Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Noms: Akira Watanabe

Qui m'ho havia de dir, que el 2018, i a pocs mesos de fer els 10 anys, hauria aconseguit no només recuperar algunes seccions abandonades -no totes són igual de susceptibles de rebre noves entregues-, sinó també crear-ne una de nova...

És el cas de la d'avui, a la qual tinc la intenció de parlar de persones que han fet aportacions importants a la història dels videojocs, però que no són necessàriament els grans noms com Shigeru Miyamoto, Yû Suzuki o Hideo Kojima.

No he estat capaç de trobar-ne cap més imatge, ni més gran, ni més recent, però aquest senyor és l'Akira Watanabe, il·lustrador que va deixar la seva empremta en diversos videojocs, sobretot en portades, i que si he descobert ha estat precisament perquè vaig voler saber qui era el responsable d'una imatge que m'encanta, em desperta nostàlgia i em porta molts records de la meva infantesa cada cop que la veig.

De fet, el que em provoca aquesta sensació quan veig la portada del Sonic the Hedgehog (Mega Drive, 1991) és la imatge del mateix Sonic, més que no pas el conjunt.

I és que, segons la informació que se'n troba per internet, no està confirmat que aquesta portada la dissenyés el senyor Watanabe, però el protagonista sí, o si més no es va treure de la portada japonesa, que en aquest cas sí que és obra de l'il·lustrador al 100%.

M'encanta aquesta imatge icònica de la mascota de Sega, feta amb aerògraf, i m'encanta veure-la sigui on sigui, amb el fons que sigui, el cas més recent el del primer joc a la versió digital de la línia Sega Ages per a la Switch.

També va dibuixar les il·lustracions del manual d'instruccions, i el 1992 tornava a fer portada i manual per al Sonic the Hedgehog 2, altre cop amb un estil anomenat MTV.

Aquesta portada sí que no s'assembla gens a la que vam rebre a Europa, que era la mateixa que la nord-americana, dibuixada per en Greg Martin, artista llegendari que algun dia espero homenatjar en aquesta secció.

Amb en Sonic hi tornaria a treballar en fer les il·lustracions del manual (el japonès, no el nostre, per desgràcia) del Sonic CD (1993), la més emblemàtica de les quals segurament aquesta de l'eriçó blau amb l'Amy Rose.

I amb les portades del Sonic 3 (Mega Drive, 1994), el Sonic Chaos (Game Gear, 1993) i el Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994), totes en versió japonesa, i de fet la del Sonic Chaos, allà Sonic & Tails, només va ser la de la Game Gear perquè al país del Sol Naixent no va arribar a sortir en Master System, descontinuada. Als 3 mercats seria el responsable del disseny dels personatges de la portada del recopilatori Sonic Jam (Saturn, 1997).

Però deixant de banda la mascota, una de les imatges que més associem a Sega és la d'un estimat joc de conducció, la portada del qual va dibuixar el mestre Watanabe per a les edicions domèstiques.

Era la de l'Out Run de la Master System (1987), o la seva versió japonesa, la Mark III, amb un disseny que es reutilitzaria per a les conversions de PC Engine, MSX2 i, evidentment, Mega Drive més endavant. Val a dir que és "una mica" millor que la de l'Out Run de Master System que vam rebre a Occident.

Poso la versió europea perquè la qualitat de la imatge és millor, però la il·lustració del Turbo Out Run de la Mega Drive (1992) també la va signar l'Akira Watanab, hi podem reconèixer l'estil, similar al del primer Out Run.

Molt diferent del de la portada de l'Out Run 2019, exclusiu de la Mega Drive de 1993, que aquest cop canviaria a les versions occidentals.

El mateix passava amb l'Out Runners en versió Mega Drive (1994), al Japó encarregat a ell, en aquest punt ja clarament el dibuixant oficial de portades de la saga, però als Estats Units amb una altra versió i a Europa... inèdit.

Però no només treballava per a Sega, encara que hi va deixar la seva marca, sinó que també va fer feines, per exemple, per a Jaleco, amb aquest Battle Unit Zeoth de Game Boy (1991), entre altres obres.

Al seu currículum també trobem les portades japoneses del Pengo de la Game Gear (1990) i, per a la Super Nintendo, del Super E.D.F. (1991) o del Bahamut Lagoon (1996). Que quedi clar, doncs, que no era artista de Sega. 

Amb la informació que trobo aquí sembla que també va fer de dissenyador de l'interior d'alguns videojocs, no només de portades, però és per les il·lustracions per les quals és conegut. No gaire, de fet, almenys pel gran públic, i per això el vaig voler reivindicar des que el vaig descobrir tot buscant qui havia fet aquella portada del Sonic tan important per a mi.

Grans sagues de la història dels videojocs: Out Run

En aquesta segona entrega de la secció inaugurada amb Dragon Quest faré el repàs d'una saga que no és tan nombrosa en títols ni influent al món dels videojocs, però que és un símbol de Sega, de les màquines recreatives i la pionera en la conducció arcade. Es tracta d'Out Run (també escrit Outrun o OutRun, segons com).

Aquesta fotografia és en sí mateixa història dels videojocs, qui més qui menys l'ha d'haver vist alguna vegada, encara que sigui de reüll. És l'inici d'un títol de conducció arcade (que no vol dir fàcil) súmmament addictiu i amb una banda sonora inoblidable, d'aquelles que s'enganxen i costen de deixar de taral·lejar o xiular, com ja vaig explicar en una entrada recent sobre les melodies mítiques dels videojocs.

Però d'on surt Out Run? Doncs de la ment de Yu Suzuki, líder del grup de programació AM2 de Sega, responsables també de llegendes com After Burner II, Space Harrier, els Virtua Fighter, els Daytona USA o els Shenmue, a més d'una saga de la qual vaig parlar fa molt poc, Hang-On, entre molts altres títols.


Aquest senyor, nascut el 1958 i que sempre ha format part d'una manera o d'una altra de Sega, va regalar al món la saga que ens ocupa el 1986, mogut pel seu amor als Ferrari, cotxes que no van aparèixer, però, amb llicència oficial fins a l'Out Run 2. I ens la presentava amb aquest innovador moble als centres recreatius:


Era la primera vegada que es feia un joc de conducció amb aquest tipus de moble, aparell que si algun dia sóc ric formarà part de la meva col·lecció d'arcades en una de les moltes habitacions de la meva vil·la de fora de Barcelona.



Com ha de molar tenir això a casa... Continuem: a banda de la presentació, també innovava en la possibilitat de triar sempre la cançó que sentíem de fons, com també de tant en tant durant la cursa el camí que havíem de seguir, de manera que crea la possibilitat de tenir 5 finals diferents segons on anem a parar. Els gràfics, amb un scroll que simula bastant bé —per a l'època— les 3D, ja s'havien vist, però, al Hang-On, també de Sega i d'AM2, com hem dit. Però va, vegem-ne un vídeo sense el problema del so en directe:



Al vídeo, a banda del molest soroll del motor, hi sentim una de les cançons, Magical Sound Shower, que acompanyant les altres tres (Splash Wave, Passing Breeze i Last Wave) ha passat a formar part de l'inconscient col·lectiu dels fanàtics de Sega. Els ports per a consoles i les seqüeles no oficials tindrien alguna cançó extra, però aquestes són les originals. En Hiroshi Miyauchi era el responsable d'aquests temes que van tenir tant d'èxit que fins i tot a les versions del joc per a microordinadors, molt menys potents que les màquines arcade, venien acompanyades d'un cassette addicional amb la banda sonora per si es volia escoltar mentre es gaudia del títol.

Com deia, el joc òbviament va tenir versions per a diferents màquines. Són les següents, per ordre d'aparició:

-Commodore 64
-ZX Spectrum (portada també a l'MSX)
-Amstrad CPC
-Master System (una versió molt digna)
-Commodore Amiga
-MSX2 (el port que feia ús de la capacitat de l'MSX, no com el calcat de l'Spectrum)
-Atari ST
-PC
-PC Engine (Turbografx)
-Megadrive
-Game Gear
-Saturn (independentment al Japó i dins el Sega Ages vol. 1 fora de l'arxipèlag. És el més fidel a l'arcade)
-Dreamcast (dins el Shenmue II, com passava amb el Hang-On, i al títol Yu Suzuki Game Works vol. 1)
-Xbox (dins el Shenmue II i com a extra desbloquejable de l'Out Run 2 dos anys després)
-Gameboy Advance (dins el Sega Arcade Gallery)
-Telèfon mòbil
-Playstation 2 (dins el Sega Ages vol. 13)



La lamentable conversió per a l'Spectrum, i malauradament portada sense canvis a l'MSX.



La de l'MSX2, gràficament millor, però encara lluny de la recreativa.



La versió de la Megadrive, que s'acostava moltíssim a l'original, i afortunadament eliminava el soroll del motor del Ferrari.



I el remake, més que port, de la Playstation 2, que no va tenir una acollida gens bona.

Les referències al joc també han existit, des d'una campanya contra la conducció en estat d'embriaguesa als Estats Units fins a l'aparició de la màquina arcade a la versió del director de Donnie Darko, passant per una de les pistes de tennis del Sega Superstars Tennis.

Però la vida continua i van aparèixer seqüeles del joc no recolzades pel senyor Suzuki, amb més o menys qualitat:

-Turbo Out Run (arcade, els microordinadors esmentats i el PC, a més de la Megadrive, 1989): en aquesta entrega l'objectiu era córrer a través dels Estats Units, però aquest cop sense poder fer cap tria durant el camí. A més, també hi havia "poders especials" com ara els turbos. En general no va tenir gaire èxit, ja que no respectava gaire l'esperit de l'original, ni tan sols pel que fa a la música.



-Battle Out Run (Master System, 1989): per a la 8 bits de Sega directament, era un joc bastant diferent de l'original pel que fa a la seva concepció, en què s'havia de lluitar contra els rivals en comptes de guanyar-los netament, per tal de capturar-los com a criminals que eren.

-Out Run 3D (Master System, 1989): el mateix que amb el títol anterior, va ser llançat directament per a la Master System i venia amb unes ulleres 3D que al cap i a la fi tampoc no acabaven d'anar gaire bé, a més que el joc era dolent i les noves cançons fluixes. Un experiment realment fallit.

-Out Run Europa (Amiga, Amstrad CPC, Atari ST, Commodore 64, ZX Spectrum, Game Gear i Master System, 1991): directament per a màquines domèstiques, no va tenir gaire èxit. Corríem per carrers d'Europa fugint de la policia muntats en vehicles diferents (sacrilegi! Hi havia motos i esquís aquàtics!). Per oblidar, vaja.

-Outrunners (arcade i Megadrive, 1992): aquest títol recuperava la possibilitat de triar camins, les cançons (amb unes quantes de noves) i la jugabilitat del primer, amb paisatges de tot el món. Va tenir èxit a les recreatives, però la placa, la Sega System 32 Multi, era molt superior a la Megadrive i quan es va fer la conversió a consola va quedar força malament.



La versió original de les recreatives...



...I la de la Megadrive, que mostrava el rival a la pantalla de dalt. Si bé l'Out Run era gairebé calcat a la recreativa i en Megadrive era una versió més que digna, la diferència entre l'original de l'Outrunners i el port per a la 16 bits de Sega va fer quedar molt malament la consola.

-Out Run 2019 (Megadrive, 1993): directament per a la consola de Sega i ambientat en el futur que llavors semblava tan llunyà, però que és d'aquí a 10 anys, permet triar el camí però el vehicle que duem no és pas un Ferrari, sinó una mena de nau que arriba a velocitats increïbles. Sembla que inicialment es volia programar per al Mega-CD amb el nom de Cyber Road, però es van acabar decidint per la Megadrive. I certament el joc recorda les pantalles de conducció del Batman Returns del Mega-CD.



Sí que recorda una mica la saga, però és essencialment un reclam en forma de títol.

Finalment el 2003 arribaria la seqüela de veritat, l'oficial, recolzada pel mestre Suzuki: l'Out Run 2.



Al vídeo no es poden apreciar gaire bé els seus excel·lents gràfics, però el cas és que era el primer títol de la saga amb unes 3D autèntiques. Corria a la placa Chihiro de l'arcade i es va portar directament a la Xbox, que tenia pràcticament la mateixa potència i la mateixa arquitectura. La música, com es pot apreciar, està reinterpretada en clau més rockera. Una curiositat: a la versió de la Xbox hi ha circuits desbloquejables... del Daytona USA!



Com he dit abans, en aquest joc hi havia per primera vegada les llicències oficials de Ferrari, i per tant cotxes reals amb els seus noms de veritat, fent realitat el somni del creador de la franquícia.

El 2004 va sortir la versió actualitzada per a les recreatives, l'Out Run 2 SP, amb alguna cançó més, gràfics una mica millors i el circuit original. Aquesta versió no apareixeria a cap consola... fins a l'Out Run 2006 Coast 2 Coast, en què està inclòs l'SP.



La fins fa unes setmanes última entrega de la saga va sortir per a Playstation 2, PSP, PC i Xbox, essent la de la màquina de Microsoft la millor versió, per motius tècnics, fet que es demostra jugant al títol en una Xbox 360 connectada a un televisor LCD de 32 polzades amb el cable HDMI... sembla com si fos de la 360 i no de la primera! S'ha de dir, però, que al joc se li va criticar que aportés tan poques novetats respecte a l'Out Run 2, de manera que paradoxalment són les entregues tècnicament inferiors, les de les consoles de Sony, les que tenen més sentit, ja que el Coast 2 Coast era el primer títol de la sèrie que apareixia en un sistema de Sony des d'aquell remake del primer Out Run per a la Ps2.

I fa molt poquet va arribar l'última proposta de la franquícia, l'Out Run Online Arcade, per desgràcia per als col·leccionistes només disponible a través dels serveis de descàrrega de la Xbox 360 i la Playstation 3. El títol és interessant com a primera entrega per a les consoles de l'actual generació que és, en alta definició, amb joc en línia (més desenvolupat que el de les dues entregues anteriors) i els sempre suculents reptes que tenen totes dues consoles, però per altra banda no aporta novetats destacables, fins i tot es podria dir que no n'aporta cap, ja que no hi ha circuits, cotxes ni música nous.



Aquí podem veure un dels reptes aconseguits a la versió de la Xbox 360.

Sigui com sigui, Out Run és una saga que es caracteritza per oferir de tant en tant una nova entrega, prenent-se descansos més o menys llargs (17 anys entre la primera i la segona part, si no comptem les rareses no oficials), mantenint l'esperit de la sèrie i millorant lleugerament l'aspecte tècnic del joc, sense escarrassar-s'hi gaire, però. Sobretot en les dues entregues que hi ha hagut des de l'Out Run 2, pràcticament no hi ha diferències entre els títols, però Out Run és sinònim de Sega, doncs és un exemple perfecte de joc arcade, de jugar-hi una estona i intentar acabar un circuit en el temps que ens donen, 5 minuts aproximadament. És una saga inoblidable nascuda a les recreatives i perpetuada a les consoles domèstiques, i els seus fanàtics (entre els quals em començo a incloure) es compren totes les versions que poden dels jocs, fins i tot diverses del mateix títol per a diferents màquines.


Quin fan de l'Out Run no voldria tenir, a banda de la recreativa original, una rèplica en petit com aquesta?