi ha per llogar-hi cadires: m'agraden molt les Tortugues Ninja -almenys el que en recordo dels dibuixos animats clàssics-, m'agraden molt els beat'em ups i m'agrada molt la Mega Drive. Doncs bé, un dels primers títols que em vaig comprar per ampliar, ja quan era retro, la meva col·lecció per a la 16 bits de Sega va ser el Teenage Mutant Ninja Turtles: The Hyperstone Heist, i estic orgullós d'aquella decisió perquè em va costar molt pocs calés, però ara s'ha disparat d'una manera absurda.

Ara bé, no hi he jugat pas. I ha passat tant de temps que ara tinc dubtes sobre si fer-ho en el seu format original o en el còmode i excel·lent recopilatori Cowabunga Collection, però sigui com sigui hi he de jugar, i m'agradaria que fos dins d'aquest 2026.

En fi, tot això que us he posat són jocs als que tinc moltes ganes de jugar i que hom podria esperar que ja hagués tocat, però per molt que em passi el dia pensant i parlant sobre videojocs, en realitat tinc moltes mancances al meu currículum. Sí, ja sé que em direu que cadascú juga al que vol i pot, però aquestes són 17 espines que tinc. Tot plegat, és clar, a més de les desenes de jocs de no tanta volada que tinc pendents, tant de començar com d'acabar, i dels que aniran venint. 

 

Jocs maquillats: Anmitsu Hime

Una de les coses que més em fascinen quan investigo sobre videojocs és el fet que alguns títols que coneixem de tota la vida en realitat no van néixer amb la forma que coneixem, sinó que al Japó tenien un altre aspecte i es van adaptar per als mercats occidentals per la raó que sigui.

Avui parlaré d'un cas que vaig descobrir fa molt poc, no perquè s'hagi sabut ara, sinó per la meva pròpia ignorància, però trobo que és interessant esmentar-lo per si algú no el coneixia i se'n va a dormir sabent una cosa més.

Entre els pocs jocs que van sortir per a la Master System al Japó, la majoria eren de la pròpia Sega, ateses les ferotges pràctiques monopolístiques de Nintendo en aquell país -i també als Estats Units, on va fer igualment la guitza a la 8 bits de sobretaula de Sega-, i n'hi va haver un que estava basat en un manga anomenat Anmitsu Hime.

Nascut com a còmic el 1949, i després d'una primera vida fins al 1955, diverses pel·lícules d'imatge real i una sèrie amb intèrprets també de carn i ossos als anys 50, la franquícia va ressuscitar el 1983 amb noves adaptacions a pel·lícula, però també amb una sèrie animada, de 51 episodis entre 1986 i 1987, i un nou manga que la va acompanyar en paral·lel. El 2008 i el 2009 van sortir dues noves pel·lícules d'imatge real, però tornarem al 1987, perquè va ser llavors quan se'n va fer un videojoc per a la consola que al Japó es coneix com a Sega Mark III.

 

El joc, que la Wikipedia classifica com a "acció i aventura", ens presenta la princesa Anmitsu, que viu al segle XIX japonès i té un caràcter amb trets masculins que els seus pares li volen corregir. Com a mínim és el que es veu al manga i l'anime. Del joc sabem que pretén escapar-se de les seves responsabilitats per anar-se'n a visitar una botiga nova de pastissos, per a la qual ha de seguir un mapa que està dividit en vuit parts escampades pel castell.

A hores d'ara, si us sona el joc d'alguna cosa segurament ja sabeu per on vaig i com van maquillar el joc a Occident, clarament per una qüestió de llicències, que era el motiu habitual quan passava això, però vaja, el cas és que a nosaltres ens va arribar el 1989 d'aquesta manera:

Es deia Alex Kidd in High-Tech World i canviava la seva protagonista feudal pel príncep de Radaxian, la mascota de Sega encara en aquella època. Curiosament, la resta de personatges sembla que són els mateixos, i els pares del noi són el senyor del castell i la seva senyora, japonesos i terrícoles, a diferència d'ell. 

Qui sap si després de les seves primeres aventures l'Alex va ser adoptat per aquest simpàtic matrimoni, però el més estrany de tot és que, tot i mantenir l'escenari de fa gairebé dos segles, el que vol anar a visitar el protagonista en aquest cas és un nou saló recreatiu. Si arribeu al final del joc o voleu veure'l al vídeo us farà gràcia a quina màquina juga. Molt anacrònic, tot plegat. I mandrós: els NPC són els mateixos, amb alguna petita variació de color i, posats a localitzar, podrien haver triat un objectiu que no causés aquest anacronisme, perquè a més sabem que l'Alex també és llaminer, de manera que no calia ni canviar la botiga.

Com passava amb l'original, les tasques que s'han de dur a terme dins del castell tenen un caire educatiu i s'han de completar abans que arribin les cinc de la tarda, que és quan tanca el local que volem visitar, i hi tenim algunes parts de plataformes que li donen una mica de vida, però com va ser malauradament habitual a la saga de l'Alex Kidd, és un joc estranyot, i en aquest cas és evident que es deu al fet que, en el fons, no era un joc de l'Alex Kidd.

El personatge: Opa-Opa

Potser es podria argumentar que l'antropomorfisme dels personatges té un límit i que, segons quina sigui la base, no es poden considerar personatges com a tals.

Tanmateix, en el cas del personatge d'avui estem parlant d'una nau, sí, però d'una de ben bufona que té nom propi i que, als videojocs, té tractament de personatge, de manera que espero que l'accepteu com a protagonista de la nova entrada de la secció.

L'Opa-Opa és la nau protagonista de la saga Fantasy Zone, franquícia emblemàtica de la Sega dels anys 80, i a més de protagonitzar els jocs de l'esmentada sèrie també s'ha pogut veure fent aparicions estel·lars en diversos jocs tant de la companyia com d'altres, com anirem veient.

Es tracta d'un simpàtic vehicle sintent dissenyat per Yôji Ishii que, a la seva primera aventura, de 1986, es proposa alliberar la Fantasy Zone dels intents de domini del planeta Menon, que s'ha apoderat dels diners dels altres planetes de la zona.

Considerat, juntament amb el TwinBee de Konami, un dels precursors del subgènere dels cute'em ups, o els shoot'em ups bufons, el Fantasy Zone va ser un gran èxit de Sega per a recreativa que es va portar als sistemes domèstics de l'època, concretament la Master System, com seria lògic tractant-se d'un títol de Sega, però també per a màquines de la competència, encara que sigui sorprenent, com és el cas de la PC Engine, l'X68000, l'MSX i la Famicom.

Més endavant apareixeria en múltiples rellançaments tant de manera individual com en recopilatoris que la companyia ha anat llançant al llarg de les dècades -incloent-hi un port fet expressament per a la Mega Drive Mini 2-, però també va originar seqüeles: Fantasy Zone II: The Tears of Opa-Opa, Fantasy Zone: The Maze (que no és de naus, sinó que va en la línia del Pac-Man), Galactic Protector (un joc exclusiu del Japó que requereix l'ús del també únicament japonès controlador de rodeta), el Fantasy Zone de Game Gear, que és diferent, i el Super Fantasy Zone, de la Mega Drive, a més d'un parell de títols d'escurabutxaques japoneses més modernes.

Sempre s'ha dit que l'Opa-Opa és una de les primeres mascotes de Sega, almenys a l'imaginari popular, tot i que s'assumeix que abans d'en Sonic ho va ser l'Alex Kidd. El cas és que justament en un joc d'aquest últim, l'odiat Alex Kidd and the Lost Stars (1987) es va produir el primer dels moltíssims cameos que el nostre protagonista d'avui ha fet al llarg dels anys.

També va aparèixer, amb el seu germà Upa-Upa, a la sèrie animada del Zillion, un altre títol de la Master System, en un minijoc secret de l'Arnold Palmer Tournament Golf (Mega Drive), al Flash Point (un joc de puzzles de recreativa on també apareixia la Flicky), al sound test del Quartet i el veiem també, en diferents formes, en jocs més moderns com el Shenmue o el Yakuza 0 en forma de joguina que podem aconseguir a les recreatives, al Segagaga com a aliat, als dos Project x Zone com a part de l'atac especial de l'Ulala, com a convidat a l'exclusiu de recreativa Planet Harriers, al Sonic Riders com a monopatí volador o, de manera més directament jugable, el podem controlar al Sonic & Sega All-Stars Racing, de 2010.

No hi ha cap dubte que Sega estima el personatge i l'ha fet aparèixer en molts jocs, de manera molt testimonial la majoria de vegades, això és cert, però no se n'oblida, tampoc quan en rescata, per a sistemes moderns i de diferents maneres, els jocs que va protagonitzar.

Tanmateix, si ens queda l'espina de poder-lo tornar a controlar com a nau en un shmup, estem de sort, perquè al Dariusburst Chronicle Saviours (2016), de Taito, forma part d'un dels molts DLC que hi ha, concretament el de Sega, que ens permet jugar-hi amb naus de jocs mítics de la companyia, en concret amb ell, el senyor Harrier de l'Space Harrier (amb qui, per cert, es va estar a punt de trobar en un joc que no va veure la llum) i la nau del Galaxy Force II. 

Qui sap si el tornarem a veure en el futur, però tot i que la seva importància com a personatge protagonista va acabar a principis dels 90, sembla que ha aguantat prou bé el temps, de manera que no ens estranyi continuar tenint notícies de l'entranyable Opa-Opa tard o d'hora, com a mínim en algunes de les celebracions de la pròpia història que a Sega tant li agraden.
 

 

14è aniversari de 3 Botons i START!

Quan un blog arriba a l'edat que té el meu, després de 14 anys i 1.413 entrades publicades -comptant aquesta-, i amb un compte d'Instagram i, des de fa gairebé un any, un de Twitter dedicat exclusivament al blog, sempre és un moment de reflexionar, mirar enrere i també endavant.

Cal veure si queden coses per dir, si la feina feta fins ara ha estat satisfactòria, i sigui quin sigui el resultat d'aquestes reflexions cal arribar a la conclusió, de vegades, que la mort és una cosa que pot venir de moltes maneres, algunes millors que altres. 

Com tot en aquest món, hem d'encarar el final, acceptar-lo, i trobo que el fet que un blog arribi als 14 anys és un bon moment per repassar algunes maneres de morir que ens podem trobar als videojocs. Concretament en veurem

Si us estàveu fregant les mans pensant que havia decidit plegar, em sap greu avisar-vos que continuo tenint ganes de tirar endavant el blog i les idees, per ara, no se m'han acabat, així que espero poder arribar a celebrar el 15è aniversari amb la mateixa regularitat que fins ara.

Però tornem al tema que ens ocupa, que és el d'alguns dels nostres personatges preferits de la història dels videojocs rebent la visita de la Parca, cosa que per a ells, afortunadament, és només temporal.

Comencem amb la que, probablement, la més emblemàtica de totes. La del Super Mario Bros., amb el protagonista quedant-se paralitzat breument amb un efecte de so que segur que ens ve al cap quan veiem aquestes imatges i, just després, elevant-se una mica en l'aire per acabar caient "per davant" del terra, com si en realitat hagués estat corrent per una bastida, recordant els seus orígens. 

És una animació de mort típica als videojocs, que té una pàgina dedicada i tot, i que podem veure tant a la saga -no a les entregues 3D- com en molts altres títols que no tenen res a veure amb la mascota de Nintendo.

Repetim protagonista, perquè hem esmentat els seus videojocs 3D i el primer de tots ells, el llegendari Super Mario 64, va ser una explosió tan bèstia de possibilitats que també van augmentar les maneres de morir, i a banda de quedar-se sense energia en rebre cops, caure per un precipici o ofegar-se nedant, també hi ha el perill que morim asfixiats, com podem veure en aquesta pertorbadora escena.

Si hi ha una manera de morir pertorbadora, almenys per a mi, i ho he dit més d'una vegada, és la d'en Sonic quan s'ofega sota l'aigua, cosa que es va poder veure per primer cop al Sonic the Hedgehog, concretament a la Labyrinth Zone. 

Aquestes imatges també tenen una banda sonora inesborrable, i és, sens dubte, el que ens fa passar més tensió de tot el joc, molt més que als no gaire difícils combats contra en Robotnik. Per descomptat, la manera estàndard de morir d'en Sonic és com la d'en Mario, amb la curiositat que també "salta" quan cau directament en un buit i hi rebota abans de desaparèixer del tot. 

La defunció de l'Alex Kidd, vista per primer cop a l'Alex Kidd in Miracle World, és més esperançadora: passi el que passi, fins i tot si perdem un combat de pedra-paper-tisores com és el cas de l'animació que he compartit, el protagonista es torna transparent i se'n va al Cel.

No sabem si és el que li passa a la Samus quan mor al Metroid, on esclata en trossets, cosa força violenta per ser un joc de Nintendo, ara que hi penso. I no ho sabem perquè, com que va per l'espai, no queda clar quina deïtat té jurisdicció sobre aquest més aviat extens territori.

Segurament en Mega Man sí que hi va, tot i que es transformi en partícules d'energia quan el pelen (també quan cau sobre punxes), perquè suposem que viu a la Terra, encara que en un llunyaníssim any 200X. I és una animació que ens farem un tip de veure, jugant a aquesta saga.

El Crash Bandicoot no era un Super Mario 64, però també tenia -i encara té- molt d'encant com a joc de plataformes tridimensional, si bé mancat de llibertat gairebé absoluta per moure's com la proposta de Nintendo. 

El que sí que té són moltes maneres de morir i animacions d'acord amb aquestes, i una de les més curioses és aquesta que té lloc quan morim per una explosió, en què el personatge surt volant i en cauen alguns trossets, amb els ulls com a element destacat.

Al The Legend of Zelda original, i en algunes de les seves continuacions, el protagonista moria quan se li acabava l'energia, i llavors es posava a giravoltar sobre si mateix. No és pas una de les maneres més desagradables de morir que hem vist, oi? 

La saga Kirby és una de les coses més bufones amb què ens podem trobar a la història dels videojocs, però el seu protagonista no està exempt de passar comptes amb la mort, i al llarg de l'extensa llista de títols en què ha aparegut ha mostrat força coherència a l'hora de finar: es queda un moment paralitzat, salta una mica i cau com en Mario als jocs bidimensionals, però a més desprèn estrelles, cosa que recorda vagament el que fa en Mega Man.

Hem vist diversos exemples de jocs, en general, més aviat plataformers, però n'hi ha alguns en què no veiem morir el personatge perquè la vista és en primera persona, que és el que passa als first person shooters o FPS.

Això passa, per exemple, al Doom i tots els seus parents, un d'ells el Goldeneye, que en una referència també a la mítica intro de la saga cinematogràfica basada en els llibres d'Ian Fleming ens mostra una cortina de sang que llisca per la nostra visió.

També en jocs d'acció més seriosa podem trobar moltes maneres de morir, com per exemple li passa a la Lara Croft en aquest salt imprudent al buit en una de les seves aventures de la saga Tomb Raider. Com podem veure, es trenca la crisma perquè, de tan amunt que salta, el personatge adopta la posició de capbussar-se en un lloc que no és precisament líquid.

L'exemple més modern que trobarem avui és aquest del Grand Theft Auto V, l'última entrega (tot i que enguany farà 10 anys) d'una saga on, des que va adoptar els gràfics tridimensionals amb la tercera part numerada, ofereix moltíssimes maneres de matar i també de morir, com aquesta accidental -o que normalment ho seria- en xocar amb un avió supersònic mentre anem en moto, per més estrany que soni.

Ens n'anem a l'altra banda de l'espectre, perquè es diu que el primer personatge dels videojocs va ser en Pac-man, que al seu videojoc original, de 1980, es moria d'aquesta estranya manera, com si es pansís, cada cop que el tocava un dels fantasmes que el persegueixen pels llegendaris laberints que són les seves pantalles.

La mascota de Namco potser sí que va ser el primer personatge de la història dels videojocs... amb nom. Sense tenir-ne podem trobar, de 1975, el protagonista del Gun Fight (originalment Western Gun), un joc que mostra per primera vegada la mort d'un personatge, en aquest cas per ferida d'arma de foc, tot i que podem suposar que les explosions dels jocs de naus anteriors impliquen la defunció d'algú. 

Què us ha semblat, aquest repàs? En recordeu altres exemples? Hi ha cap animació de mort o manera de morir que us agradi? Expliqueu-m'ho als comentaris!

 

Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.