Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Malalts dels videojocs: Tatuatges de beat'em ups

No hi ha dubte que el beat'em up va ser un gènere tremendament popular a les recreatives, i també a les cases, durant molts anys. Després va ser substituït espiritualment pels jocs de lluita 1 contra 1, i ja fa uns anys que ha revifat amb notables exemples, però sigui com sigui mai ha abandonat els cors dels videojugadors.

Són títols recordats amb nostàlgia, encara ara són divertits de jugar i algunes sagues han envellit perfectament, mentre que d'altres no tant. Sigui com sigui, trobem gent que no només les duu al cor, sinó també a la pell -quantes vegades dec haver fet servir aquesta expressió en aquesta secció?-, així que farem una ullada a alguns exemples de tatuatges de beat'em ups. 

Si hi ha un beat'em up que va revolucionar el gènere va ser el Double Dragon, el primer que va permetre que dos jugadors compartissin aventura de manera simultània i fer servir armes per colpejar els enemics, uns ingredients que van esdevenir exigència per a aquesta mena de videojocs.

Va generar una estimadíssima saga amb alts i baixos, però no hi ha dubte que en Jimmy Lee havia d'aparèixer en algun tatuatge, i en aquest cas el tenim en versió NES. 

Si el Double Dragon va néixer com a adaptació més occidental del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun amb els afegits esmentats i revolucionaris, després es va fer el camí invers per crear el Downtown Nekketsu Monogatari o River City Ransom (o Street Gangs a Europa), directament per a la NES, amb en Kunio altre cop com a protagonista (Alex a l'estranger) i aquesta vegada amb la possibilitat de jugar amb un company.

És el que devien fer aquests dos germans o amics que es devien pasar la infantesa lluitant colze a colze controlant en Kunio i en Riki i ho van voler immortalitzar duent-ho a la pell i, suposo, anant a tot arreu junts per sempre més per poder-ho ensenyar.

No podem parlar de beat'em ups tampoc sense esmentar la saga Streets of Rage, de la qual tenim un parell d'exemples molt similars amb l'Axel com a protagonista, que són del seu famós atac Grand Upper. 

Quin us agrada més? El més artístic de la primera imatge o el pixelat de la segona, encara que des del punt de vista del disseny no sembli que estigui extret de cap videojoc concret de la saga?

Però Streets of Rage no acabaria la representació en aquesta entrada sobre tatuatges amb els dos exemples que hem vist, sinó que veurem també un altre dels seus emblemàtics protagonistes.

La mítica Blaze Fielding, que acompanya la Tyris Flare, protagonista femenina de Golden Axe -joc que no he trobat en cap tatuatge d'una altra manera, per desgràcia-, en un tatuatge amb missatge feminista. 

Després d'aquesta col·laboració seguera de somni, potser us esteu preguntant si no hi ha tatuatges de l'Altered Beast, que hi ha qui no considera un beat'em up perquè és d'aquells que no tenen profunditat de moviments en l'escenari, però jo sí, així que n'he buscat i... malauradament, només he trobat aquest.

Sortint de Sega, un altre joc que és un beat'em up però amb un fort component plataformer és el Battletoads, que aquí tenim representat per un dels seus membres amb un pixel art que és tan emblemàtic de la NES.

Reconec que el Captain Commando el tinc en un recopilatori, però no l'he provat mai. De ganes no me'n falten. El que em falta és temps. Doncs bé, un dels seus personatges, en Ginzu, apareix en aquest senguinari tatuatge.

I us estareu demanant com pot ser que parli de beat'em ups, concretament de Capcom, i no hagi esmentat el seu títol més famós del gènere. Doncs bé, perquè me l'estava reservant per al final...

Sí, és un tatuatge d'en Mike Haggar del Final Fight, fent-li un piledriver a un tauró, una imatge que es podria dir que ja és un mem i que va néixer, pel que he trobat, d'un anunci per al llançament del recopilatori digital Final Fight Double Impact. 

No he trobat tatuatges de cap més personatge de la saga, cosa que em decep, així com també em decep no haver trobat més tatuatges de beat'em ups en general. Aquest cop confesso que no he hagut de fer una selecció per a l'entrada. Ho he posat tot.

En tot cas, quin us agrada més? Quin us hauria agradat veure en aquesta entrada? Quin us faríeu (si no us l'heu fet ja)?

Nascuts el 1989: Sagues que fan 30 anys

Fa 3 anys se'm va acudir una nova secció, de caràcter anual, que ja vaig dir que no tenia per què tenir entregues cada any, només si es donaven les circumstàncies. El cas és que l'any següent, el 2017, es van donar, però el 2018 no, perquè 1988 no va ser un període destacable en aquest sentit. 

Ara, per fi, torna, i com que al capdavall ningú va dir que s'hagués de fer a finals d'any, aquesta vegada es publica en ple estiu, l'entrada sobre les sagues que fan 30 anys, que evidentment avui se centra en el 1989. 

Comencem per Golden Axe, una saga que va començar a les recreatives amb el videojoc del mateix nom, un autèntic clàssic de Sega que després va rebre continuacions que van ajudar a forjar el mite.

Va passar amb èxit per la Mega Drive (i al Japó també a la PC Engine), consola on va tenir com a continuacions el Golden Axe II (1991) i el Golden Axe III (1993), mentre que el Golden Axe: The Revenge of Death Adder (1992) roman exclusiu de les recreatives encara ara.

A la Master System hi va haver el Golden Axe Warrior (1991), a la Game Gear l'Ax Battler: A Legend of Golden Axe, (també el 1991), després va existir un 1 contra 1 anomenat Golden Axe:  The Duel (1994) per a màquines arcade i Saturn, i l'últim que es va afegir a la saga va ser el Golden Axe: Beast Rider, de 2008.

Es podria considerar, amb raó, que la saga Mario va començar molt abans, però ens centrarem en la subsaga que es va inaugurar el 1989 amb el Super Mario Land, la primera proposta de plataformes de la mascota de Nintendo per a la llavors acabada d'estrenar Game Boy.

Amb una presentació molt senzilla, i molt lluny del que seria capaç de fer la consola no gaire més endavant, el primer de la saga Land (n'hi hauria "3", entre cometes perquè després del Super Mario Land 2 (1992) va arribar el Wario Land (1993), amb el subtítol totalment comercial de Super Mario Land 3), té un encant innegable, és divertit i té una personalitat pròpia que el fan digne de ser jugat encara ara. Tinc pendent tornar-ho a fer i escriure'n una entrada, cosa que espero que passi en algun moment del que queda d'any. 

Aquesta no és una saga amb origen als videojocs, però sí que va tenir moltes entregues i èxits en aquest format, de manera que l'acceptarem. El Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES va ser el primer títol de les famoses tortugues mutants en ser llançat, i un dels videojocs considerats més difícils de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Això va passar el juny de 1989, i uns mesos després arribaria un altre títol per a recreatives. Pel que fa a altres entregues, us remeto a l'entrada doble que vaig dedicar a la saga, aquí i aquí, però cal destacar-hi especialment la versió NES del títol de recreativa, anomenat Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game, els de la Game Boy o el llegendari Turtles in Time per a recreatives i Super Nintendo, amb una versió diferent a la Mega Drive anomenada The Hyperstone Heist. 

També es va llançar el 1989 el Mother, el primer joc de la trilogia d'RPGs que Nintendo va fer amb una ambientació curiosament occidental, una trilogia de culte perquè no va arribar oficialment a Occident, almenys amb normalitat, però que és estimada i que ha estat representada a la saga Super Smash Bros.

Basat en els Dragon Quest, la història se situava als Estats Units a finals del segle XX, és a dir que era una història contemporània, i tanmateix se'n va descartar la localització. Malgrat això, el 1995 la seva seqüela, el Mother 2 (1994) va arribar als Estats Units com a Earthbound per a la Super Nintendo.

La tercera part, Mother 3, sortiria el 2006 només per a les Game Boy Advance japoneses després de molts anys de desenvolupament i cancel·lacions. En tot cas, el primer de la saga va arribar, per fi, fora del Japó el 2015 a través de la Consola Virtual de la Wii U, malgrat que mai no havia estat llançat per a la NES. 

Aquest cas potser està menys justificat que el de les Tortugues Ninja, però 1989 també va ser l'any d'aparició del DuckTales, un plataformes mític de la NES que en aquest cas naixia d'una sèrie de televisió de la Disney amb una cançó d'entrada que s'encomana fàcilment i que, per culpa de la pantalla de títol del videojoc, ho fa encara més.

Va tenir una versió per a la Game Boy l'any següent, i una seqüela, el DuckTales 2, el 1993, tant per a la NES com per a la Game Boy. El 2013 la PlayStation 3, la Xbox 360 i la Wii U van rebre'n la celebrada remasterització, DuckTales Remastered. No és una saga amb gaires entregues, ni revolucionària, però sí que és de les més estimades de l'època.

Passem als ordinadors, perquè aquell mateix any sortia el primer Sim City, un simulador de gestió de ciutats que sí que va ser revolucionari, i que podem veure en moviment, tot i que per la seva naturalesa no és gaire, aquí:

Com podem veure (o sentir), en aquest cas la melodia no se'ns enganxarà al cervell, però la proposta sí, sobretot a aquells jugadors amb més paciència i capacitat per a pensar d'una manera estratègica i a llarg termini.

Amb un munt de seqüeles, versions tant per a ordinadors com per a tota mena de consoles i una influència innegable, també va generar spin-offs, entre els quals la saga The Sims, que va superar en èxit i repercussió l'obra original. 

Un que va tenir un èxit més moderat, perquè també va ser moderada en el seu dia la importància de la consola on va aparèixer, va ser el PC-Genjin, el títol protagonitzat pel nen cavernícola que fora del Japó es coneixia com a Bonk.  

Un simpàtic i acolorit plataformes que va tenir diverses continuacions, així com també versions per a consoles fora de NEC, i el protagonista del qual va fer algun cameo, com ara al Saturn Bomberman. No apareixerà, ni aquest ni cap altre de la sèrie, en llistes dels millors 10 títols del gènere, però és prou estimat i valia la pena esmentar que ha fet 30 anys.

Acabo amb el Shadow of the Beast, un clàssic de l'Amiga de Commodore que va destacar força en el seu moment, amb versions per a altres sistemes amb diversos graus de fortuna.



Val a dir que gràfica i sonorament és molt atractiu, tot un èxit d'aquell microordinador, i tal com vaig repassar en una entrada fa dos anys, va tenir dues continuacions, múltiples ports i un remake de 2016 per a la PlayStation 4, que incloïa l'original com a desbloquejable.

Aquests han estat els títols, iniciadors de sagues més o menys llargues, però populars en tots els casos, que he triat com a representants de 1989. Què me'n dieu? Estan entre els vostres preferits? Vau seguir-ne les sagues?

Compres: setembre de 2017

Aquest mes se me n'ha anat la punyetera pinça. No tant com quan em vaig comprar la Switch, però gairebé. I la gran majoria són coses que vaig reservar fa mesos, perquè calia, però també hi ha hagut coses del mateix setembre. 

Sense més preàmbuls, i per ordre d'arribada, tenim primer de tot una compra d'eBay de l'última setmana d'agost que m'ha arribat el primer dia d'aquest mes. 

Es tracta del Kirby's Epic Yarn, un aclamat títol de la Wii que aquí no hi havia manera de trobar a un preu raonable i que vaig comprar a un venedor britànic per 19,16 euros, enviament inclòs. I amb ell completo una mica més la col·lecció de la Wii i, per segon mes consecutiu, compro un títol d'en Kirby, que recordem que enguany ha fet els 25 anys.

Aprofitant una rebaixa que el deixava en 2,37 euros he descarregat -i continua la meva claudicació digital- la compilació Sega Vintage Collection: Streets of Rage, en què hi ha els 3 mítics títols de la Mega Drive, per a la Xbox 360.

Tot i que es poden trobar al recopilatori físic Mega Drive Ultimate Collection, sembla que l'emulació en aquest cas és millor, i a més té assoliments, cooperatiu online i una presentació molt atractiva. A més, comprar el tercer original per a la Mega Drive és per a rics i, de fet, aquest recopilatori digital permet, si es vol, jugar a la versió japonesa, que va patir molts canvis en arribar a Occident.

El mateix he fet amb Sega Vintage Collection: Golden Axe, i al mateix preu, tot i que els jocs no estan tan ben considerats avui dia, però com que no hi he jugat mai (no, ja ho veieu...), era un bon moment per fer-ho, sobretot també perquè a la Mega Drive no estan precisament barats. A més, el Golden Axe III no va sortir a Europa en el seu moment.

Sóc feble davant d'aquestes coses: si surt una edició definitiva d'un videojoc que ja tinc, però que no he estrenat... acostumo a comprar-me-la i em venc l'anterior. De moment em falta aquesta segona part, però comptant només un cupó de 10 euros de descompte de la Fnac per haver reservat l'Splatoon 2 el mes passat, el preu provisional del Rayman Legends de la Switch ha estat de  Wii U pel Rayman Legends: Definitive Edition de la Switch ha estat de 27,05 euros.

De tota manera ha estat una decisió difícil, perquè només guanya la versió de la Wii U en la portabilitat. De fet, sembla que pateix alguns problemes tècnics que no hi havia a l'anterior consola de Nintendo, com uns temps de càrrega una mica massa llargs i ocasionals baixades de frame rate, inapreciables però també inacceptables en una edició que s'anomena "definitiva". Aporta, a més, poquíssimes novetats. Però... quan tinc temps de jugar sobretot és fora de casa, així que la portabilitat de la consola híbrida de la Gran N ha estat determinant.

La Game Boy va ser la meva primera consola i me la continuo estimant molt, encara que no hi jugui gairebé mai. M'han arribat aquest mes, però els vaig comprar el 31 d'agost, tres jocs de la primera portàtil de Nintendo en perfecte estat, tots de subhastes del mateix venedor.

Per 27,85 euros, enviament inclòs, afegeixo a la meva col·lecció el Donkey Kong Land II (allà es va dir Donkey Kong Land, perquè el nostre Donkey Kong Land al Japó es diu Donkey Kong GB), el Motocross Maniacs, un dels jocs de la meva infantesa, i el Kaeru no tame ni kane wa naru, un RPG curiós que vaig descobrir precisament dedicant-li una entrada fa anys, perquè el The Legend of Zelda: Link's Awakening n'aprofita el motor. Tota la resta és diferent -argument, sistema de joc, to...-, però aquesta connexió es reflectiria posteriorment al joc protagonitzat per en Link amb algun cameo del Kaeru.

Les compres retro han continuat amb un pack de Mega Drive adquirit a eBay, format en realitat per quatre jocs, però un d'ells, el Sonic 2, ja el tenia i el tinc a la venda. Els que no tenia són aquests tres, petits clàssics com són el Rolo to the Rescue i el Kid Chameleon, amb les capses en un estat no del tot bo, però l'estrella del pack era el Castle of Illusion, que feia temps que buscava a un preu raonable i l'única manera ha estat en pack.

El preu total, com que m'he de vendre el joc que em sobra, no és definitiu, però han estat 55 euros amb enviament des d'Alemanya inclòs comptant els quatre jocs.

Ja veieu que continuo donant amor a consoles antigues, i també passa amb les que són més noves però tinc abandonadetes per culpa de la Xbox One i la Switch. La meva Nintendo 3DS no rebia un joc físic des de gener, però fa mesos que vaig reservar l'edició col·leccionista del Metroid: Samus Returns, una mena de remake amb força canvis del Metroid II: Return of Samus de la Game Boy, que precisament em vaig comprar també fa un temps.

El preu ha estat de 67,80 euros, gràcies a un descompte que hi havia a la web d'El Corte Inglés quan es va poder reservar i que compensava l'obligat enviament de 2,90 i, sens dubte, sortia millor que els gairebé 90 euros a què els va posar Amazon. L'he acompanyat amb els nous amiibos corresponents, el de la Samus Aran i el del Metroid de la col·lecció Metroid, cadascun a 12,90 euros, preu de Carrefour tot i que sembla que l'oficial és de 14,90, com es troben a tot arreu -si es troben-.

D'eBay, amb enviament gratuït i un preu final de subhasta de 24,99 euros, una mica per sobre del que volia pagar però clarament per sota dels preus que trobo sempre -i sense precintar!- he pogut aconseguir nou de trinca aquest Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, edició definitiva exclusiva quan va sortir i després llançada també en Xbox 360 y PlayStation 3, però que es considera guanyadora per la implementació del GamePad.

Dos jocs més per a la penúltima consola de Nintendo: els èxits indie anomenats Steamworld Heist i Steamworld Dig, en format físic, com a mi m'agrada, tot i que inevitablement amb el marc dels Nintendo eShop Selects, única manera de tenir-los en disc. Han estat 10,23 euros aprofitant una oferta de la Fnac i un cashback.

La compra estrella del mes ha estat la Nintendo Classic Mini: Super Nintendo Entertainment System o SNES Mini, per als amics, i reservada al juny, per si de cas, tot i que diuen que aquest cop no hi haurà tants problemes d'estoc com amb la NES Mini.

Abans que se'n confirmés oficialment la fabricació vaig afirmar que no creia que me la comprés, que segurament molts dels jocs que hi posarien ja els tenia en cartutx original, però al final hi he caigut, tot i que porta només 21 jocs (la NES Mini en duia 30) i val 20 euros més. Si no, me n'hauria penedit. Amb descomptes i tot plegat han estat 72,97 euros. 

I acabo, que no ha estat poc, amb una compra amb la qual no comptava, però una nit Media Markt l'ha posat a 4,90 euros a la seva web i aquest ben considerat Codename: S.T.E.A.M. de la Nintendo 3DS ha passat a formar part de la meva col·lecció.

Per acabar-ho de rematar, en realitat ha estat de franc, perquè Paypal em va donar un cupó de 5 euros per un error seu que no tinc cap problema amb no comunicar a aquests lladres.

Això ha estat tot. Poqueta cosa, oi? Ara sí, puc dir que el mes d'octubre serà més tranquil·let, o a aquest pas aniré a viure sota un pont.