Jocs maquillats: Anmitsu Hime

Una de les coses que més em fascinen quan investigo sobre videojocs és el fet que alguns títols que coneixem de tota la vida en realitat no van néixer amb la forma que coneixem, sinó que al Japó tenien un altre aspecte i es van adaptar per als mercats occidentals per la raó que sigui.

Avui parlaré d'un cas que vaig descobrir fa molt poc, no perquè s'hagi sabut ara, sinó per la meva pròpia ignorància, però trobo que és interessant esmentar-lo per si algú no el coneixia i se'n va a dormir sabent una cosa més.

Entre els pocs jocs que van sortir per a la Master System al Japó, la majoria eren de la pròpia Sega, ateses les ferotges pràctiques monopolístiques de Nintendo en aquell país -i també als Estats Units, on va fer igualment la guitza a la 8 bits de sobretaula de Sega-, i n'hi va haver un que estava basat en un manga anomenat Anmitsu Hime.

Nascut com a còmic el 1949, i després d'una primera vida fins al 1955, diverses pel·lícules d'imatge real i una sèrie amb intèrprets també de carn i ossos als anys 50, la franquícia va ressuscitar el 1983 amb noves adaptacions a pel·lícula, però també amb una sèrie animada, de 51 episodis entre 1986 i 1987, i un nou manga que la va acompanyar en paral·lel. El 2008 i el 2009 van sortir dues noves pel·lícules d'imatge real, però tornarem al 1987, perquè va ser llavors quan se'n va fer un videojoc per a la consola que al Japó es coneix com a Sega Mark III.

 

El joc, que la Wikipedia classifica com a "acció i aventura", ens presenta la princesa Anmitsu, que viu al segle XIX japonès i té un caràcter amb trets masculins que els seus pares li volen corregir. Com a mínim és el que es veu al manga i l'anime. Del joc sabem que pretén escapar-se de les seves responsabilitats per anar-se'n a visitar una botiga nova de pastissos, per a la qual ha de seguir un mapa que està dividit en vuit parts escampades pel castell.

A hores d'ara, si us sona el joc d'alguna cosa segurament ja sabeu per on vaig i com van maquillar el joc a Occident, clarament per una qüestió de llicències, que era el motiu habitual quan passava això, però vaja, el cas és que a nosaltres ens va arribar el 1989 d'aquesta manera:

Es deia Alex Kidd in High-Tech World i canviava la seva protagonista feudal pel príncep de Radaxian, la mascota de Sega encara en aquella època. Curiosament, la resta de personatges sembla que són els mateixos, i els pares del noi són el senyor del castell i la seva senyora, japonesos i terrícoles, a diferència d'ell. 

Qui sap si després de les seves primeres aventures l'Alex va ser adoptat per aquest simpàtic matrimoni, però el més estrany de tot és que, tot i mantenir l'escenari de fa gairebé dos segles, el que vol anar a visitar el protagonista en aquest cas és un nou saló recreatiu. Si arribeu al final del joc o voleu veure'l al vídeo us farà gràcia a quina màquina juga. Molt anacrònic, tot plegat. I mandrós: els NPC són els mateixos, amb alguna petita variació de color i, posats a localitzar, podrien haver triat un objectiu que no causés aquest anacronisme, perquè a més sabem que l'Alex també és llaminer, de manera que no calia ni canviar la botiga.

Com passava amb l'original, les tasques que s'han de dur a terme dins del castell tenen un caire educatiu i s'han de completar abans que arribin les cinc de la tarda, que és quan tanca el local que volem visitar, i hi tenim algunes parts de plataformes que li donen una mica de vida, però com va ser malauradament habitual a la saga de l'Alex Kidd, és un joc estranyot, i en aquest cas és evident que es deu al fet que, en el fons, no era un joc de l'Alex Kidd.

Jocs que no van sortir del Japó: Solomon's Key (Master System)

Hi ha títols que conec de nom des que era ben petit i l'existència dels quals soc ben conscient, però que no he tingut mai l'ocasió de jugar. Avui, buscant un nou candidat per recuperar aquesta secció que tenia abandonada des de feia més de dos anys, precisament m'he topat amb un d'ells, un clàssic que no sabia que tenia també aquesta versió, i no ho sabia perquè... no va sortir del Japó.

El Solomon no kagi: ôjo Rihita no namida va sortir el 1988 per a la Master System japonesa, un any abans de la prematura discontinuació de la consola al seu país d'origen, on va néixer amb el nom de Mark III abans del rebranding pensat per a l'exterior.

Com es pot veure -o més ben dit comprovar, si algú ho vol fer-, aquesta versió del Solomon's Key, joc que inicialment havia sortit per a recreatives el 1986 i que s'havia convertit a diversos sistemes, amb la versió més coneguda -i infame per la seva extrema dificultat- a la NES, té un subtítol que no apareix a les altres versions, aquestes "llàgrimes de la reina Rihita" (traducció temptativa).



Ignoro si aquesta versió del joc de Tecmo és igual de difícil que la de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, o que d'altres per a microordinadors, però com a mínim té bon aspecte. Per exemple té uns colors més vius que els de la versió més coneguda, però això no és pas cap sorpresa. Independentment del fracàs de la Master System, si més no al Japó, on mai no li va arribar a fer ombra a la proposta de Nintendo ni hi va competir amb dignitat com sí que passaria a Europa, no admet discussió el fet que tècnicament està per sobre.

Suposo que no va sortir del Japó perquè les circumstàncies de la seva aparició ja van ser complicades: aquesta versió la va llançar Salio, una companyia "testaferro" creada per Tecmo per tal de poder publicar jocs en sistemes que no fossin de Nintendo, i és que la Gran N abans no era tan gran, almenys moralment, i obligava les third-parties o companyies externes a llançar jocs per a la NES en exclusiva, cosa que va ser cabdal en el fracàs de la competència de la màquina, és clar.

Llavors, Tecmo va crear Salio, podríem dir que va tenir els pebrots de fer-ho, i va arribar a publicar dos jocs a través d'aquesta companyia, que van ser les versions del Solomon's Key i del Rygar per a la Master System. Per cert, eren cartutxos coneguts com a Silver Cartridge, com podem veure a la imatge.

Els jocs de la mateixa Sega eren Gold Cartridge, i al Japó eren immensíssima majoria, perquè només els dos títols esmentats de Salio formen part del catàleg third-party de la Mark III / Master System al País del Sol Naixent.

Així doncs, la història del Solomon's Key de la Master System és ben curiosa, i podem aventurar que a Nintendo la jugada no li va fer cap gràcia, raó per la qual no s'hi va atrevir ningú més i segurament no va donar l'oportunitat a aquest joc de tenir una versió occidental. Qui sap.

Consoles desconegudes: SG-1000

Quan parlo de consoles desconegudes ja tinc en compte que no em refereixo als experts en la matèria, sinó al públic general. Fa uns dies uns amics que ja no juguen a videojocs però han tingut algunes consoles em preguntaven què era exactament la Wii U, i partien de la idea que era un redisseny de la Wii. Malament rai. 

Per tant, com que suposo que aquest error (i altres) és ben comú, m'imagino que la consola de què parlaré avui és, almenys per a aquest públic general, desconeguda, i més quan va tenir molt poc èxit i es va vendre al Japó i pocs països més. I crec que se n'ha de parlar, perquè va ser la primera videoconsola de Sega.

La "blanqueta" de Sega, per a l'imaginari popular, és la Dreamcast, però com podem veure ja havia presentat un sistema on predominava aquest color, i era la SG-1000, llançada el 15 de juliol de 1983 al Japó, el mateix dia que va sortir a la venda la Famicom (NES a Occident)... i es veu que també a Austràlia, Itàlia o l'estat espanyol, tot i que jo no n'havia sentit a parlar fins fa uns anys i sens dubte no conec ningú que la tingui comprada en el seu moment i en versió PAL.



A més, té també l'honor de ser el primer sistema domèstic de Sega, que ja desenvolupava jocs i recreatives però fins a la SG-1000 ni consoles ni ordinadors. Seria un primer intent discret, que no va tenir gaire èxit, però que històricament té una importància immensa per les bases que va posar, a més de ser una consola desitjada pels col·leccionistes. Us heu fixat en el vídeo? El cant de "Seeegaaa", que vam conèixer al Sonic the Hedgehog (1991), en realitat venia de molt abans!



Aquí vèiem alguns dels seus títols més importants, que també es podien fer anar a l'SC-3000, llançat de manera simultània i senzillament la versió ordinador de la SG-1000, és a dir que era una SG-1000 amb teclat, de color negre i se suposa que amb programes senzills com els que en aquella època tenien tots els microordinadors. Va sortir del Japó, també, però va arribar a molt pocs països.

Com que llavors el mercat estava molt saturat -d'aquí el famós crash de 1983 dels videojocs- i la Famicom, la NES, convencia molt més la gent gràcies a la seva superioritat tècnica, la SG-1000 no anava gaire bé des del punt de vista comercial, de manera que Sega va llançar, el 31 de juliol de 1984, la SG-1000 II.

Amb un aspecte força diferent, presentava petites noves possibilitats com ara els comandaments separables del cos de la consola, però encara que en alguns llocs es diu que també presentava un port per a targetes conegudes com a Sega Cards (o Sega My Cards), més barates de produir, en realitat això ja es podia fer anar al primer model. En tots dos casos calia un adaptador conegut com a Card Catcher. Així, en realitat no era una nova consola, no era tècnicament superior a la SG-1000.

El catàleg de la SG-1000 o SG-1000 II estava format per només 68 títols en cartutx i 29 en targeta, però resulta que dels 68 en cartutx, 26 requerien el teclat de l'SC-3000. Cap problema: tots tres models eren gairebé el mateix, i hi havia un teclat, l'SK-1100, que es podia connectar als dos models de consola.

El baix nombre de títols és un indicador que la SG-1000, en totes les seves variants, va ser un fracàs i el 1985 Sega va llançar al Japó, ara sí, un nou sistema, la Sega Mark III, que potser coneixeu perquè era el primer nom japonès de la Master System, que posteriorment va ser rellançada també al Japó amb aquest nou nom. Però no va aconseguir ni de bon tros l'èxit de la Famicom i es va haver de conformar amb el seu èxit occidental. El "III" del seu nom, doncs, ve d'aquests dos primers intents de Sega al mercat domèstic de les consoles.

La Mark III, no cal dir-ho, era tècnicament força superior a la SG-1000 (entre altres coses podia mostrar 32 colors en pantalla en comptes dels 16 de la seva predecessora) i el seu redisseny, el primer model de la Master System -és a dir la Master System I- podia llegir també targetes de sèrie, de manera que era retrocompatible amb la SG-1000. A més, al Japó incorporava un xip de so FM que converteix la primera Master System japonesa en una consola desitjada pels amants de les millors versions dels sistemes. Al primer disseny, la Mark III, l'efecte es podia aconseguir amb un accessori anomenat FM Sound Unit.

Per tot plegat la manera més recomanable de gaudir del catàleg de la SG-1000 seria aconseguir una Master System japonesa, però és clar, els puristes com jo segurament se senten més atrets per aquella fallida però entranyable consola blanca amb què Sega es va estrenar com a fabricant de videoconsoles.

Petits clàssics: Pro Wrestling

Ho he dit diverses vegades i ho continuaré fent: els videojocs de què parlo en aquesta secció -i en moltes altres- no els he provat necessàriament, però em criden l'atenció per alguna cosa i en el cas dels petits clàssics acostuma a ser una portada que recordo o que, com m'ha succeït amb el títol protagonista d'avui, una que no havia vist mai però que m'ha fascinat.

Amb el senzill nom de Pro Wrestling i un disseny de portada típic dels primers videojocs de la Master System, minimalista podríem dir, aquest joc se n'endú la palma amb el dibuix de la part inferior esquerra. Només per això valia la pena buscar informació d'aquest cartutx i parlar-ne una mica, perquè a sobre té una història relativament interessant.

Va sortir el 1986 per a la consola de 8 bits de sobretaula de Sega al Japó i als Estats Units, un any més tard a Europa, i se'n va fer una recreativa anomenada Dump Matsumoto, però no avancem esdeveniments. Vegem el vídeo de la versió domèstica original primer:

I ja ho he dit bé: la versió original, la japonesa, anomenada Gokuaku Dômei Dump Matsumoto, presentava equips de lluitadores de lluita lliure, la més famosa de les quals la Dump Matsumoto del títol, que va dur a terme la seva carrera entre 1980 i 1988.

Amb aquest aspecte rabassut que recorda els de la sèrie Kunio-kun (coneguda aquí sobretot gràcies al Nintendo World Cup), el joc permet amb un desenvolupament senzill i sense pretensions de realisme -i no ho dic perquè la lluita lliure o wrestling sigui una disciplina tan coreografiada a la vida real- dur a terme divertits combats amb moltes possibilitats de moviments, a més per equips, i interactuar amb objectes de fora del ring, que es poden emprar com a armes.

L'objectiu és aconseguir tres campionats: el mexicà, el del Pacífic i el del món, un total de 3 combats que a la versió japonesa, mitjançant un truc, en precedien un en què les protagonistes s'havien d'enfrontar a alienígenes.



La versió occidental presentava, però, notables diferències: a banda de poder fer servir només les cadires com a objectes llancívols (a la japonesa, a més de les cadires, hi havia altres possibilitats com ara la campana), els personatges passaven a ser tots masculins. No fos cas que el públic de fora del Japó no simpatitzés amb les lluitadores.

Sigui com sigui, tot i que es tracta d'un videojoc menor fins i tot dins el seu específic gènere, va agradar i se'l considera divertit i de gràfics de colors brillants i simpàtics, però és fàcil veure que aviat es fa curt i repetitiu. Això no va impedir, però, que se'n fes, com deia al principi, una versió per a recreatives.



Aquell mateix 1986 sortia el Dump Matsumoto, que tenia òbviament més bons gràfics i que a més permetia formar equips amb membres de diferents equips originals, al contrari que la versió de la Master System.

Aquesta vegada la versió occidental sí que va respectar el sexe dels personatges, però els va canviar els noms per uns de ressonància anglosaxona, de la mateixa manera que el joc es va dir Body Slam.