Els videojocs d'en Mario fora de Nintendo

Sabem que hi ha videojocs de recreatives de Sega que van tenir versions domèstiques per a sistemes de la competència (aquí uns quants exemples de jocs de Sega a la NES), i també que el Donkey Kong i el Mario Bros. van sortir per a múltiples plataformes que no eren de Nintendo, però quan totes dues companyies es van consolidar com a fabricants de consoles això va deixar de passar.

Tanmateix hi ha algunes curiositats, com alguns videojocs d'en Mario que van sortir per a consoles de la competència quan Nintendo ja tenia la NES!

És el cas del Super Mario Bros. Special, una versió diferent de l'original que el 1986 va arribar als ordinadors NEC PC-8801 i els Sharp X1 i un any després a l'SPC-1000 de Samsung, respectivament les dues primeres versions només al Japó i l'última a Corea del Sud.



El cert és que, si us passa com a mi i no l'havíeu vist mai, impressiona. No positivament, sinó pel fet de veure aquest clàssic amb un aspecte tan diferent.

A banda de la lentitud de la música, el parpelleig dels sprites i una paleta de colors inferior, que són els canvis més evidents causats per la inferioritat de les plataformes en comparació amb la NES, altres diferències amb la versió original de Nintendo, la de 1985, que ara ha fet 30 anys, són la fosa a negre cada cop que arribem al final de la imatge -això també era evident al vídeo-, cosa que trenca totalment el ritme; l'absència d'en Luigi, l'increment de la velocitat del compte enrere i uns controls diferents i menys fluïds, fet que converteix aquesta versió en un repte més gran; i el més interessant de tot, objectes diferents del Super Mario Bros. (aneu al minut 17:25 del vídeo i us vindrà un somriure), així com l'aparició d'enemics de jocs arcade d'en Mario.

Si hi busqueu les famoses Warp Zones, les no tan secretes dreceres a pantalles molt més avançades, aquí no hi són. Podem anar-hi igualment, però no trobarem canyeries, sinó la nostra mort per avorriment o final del compte enrere. Per cert, si us interessa hi ha algú que ha reproduït aquesta interessant versió amb el Super Mario Maker de la Wii U. 

 

El que hem vist era el cas més espectacular, però n'hi ha més, i es van produir abans, el 1984: acabem de veure el vídeo del Punch Ball Mario Bros., també produït per Hudson Soft per al PC-8801 i que era una variant del clàssic de recreatives Mario Bros., res a veure amb el concepte del Super Mario Bros.

Amb el mateix problema de parpelleig i fluïdesa, una física de cops lamentable i un disseny de nivells diferent de l'original, aquí hem d'estabornir els enemics o bé amb el mític bloc POW o amb aquesta bola de cops que es llança, atordeix l'enemic i ens permet esclafar-lo. La bola s'ha de recuperar un cop llançada, i el cop per sota del bloc de pedra, al contrari que al Mario Bros., no serveix de res. 

Uns mesos després, però aquell mateix any, sortiria encara un altre joc basat en el Mario Bros., aquesta vegada amb el nom de Mario Bros. Special, per a PC-8801, PC-6601, PC-6601mkII, Sharp X1 i l'FM-7 de Fujitsu, que en realitat no s'assemblava gens a l'original de recreativa: en aquest cas se'ns demana que arribem a dalt de tot de nivells formats per plataformes mòbils, un concepte que fa pensar en una mena de Donkey Kong sense el goril·la més famós de la història dels videojocs.

No ens pensem pas que NEC, Sharp, Samsung i Fujitsu van ser les úniques beneficiades d'aquestes curioses llicències: el 1991 arribava Hotel Mario, per al a CD-i de Philips, que al seu catàleg també tenia dos infames títols de la saga Zelda.

En aquest títol en Mario havia de trobar la princesa Peach, desapareguda, a través de 7 hotels que en Bowser tenia repartits pel Regne Xampinyó. Cal destacar unes escenes de vídeo possibilitades pel suport CD però llastimosament animades, que contribuïen a la mala crítica que va tenir aquest joc també per coses com uns controls molt dolents o un mal disseny dels trencaclosques. Una ovella negra de la família Mario, vaja.

I aquests han estat, bàsicament, els videojocs del lampista italoamericà per a sistemes que no eren de Nintendo, una companyia que des d'aquell últim experiment no ha vist la necessitat de permetre que ningú més toqués el personatge més popular de la història dels videojocs i, efectivament, no ho ha tornat a fer.