Exclusius de recreativa: Burning Rival

Més d'una vegada he dit que una de les coses que donen vida a aquest blog -tot i que, ho tinc ben clar, és un blog sobre videojocs retro, en català i escrit per algú que no és precisament una estrella de les xarxes socials ni un youtuber- i que m'ajuden a tirar-lo endavant amb regularitat més enllà del seu 11è aniversari és la creació de noves seccions, cosa que, per fortuna, en ple 2020 torna a passar.

No sé per què fins ara no se m'havia acudit, o per què ho havia anat posposant si és que m'havia passat pel cap, però inauguro amb aquesta entrada la secció dels videojocs que no van rebre cap port o versió per a sistemes domèstics. Els exclusius de recreativa, en altres paraules.

En tot cas, el joc que em va fer pensar en posar en marxa aquesta nova secció va ser un que vaig veure fugaçment a la sèrie animada Hi Score Girl ara que n'he repassat la primera temporada per encarar la segona, on apareix molt de metratge real de videojocs, especialment del gènere de la lluita, i que em va permetre descobrir un títol del qual no havia sentit mai a parlar: Burning Rival.

Llançat per als salons arcade japonesos en exclusiva el 1993, quan Sega ja estava apostant pel revolucionari videojoc de lluita poligonal Virtua Fighter, el joc de què vull parlar avui, fet pel mateix equip de desenvolupament, el llegendari AM2, presentava uns gràfics 2D que li donaven un aspecte d'anime, amb tècnica de cel shading, a més de conferir-li un nivell d'animació força bo per l'època i encara ara digne de lloar.



Ara bé, els gràfics no ho són tot, i durant els primers minuts del vídeo ja ens podem endur la sensació que el joc és més aviat lent, poc àgil, i que cap personatge no acaba de ser especialment carismàtic, una percepció accentuada pel fet que ni a la pantalla de selecció ni durant els combats en podem veure el nom, que només apareix a la pantalla que presenta cada combat. I una plantilla de 8 personatges -amb tòpics del gènere, com la kunoichi, el mestre xinès d'arts marcials o el karateka itinerant- també començava a quedar curta.

Argumentalment representa que participen en un torneig de lluita molt violent, sense normes gaire estrictes en aquest sentit, en una ciutat fictícia canadenca anomenada Destiny City, alguns pels calés i d'altres per la satisfacció d'esdevenir els més forts del món.

En un gènre tan saturat com el de la lluita 2D, tant llavors com durant encara bona part dels 90, per destacar calia alguna cosa més, sobretot amb rivals del nivell de les sagues Street Fighter i Fatal Fury, i amb el primer King of Fighters a l'horitzó. Probablement aquesta va ser la causa que el Burning Rival no assolís l'èxit i que tampoc hi hagués cap esforç, si més no reeixit, per fer-ne alguna conversió domèstica, que potser hauria estat possible -teoria meva, així que no em feu gaire cas- si hagués sortit una mica més tard i hagués coincidit amb la Saturn al mercat.

Tanmateix, em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo, perquè que no sigui trencador ni hagi passat a la història no vol dir que no pugui ser entretingut, a més que podem parlar d'una fita, que és que es tracta del primer joc de lluita d'AM2, ja que va sortir al juliol d'aquell any, mentre que el Virtua Fighter va arribar a les recreatives a l'octubre.

Com a curiositat, la veu del personatge Bill, el jugador de futbol americà, és la d'en Takenobu Mitsuyoshi, el mític cantant del Daytona USA a qui vaig dedicar una entrada en una altra secció.

També podem dir que va ser un dels primers videojocs en fer ús de l'esmentada tècnica del cel shading, que no acaba de ser ben bé el mateix que l'estil dibuixat "a mà" que es posaria de moda gràcies a Capcom (Darkstalkers, Street Fighter Alpha, X-Men: Children of the Atom). Qui sap, fins i tot, si va ser el primer videojoc que la va fer servir. Podria ser, perquè es posaria de moda uns anys després. No he estat capaç de confirmar-ho ni desmentir-ho.





 

Videojocs animats: Virtua Fighter

Una de les sagues de videojocs de lluita poligonals més importants, per no dir la que va posar en marxa el que podríem anomenar subgènere, ja fa uns anys que no dona senyals de vida mentre les franquícies rivals continuen, però no es podrà negar mai que Virtua Fighter forma part de la història dels videojocs i que va deixar-hi una empremta enorme.

El cas és que quan aquesta popular saga ja havia vist sortir dues entregues, se'n va fer una sèrie animada per al mercat japonès, que és del que vull parlar avui.

Emesa en 35 episodis originalment a TV Tokyo del 2 d'octubre de 1995 al 27 de juny de 1996, i dirigida per Hideki Tokonatsu, se situa cronològicament abans de la història del primer videojoc, i per tant els seus personatges hi apareixen més joves.

Argumentalment parlant, el seu protagonista és l'Akira Yûki, que surt a l'aventura per trobar les vuit estrelles del Cel, i el seu camí es creua amb el d'altres personatges coneguts de la saga, com el de la Sarah Bryant, segrestada per una científica de robòtica que té la intenció de crear el soldat perfecte, però també coneixerà el seu germà Jack Bryant, la Pai Chan, en Lion Rafale, en Kage-Maru i l'entranyable ancià Shun Di, que l'ajudaran a rescatar la Sarah, i que són només alguns dels personatges dels jocs que apareixen en aquesta adaptació animada.

Aquí en teníem l'opening, però cercant una mica es poden trobar episodis sencers d'una sèrie que, sorprenentment -més que res perquè no acostuma a anar així-, va ser lloada per la seva simplicitat (en oposició a les innecessàries complicacions d'altres adaptacions) i el fet que defugís la més que suada trama d'un torneig de lluita, amb uns combats que no s'allarguen gratuïtament i una bona banda sonora.

Es va emetre fora del Japó en països com Argentina, Xile, Mèxic, Itàlia i alguns d'àrabs. En canvi, als Estats Units no va tenir gaire èxit i només hi van arribar 24 dels episodis. 

El cert és que fa venir ganes de donar una oportunitat a un producte que, per prejudicis i males experiències amb d'altres de similars, segurament passa molt desapercebut de manera injusta. I, per cert, la Game Gear va rebre un títol de la saga basat en els dibuixos animats, amb el nom de Virtua Fighter Animation. 

Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Història de les videoconsoles: Saturn

Fa uns dies, concretament el 22 de novembre, se celebraven els 20 anys del llançament de la consola de 32 bits de Sega al Japó. Per a la mateixa efemèride als Estats Units haurem d'esperar fins l'11 de maig i a Europa el 8 de juliol, evidentment de 2015.

I vaig pensar: coi, encara no he dedicat una entrada a la meva estimada Saturn a la secció d'Història de les videoconsoles! Per tant, em disposo a esmenar l'omissió i a intentar fer justícia a aquesta videoconsola que va tenir menys èxit del que es mereixia, eclipsada per una competència que s'estrenava al mercat amb resultats sorprenentment bons, però també per culpa d'errors de la pròpia Sega, i que va ser la meva quarta plataforma de videojocs.

Després de l'MSX (que havia comprat el meu pare quan jo amb prou feines tenia ús de raó) la feina va ser meva per convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, quan tenia 10 anys. Pel meu 12è aniversari, l'any 1994, vaig aconseguir que em regalessin la Mega Drive, i dos anys i escaig després, per Nadal de 1996, enamorat de la Saturn d'un company d'institut i encara que ja coneixia la Playstation des de l'any anterior —i havia pensat allò de "Sony fent consoles? Pfff"—, vaig fer campanya per una 32 bits de Sega i efectivament, gràcies a la generositat dels meus pares, que sempre intentaven treure'm les coses del cap però suposo que només era una estratègia per determinar fins a quin punt volia de debò les coses que demanava, el dia de Nadal de 1996 em vaig llevar amb una Saturn i un Sega Rally sobre la taula.

Però la consola va sortir, com deia, a finals de 1994 al Japó i, durant l'any següent, als principals mercats Occidentals. Ja des del principi es va cometre una sèrie d'errors, i és que Sega Japó i Sega Amèrica van anar per dues bandes diferents.



L'any 1992 Sega, a través de l'estudi intern AM2, estava triomfant amb coses com aquesta en recreatives, i les volia portar a format domèstic d'alguna manera que permetés, també, dur-hi els videojocs dels anys següents. Calia fer una màquina de 32 bits i mentre uns apostaven per una nova consola, d'altres no ho acabaven de veure clar i volien insistir en millorar la Mega Drive, malgrat el fracàs del Mega-CD.

Això va donar com a resultat el desenvolupament en paral·lel del perifèric 32X, que teòricament transformava la Mega Drive, de 16 bits, en una màquina de 32, i per altra banda de la nova consola, la que seria la Saturn. Tots dos productes van sortir al mercat, però el primer va ser un fracàs absolut, amb un total de 40 títols dels quals molts eren simples conversions del catàleg de la Mega Drive.



Amb anuncis com aquest, protagonitzats pel personatge creat expressament Segata Sanshirô, s'anunciava la Saturn (o Sega Saturn, encara que a mi no m'agrada dir-li així) al Japó. I certament s'havia aconseguit crear una videoconsola de 32 bits que reproduïa amb una fidelitat gairebé absoluta el que s'estava aconseguint, en termes de 3D poligonals, a les recreatives, alhora que es desenvolupaven videojocs de qualitat semblant expressament per al mercat domèstic.

El mateix any que havia de sortir, però, es van conèixer detalls de la futura Playstation de Sony que van obligar Sega a reestructurar la nova consola per tal de fer-la més adient per a les 3D i el resultat va ser un sistema complicat per als programadors de videojocs, problema que s'ha citat sempre com un dels motius del fracàs de la consola, que no trigaria gaire a perdre el suport de les third parties o companyies externes.



Com acostumo a fer en aquests casos, poso un vídeo amb una selecció de títols feta pel seu autor en què podem veure una gran quantitat de videojocs de tota mena de gèneres, perquè malgrat la disminució del suport de les third parties que esmentava, al principi sí que hi va haver grans títols multiplataforma amb versió per a la Saturn, com el Resident Evil o el Tomb Raider, per dir-ne només alguns.

Però sí que va arribar un punt que era obvi que molts grans títols no arribaven a la 32 bits de Sega, i sí a la de Sony, cosa que va provocar també un desencantament en els seus usuaris, com vaig comprovar personalment. L'inesperat èxit de la primera consola de Sony, així com l'arribada de la Nintendo 64 el 1996, van fer quedar la Saturn en un decebedor tercer lloc i va ser descontinuada l'any 2000 al Japó, que és on va aguantar més. Als Estats Units, on les tensions amb Sega Japó havien provocat un caos a l'empresa, es va decidir deixar de donar-li suport el 1998, més encara quan la Dreamcast, la següent consola, ja estava anunciada. I a Europa, que sempre ha anat a remolc dels altres mercats, la situació no va ser gaire diferent. Els últims títols de cada mercat els podeu veure en aquesta entrada.



El catàleg de la consola compta amb grans títols de la pròpia Sega com aquest Nights into Dreams, una meravella encara ara respectada i amb una seqüela per a la Wii, l'esmentat Sega Rally, el Manx TT, el Daytona USA, la saga Panzer Dragoon, la saga Virtua Fighter, el Fighters Megamix i molts altres... Però es va trobar a faltar un Sonic, perquè una consola de Sega sense jocs de la seva mascota quedava coixa.

Sí que hi va haver el Sonic R, un dels meus preferits, però era de curses. El plataformes que es mereixia i que esperàvem es va quedar en el projecte Sonic X-Treme, que no va veure la llum almenys de manera oficial, i per tal de veure l'eriçó blau corrent pel món hauríem d'esperar fins l'arribada del Sonic Adventure de la Dreamcast.



Una de les coses bones que té la Saturn és que d'una manera relativament senzilla podem accedir a l'encara més interessant catàleg de videojocs japonesos que no van arribar a Occident, i on hi ha meravelles com el Dragon Ball Z: Shin Butôden, el més semblant que hi havia en aquella època als Budôkai Tenkaichi en termes de nombre de personatges jugables, i que va tenir una versió força dolenta, i això és indiscutible, en el Dragon Ball Z: Ultimate Battle 22 de la Playstation, que curiosament sí que ens va arribar.

En fi, la retirada del suport de les companyies externes, la feina ben feta per part de la competència, la guerra interna de Sega, un llançament sorpresa abans del que estava previst (que va agafar mitjans de comunicació i botigues en calçotets i no en van poder fer la promoció adequada) i la mala imatge que Sega havia adquirit amb el Mega-CD i el 32X —que se sumaria a la de la Saturn en el futur fracàs de la Dreamcast— van acabar prematurament amb una consola que amb prou feines va arribar a vendre 10 milions d'unitats arreu del món i que ara, en retrospectiva, es considera que té un catàleg de jocs exclusius més que remarcable i gaudeix d'una scene molt activa d'usuaris nostàlgics.

Jo mateix, tot i que m'encanta, em vaig sentir abandonat per Sega i ja no em vaig tornar a interessar pels videojocs durant uns quants anys, fins al punt que em vaig saltar una generació sencera de consoles. Quan hi vaig tornar, enfocat sobretot per l'interès per l'escena retro, vaig començar a comprar-me títols de la Saturn que em faltaven, i encara ara intento anar augmentant el meu catàleg (el mateix Nights, amb el seu comandament analògic, el vaig aconseguir fa pocs anys), tasca per desgràcia cada cop més difícil pel nivell especulatiu a què ha arribat el mercat de segona mà durant els darrers anys.

En qualsevol cas la Saturn va ser, i encara és, una de les consoles més especials per a mi, l'última que em van regalar durant l'adolescència. En el futur n'obtindria d'altres gràcies a donacions i compres de segona mà, i em regalarien la Nintendo DS pels 25 anys i la 3DS pels 30, però la Saturn va ser l'última consola que em van regalar els meus pares quan era relativament petit. 



       

Jocs revolucionaris: Virtua Racing (1992)

No sé si aquest joc va canviar la manera de fer els videojocs de cotxes, però sí que va sorprendre tothom quan va sortir, i per això el podem considerar revolucionari. És el Virtua Racing, un títol de Sega, concretament el prestigiós i prolífic estudi intern AM-2, que va aparèixer a les recreatives el 1992.

D'acord, són unes 3D rudimentàries, de poca càrrega poligonal i amb popping, però estem parlant de 1992, l'any que ens va arribar la Super Nintendo i quan encara faltava força perquè apareguessin les primeres consoles que començaven a dominar les tres dimensions, la Saturn i la Playstation.

Sembla que va néixer com a prova per tal de veure fins on podia arribar la placa Model 1 de Sega, i que els resultats van ser prou bons com per acabar fent-ne un joc complet. El 1994 n'apareixeria la primera conversió domèstica, per a la Mega Drive. Tot i que era una consola de 16 bits i els programadors no les tenien totes, al final ho van aconseguir amb el xip Sega Virtual Processor, que encaria el cartutx però permetia, a escala reduïda però tot i així impressionant, reproduir aquell joc a la consola de Sega i en general donar-li la possibilitat de mostrar gràfics en 3D, malgrat que no es va tornar a fer servir.



Gens malament, oi? El mateix any, uns mesos més tard, va sortir la versió per al 32X, amb el nom de Virtua Racing Deluxe, molt més semblant a la màquina original i amb dos cotxes i dues pistes més. És un dels títols més valorats del petit catàleg de la consola-perifèric, i ara el veurem:



Sembla que hi havia pressa per treure'n la versió domèstica, perquè ja es podrien haver esperat i llançar directament la del 32X. Ara, és cert que gràcies a això hi ha pogut tenir accés molta més gent, perquè del 32X se'n van vendre molt poques unitats. I es podrien haver esperat una mica més, ja que el 1995 (1996 a Europa) sortia la versió per a la Saturn:

Aquesta va ser, per cert, la primera que no va dur a terme la pròpia Sega, sinó que va ser desenvolupada per Time Warner Interactive. Permet escoltar-ne la banda sonora en col·locar el CD en un reproductor, i inclou nou pistes noves, quatre nous cotxes i la modalitat Grand Prix. Finalment, el 2004 va sortir un remake per a la Playstation 2, amb tres pistes i quatre cotxes més, sota el segell Sega Ages 2500 i el títol Virtua Racing: Flatout.



A Europa també va sortir, però el 2005 i al recopilatori Sega Classics Collection, que era una selecció de remakes que havien sortit prèviament al Japó, dels quals es van quedar uns quants per sortir a Occident.

Vist ara és un joc gràficament pobre, l'original, però té el seu encant i les diferents versions que se n'han fet han respectat aquella estètica, com hem pogut veure, fins i tot ben entrats els anys 2000. Queda com un més dels grans títols de velocitat que té Sega al seu historial, i a més va ser pioner en l'ús de les diverses càmeres seleccionables, conegut com a V.R. View System.

Jocs revolucionaris: Virtua Fighter (1993)

Normalment, a Jocs revolucionaris parlo de títols que van canviar la història dels videojocs, com vaig fer amb el Super Mario Bros. o el Tetris, però avui parlaré d'una saga sencera, una que va canviar per sempre la manera d'entendre i de fer els videojocs de lluita. Uns clàssics de Sega, els Virtua Fighter que, com tot, tenen un origen.

Tot va començar amb AM2, la companyia d'en Yû Suzuki, el creador de clàssics com l'Out Run, els dos Shenmue, l'After Burner II, els Hang-On, els Daytona USA, els Virtua Cop i, evidentment, aquests Virtua Fighter.

El primer dels VF arribaria el 1993 a les recreatives i esdevindria el primer videojoc poligonal i també el primer joc de lluita en 3D de la història, en el qual s'inspirarien després altres grans franquícies com els Dead or Alive i els Tekken.



Ara sembla molt desfasat, però estem parlant de 1993, quan les consoles domèstiques més avançades que teníem eren la Mega Drive i la Super Nintendo. El 1995 el Virtua Fighter va ser convertit per a la Saturn, però amb presses per tal de fer-lo coincidir amb el llançament de la 32 bits de Sega, i la pèrdua de qualitat era considerable.



Aparentment no canvia gaire, però sí que hi havia menys polígons i el control és bastant complicat. Curiosament, Sega també el va llançar per al 32X, la consola-perifèric de la Mega Drive que era una manera d'intentar allargar-li la vida però que en realitat no la convertia en una consola de 32 bits.



A mi em sembla tècnicament inferior, i probablement ho és, però duia la Mega Drive a extrems on no l'havia dut cap joc ni perifèric, i potser per això va ser més ben rebut que el de la Saturn. El mateix 1995 sortiria per a les recreatives una actualització del primer joc, anomenada Virtua Fighter Remix, que en portar-se a la Saturn va fer el paper de correcció de la primera entrega, aquest cop amb més calma i fent les coses ben fetes:



Trobo que la diferència és força perceptible. Sí que el primer feia dos anys que havia sortit en versió arcade, però als mercats domèstics hi va haver només uns mesos de diferència entre el normal i el Remix, cosa que ens fa preguntar-nos si realment calia precipitar-se. Ara, llegeixo a la Wikipedia que el regalaven a tots els propietaris registrats d'una Saturn als Estats Units, detall considerable. El 1996 sortiria per a PC amb el títol de Virtua Fighter PC.

El 1995 també seria l'any de l'aparició de la primera seqüela pròpiament dita, el Virtua Fighter 2, a les recreatives:



El salt gràfic i de control era considerable, i també es va notar a la conversió per a la Saturn, de finals de 1995 i principis de 1996, segons el mercat:



Aquella entrega, que el 1997 també va arribar als ordinadors, va ser molt més ben rebuda i valorada per l'esforç tècnic que suposava en una consola de la sovint es diu que representava molts problemes per als programadors a l'hora de treballar amb les tres dimensions. El 2004 sortiria dins la línia Sega Ages 2500 per a la Playstation 2, i tornant a 1996 va tenir una versió reconvertida en 2D per a la Mega Drive:



El joc no és res de l'altre món, i per desgràcia conserva el gran punt feble de la saga, que encara arrossegava en aquelles primeres entregues: el control d'uns personatges massa lents, que quan saltaven semblava que flotaven. Però com a curiositat està bé conèixer-lo i tenir-lo. Després va sortir una cosa realment friki, que era la Virtua Fighter Portrait Series, amb 10 volums dedicats cadascun a un personatge:



Als japonesos ja els agraden, aquestes coses, però no crec que es puguin considerar videojocs. No ens movem de 1996, any de l'aparició del Virtua Fighter Animation per a la Game Gear i la Master System, que també hi volien dir la seva:



Es basava en la sèrie animada de 35 episodis que se'n va fer. Per cert, el nom japonès del joc és Virtua Fighter Mini, i la versió de la Master System és de 1997 i exclusiva del Brasil.

El 1996 encara ens deixaria una altra sorpresa, tant per a recreatives com en forma de conversió per a la Saturn: el Virtua Fighter Kids, una entrega on els personatges eren representats en l'estil SD (super deformed) tan típic del manga:



Allò no va tenir continuïtat, però dos dels seus personatges van aparèixer al Fighters Megamix de la Saturn, de 1997, un magnífic videojoc que feia com els King of Fighters de SNK i reunia en un mateix títol els lluitadors dels Virtua Fighter i el Fighting Vipers, una altra franquícia de Sega (bé, ho seria quan sortís la segona entrega, esclar), a més de convidats especials de jocs com el Virtua Cop i, fins i tot, el Daytona USA (sí, podem lluitar amb el cotxe Hornet!):



Impressionant. I la quantitat de personatges que té també és per no acabar-se-la mai. A Sega també li va servir per a millorar el sistema de lluita, i alguns dels personatges dels VF presentaven moviments que serien novetat del Virtua Fighter 3, que el mateix 1997 arribava a les recreatives. No n'he trobat cap vídeo d'una qualitat mínimament acceptable, però l'actualització de 1998, el Virtua Fighter 3: Tournament Battle va sortir per a la Dreamcast el 1999 com a Virtua Fighter 3 Tb i és aquesta:



El salt qualitatiu és notable, i és que per fi passàvem a una consola de 128 bits, la primera que hi va haver, de fet. Ara, la seva acollida no va ser tan bona com es podia esperar. I és que el Virtua Fighter 2 es considera encara ara com la millor de les entregues.

El 2001 (2002 per a la Playstation 2) sortia el Virtua Fighter 4, que tindria les actualitzacions Evolution (2002) i Final Tuned (2004). L'Evolution sortiria també per a la Ps2 el 2003, de manera que per a la consola de Sony hi ha disponibles tant el Virtua Fighter 4 com el Virtua Fighter 4 Evolution, que és aquest:



Bastant espectacular, i considerat el millor després de l'esmentada segona entrega de la Saturn. Una curiositat exclusiva del Japó i els Estats Units va ser el Virtua Fighter 10th Anniversary, de 2003, també per a la Ps2:



Què és? Doncs una cosa molt estranya: un joc que barrejava aspectes primitius del primer Virtua Fighter amb la plantilla i els moviments complets del Virtua Fighter 4. Ben curiós. També es va quedar en aquells dos mercats el Virtua Quest (2004-2005) per a la Gamecube i la Ps2:



Era un RPG amb elements de lluita i la presència dels personatges i escenaris dels Virtua Fighter, el que es podria considerar un spin-off. La crítica, de mitjana, el va aprovar pels pèls. Però el 2006 per fi teníem la cinquena entrega pròpiament dita de la saga, el Virtua Fighter 5, espectacular:



Sí, és la versió de la Xbox 360, i es nota molt l'arribada de la segona generació de consoles de 128 bits. De les recreatives passava a la consola de Microsoft i a la Playstation 3 el 2007, tot i que la versió de la Xbox 360 és coneguda també com a Virtua Fighter 5 Online als EUA i Virtua Fighter 5 Live Arena al Japó, perquè és l'única que té joc en línia, tal com va passar amb el Virtua Tennis 3. Això representava un al·licient important en aquell moment, però ara ja gairebé no hi queda ningú, jugant en línia a aquest joc, de manera que ha perdut bona part de l'atractiu que tenia per als indecisos.

La història d'aquesta important saga s'acaba amb les dues revisions que ha viscut la cinquena entrega a les recreatives, amb els noms de R (2008) i Final Showdown (2010), i les miniactualitzacions habituals a les versions arcade. No obstant això, cap de tots aquests canvis, que van des de més elements de personalització (presents des del Virtua Fighter 4 Evolution) fins a algun personatge nou o recuperat i canvis en els escenaris, no tindrà de moment versió domèstica. A veure què passa, d'ara endavant.

Jocs que no van veure la llum: Propeller Arena (Dreamcast)

Enguany farà 10 anys dels atemptats contra les Torres Bessones o World Trade Center de Nova York, sembla mentida com passa el temps. Allò va ser terrible, sobretot perquè ens ho van explicar en directe, no tant per la quantitat de morts, que en les guerres és moltíssim més gran. Però bé, aquells fets van commocionar el món, va fer tornar encara més paranoics els Estats Units i hi va haver una sèrie de canvis en moltes pel·lícules que s'estaven fent, per tal de no ferir sensibilitats. El que potser no és tan conegut és que també va afectar als videojocs, tot i que se sap que al Grand Theft Auto IV, de 2008, no hi podem pilotar avions (sí helicòpters) perquè no se'ns acudeixi fer-los xocar contra edificis, tenint en compte que Liberty City és Nova York.

El Propeller Arena (nom complet Propeller Arena: Aviation Battle Championship) havia de sortir per a la Dreamcast a mitjan setembre de 2001, i era un títol molt esperat del gènere dels combats aeris (amb avions de la II Guerra Mundial), de vegades en entorns urbans. Com ens podem imaginar, va tenir mala sort per la seva inoportunitat. Per acabar-ho d'adobar, la 128 bits de Sega estava a punt de perdre el suport de la companyia i aviat seria descontinuada. 

No és un gènere que em cridi gaire, però es veu que el joc era molt popular abans de la seva sortida (i després, perquè tot i cancel·lar-se sembla que es va acabar filtrant per internet, i és que de fet ja estava acabat). Combats multijugador, joc en línia i fins i tot xat de veu en línia, característica que només tenia un joc d'aquella consola, l'Alien Front Online.

També cal destacar que els responsables del títol eren els d'AM2, l'estudi que va crear per a Sega l'After Burner II, l'Space Harrier, els Out Run, els Daytona USA, els Virtua Fighter o els Shenmue. Poca broma. A més, gràfics espectaculars, divertit, música punk-rock... Ho tenia tot per a triomfar, però el món dels videojocs és així, i si es topa amb la censura i més en un cas com aquest... poca cosa s'hi pot fer. El que es pregunta la gent és per què no va veure la llum ni tan sols en algun altre sistema. Un misteri.