Història de les videoconsoles: Wii U

Nintendo és una companyia que té un indiscutible pedigrí en el món dels videojocs, és la més tradicional de les empreses que actualment encara fabriquen i llancen consoles i, per a mi, que vaig tirar per la via Sega després de la Game Boy, un cop desapareguda la companyia de l'eriçó blau representa el sentiment nostàlgic i alhora la modernitat, encara que la Gran N aposti per presentar consoles més innovadores en el concepte que en la tecnologia.

La seva història és una història d'encerts, de grans èxits, però també ha tingut un parell de relliscades, d'apostes equivocades o que no van funcionar per una sèrie de factors, i el cas més recent ha estat la Wii U, una consola que en menys de 5 anys d'existència va ser discontinuada amb només 13,56 milions d'unitats venudes, un fracàs comercial que és més evident en veure que la xifra ha estat superada per la seva successora, la Switch, en només 9 mesos.

Abans de passar a analitzar les causes de la fallida -amb arguments oficials però també la meva visió personal-, parlem dels fets i dels punts forts del sistema, que tampoc no cal fer aquest inici d'entrada encara més depriment. 

La Wii U va sortir als Estats Units i Canadà el 18 de novembre de 2012, el 30 del mateix mes sortiria a Europa i al Japó debutaria més tard, el 8 de desembre. Arribava, és evident, amb la intenció de repetir l'èxit de la Wii, una consola que va vendre més de 101 milions d'unitats amb la seva proposta casual, un control molt basat en el moviment -però opcional, atès que no tots els jocs en feien ús- i una campanya de màrqueting com cal, que va captar gent que no era jugadora habitual de videojocs, fins i tot gent gran i públic femení. 

Magnífica consola, la Wii, amb un catàleg excel·lent, tot i que en ser una consola de masses, com ho va ser la PlayStation 2, i també la Nintendo DS, tenia també una bona part de morralla, però això ja és desviar-se del tema. El cas és que va vendre molt més que la competència, la PlayStation 3 i la Xbox 360, amb un nivell tecnològic clarament inferior. Nintendo, com amb la DS i anteriorment la Game Boy, triomfava amb el concepte, no amb tecnologia punta, que arribat un moment perd la gràcia, com defensava ja des de principis dels 2000 el senyor Gen'yô Takeda, un dels impulsors de la Wii. 

De fet, amb la GameCube s'havia apostat per un nivell tecnològic equivalent al de la competència (en aquell moment, Xbox i PlayStation 2, amb la Dreamcast ja discontinuada), pràcticament empatada amb la Xbox, que era la millor en aquest sentit i, si bé no va ser un fracàs comercial tan clar com el de la Wii U, poc li va faltar, amb menys de 22 milions d'unitats venudes.

Així doncs, amb l'èxit de la Wii com a referent -recordem, consola innovadora en la jugabilitat i no pas en els gràfics-, Nintendo va voler oferir una consola tecnològicament més potent que la Wii, és clar, però al capdavall no superior a la Xbox 360 i la PlayStation 3, llançades respectivament entre 7 i 6 anys abans. A més dels gràfics en alta definició, que ja es donaven per fets de tan tard que arribaven, el punt fort de la Wii U havia de ser, altre cop, el seu concepte.



La gràcia de la Wii U és el seu comandament principal, el Wii U GamePad, que és una mena de tablet que s'aprofita com a suport per al que estem veient a la pantalla del televisor, en forma de mapes, inventari, etc., o que simplement hi reprodueix, en petit, allò que veiem a la pantalla gran.

Tant una cosa com l'altra van ser encerts i es van aplaudir, fent en la funció de pantalla auxiliar que algunes versions de videojocs multiplataforma rebessin una millor acollida a la Wii U per l'aprofitament d'aquesta pantalla auxiliar i, en el cas de la duplicació de les imatges, possibilitant una cosa tan útil com és convertir la Wii U en una consola semiportàtil i endur-se el GamePad a una altra habitació, o simplement deixar la televisió per als altres i continuar jugant en modalitat Off-TV -en els jocs que ho permeten, que són majoria però no tots- sense marxar del menjador. No ens podem allunyar gaire de la unitat principal, això sí, perquè el senyal es perd.

La pantalla del GamePad, a més, és tàctil, cosa que fa que el sistema de dues pantalles recordi encara més les portàtils Nintendo DS i 3DS -i, per acabar-ho de rematar, al GamePad s'hi amaga un llapis Stylus, també-, i hi ha alguns jocs que en fan un ús ben curiós i reeixit, com és el cas del New Super Mario Bros. U, que permet que hi juguin fins a 5 jugadors, el cinquè amb el GamePad tot afegint elements a la pantalla o empipant els enemics, mentre els altres 4 fan servir altres comandaments, com el Wiimote de la Wii, consola amb la qual la Wii U és totalment retrocompatible.

Sigui com sigui, no tothom va rebre el GamePad amb el mateix entusiasme, i ben aviat va deixar de ser una novetat a mesura que les tauletes arribaven a cada cop més llars i el comandament de la Wii U semblava més aviat una cosa antiga i massa gruixuda. Val a dir, però, que els seus crítics tenien l'opció de jugar-hi amb el famós comandament Pro, d'estil similar al de les Xbox, com també el tenia la Wii i el tindria la Switch en el futur. Cadascú que faci el que vulgui.

En aquest vídeo vèiem una llista com qualsevol altra amb els considerats 25 millors jocs de la consola per part de qui fos que el muntés o en decidís els continguts.

Al seu catàleg hi ha de tot: grans títols de la mateixa Nintendo (New Super Mario Bros. U, Super Mario 3D World, Mario Kart 8, el retorn de la saga Star Fox, un parell de remasteritzacions de la saga Zelda i el més recent The Legend of Zelda: Breath of the Wild...), conversions de jocs third-party amb algun retoc com el Batman: Arkham City - Armored Edition, el Deus Ex: Human Revolution Director's Cut o el Mass Effect 3: Special Edition, alguns Assassin's Creed, algun exclusiu com el Bayonetta 2, uns quants indies interessantíssims, una Consola Virtual potent amb videojocs de sistemes anteriors... Però s'acostuma a considerar que és curt.

En comparació amb altres sistemes es podria dir que sí que ho és, i la culpa la té la manca de suport precisament dels desenvolupadors externs després del primer any, perquè tan aviat com van veure que la consola no acabava d'arrencar comercialment la van abandonar sense gaires escrúpols. Ara bé, mirat en el seu conjunt és un catàleg que té prou títols, i prou bons, per fer que valgui la pena tenir la Wii U. Per cert, aquí i aquí teniu la llista dels que la van acompanyar en el seu llançament, i aquí els més venuts.

És un peix que es mossega la cua, però el cas és que trobo que Nintendo no va fer bé la feina de màrqueting -ni de bon tros la va promocionar com després la Switch-, que potser no va acabar d'encertar el que podria agradar a la gent o no, i en no vendre's bé la consola li van anar arribant cada cop menys jocs que no fossin de la mateixa companyia que l'havia creat, de manera que la gent la comprava encara menys i el fracàs estava servit.

Al març de 2015 Nintendo va revelar que estava treballant en una nova consola -cosa que és normal, però no anunciar-ho tan aviat i en detriment del sistema actual-, que es va conèixer com a NX fins que a l'octubre de 2016 es va presentar oficialment la Switch, prevista per a 2017.

El poc suport que encara tenia la consola va desaparèixer pràcticament del tot, i l'esmentat Breath of the Wild, de març de 2017, seria l'últim títol de Nintendo per a la Wii U, fet que semblava més aviat la voluntat de complir una promesa després d'anys de retard de l'esperat nou Zelda, i més quan es tracta d'una versió idèntica a la de la Switch, que no aprofita tota la capacitat tècnica de la nova consola precisament perquè es tracta d'una conversió de la versió Wii U.

Detractors a banda -que en té, i molts-, és una consola amb punts positius i uns videojocs molt bons, però no va tenir sort per una combinació de mala gestió de l'interès del públic per part de Nintendo, l'ombra massa allargada de la primera Wii i unes expectatives equivocades al respecte, el ràpid abandonament de les third-parties i, en general, el fracàs a què sempre s'exposa un producte arriscat.

Ens en queda, a més del seu catàleg -una part del qual té una segona oportunitat amb rellançaments per a la Switch, consola de grandíssim èxit-, el primer intent de fer una consola híbrida per part de Nintendo, el salt a l'alta definició per primera vegada en la història de la companyia, una millorada -encara que no prou- botiga digital (eShop) i la plataforma en què es van poder fer servir per primer cop els amiibo, les figures NFC de Nintendo. A més que sempre hi podem tornar, mentre funcioni, encara que ja no se'n facin jocs.