Petits clàssics: Pro Wrestling

Ho he dit diverses vegades i ho continuaré fent: els videojocs de què parlo en aquesta secció -i en moltes altres- no els he provat necessàriament, però em criden l'atenció per alguna cosa i en el cas dels petits clàssics acostuma a ser una portada que recordo o que, com m'ha succeït amb el títol protagonista d'avui, una que no havia vist mai però que m'ha fascinat.

Amb el senzill nom de Pro Wrestling i un disseny de portada típic dels primers videojocs de la Master System, minimalista podríem dir, aquest joc se n'endú la palma amb el dibuix de la part inferior esquerra. Només per això valia la pena buscar informació d'aquest cartutx i parlar-ne una mica, perquè a sobre té una història relativament interessant.

Va sortir el 1986 per a la consola de 8 bits de sobretaula de Sega al Japó i als Estats Units, un any més tard a Europa, i se'n va fer una recreativa anomenada Dump Matsumoto, però no avancem esdeveniments. Vegem el vídeo de la versió domèstica original primer:

I ja ho he dit bé: la versió original, la japonesa, anomenada Gokuaku Dômei Dump Matsumoto, presentava equips de lluitadores de lluita lliure, la més famosa de les quals la Dump Matsumoto del títol, que va dur a terme la seva carrera entre 1980 i 1988.

Amb aquest aspecte rabassut que recorda els de la sèrie Kunio-kun (coneguda aquí sobretot gràcies al Nintendo World Cup), el joc permet amb un desenvolupament senzill i sense pretensions de realisme -i no ho dic perquè la lluita lliure o wrestling sigui una disciplina tan coreografiada a la vida real- dur a terme divertits combats amb moltes possibilitats de moviments, a més per equips, i interactuar amb objectes de fora del ring, que es poden emprar com a armes.

L'objectiu és aconseguir tres campionats: el mexicà, el del Pacífic i el del món, un total de 3 combats que a la versió japonesa, mitjançant un truc, en precedien un en què les protagonistes s'havien d'enfrontar a alienígenes.



La versió occidental presentava, però, notables diferències: a banda de poder fer servir només les cadires com a objectes llancívols (a la japonesa, a més de les cadires, hi havia altres possibilitats com ara la campana), els personatges passaven a ser tots masculins. No fos cas que el públic de fora del Japó no simpatitzés amb les lluitadores.

Sigui com sigui, tot i que es tracta d'un videojoc menor fins i tot dins el seu específic gènere, va agradar i se'l considera divertit i de gràfics de colors brillants i simpàtics, però és fàcil veure que aviat es fa curt i repetitiu. Això no va impedir, però, que se'n fes, com deia al principi, una versió per a recreatives.



Aquell mateix 1986 sortia el Dump Matsumoto, que tenia òbviament més bons gràfics i que a més permetia formar equips amb membres de diferents equips originals, al contrari que la versió de la Master System.

Aquesta vegada la versió occidental sí que va respectar el sexe dels personatges, però els va canviar els noms per uns de ressonància anglosaxona, de la mateixa manera que el joc es va dir Body Slam.