Quan parlo de consoles desconegudes ja tinc en compte que no em refereixo als experts en la matèria, sinó al públic general. Fa uns dies uns amics que ja no juguen a videojocs però han tingut algunes consoles em preguntaven què era exactament la Wii U, i partien de la idea que era un redisseny de la Wii. Malament rai.
Per tant, com que suposo que aquest error (i altres) és ben comú, m'imagino que la consola de què parlaré avui és, almenys per a aquest públic general, desconeguda, i més quan va tenir molt poc èxit i es va vendre al Japó i pocs països més. I crec que se n'ha de parlar, perquè va ser la primera videoconsola de Sega.
La "blanqueta" de Sega, per a l'imaginari popular, és la Dreamcast, però com podem veure ja havia presentat un sistema on predominava aquest color, i era la SG-1000, llançada el 15 de juliol de 1983 al Japó, el mateix dia que va sortir a la venda la Famicom (NES a Occident)... i es veu que també a Austràlia, Itàlia o l'estat espanyol, tot i que jo no n'havia sentit a parlar fins fa uns anys i sens dubte no conec ningú que la tingui comprada en el seu moment i en versió PAL.
A més, té també l'honor de ser el primer sistema domèstic de Sega, que ja desenvolupava jocs i recreatives però fins a la SG-1000 ni consoles ni ordinadors. Seria un primer intent discret, que no va tenir gaire èxit, però que històricament té una importància immensa per les bases que va posar, a més de ser una consola desitjada pels col·leccionistes. Us heu fixat en el vídeo? El cant de "Seeegaaa", que vam conèixer al Sonic the Hedgehog (1991), en realitat venia de molt abans!
Aquí vèiem alguns dels seus títols més importants, que també es podien fer anar a l'SC-3000, llançat de manera simultània i senzillament la versió ordinador de la SG-1000, és a dir que era una SG-1000 amb teclat, de color negre i se suposa que amb programes senzills com els que en aquella època tenien tots els microordinadors. Va sortir del Japó, també, però va arribar a molt pocs països.
Com que llavors el mercat estava molt saturat -d'aquí el famós crash de 1983 dels videojocs- i la Famicom, la NES, convencia molt més la gent gràcies a la seva superioritat tècnica, la SG-1000 no anava gaire bé des del punt de vista comercial, de manera que Sega va llançar, el 31 de juliol de 1984, la SG-1000 II.
Amb un aspecte força diferent, presentava petites noves possibilitats com ara els comandaments separables del cos de la consola, però encara que en alguns llocs es diu que també presentava un port per a targetes conegudes com a Sega Cards (o Sega My Cards), més barates de produir, en realitat això ja es podia fer anar al primer model. En tots dos casos calia un adaptador conegut com a Card Catcher. Així, en realitat no era una nova consola, no era tècnicament superior a la SG-1000.
El catàleg de la SG-1000 o SG-1000 II estava format per només 68 títols en cartutx i 29 en targeta, però resulta que dels 68 en cartutx, 26 requerien el teclat de l'SC-3000. Cap problema: tots tres models eren gairebé el mateix, i hi havia un teclat, l'SK-1100, que es podia connectar als dos models de consola.
El baix nombre de títols és un indicador que la SG-1000, en totes les seves variants, va ser un fracàs i el 1985 Sega va llançar al Japó, ara sí, un nou sistema, la Sega Mark III, que potser coneixeu perquè era el primer nom japonès de la Master System, que posteriorment va ser rellançada també al Japó amb aquest nou nom. Però no va aconseguir ni de bon tros l'èxit de la Famicom i es va haver de conformar amb el seu èxit occidental. El "III" del seu nom, doncs, ve d'aquests dos primers intents de Sega al mercat domèstic de les consoles.
La Mark III, no cal dir-ho, era tècnicament força superior a la SG-1000 (entre altres coses podia mostrar 32 colors en pantalla en comptes dels 16 de la seva predecessora) i el seu redisseny, el primer model de la Master System -és a dir la Master System I- podia llegir també targetes de sèrie, de manera que era retrocompatible amb la SG-1000. A més, al Japó incorporava un xip de so FM que converteix la primera Master System japonesa en una consola desitjada pels amants de les millors versions dels sistemes. Al primer disseny, la Mark III, l'efecte es podia aconseguir amb un accessori anomenat FM Sound Unit.
Per tot plegat la manera més recomanable de gaudir del catàleg de la SG-1000 seria aconseguir una Master System japonesa, però és clar, els puristes com jo segurament se senten més atrets per aquella fallida però entranyable consola blanca amb què Sega es va estrenar com a fabricant de videoconsoles.
La "blanqueta" de Sega, per a l'imaginari popular, és la Dreamcast, però com podem veure ja havia presentat un sistema on predominava aquest color, i era la SG-1000, llançada el 15 de juliol de 1983 al Japó, el mateix dia que va sortir a la venda la Famicom (NES a Occident)... i es veu que també a Austràlia, Itàlia o l'estat espanyol, tot i que jo no n'havia sentit a parlar fins fa uns anys i sens dubte no conec ningú que la tingui comprada en el seu moment i en versió PAL.
A més, té també l'honor de ser el primer sistema domèstic de Sega, que ja desenvolupava jocs i recreatives però fins a la SG-1000 ni consoles ni ordinadors. Seria un primer intent discret, que no va tenir gaire èxit, però que històricament té una importància immensa per les bases que va posar, a més de ser una consola desitjada pels col·leccionistes. Us heu fixat en el vídeo? El cant de "Seeegaaa", que vam conèixer al Sonic the Hedgehog (1991), en realitat venia de molt abans!
Aquí vèiem alguns dels seus títols més importants, que també es podien fer anar a l'SC-3000, llançat de manera simultània i senzillament la versió ordinador de la SG-1000, és a dir que era una SG-1000 amb teclat, de color negre i se suposa que amb programes senzills com els que en aquella època tenien tots els microordinadors. Va sortir del Japó, també, però va arribar a molt pocs països.
Com que llavors el mercat estava molt saturat -d'aquí el famós crash de 1983 dels videojocs- i la Famicom, la NES, convencia molt més la gent gràcies a la seva superioritat tècnica, la SG-1000 no anava gaire bé des del punt de vista comercial, de manera que Sega va llançar, el 31 de juliol de 1984, la SG-1000 II.
Amb un aspecte força diferent, presentava petites noves possibilitats com ara els comandaments separables del cos de la consola, però encara que en alguns llocs es diu que també presentava un port per a targetes conegudes com a Sega Cards (o Sega My Cards), més barates de produir, en realitat això ja es podia fer anar al primer model. En tots dos casos calia un adaptador conegut com a Card Catcher. Així, en realitat no era una nova consola, no era tècnicament superior a la SG-1000.
El catàleg de la SG-1000 o SG-1000 II estava format per només 68 títols en cartutx i 29 en targeta, però resulta que dels 68 en cartutx, 26 requerien el teclat de l'SC-3000. Cap problema: tots tres models eren gairebé el mateix, i hi havia un teclat, l'SK-1100, que es podia connectar als dos models de consola.
El baix nombre de títols és un indicador que la SG-1000, en totes les seves variants, va ser un fracàs i el 1985 Sega va llançar al Japó, ara sí, un nou sistema, la Sega Mark III, que potser coneixeu perquè era el primer nom japonès de la Master System, que posteriorment va ser rellançada també al Japó amb aquest nou nom. Però no va aconseguir ni de bon tros l'èxit de la Famicom i es va haver de conformar amb el seu èxit occidental. El "III" del seu nom, doncs, ve d'aquests dos primers intents de Sega al mercat domèstic de les consoles.
La Mark III, no cal dir-ho, era tècnicament força superior a la SG-1000 (entre altres coses podia mostrar 32 colors en pantalla en comptes dels 16 de la seva predecessora) i el seu redisseny, el primer model de la Master System -és a dir la Master System I- podia llegir també targetes de sèrie, de manera que era retrocompatible amb la SG-1000. A més, al Japó incorporava un xip de so FM que converteix la primera Master System japonesa en una consola desitjada pels amants de les millors versions dels sistemes. Al primer disseny, la Mark III, l'efecte es podia aconseguir amb un accessori anomenat FM Sound Unit.
Per tot plegat la manera més recomanable de gaudir del catàleg de la SG-1000 seria aconseguir una Master System japonesa, però és clar, els puristes com jo segurament se senten més atrets per aquella fallida però entranyable consola blanca amb què Sega es va estrenar com a fabricant de videoconsoles.
com t'agraden aquests trastos vells i inútils, eh¿
ResponElimina