La primera dona en un videojoc de lluita

Encara falta molt de camí per recórrer per tenir una representació adequada de les dones als videojocs, tant en quantitat -que sí que ja fa anys que s'ha equilibrat força- com en qualitat -evitant la innecessària sexualització de molts personatges-, però al gènere dels videojocs de lluita, siguin 1 contra 1 o beat'em up, fa molt de temps que hi són, començant per la llegendària Chun-li, que era l'única representant femenina a la plantilla de l'Street Fighter II (1991). O no?

Doncs no, perquè resulta que la primera aparició d'una dona en un videojoc de lluita és quelcom més complex: ja existia un títol amb una dona present i protagonista.

Aital honor pertany a la protagonista del videojoc Onna sanshirô, conegut a Occident com a Typhoon Gal i llançat per a les recreatives per Taito l'any 1985. 

Amb el seu uniforme rosa i mestria en l'art del judo barrejat amb alguna disciplina que, a diferència de la que practicava la Ginger de Cinturó Negre!, inclou cops, la noia, que a l'attract mode té el nom de Yuki, s'enfronta a diversos artistes marcials, tots homes -i amb molt poca varietat pobrament compensada per colors diferents dels uniformes-, en un total de vuit pantalles que alternen combats en dojos, amb el respectiu mestre que s'ho mira fins que decideix lluitar personalment, fent d'enemic de final de pantalla, i en espais oberts. 

Després d'això, el cicle torna a començar fins que se'ns acaben les vides o arribem a la temuda pantalla 256, que ja se sap que en alguns videojocs de l'època provocava el mal funcionament del joc i s'acabava el bròquil.

Si ens hi fixem, el Typhoon Gal és un títol de lluita 1 contra 1 a les pantalles de dojo i un beat'em up a les d'exteriors, però en qualsevol cas és un videojoc de lluita, i en aquest gènere que admet els dos corrents la primera dona que hi va aparèixer i va ser controlable, doncs, va ser la seva protagonista. 

No fa gaire vaig parlar del Flashgal, un exclusiu de recreativa del qual vaig arribar a dir que tenia la primera dona protagonista d'un beat'em up. El cas és, però, que aquell joc va sortir al novembre de 1985, mentre que el Typhoon Gal és del mes d'octubre. A més -i això sí que ho havia dit-, no està clar que aquell videojoc fos un beat'em up. El d'avui, en canvi, ho és en part, com he dit. Així doncs, procediré a fer el petit canvi a l'entrada de manera retroactiva. 

Si anem a l'altre corrent, el dels videojocs de lluita 1 contra 1, tot i que es van popularitzar més tard sobretot amb l'Street Fighter II, ja tenien un precedent força estimat:

Sí, era el Yie-Ar Kung Fu, de Konami, que va arribar a les recreatives el 1984 i posteriorment va ser convertit a múltiples sistemes. Allà hi apareixia la Star (a l'esquerra de la imatge), una rival del protagonista, l'Oolong. Per tant, aquesta seria la primera dona en aparèixer en un videojoc de lluita en general, i 1 contra 1 en particular, tot i que no es podia seleccionar. N'apareixia una altra, la Fan, però amb el joc més avançat. 

En canvi, a la seqüela, exclusiva dels microordinadors i anomenada Yie-Ar Kung Fu II, existeix una opció per a dos jugadors en què el segon participant pot triar entre quatre personatges -que no són tots els enemics que apareixen al joc-, i un d'ells és la Lan Fang, una dona. Això passava al desembre de 1985, així que queda per darrere del Typhoon Gal pel que fa a primera aparició d'una dona seleccionable en un joc de lluita, si bé tindria l'honor de ser la primera que es podia triar en un títol 1 contra 1, molt abans que la Chun-li. 

Tenim, doncs, i després de fer una mica d'arqueologia de la que a mi m'agrada, dues o tres pioneres de la lluita, segons com ens ho mirem. 

Exclusius de recreativa: Burning Rival

Més d'una vegada he dit que una de les coses que donen vida a aquest blog -tot i que, ho tinc ben clar, és un blog sobre videojocs retro, en català i escrit per algú que no és precisament una estrella de les xarxes socials ni un youtuber- i que m'ajuden a tirar-lo endavant amb regularitat més enllà del seu 11è aniversari és la creació de noves seccions, cosa que, per fortuna, en ple 2020 torna a passar.

No sé per què fins ara no se m'havia acudit, o per què ho havia anat posposant si és que m'havia passat pel cap, però inauguro amb aquesta entrada la secció dels videojocs que no van rebre cap port o versió per a sistemes domèstics. Els exclusius de recreativa, en altres paraules.

En tot cas, el joc que em va fer pensar en posar en marxa aquesta nova secció va ser un que vaig veure fugaçment a la sèrie animada Hi Score Girl ara que n'he repassat la primera temporada per encarar la segona, on apareix molt de metratge real de videojocs, especialment del gènere de la lluita, i que em va permetre descobrir un títol del qual no havia sentit mai a parlar: Burning Rival.

Llançat per als salons arcade japonesos en exclusiva el 1993, quan Sega ja estava apostant pel revolucionari videojoc de lluita poligonal Virtua Fighter, el joc de què vull parlar avui, fet pel mateix equip de desenvolupament, el llegendari AM2, presentava uns gràfics 2D que li donaven un aspecte d'anime, amb tècnica de cel shading, a més de conferir-li un nivell d'animació força bo per l'època i encara ara digne de lloar.



Ara bé, els gràfics no ho són tot, i durant els primers minuts del vídeo ja ens podem endur la sensació que el joc és més aviat lent, poc àgil, i que cap personatge no acaba de ser especialment carismàtic, una percepció accentuada pel fet que ni a la pantalla de selecció ni durant els combats en podem veure el nom, que només apareix a la pantalla que presenta cada combat. I una plantilla de 8 personatges -amb tòpics del gènere, com la kunoichi, el mestre xinès d'arts marcials o el karateka itinerant- també començava a quedar curta.

Argumentalment representa que participen en un torneig de lluita molt violent, sense normes gaire estrictes en aquest sentit, en una ciutat fictícia canadenca anomenada Destiny City, alguns pels calés i d'altres per la satisfacció d'esdevenir els més forts del món.

En un gènre tan saturat com el de la lluita 2D, tant llavors com durant encara bona part dels 90, per destacar calia alguna cosa més, sobretot amb rivals del nivell de les sagues Street Fighter i Fatal Fury, i amb el primer King of Fighters a l'horitzó. Probablement aquesta va ser la causa que el Burning Rival no assolís l'èxit i que tampoc hi hagués cap esforç, si més no reeixit, per fer-ne alguna conversió domèstica, que potser hauria estat possible -teoria meva, així que no em feu gaire cas- si hagués sortit una mica més tard i hagués coincidit amb la Saturn al mercat.

Tanmateix, em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo, perquè que no sigui trencador ni hagi passat a la història no vol dir que no pugui ser entretingut, a més que podem parlar d'una fita, que és que es tracta del primer joc de lluita d'AM2, ja que va sortir al juliol d'aquell any, mentre que el Virtua Fighter va arribar a les recreatives a l'octubre.

Com a curiositat, la veu del personatge Bill, el jugador de futbol americà, és la d'en Takenobu Mitsuyoshi, el mític cantant del Daytona USA a qui vaig dedicar una entrada en una altra secció.

També podem dir que va ser un dels primers videojocs en fer ús de l'esmentada tècnica del cel shading, que no acaba de ser ben bé el mateix que l'estil dibuixat "a mà" que es posaria de moda gràcies a Capcom (Darkstalkers, Street Fighter Alpha, X-Men: Children of the Atom). Qui sap, fins i tot, si va ser el primer videojoc que la va fer servir. Podria ser, perquè es posaria de moda uns anys després. No he estat capaç de confirmar-ho ni desmentir-ho.





 

Videojocs animats: Virtua Fighter

Una de les sagues de videojocs de lluita poligonals més importants, per no dir la que va posar en marxa el que podríem anomenar subgènere, ja fa uns anys que no dona senyals de vida mentre les franquícies rivals continuen, però no es podrà negar mai que Virtua Fighter forma part de la història dels videojocs i que va deixar-hi una empremta enorme.

El cas és que quan aquesta popular saga ja havia vist sortir dues entregues, se'n va fer una sèrie animada per al mercat japonès, que és del que vull parlar avui.

Emesa en 35 episodis originalment a TV Tokyo del 2 d'octubre de 1995 al 27 de juny de 1996, i dirigida per Hideki Tokonatsu, se situa cronològicament abans de la història del primer videojoc, i per tant els seus personatges hi apareixen més joves.

Argumentalment parlant, el seu protagonista és l'Akira Yûki, que surt a l'aventura per trobar les vuit estrelles del Cel, i el seu camí es creua amb el d'altres personatges coneguts de la saga, com el de la Sarah Bryant, segrestada per una científica de robòtica que té la intenció de crear el soldat perfecte, però també coneixerà el seu germà Jack Bryant, la Pai Chan, en Lion Rafale, en Kage-Maru i l'entranyable ancià Shun Di, que l'ajudaran a rescatar la Sarah, i que són només alguns dels personatges dels jocs que apareixen en aquesta adaptació animada.

Aquí en teníem l'opening, però cercant una mica es poden trobar episodis sencers d'una sèrie que, sorprenentment -més que res perquè no acostuma a anar així-, va ser lloada per la seva simplicitat (en oposició a les innecessàries complicacions d'altres adaptacions) i el fet que defugís la més que suada trama d'un torneig de lluita, amb uns combats que no s'allarguen gratuïtament i una bona banda sonora.

Es va emetre fora del Japó en països com Argentina, Xile, Mèxic, Itàlia i alguns d'àrabs. En canvi, als Estats Units no va tenir gaire èxit i només hi van arribar 24 dels episodis. 

El cert és que fa venir ganes de donar una oportunitat a un producte que, per prejudicis i males experiències amb d'altres de similars, segurament passa molt desapercebut de manera injusta. I, per cert, la Game Gear va rebre un títol de la saga basat en els dibuixos animats, amb el nom de Virtua Fighter Animation. 

Els pitjors: Fight Fever

L'altre dia parlava dels videojocs del manga clàssic Ashita no Joe, un dels quals per a la Neo Geo, on sorprenentment va tenir mals resultats, i és que encara que no ho sembli, la prestigiosa màquina d'SNK també tenia títols no gaire bons, i un d'ells era el del boxador Joe Yabuki.

Però és clar, n'hi ha d'haver més, a la part baixa del rànquing del Rolls Royce de les consoles, i hi he buscat i sembla que he trobat un nou candidat per a aquesta secció.

És el Fight Fever, que va sortir l'any 1994 amb la curiositat que es tractava del primer títol coreà per a la Neo Geo, i de fet originalment es deia Wang Jung Wang (que vol dir "rei de reis"). La companyia que el va desenvolupar, per cert, es deia Viccom, i fins llavors s'havia encarregat de distribuir els jocs d'SNK a Corea del Sud.

Com tants altres títols del catàleg de la consola, es tracta d'un joc de lluita en 2D, cosa que no és necessàriament problemàtica més enllà de la dura competència que tenia i la contribució al tòpic que la Neo Geo té sobretot jocs de lluita.



Mirant-ne el vídeo no sembla que hagi de ser un joc dolent. Es veu prou jugable, però és evident que qualsevol títol d'aquest gènere, sobretot en aquella època, es comparava inevitablement amb els grans títols, i en aquest hi veiem clarament personatges, moviments i escenaris inspirats en el Blanka, el Guile o el Vega de la saga Street Fighter.

És que en molts casos ni tan sols estan combinats: si físicament s'assembla a un personatge, el seu escenari també, i els seus moviments, ja no especials, sinó normals.

Del primer Street Fighter, ja que l'esmentem, arriben directament les pantalles de bonus, de trencar teules i de trencar fustes que ens aguanten en diversos punts de la pantalla, i de l'Street Fighter II veiem com el protagonista i el seu rival recorden massa en Ryu i en Ken, respectivament, encara que aquí tenen noms i nacionalitat coreans. Bé, el que fa de Ken té un nom coreà, però representa que és de Mèxic. 

També es considera que, en un "esforç" per unir elements dels grans títols de l'època, plagia coses (moviments i personatges) de jocs com ara l'Art of Fighting o el Fatal Fury 2, amb els quals compartia sistema, i entre totes aquestes imitacions més o menys dissimulades (i sense carisma), uns gràfics, unes animacions, uns escenaris i un so que no eren a l'alçada de la màquina -deia al principi que no semblava un joc dolent, però és clar, per al sistema que l'havia de rebre ja són figues d'un altre paner-, atacs especials similars entre tots els personatges, una història avorridíssima, uns controls poc precisos i la posició en què quedava comparat amb els altres jocs de lluita en tots els aspectes, no sorprèn que se citi habitualment com un dels pitjors videojocs de la Neo Geo.

El resum seria que van intentar agafar el millor dels millors, però barrejar-ho no va ser una bona idea, perquè el Fight Fever va néixer sense personalitat, i que a més es va fer copiant de mala manera i amb un apartat tècnic general que no complia els estàndards de la potent màquina on s'hi podia jugar.

Jocs que no van veure la llum: FX Fighter

Segons dades que podem trobar a la Wikipedia, la PC Engine de NEC, Turbografx a Occident, va ser discontinuada al Japó el 16 de desembre de 1994. Dic això perquè exactament una setmana després es llançava allà la seva successora, la PC-FX, una consola amb forma de torre d'ordinador que volia competir amb la Saturn i la PlayStation, que feia molt poc que havien sortir al mercat.

No ho va aconseguir, i la PC-FX es va quedar al País del Sol Naixent, i una de les raons del fracàs va ser que li mancava quelcom que estava molt de moda en aquell moment, i que qualsevol sistema havia de tenir si volia tenir una mínima oportunitat: la capacitat de mostrar gràfics poligonals, el que abans en dèiem, per simplificar i entendre'ns, 3D.

En una època en què ja al·lucinàvem amb el Virtua Fighter (de 1993, i amb versió Saturn de llançament amb la consola el 1994) i el primer Tekken acabat d'estrenar a les recreatives, els jocs de lluita en 2D passaven a un segon pla.

Tot i que després van continuar tenint protagonisme, i fins i tot es pot dir que els títols de lluita amb aspecte tradicional es juguen millor, a l'actualitat, que els seus cosins poligonals de l'època, el cert és que per tal de competir llavors calia presentar productes amb un aspecte gràfic espectacular. 

La solució que se li va acudir a la gent que feia -no he pogut trobar qui se n'encarregava- l'FX Fighter -res a veure amb el videojoc de PC del mateix títol- per tal de fer un joc de lluita 3D va ser que les escenes fossin pre-renderitzades, és a dir que no fos el motor del joc el que les mogués, sinó que estiguessin gravades. 

I el sistema de joc consistia en esperar que s'omplís una barra i prémer els botons en qüestió, de manera que en el fons era del gènere FMV (Full motion video), com el dels jocs que farcien part del catàleg del Mega-CD i altres sistemes en els primers anys de l'ús de discs per a l'emmagatzematge de videojocs, però que havien nascut a les recreatives a principis dels anys 80 en suport LaserDisc.

Amb una mica de trampa, doncs, la PC-FX tenia un videojoc de lluita 3D en desenvolupament, però cap a la meitat del seu recorregut (segons Unseen64) es va cancel·lar perquè... aquests vídeos ocupaven massa i ho van veure quan ja havien fet 3 o 4 personatges.

Aquesta és, doncs, la història d'un videojoc de la successora de la PC Engine que malgrat que es va poder provar en forma de demo al Tokyo Toy Show de 1994 no va arribar a sortir al mercat, ni tan sols el japonès. Una llàstima? Potser no.

 

Curiositats de la història dels videojocs: El joc de lluita amb més personatges

El gènere de la lluita 1 contra 1 als videojocs ja duu unes quantes dècades entre nosaltres, i qui més qui menys l'ha tocat, com a mínim. No agrada a tothom, però. De tota manera, no cal ser un gran observador per veure que amb els anys el nombre de personatges que hi apareixen ha anat creixent, i actualment una plantilla de menys de 30 personatges seleccionables queda una mica curta, tant en els jocs de lluita tridimensionals com en els que fan servir les 2D de tota la vida, i que tan bé li queden, encara, al gènere.

Tenim exemples de grans plantilles com la del The King of Fighters 2002: Unlimited Match, amb ni més ni menys que 66 personatges, els 118 del Naruto Shippûden: Ultimate Ninja Storm Revolution -i la saga ja havia presentat impressionants números en d'altres entregues- o els 161 del Dragon Ball Z Budôkai Tenkaichi 3, però cap d'ells és el que es va endur el Rècord Guinness al respecte.

Aquest honor pertany al Tobal 2, la seqüela del Tobal No. 1, també de la PlayStation, i que és famós perquè els seus personatges estan dissenyats per l'Akira Toriyama, el creador de Bola de Drac i dissenyador de personatges de Dragon Quest.

La segona part, de 1997 i aquest cop exclusiva del mercat japonès, passava de la dotzena de personatges a la barbaritat de 200 lluitadors controlables. En aquest vídeo es repassen tots:

Us imagineu el mandrós Toriyama dissenyant 200 personatges? Jo tampoc. Però bé que s'ha inflat a fer-ne per a la saga Dragon Quest. I s'ha encarregat de dir que se'n penedia una mica, també. 

De tota manera, com a curiositat cal dir que els personatges humanoides inicials són un parell més que els de la primera part, i si s'arriba a 200 lluitadors és perquè es desbloquegen com a tals desenes i desenes d'animals, insectes i altres éssers que es troben a la modalitat Quest. 

És una mica trampós, doncs, però el joc té bones opinions i, encara que no sigui un dels més citats del catàleg de la 32 bits de Sony, val la pena fer-hi una ullada. A veure quan ho faig jo, que em vaig comprar les dues parts quan vaig anar al Japó fa gairebé 2 anys...

Jocs estranys: Especial Lluita

Fa unes quantes entrades vaig fer un repàs d'alguns dels personatges més estranys, en el sentit de fora de lloc, que havien passat pels videojocs de lluita al llarg de la història del gènere. I mentre en buscava informació vaig veure que en podia treure suc d'una altra manera, també.

Perquè de la mateixa manera que hi ha personatges estranys en videojocs de lluita, també hi ha videojocs de lluita que són estranys en si mateixos. Que van més enllà d'enfrontar persones humanes amb poders i monstres més o menys antropomorfs. En veurem alguns.

Sense seguir cap mena d'ordre cronològic, trobo realment curiós aquest BCV: Battle Construction Vehicles, que va sortir per a la Playstation 2 l'any 2000 al Japó i va arribar a Europa (no pas als Estats Units) el 2003. 

Si al Fighters Megamix ens feia gràcia poder emprar el cotxe Hornet de la saga Daytona com a lluitador, aquí els lluitadors són vehicles de construcció, tot i que, naturalment, conduïts per aquests humans que apareixen en pantalla deixant anar amenaces i amb un estil d'anime setanter que fa caure de cul. Fins i tot hi havia escenes introductòries d'anime repartides pel joc, que per altra banda sembla que era més aviat dolent, tot i els esforços de representació gràfica amb la tècnica del cel shading. 

Un clàssic del subgènere dels videojocs de lluita estranys, força més conegut que l'anterior que hem vist, és el ClayFighter, que de fet és una saga en si mateixa i tenia com a protagonistes diversos personatges... fets de plastilina. 

Aquest ja l'havíem vist a l'entrada sobre personatges estranys, i és que el Waku Waku 7 -que es diu així perquè inicialment té 7 personatges, no perquè sigui cap setena entrega-, per a recreatives, la Neo Geo i la Saturn entre 1996 i 1997 (només al Japó), té lluitadors humans, però també d'altres que són paròdies de l'immortal Totoro de l'Studio Ghibli i els tancs de Dominion Tank Police, un sac de boxa o el que ja vaig esmentar, la bola negra gegant Makaitaitei Fernandez.



Té mal aspecte, però com a mínim és una curiositat i per això és digne d'aparèixer en aquesta entrada -encara que ja n'havia parlat en dedicar-ne una a l'artista marcial més famós amb el permís d'en Bruce Lee-. El Jackie Chan in Fists of Fire, també conegut com a The Kung-Fu Master Jackie Chan, va sortir el 1995 només per a recreatives. De fet, el primer nom és la versió actualitzada del segon. 

La diferència principal és que, a més dels 6 personatges de la versió inicial, que eren actors i actrius habituals de les seves pel·lícules i que s'enfrontaven a 3 versions del mateix Jackie Chan, que feia d'enemic o boss, a Fists of Fire aquests 3 Jackie Chans també es podien controlar. Però, pel que sembla, no se'l podia matar -no amb una mena de fatalities que eren l'enèsima inspiració dels Mortal Kombat, a més de l'aspecte-, sinó només noquejar.

El 1999, després que Virgin, que havia de distribuir-lo, fos adquirida per Electronic Arts, i de resultes es perdés per sempre el gairebé acabat Thrill Kill, Paradox Development va confiar en Activision per tal de distribuir un joc que faria servir el mateix motor gràfic, creat per la companyia, i que duia el nom de Wu-Tang: Shaolin Style, a Europa Wu-Tang: Taste the Pain.

La gràcia -i el que va propocionar bones crítiques a aquest joc, que també va tenir molts detractors- era que els combats involucraven entre 2 i 4 personatges (alhora), i tanmateix no era un beat'em up. Per descomptat, un dels atractius d'aquest videojoc era que els seus protagonistes no eren sinó els membres del grup de hip-hop Wu-Tang Clan, en una rocambolesca història que, com a mínim, el feia força original.



També estrany pels seus personatges, el 1995, uns quants anys abans del primer Super Smash Bros., Sega presentava per a les seves recreatives el Sonic the Fighters, del cèlebre equip de desenvolupament AM2, responsable per exemple dels Virtua Fighter.

Aquí es tractava d'enfrontar diversos personatges de la franquícia Sonic, incloent-hi el Knuckles Chaotix. La versió per a la Saturn es va cancel·lar, però després es va poder provar al recopilatori Sonic Gems Collection de la Playstation 2 i la Gamecube i, el 2012, la versió digital en alta definició va arribar a Xbox Live i Playstation Network.



Un dels més curiosos, en canvi, és el Ballz, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo i la 3DO de Panasonic. Com podem veure, els personatges estaven formats per boles, cosa que feia el seu aspecte ben característic i li donava una falsa sensació de tridimensionalitat.

En podríem dir més, per exemple el Shaq Fu, protagonitzat pel basquetbolista Shaquille O'Neal i considerat el pitjor videojoc de lluita de la història i també un dels pitjors videojocs en general, o els dos títosl de lluita que protagonitzaven en Tom i en Jerry, tal com vaig explicar a l'entrada corresponent, però suposo que amb els que hem vist fins ara ens podem fer una idea de les coses estranyes que es troben en aquest gènere tan nodrit i atemporal.

Els pitjors: Rise of the Robots

Quan busco algun videojoc per a protagonitzar entrades de seccions concretes normalment he d'estudiar diversos candidats i prendre una decisió, però el d'avui l'he triat a la primera, m'ha cridat l'atenció de seguida i tindrà el dubtós honor de formar part de la història d'aquest bloc en una secció en què cap videojoc no voldria aparèixer.

De fet, el Rise of the Robots és considerat sovint com el pitjor videojoc de lluita de la història, que és un rècord en si mateix i els desenvolupadors de Mirage deuen saber si s'estimen més que el seu producte sigui recordat d'aquesta manera o no sigui recordat en absolut.

En fi, va sortir el 1994 per a recreatives i diversos sistemes domèstics (Mega Drive, Super Nintendo, Game Gear, Amiga, Amiga CD32, Philips CD-i, Panasonic 3DO i ordinadors, segons la Wikipedia), i al seu voltant s'havia generat molta expectativa sobretot perquè semblava que havia de tenir molt bons gràfics.

Al tràiler s'hi diuen unes quantes coses que certament, si s'havien de complir, és normal que els jugadors esperessin el joc amb tantes ganes. Intel·ligència artificial dissenyada per a fer que els robots aprenguessin i haguéssim de suar la cansalada per guanyar-los, entorns tridimensionals, etc. A més, sobretot en aquella època la proposta argumental era d'allò més atractiva: en un futur (l'any 2043) altament tecnificat, es produeix dins la companyia robòtica més important del món, i a causa d'un virus, una rebel·lió liderada per l'avançadíssim The Supervisor. Nosaltres controlem un androide no infectat i el nostre objectiu és salvar el planeta.

Però a l'hora de la veritat el Rise of the Robots presentava un munt de problemes. Per començar, els FMV o Full Motion Videos no eren presents en totes les versions: a les de cartutx eren sovint petites animacions en requadres molt reduïts o bé imatges estàtiques, en ordinadors, Amiga CD32 i CD-i aquests vídeos estaven molt retallats i l'única versió amb els vídeos sencers va ser la de la 3DO.

Després d'anunciar uns gràfics espectaculars que al final no ho eren tant, el gran problema del Rise of the Robots va ser que va descuidar la jugabilitat: pocs moviments disponibles, que feien el joc ràpidament avorrit, molts problemes en els controls, lamentable intel·ligència artificial dels enemics, que feia que es poguessin vèncer sovint amb un sol cop repetit, i un problema ben curiós: la modalitat d'un jugador estava pensada per a enfrontar-nos a enemics cada cop més forts, però quan triàvem el multijugador ens trobàvem que el grau de dificultat dels robots es mantenia i, per tant, si un altre jugador agafava el robot més difícil el desequilibri era tan evident com injust, perquè el seu podia fer molt més mal que el nostre.

Per acabar-ho d'adobar, el joc havia de tenir banda sonora del senyor Brian May, el guitarrista de Queen, però per culpa de problemes amb la discogràfica EMI es van anar endarrerint les entregues i al final Mirage va decidir deixar-ho estar. Això no justifica, però, que algunes de les versions del videojoc tinguin poca música i, en els casos més extrems, cap en absolut.

Això que acabem de veure és el resultat de l'obstinació de Mirage, que el 1996 va llançar la seqüela del Rise of the Robots amb el nom de Rise 2: Resurrection, per a ordinador, Saturn i Playstation. 

Van prendre nota dels errors de la primera part i van afegir-hi molts personatges (els 8 principals i 10 de desbloquejables), cadascun amb moviments nous i diferenciats, amb la possibilitat de controlar-ne qualsevol a la modalitat d'un jugador, i ara sí una cançó d'en Brian May anomenada Cyborg. Tanmateix, les crítiques van ser millors que les del Rise of the Robots però no va acabar d'arrencar perquè, un altre cop, van fallar els controls. 

Gèneres: els videojocs de lluita

Actualment el sintagma "videojocs de lluita" ens fa pensar en títols de sagues com Street Fighter, Tekken, Mortal Kombat, Virtua Fighter, Fatal Fury, King of Fighters, Dead or Alive o Soul Calibur, entre moltes altres. Al llarg dels anys els hem vist evolucionar, adoptar estàndards i intentar destacar per sobre de la competència, que en aquest gènere és ferotge, però és clar, com a gènere té un origen: quin va ser el primer videojoc que enfrontava els seus personatges a mastegots?

I no parlo dels beat'em up, que és un gènere que un dia tindrà una entrada a 3 Botons i START i que consisteix a avançar per pantalles i lluitar amb els enemics també a cops, sinó dels videojocs de lluita 1 contra 1 (encara que després també s'han fet títols que permeten muntar equips), en què controlem un personatge i ens enfrontem a un altre, al seu torn controlat per la màquina o un company humà, fins que la barra d'energia d'un dels dos acaba buida i es produeix el K.O.

Segons la Wikipedia, que no vull que us penseu que això ho sabia i menys encara de memòria, el primer videojoc de lluita pròpiament dit es considera que és el Heavyweight Champ, que Sega va dur a les recreatives el 1976 i que, com veieu, era en blanc i negre.

Malauradament no n'hi ha cap vídeo i si busqueu aquest nom us trobareu el que he posat jo, que és el remake que Sega en va fer el 1987, també per a recreatives, i que només en nom coincideix amb un altre títol de boxa que al Japó es deia Final Blow i als Estats Units James "Buster" Douglas Knockout Boxing, però que segons la consola i el mercat es va dir Heavyweight Champ. 

En fi, la qüestió és que com que del primer videojoc de lluita només en tenim una captura, i no un vídeo, el videojoc de lluita més antic que veurem en moviment és aquest:

Es tracta del Warrior, de 1979, que només va sortir per a recreatives i que, com podeu veure, inclou lluites d'espases des d'un punt de vista zenital i amb gràfics fets amb vectors.  

Després d'allò arribaria el Champion Boxing, de 1983, que va ser el primer videojoc del gran Yû Suzuki, una icona de Sega, però el que diuen que va popularitzar els jocs de lluita 1 contra 1 va ser aquest:

El Karate Champ (Karate Dô al Japó), de 1984, de Technôs Japan, era el primer videojoc de lluita amb diversitat de moviments, al contrari que els de boxa i el Warrior, d'espases, i també va introduir les pantalles de bonus.

Encara no hi havia, però, barra d'energia, sinó que guanyava qui aconseguia 2 punts, i el multijugador va arribar poc després amb una revisió anomenada Karate Champ: Player vs. Player. El joc arribaria també a la NES, l'Apple II i el Commodore 64.

Un clàssic ben conegut del gènere és el Yie Ar Kung-Fu, de 1985, que va ser portat a diversos sistemes domèstics però que destaquem per la seva enorme popularitat i perquè va ser el primer videojoc de lluita on els personatges tenien aparences i estils de lluita diversos. 

A més, la diversitat de moviments era encara més gran i hi començaven a aparèixer alguns atacs més aviat especials. Un nivell de popularitat semblant el trobaríem el mateix any al The Way of Exploding Fist.

El que va fer esclatar el boom del gènere, però, va ser l'Street Fighter, de 1987, on apareixien a bastament els atacs especials que, diuen, al principi s'havien de descobrir provant combinacions. Ja li vaig dedicar una entrada, però val a dir que tot i l'èxit que va tenir està molt per sota de la seva seqüela, l'Street Fighter II (1991), que va ser el gran referent d'una generació i el més estimat i recordat (i rellançat) de la saga més popular de la història dels videojocs de lluita, encara viva.

Aquell primer joc de la saga més profitosa de Capcom (si no ha estat superada pels Resident Evil) va introduir coses com la possibilitat de bloquejar els atacs, l'opció per a un segon jugador d'entrar en ple combat del primer contra la màquina i desafiar-lo, i curiosament un sistema que detectava la pressió exercida sobre els botons i la traduïa en cops més o menys potents, però això feia malbé les màquines i és així com van arribar els 6 botons que determinarien els cops de puny i les puntades de peu suaus, mitjans i forts.

Ara bé, l'Street Fighter II va ser el bo, the real deal, el més important de la història dels videojocs de lluita i un dels més importants d'aquest mitjà d'entreteniment en general. Un imprescindible que tothom ha provat (o ho hauria de fer), amb personatges d'allò més carismàtics, gràfics atractius, controls que responien molt millor que els de la primera part, moviments ja llegendaris i també una banda sonora inoblidable. 

Si no fos així no se n'haurien fet tants remakes ni pseudoseqüeles, ni tampoc no s'haurien fet versions animades i pel·lícules d'imatge real. De fet, no és agosarat afirmar que si l'Street Fighter II no hagués tingut l'èxit que va tenir segurament no haurien nascut altres sagues de la competència. I tampoc no haurien sortit les seqüeles que van sortir, és clar, com els Street Fighter III, que van quedar per sota, o els més aclamats Street Fighter IV.

Com que va sortir uns mesos abans no és el cas del Fatal Fury: The King of Fighters (1991), que va llançar SNK per a les seves Neo Geo en versió recreativa i també domèstica, i que va crear el senyor Takashi Nishiyama, responsable del primer Street Fighter. Se'n diferenciava, sobretot, per una major importància argumental i per la possibilitat de moure's entre dos plans dins la bidimensionalitat, és a dir entre el primer pla i el fons.

Tanmateix els Fatal Fury van constituir una altra saga, la competència més gran dels Street Fighter, i juntament amb altres sagues d'SNK com ara The Art of Fighting o Samurai Shodown, van oferir una sòlida alternativa dins el gènere, tot i que els estàndards es van anar apropant com sempre passa quan una companyia mínimament intel·ligent veu què és el que agrada al públic.

El Dark Edge, que mai no va sortir del Japó, va ser el 1993 el primer intent de videojoc de lluita en 3D per part de Sega, però realment s'assemblava més al canvi de pla del Fatal Fury que a unes 3 dimensions pròpiament dites. El mateix passava amb el Holosseum, de 1992 i també de Sega. Però de tots aquests intents de superar els Street Fighter el que més s'hi va acostar va ser el naixement d'una altra saga:

Sí, estimats lectors, és el Mortal Kombat (1992), que Midway va llançar apostant per un format similar però innovant amb els personatges realistes de gràfics renderitzats, cosa que unida al sistema de fatalities, amb el qual podíem matar violentament el rival en acabar el combat, va provocar (juntament amb altres videojocs de l'època) que s'establís als Estats Units un sistema de classificació dels videojocs per edats.

El Mortal Kombat, convertit a un fotimer de consoles domèstiques, va generar moltíssimes seqüeles i spin-offs, i és un altre referent del gènere, però a nivell jugable no era a l'alçada dels Street Fighter. No és equivocat afirmar que deu bona part del seu èxit, que va ser enorme, a l'atractiu morbós de la violència gratuïta que desplegava. Després del Mortal Kombat II (1993), considerat el millor de la saga, res no va tornar a ser el mateix fins que en els darrers anys l'hem vist ressuscitar amb un reboot molt interessant i un atractiu crossover amb personatges de DC Comics.

Sega no va deixar córrer els intents de triomfar amb el seu propi videojoc de lluita, i a més en 3D, i ho va aconseguir el 1993 amb el primer Virtua Fighter, el primer títol del gènere completament poligonal i el primer d'una saga que encara ara és una de les més reconegudes en la lluita 1 contra 1.

Però el joc que va introduir el desplaçament completament tridimensional i unes 3D més completes va ser el Battle Arena Toshinden, que Takara va llançar el 1995 per a Playstation i uns mesos després per a recreatives i la Saturn. 

Va ser també el primer videojoc de lluita 3D amb armes, però aquest subgènere va assolir autèntica popularitat més endavant, quan va sortir el Soul Blade (1997), Soul Edge al Japó, primera part de la saga Soul Calibur. 

No podem deixar de parlar dels videojocs de lluita 3D sense esmentar el Tekken, que Namco va llançar el 1994 basant-se força en el Virtua Fighter. Tots dos jocs eren competència directa l'un de l'altre, i sempre s'ha dit que els Virtua Fighter són més tècnics mentre que els Tekken, que fins a la cinquena entrega s'associaven principalment a les consoles de Sony, són més intuïtius. Sigui com sigui són els dos grans referents de la lluita 3D. 

Tampoc no podem oblidar el Dead or Alive (1996), de Tecmo, que va originar una franquícia que tot i ser divertida i espectacular s'associa, malauradament, a l'èmfasi que els seus programadors han posat sempre en les lluitadores voluptuoses i la física del moviments d'algunes parts del seu cos, per dir-ho d'alguna manera.

Com que faig un repàs de la història del gènere sóc conscient que he de parlar dels títols més importants, els que destaquen per sobre dels altres per algun motiu, però també que se'n troben a faltar d'altres que com a mínim esmentaré, per exemple els Fighting Viper, o els Eternal Champions, totes dues franquícies de Sega, la segona amb els seus fatalities inspirats en els Mortal Kombat i tot.

A finals dels anys 90 i durant les dues dècades següents la tendència del gènere, deixant de banda noves entregues de sagues d'èxit, ha estat la dels crossovers, que impliquen la trobada de personatges que pertanyen a sagues i fins i tot universos diferents, pràctica vista també als còmics, el cinema i la literatura.

Tanmateix el primer videojoc que va fer això va ser el The King of Fighters'94 (1994), que barrejava lluitadors dels Fatal Fury i els The Art of Fighting d'SNK, a més d'altres videojocs, i que va popularitzar el format dels combats per equips, segons el qual es podia canviar de lluitador per evitar que perdés o, quan aquest perdia, per rellevar-lo. L'èxit de la proposta va ser tan gran que en van sortir seqüeles anualment fins el 2006, i la cosa després ja va anar baixant en ritme i qualitat.

Però dels crossovers en vam començar a ser completament conscients amb el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes (1998), que iniciaria una saga encara ara molt popular on podem enfrontar personatges de Capcom (sobretot dels Street Fighter, però també de Resident Evil i Megaman) amb els més coneguts de la factoria Marvel. 

Aquella proposta arribava fàcilment després que triomfessin els Street Fighter Alpha i jocs de lluita només de Marvel com ara el Marvel Super Heroes, tots ells amb gràfics plens de color que recorden els dibuixos animats i tots ells llançats per Capcom.

Ara bé, el morbo el vam trobar a partir de l'any 2000 amb el Capcom vs. SNK: Millennium Fight i les seves seqüeles (algunes Capcom vs. SNK i d'altres SNK vs. Capcom), que enfrontaven per fi els personatges de dues companyies desenvolupadores rivals durant els anys 90.

La fórmula triomfava en aquella època i encara ara ho fa, amb títols com ara Mortal Kombat vs. DC Universe (2008), Tatsunoko vs. Capcom (2008) o una altra trobada d'empreses rivals amb l'Street Fighter x Tekken (2012) i el futur Tekken x Street Fighter. 

Els crossovers dins d'una mateixa casa, però, no han deixat d'estar de moda, com podem veure amb el Super Smash Bros. (1999) de la Nintendo 64, que després d'una primera proposta que enfrontava només 12 personatges dels universos Mario, Donkey Kong, The Legend of Zelda, Pokémon, Star Fox, Metroid, Kirby i Earthbound (Mother 2), en les seves seqüeles ha anat augmentant la plantilla i afegint fins i tot convidats d'altres companyies, com en Sonic o l'Snake (Metal Gear).

És evident que els Smash Bros. no tenen res a veure amb els jocs de lluita que havíem vist fins ara, perquè hi apareixen personatges que no són estrictament de videojocs del gènere i perquè més que 1 contra 1 és un tots contra tots, però valia la pena esmentar-los i la fórmula va agradar prou com perquè Sony la imités al Playstation All-Stars Battle Royale, de 2013 i per a la Playstation 3 i la PS Vita, amb personatges naturalment de videojocs exclusius o molt representatius de les consoles de la companyia.

Vull tancar aquest repàs a la història dels videojocs de lluita esmentant un fet que volia deixar per al final, i és que els títols més importants de la lluita 1 contra 1 ja els hem vist, però el sistema ha estat adoptat per molts altres jocs, entre els quals molts de basats en còmics i dibuixos animats, com és el cas dels moltíssims títols de Bola de Drac, Naruto, Ranma 1/2 i altres popularíssimes franquícies.

La lluita és un dels gèneres més populars dels videojocs (va molt bé descarregar adrenalina estomacant personatges de ficció), i és normal que gairebé tothom tingui fins i tot desenes de cartutxos i discs de títols que hi pertanyen, atès que se n'han fet tantíssims.

Això sense comptar les contínues actualitzacions i versions millorades, i ara amb els DLC, continguts descarregables de pagament, que inclouen personatges nous i vestits alternatius (que després s'inclouen a les noves edicions físiques del mateix videojoc), encara més. Així que ja tocava dedicar-los una entrada.

Els pitjors: Kasumi Ninja

El gènere de la lluita als videojocs és un dels que té més representants, i de tants que en té hi ha una quantitat prou alta de sagues de qualitat, però també un gran nombre de porqueries o, si no volem ser tan durs, títols poc reeixits. 

És el cas d'aquest videojoc que he descobert avui, el Kasumi Ninja, un títol de 1994 exclusiu de la fallida consola Jaguar, d'Atari, que només va sortir per al mercat dels Estats Units. El nom és prou atractiu, no podem negar-ho, però el seu contingut va decebre molt. 

Seguia l'estel·la dels Mortal Kombat, de fet és considerat un clon, sobretot pel que fa a la violència extrema que estava de moda aquells anys en els videojocs de lluita. Curiosament tenia diferents nivells de violència, cadascun amb més o menys sang, i també permetia que els pares la controlessin amb una contrasenya per tal que els seus fills no poguessin accedir als nivells més gore. 

Ja veieu que el seu aspecte recorda molt els Mortal Kombat, amb els personatges renderitzats, la manera de moure's i fins i tot el vessament de sang. 

A banda d'això, comencem amb només dos personatges i hem de desbloquejar els altres 6 a mesura que avancem en el joc, d'ambientació més aviat típicament japonesa però amb la presència d'altres elements com ara nadius americans, amazones o un lluitador de kickboxing.

La crítica el va destrossar, però, precisament perquè el va considerar poc original, en tant que còpia dels Mortal Kombat, i a més tenia problemes de control, cosa que no suavitzava el comandament de 3 botons de la Jaguar. En general, ha aparegut diverses vegades en llistes dels pitjors videojocs de lluita, de manera que ja us en podeu fer una idea.

Petits clàssics: Pit-Fighter

Els videojugadors més veterans segurament recordeu, i potser el vau provar i tot, un videojoc que a mi em sona d'haver-lo vist pels catàlegs de botigues que sortien a les revistes de videojocs durant els anys 90. Un títol de lluita que naturalment no ha quedat a la memòria de tothom ni ha generat una franquícia d'aquelles que s'estiren i s'estiren per tal d'aconseguir beneficis. Parlo del Pit-Fighter, un joc d'Atari Games de 1990.

Es va llançar inicialment per a recreatives i només de veure uns quants segons del vídeo pensem ràpidament en Mortal Kombat, cosa que té una fàcil explicació: els gràfics, que estan basats en la filmació d'actors reals, una tècnica que no s'ha fet servir massa en el món dels videojocs però que va tenir un breu període de popularitat especialment en els títols de la violenta saga que acabo d'esmentar.

Podíem triar entre 3 personatges, que s'enfrontaven a 8 oponents no jugables, i de tant en tant apareixien objectes que podíem llançar al rival, a banda d'unes píndoles de poder que proporcionaven, de manera temporal, més força i més resistència. Naturalment, el joc va ser convertit a sistemes domèstics:

Els primers ports són de 1991, i concretament per a la Mega Drive (la versió del vídeo), la Super Nintendo i la Master System. Cap de les versions no va ser destrossada per la crítica, però tampoc no va tenir una acollida especialment bona. Potser la pitjor va ser la de la Super Nintendo, on a banda d'un control deficient desapareixien els objectes i 3 dels personatges, problemes que no tenia ni tan sols la versió de la Master System. El mateix any el Pit-Fighter sortia també per a ordinadors: 

No cal que us digui quina és aquesta versió, oi? Per si de cas, és la del ZX Spectrum, però també va sortir per a Amiga, Amstrad CPC, Atari ST, Commodore 64 i MS-DOS. I ara anem a les portàtils, perquè n'existeixen dues versions. La primera, també de 1991, és aquesta:

És la de l'Atari Lynx, la primera consola portàtil en color de la història, que no va rebre un tractament gaire amable del públic ni de la crítica, però les coses li van anar millor a aquesta altra versió de 1992:

És, efectivament, la de la Gameboy, que no és pas cap meravella imprescindible del catàleg de la primera portàtil de Nintendo, però sí que va tenir unes notes moderadament bones. El Pit-Fighter acabaria aquí la seva història, però Atari tornaria a aprofitar la idea de la lluita i els actors reals en un títol que podem considerar hereu del protagonista d'avui:

Es tracta del Guardians of the 'Hood, que canviava la lluita 1 contra 1 pel desenvolupament clàssic dels beat'em up on ens hem d'enfrontar a grans quantitats d'enemics que ens ataquen pel carrer, tan populars en aquells anys. Malauradament no va agradar gens i no va tenir ni una adaptació domèstica.