Japó: el paradís de les compres de videojocs?

Una de les coses amb què comptava sabent que aniria de viatge de lluna de mel al Japó eren les compres de videojocs.

Com ja sabem, allà estan en japonès i en principi no són compatibles amb les nostres consoles, ja que en general no són region free (excepte la majoria de portàtils), però estan mooolt més barats, almenys en teoria, que a Occident, on l'especulació ha acabat amb els somnis dels jugadors honrats i deixa el mercat de segona mà només per als que tenen més calés al banc.

Això per desgràcia també ha arribat als jocs japonesos comprats des de fora del Japó, sigui pels "intermediaris" (gent que compra al Japó i reven a internet) o pels mateixos japonesos, que també saben buscar a internet i no volen ser els únics ximples.

L'únic que queda és anar directament al Japó i veure què passa. Tal com havia llegit (sentit i vist, en realitat, perquè és un videoblog) a Creativo en Japón, molt recomanable per deixar estar els mites i saber què succeeix de debò amb els videojocs al Japó, havia d'evitar la famosa zona d'Akihabara, on allò de "hi ha de tot i tirat de preu", que repeteixen fins i tot els experts en videojocs, fa anys que ha deixat de ser veritat, perquè s'ha tornat un parany per a turistes i a més el material es va acabant per un procés natural... i, repeteixo, els japonesos tampoc no són idiotes i saben consultar els preus que paguen els estrangers pels seus videojocs, de manera que aquests han pujat moltíssim, diuen, en els darrers anys.

De manera que si teniu amics que es van comprar el primer Megaman, el Rockman en japonès, per 30 euros fa 5 o 6 anys, els podeu dir que són molt afortunats per haver enganxat un bon moment, una bona època que ja ha acabat.

Preus a banda, si tantíssims turistes hi anem i ens sumem als compradors japonesos, el material que ja no es fabrica desapareix. I si està de moda el videojoc clàssic, cada cop menys gent se'n desfà. Curiosament, per cert, vaig veure molta cosa de Nintendo (i PlayStation 1 i 2) i poquíssima de Sega.

Calia buscar fora, cosa que volia dir oblidar la Super Potato que tothom coneix (val la pena anar-hi perquè és un dels pocs llocs d'Akihabara on es poden trobar recreatives més antigues per jugar-hi i també entenent la botiga com a museu, igual que Norma Còmics, que no fa ofertes ni fidelitza i és una mica com El Corte Inglés, un lloc on tenen de tot... al preu de venda oficial), i també anar fora de Tòquio.

I en marxar de la zona i anar cap a la regió de Kansai vaig poder començar a veure el que havia après dels vídeos del senyor David Boscà. Que, igualment, sempre avisa que fins i tot les botigues que recomana van apujant preus i renovant menys el material.

Així és: vaig veure-hi preus molt elevats en segons què, i les supergangues com ara una Famicom per 1000 iens (uns 8 euros) ja no hi eren. Ara valen més o menys el mateix que ens en demanen a internet. Títols concrets molt cotitzats es trobaven més barats que a la capital però igualment per sobre del que és raonable.

Ara bé, sí que m'hi vaig comprar moltes coses (els dedicaré una entrada a part), perquè amb una llista que portava feta de casa vaig repassar tan ràpid com vaig poder (en consideració per la meva senyora) lloms, caràtules i el pitjor de tot, cartutxos sols a cabassos, per tal de veure si hi figurava algun dels meus desitjats. La cerca se'm feia pesada fins i tot a mi, però tampoc no hi havia tants jocs que m'interessessin com per haver de triar.

Tot i així van caure, com deia, unes quantes coses. Per sort o per desgràcia em va sobrar pressupost, i això que el duia limitat, però em vaig endur videojocs de 7, 8, 20 euros, i alguns d'un euro i escaig i fins i tot cèntims.

La clau era, hi insisteixo, buscar fora de Tòquio. I el lloc més recomanable és la petita cadena Ojamakan, que hauríeu de visitar si mai aneu o torneu al Japó. Té 4 botigues a Osaka, 1 a Kobe (on em vaig firar més), 1 a Nishinomiya i alguna més, cap d'elles a Tòquio. Compte, que no accepten targeta.

A la capital japonesa sí que recomanen, però, una botiga que es diu Friends, a Akihabara però mal situada i molt petita, que vaig visitar i hi vaig comprovar que efectivament els preus estaven més o menys bé per ser a Akihabara. No m'hi vaig comprar res, tanmateix, perquè no m'interessava.

En general vaig comprovar una altra cosa que ja duia estudiada: allà tot està catalogat i "peritat". I són honestos i honrats. Als jocs hi posen etiquetes que indiquen si els falta alguna cosa, si hi ha desperfectes i a on... i en alguns dels que vaig comprar he de dir que no vaig trobar els danys al disc que se suposava que tenien. Impensable a Occident, on uns i altres venem jocs tot dient que estan en bon estat quan per les seves condicions de conservació al Japó els tindrien a 80 iens o menys.

Els dependents són servicials com en qualsevol altre establiment de cara al públic, una altra diferència amb casa nostra, on els venedors de videojocs tenen un grau de prepotència superior a la mitjana. En veure que rebutjava comprar un dels meus jocs més desitjats perquè les instruccions estaven fetes malbé (i no estava indicat, error seu) em van anar ensenyant sense cap mena de to sarcàstic les instruccions i els discs de tots els altres jocs, com quan en un restaurant de cert nivell et presenten els plats. Increïble.

Per cert, pel que fa a les recreatives, jo que no he estat mai de visitar aquesta mena d'establiment perquè senzillament quan era la seva època no em van cridar gaire l'atenció, ara que m'interessen no en tinc l'oportunitat, atès que pràcticament han desaparegut. Doncs bé, aquest país encara en té, de locals amb recreatives antigues, però jo no n'he trobat gaires. Sembla que t'hi topes per casualitat, perquè els edificis sencers que tenen Sega o Taito estan dedicats en gran mesura a màquines de les anomenades ufo catchers i als purikura, i les plantes que tenen videojocs els tenen massa moderns. No hi trobem clàssics de Sega ni de Taito, vaja. Per a això cal anar a llocs concrets, segurament recomanats per algú que sap on són.

Sí que vaig poder jugar, però en centres més grans i per a públics més generals, al Mario Kart Arcade GP DX, la tercera entrega arcade de la popularissima saga, així que ara només em falta provar el segon joc, ja que el primer el vaig poder tastar a Madrid (i malauradament uns anys despres hi vaig tornar i la màquina no funcionava). Llàstima, però, que calgui pagar per cada circuit dels que formen un campionat. Això, abans, no passava. A les recreatives posaves una moneda i si guanyaves o no et mataven continuaves sense afegir-hi més diners.

Llavors, tornant al tema, és el Japó el paradís de les compres de videojocs? Sembla que les coses han empitjorat força, però es podria dir que encara ho és. Almenys comparant-lo amb el que ens trobem els occidentals i en especial els europeus.

Per tant, si teniu l'ocasió d'anar al Japó, consells: porteu llista feta, perquè us fareu un tip de passar cartutxos i capses, tingueu molt clar el que pagaríeu per aquests jocs o consoles (per tant, apunteu en aquesta llista el que es paga per aquests productes a internet, que per pagar el mateix ens podem estalviar el pes i l'espai extra a la maleta) i recordeu: mai no tindreu prou temps per mirar-vos-ho tot amb calma. Al Japó s'hi va sobretot a visitar el país.