9è aniversari de 3 Botons i START

Un any més de blog, que quan vaig començar no em plantejava si duraria gaire o no. Simplement anava fent, i al principi amb una entrada diària. No, no estava a l'atur en aquell moment. El que passa és que li dedicava massa temps. 

De tot se n'aprèn, i vull pensar que ara ho faig una mica millor, tant des del punt de vista de la redacció com de la distribució de les entrades, i ja fa molt de temps que vaig aprendre que calia deixar que respiressin, no saturar el públic -encara que el d'aquest blog sigui molt reduït-. 

A més, ja no tinc tant de temps com abans, i ara que tinc una filla, encara menys. Però de moment mantinc la periodicitat d'una entrada cada 6 dies, cosa de la qual estic orgullós i satisfet -però altero molt de tant en tant perquè les circumstàncies m'hi obliguen, com he fet aquestes últimes setmanes per poder forçar que aquesta entrada caigués en 15 de febrer-, i sembla que encara se'm van acudint temes. Espero arribar al desè aniversari, però per ara 3 Botons i START ha fet 9 anys.

I aquesta vegada, després de donar-hi moltes voltes, he decidit que ho celebraré fent una llista de les 9 portades de videojocs que més m'agraden.

He de dir que segurament n'hi ha de millors, però aquestes són les 9 que he triat -no sense dificultat- basant-me en el seu disseny, però també en el que signifiquen per a mi, pels records que em duen dels videojocs que representen. També cal tenir en compte que n'hi ha centenars, milers, que ni tan sols conec i que per tant podrien fer-me modificar aquesta llista. Però bé, les que més m'agraden, ara per ara, són aquestes.

Com que últimament estic amb la dèria Dragon Quest una altra vegada, començo amb la portada del Dragon Quest II (1987), dibuixada per l'Akira Toriyama (Dr. Slump, Bola de Drac), responsable dels dissenys de tota la saga. Em fa l'efecte, però, que les portades dels remakes per a la Super Famicom (no van sortir a Occident en aquella consola) no són ben bé dibuixades per ell, sinó que es basen en el seu estil.

En realitat m'ha costat decidir-me per aquesta, la del primer Dragon Quest ha estat a punt de guanyar, però també m'agraden molt les de les entregues VII i VIII en versió Nintendo 3DS. M'ha acabat convencent la seva composició, amb els elements ben repartits en l'horitzontalitat del dibuix, però també en diversos graus de profunditat.

Per seguir el fil Toriyama, poso la portada del Dragon Ball Kai: Ultimate Butôden (Nintendo DS, 2011), exclusiu del Japó, on el vaig acabar comprant el 2016, i un dels títols de lluita més desconeguts de la franquícia precisament per la seva inexplicada exclusivitat japonesa.

El cas és que té 51 personatges, la plantilla més gran de la saga Butôden (que comprèn també els clàssics de lluita 1 contra 1 de la Super Nintendo, el de la Mega Drive o el Shin Butôden de la Saturn, entre altres) i no tots caben al disseny de la portada, però n'hi ha molts, de manera que queda encertadament atapeïda i m'agrada molt. Ha estat a punt de cedir el lloc, però, a la més senzilla del Dragon Ball Z: The Legend de la Saturn.

De la 32 bits de Sega tenim un representant, el Discworld II (1997), joc que em va fascinar en provar-lo a la PlayStation del meu cosí i que amb els anys vaig acabar comprant per a la meva consola, que a l'època no sabia que n'havia rebut una versió.

Uns gràfics com de dibuixos animats són el gran atractiu del joc, però la portada, tan brillant, acolorida i detallada, és tota una delícia.

Potser m'agraden les imatges de sols gegants, però el cas és que el The Lion King (Mega Drive, 1994) és un dels títols de la meva infantesa, adaptació genial d'una de les meves pel·lícules preferides de Disney, i té una portada similar pel que fa a elements i colors.

És clar que els personatges que hi apareixen són molt més petits i estan en una posició completament diferent, però el conjunt també em sembla meravellós i una de les imatges més belles de les que s'han fet sobre la pel·lícula.

Repetim consola, perquè és el torn del Ghouls'n Ghosts (1989), un dels clàssics de la consola, un dels meus preferits i també un dels jocs de la meva infantesa, dels que van contribuir a que volgués la Mega Drive.

M'encanta la imatge de Sir Arthur invocant el poder del llamp i el primer enemic de final de pantalla al fons, amb un estil que trobo que és molt de l'època, en què més d'una portada semblava de disc de heavy metal.

Encara a la Mega Drive (té 3 de les 9 portades de la llista), el disseny de la caràtula del Fatal Fury (1993) en versió per a la 16 bits de Sega, tant al Japó -versió que he posat i que tinc- com als Estats Units i Europa, és el millor, encara que després el contingut del cartutx sigui el port no més dolent, però sí menys bo, del títol de la Neo Geo.

El cas és que hi torna a sortir alguna cosa similar a un llamp, i la composició també em sembla excel·lent, sembla ser -no ho he pogut confirmar- que d'en Yoshiyuki Sadamoto, autor del manga Evangelion i dissenyador de personatges de la seva versió animada, a més de les pel·lícules La noia que saltava a través del temps, Summer Wars o Wolf Children.

Del Super Mario Land (Game Boy, 1989) espero parlar aviat, fa temps que tinc pendent tornar-hi a jugar i fer-ne una entrada, però apareix aquí per la seva portada, després de vèncer un igualadíssim combat amb la del Super Mario Land 2 i la del Super Mario Bros., aquesta última en versió japonesa i mostrada a l'article sobre la roba d'en Mario, totes d'estil semblant. La dels dos Super Mario Land és obra del dissenyador llegendari de Nintendo Yôichi Kotabe, per cert.

I ha guanyat aquesta perquè transmet la sensació que el joc és ple d'acció, amb una bona quantitat d'enemics al fons -també hi veiem en Mario repetit, a l'avioneta Sky Pop, i al submarí Marine Pop-, mentre que el protagonista és en primer pla, curiosament sembla que fugint de tot això. Dibuix clar, acolorit i línies gruixudes acaben de donar-li el to infantil però atractiu que encaixa perfectament amb en Mario.

Saltem a la NES, perquè la versió europea del Mega Man 3 (1992, d'un joc de 1990) em sembla espectacular, i res a veure amb les destrosses que es feien a les versions americanes, però tampoc amb el bufó estil anime de les japoneses.

Aquesta portada, en concret, ens mostra per primer cop un Mega Man com el que després sortia al joc, no pas una reinterpretació com havia passat fins llavors a Occident en general, i ens presenta els enemics finals de cada pantalla distribuïts a banda i banda del protagonista, en forma de ve baixa aplanada, amb el malvat Dr. Wily de fons. A més, quan veia aquesta portada a les revistes de quan era petit ja em cridava molt l'atenció.

Acabo amb una portada que en realitat és per a diversos sistemes: m'explico: tot i que he posat la caràtula de la versió japonesa del Vampire Killer de l'MSX2 (1986), el que és el dibuix, que és el que m'agrada -i em consta que és una de les portades habitualment citades en llistes- el veiem tal qual a la versió del Famicom Disk System del Castlevania i, una mica més tapat, a la versió occidental.

Com els fans de la saga ja saben, el joc que en japonès es diu Akumajô Dracula tant a l'MSX2 com a la Famicom/NES via el seu Famicom Disk System (i que va ser rellançat en cartutx al Japó el 1993) en realitat són dues propostes diferents del mateix concepte, i segurament per això es va rebatejar com a Vampire Killer fora del Japó la versió per al cèlebre microordinador, però la portada és compartida, cosa poc habitual llavors.

Sigui com sigui, el disseny, que sembla una pintura d'estil còmic -és inevitable pensar en Conan el Bàrbar en veure el protagonista-, amb el castell d'en Dràcula al fons i el seu cap flotant, em sembla meravellós. L'autèntica inspiració, però, diuen que ve d'aquí, cosa que he après mentre escric aquestes línies.

Hem vist, doncs, les 9 portades de videojocs guanyadores per celebrar el 9è aniversari de 3 Botons i START. Espero que us hagin agradat, que em digueu les vostres i que em continueu llegint durant tot el temps que sigui capaç de tirar endavant el blog.