M'he acabat el Dragon Quest IX!

Si seguiu aquest blog des de fa gaire temps o em coneixeu personalment i hem parlat de videojoc ja deveu saber que la meva saga preferida d'RPG és Dragon Quest, i que he parlat de diverses de les seves entregues, la majoria, de fet, aprofitant que hi anava jugant i me les anava acabant.

Enguany sortia a la venda l'esperadíssima versió per a Switch de l'última entrega de la sèrie, el Dragon Quest XI, però abans de posar-m'hi tenia pendent jugar a dos títols, i no esperava poder-ho fer abans que sortís l'onzena entrega numerada. Així ha estat, però almenys volia jugar a un dels dos abans de posar-me amb el caramel que sortia al setembre, i ho he fet, i és el moment de parlar-ne.

El Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, llançat en exclusiva per a la Nintendo DS el 2009 (2010 a Occident), destacava perquè significava el retorn a Nintendo després de 2 entregues respectivament a la PlayStation i la PlayStation 2 i per ser el primer que sortia per a una portàtil, i sense ser un port d'una versió "gran" ni res. De fet, tots els títols de la saga als que he jugat i dels que ha parlat fins ara eren versions, remakes, conversions dels originals de NES, Super Nintendo i PlayStation. I el mateix passarà amb el Dragon Quest VIII quan tingui temps de posar-m'hi, ja que el tinc en Nintendo 3DS però va sortir originalment per a PS2 -versió que també tinc, però a la qual no jugaré per comoditat i preferència per la portàtil-.

Però la novena entrega no: va sortir només per a la Nintendo DS i així és com el tinc. Tot i així, em feia força mandra jugar-hi, per diversos motius: gràficament fa ús de la tècnica del cel shading per als personatges protagonistes, amb polígons per a certs elements dels escenaris i pixel art per als personatges no controlables... i passats tots aquests anys, i amb les capacitats ja obsoletes de la portàtil, no em venia gaire de gust un joc així, encara que no m'ha molestat mai la tecnologia antiga, ans al contrari.

Era menys atractiu a la vista, sí, i tampoc no em cridava l'atenció el que el 2009 va ser molt trencador per a la saga, però que ara ja no tant -i a mi tampoc no em diu gran cosa-, que va ser l'aprofitament de la tecnologia Wi-Fi de la Nintendo DS per a implementar el joc cooperatiu local, l'intercanvi d'objectes i la descàrrega de contingut addicional. Es deia que la campanya no era gaire llarga, i que l'autèntica molla residia en l'anomenat post-joc (on ja arribarem) i les missions secundàries descarregables, tot plegat molt limitat després del tancament de servidors el 2014.

Total, que em trobava amb un joc pendent, aparentment amb campanya curta i molt pensat per a la connexió a internet, i em feia mandra i el considerava un tràmit que no em venia gens de gust. Però al final, gràcies a l'aparició d'informació a Twitter sobre algú que compartia les dades de connexió a un servidor temporal on hi havia tot el contingut addicional, vaig desprecintar el joc, vaig seguir el procés, vaig aconseguir els DLC -sense haver de fer-ho setmana per setmana, que és com es feia originalment- i em vaig endinsar en una nova aventura de Dragon Quest, en bona part perquè aquests continguts addicionals no es podien aconseguir abans d'uns esdeveniments que passaven quan ja s'havien dedicat unes horetes al joc i, per bé o per mal, ja m'hi havia enganxat.

La història ens posa a la pell d'un personatge que és un àngel protector d'un poble, i que pertany a una raça d'aquests éssers celestials, però que per culpa d'uns terribles esdeveniments provocats per un personatge malvat es torna mortal i haurà de superar una sèrie d'esdeveniments per tal d'esbrinar la veritat que hi ha al darrere de tot plegat, restaurar l'statu quo allà dalt i veure cap on el duu el destí.

O la duu, perquè per primer cop des del Dragon Quest III i el IV aquesta entrega ens permet triar el gènere del personatge protagonista, però a més el podem personalitzar pel que fa a l'aspecte i la indumentària.

En el meu cas vaig triar que fos una noia i que es digués Sara, com la meva filla, però també es poden crear els companys que s'uneixen a l'aventura. Això està molt bé, però té un punt negatiu des del punt de vista argumental: en crear els companys des de zero, no tenen una història, i com que tampoc hi ha converses entre ells, el que queda és un equip personalitzat, sí, però sense un rerefons que ajudi a implicar-s'hi emocionalment, llevat del cas de la -així l'anomenaré, perquè va ser el meu cas- protagonista.

Com sempre, els pobles, les situacions, les missions, les melodies... ens permeten saber de seguida que som en un Dragon Quest, però alhora són noves, originals, i ens fan oblidar -o gairebé- les aventures de la franquícia que hem viscut anteriorment. I això és una cosa bona.

Pel que fa a les característiques especials d'aquest títol, destaca -tot i que és novetat per a mi, però ja es podia veure al Dragon Quest VIII- l'alquímia, una mecànica que em pensava que m'avorriria, però que la història requereix més d'un cop i, en haver-la de provar, li vaig trobar la gràcia: es tracta de barrejar ingredients, elements, per crear-ne d'altres.

També s'incorporen els punts de destresa, que s'aconsegueixen en alguns canvis de nivell d'experiència, però que en són independents, i que permeten apujar el domini que tenim d'una arma o d'una característica de la vocació que tinguem assignada a aquell personatge en aquell moment. Com més domini, més habilitats aconseguim, i això ens interessa molt als combats, perquè no tot són conjurs ni totes les vocacions poden fer-los servir.

Durant la història haurem de dur a terme missions, concretament en podem fer fins a 120, però les addicionals descarregables fan que el còmput total pugi fins a les 184. Això allarga moltíssim la vida del joc, però si no fos per elles tampoc no estaríem parlant d'un títol curt. Simplement no arribaria ni a les 70 hores -que ja seria molt, però als RPG se'ls exigeix que durin molt més-.

No totes són igual d'interessants o divertides, n'hi ha de força pesades per a les quals cal trobar objectes que deixen anar determinats monstres amb un percentatge molt baix i n'hi ha que són tan senzilles com donar-li alguna cosa a algú o fer-li un favor, però d'altres requereixen dominar al màxim diverses vocacions, o trobar objectes que només es troben en determinats mapes del tresor -una altra de les característiques del Dragon Quest IX: es poden aconseguir masmorres opcionals per explorar i obtenir objectes i experiència- i aquests es generen de manera aleatòria, de manera que un cop passada la història vaig continuar jugant-hi durant setmanes, però sabent que no faria totes les missions secundàries. Em vaig plantar a les 121 missions -moltes de les quals admeto que completades amb guia perquè ja no tenia més paciència per endevinar on trobar què-, i unes 125 hores de joc, el meu màxim en un joc de la saga, empatat amb el Dragon Quest VII.

Se sap que un sonat que va completar aquest títol al 100%, que vol dir no només les missions, sinó també haver-se enfrontat a tots els monstres -i per tant haver vist totes les masmorres aleatòries possibles-, haver aconseguit alquimitzar tot el que hi ha per alquimitzar, haver obtingut tot l'equip (roba, armadures, armes, etc.) que existeix, etc., ho va fer en 773 hores. Aquí es demostra.

Ja em perdonareu, però tinc més videojocs i massa poc temps per jugar-hi. Em dono per satisfet, malgrat petites frustracions quan he hagut de deixar estar una missió secundària perquè depenia d'alguna altra que al seu torn requeria massa temps o aleatorietat, amb el que he fet en aquest joc, que sense ser dels meus preferits també m'ha agradat molt, com esperava de qualsevol cosa d'aquesta saga.

Té una història prou interessant i emotiva, personatges secundaris atractius, picades d'ullet en forma de cameos, una música altre cop excel·lent i enganxadissa, les missions són un gran al·licient malgrat que puguin provocar certa frustració si no s'és un malalt del completisme, i tot i que els polígons de la DS de 2009 hagin quedat una mica obsolets val a dir que m'hi vaig acostumar ràpidament -com deia, el joc em feia certa mandra, però eren prejudicis-. Va ser, sens dubte, un dels videojocs que van marcar el meu 2019.

I ara passaré a altres coses abans de posar-me amb una altra aventura llarga com és el Dragon Quest XI, al qual tinc moltes ganes, però abans he de jugar a videojocs més curts i fer baixar la muntanya de "feina" pendent.

Les compres de 2013

Bon Any Nou a tothom! Ara que hem estrenat el 2014 volia fer una entrada d'aquelles que interessen a tantíssima gent i que de tan cabdals com són marquen un abans i un després en un bloc com aquest. Es tracta de la típica entrada de compres que ha fet l'autor del text en un període determinat, i en aquest cas això es tradueix en les meves compres en matèria de videojocs durant el 2013. 

Per motius econòmics (llavors no estava a l'atur i ara sí, i des de fa temps) i també perquè he madurat una mica, l'entrada serà molt diferent d'una que vaig fer fa més de 4 anys, en què analitzava la barbaritat de coses que m'havia comprat durant els 4 primers mesos de 2009. Són moltíssimes menys coses, en total 13 videojocs i cap consola, però igualment en vull fer repàs. 

Un d'aquests casos és el del New Super Mario Bros. 2, de la Nintendo 3DS, que vaig comprar el 28 de desembre per internet aprofitant uns descomptes de la Fnac, però que era per a rebre'l per Reis de 2013 per part de la meva família. 

Del preu exacte no me'n recordo, però amb els descomptes quedava en uns 29 euros, que és el preu màxim (o a partir del qual) estic disposat a pagar per un títol de la Nintendo 3DS, considerant que els videojocs desenvolupats per la mateixa Nintendo i que a més són les estrelles d'una consola raríssimament baixen de preu, ni aquí ni a Anglaterra. 

El mateix problema el té el New Super Mario Bros. Wii, una mica més antic, que seguia des de feia molt de temps i que no hi havia manera de comprar per menys de 20 euros, ni tan sols de segona mà i d'usuaris britànics, que sempre és l'opció més barata a eBay. Doncs bé, fa poc em vaig assabentar que als Opencor el tenien a 19,95 € i el vaig comprar fa uns quants dies.

El Resident Evil Revelations de la Nintendo 3DS el vaig comprar de segona mà, per eBay, a 20 euros i uns cèntims. És un preu elevat per a un joc de segona mà, però en aquell moment (parlem de febrer) el pack amb el famós accessori Circle Pad Pro, que afegeix a la consola un "bolet" analògic extra i millora l'experiència de control d'aquest joc, estava exhaurit a tot arreu i tenia un preu oficial de 60 euros, de manera que vaig estimar-me més comprar aquest títol de segona mà i si de cas més endavant adquirir l'accessori.

No vaig trobar que fos mala compra, i sincerament no he trobat a faltar el segon analògic (que només compraré si trobo molt barat), però també és cert que hi he fet 2 o 3 partides i prou. El que em fa ràbia, però, és haver-me assabentat que fa unes setmanes el pack es trobava al Worten per 9,95 €. 

Sí que vaig ser a temps, però, de trobar-hi el Tetris de la Nintendo 3DS a 4,97 €, una ganga per a un joc que m'interessava només en el cas que el pogués trobar molt barat.

Allà també vaig trobar el The Legend of Zelda: Skyward Sword de la Wii, en edició especial amb CD de la banda sonora, però no pas el pack de col·leccionista que a inclou un comandament de color daurat. No el necessitava, tampoc, i aquest que feia tant de temps que volia (tot i que encara no he acabat pràcticament cap títol de la saga, llevat del de la Gameboy) estava a 16,97 €. 

També em va fer ràbia saber que a El Corte Inglés el van estar liquidant per 9,90 € (i diuen que a l'estiu a través de la web per 5,95 €), però com que hi vaig arribar bastant tard i ja no en quedava ni rastre, ni de les ofertes ni del videojoc fos quin fos el seu preu, el que vaig aconseguir tampoc no trobo que estigui pas malament.

Precisament de la mateixa franquícia, i fa uns quants dies, em vaig comprar aprofitant descomptes de la Fnac en combinació amb cupons que m'havien sortit en acumular punts, el novíssim The Legend of Zelda: A Link Between Worlds, de la Nintendo 3DS, per 27,50 €, bastants menys que els 42-45 en què es mou habitualment.

Al contrari que altres vegades, 2013 no ha estat un any en què hagi tirat massa de la botiga online Zavvi, que igualment recomano, però sí que m'he comprat un videojoc allà: el Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, de la Nintendo DS, pel magnífic preu de 8,99 €. I l'enviament, com sempre, gratuït.

Una altra de les meves fonts habituals de videojocs, eBay, m'ha proporcionat enguany només el ja esmentat Resident Evil Revelations i també el Captain Tsubasa: New Kick Off, de la Nintendo DS, basat en la primera etapa d'un dels meus mangues preferits, Captain Tsubasa, i l'únic títol de la franquícia que ha arribat mai a Europa, encara que no se'n van distribuir gaires còpies i quan algunes botigues de l'estat espanyol el venien a 14,95 € es va exhaurir ràpidament. 

Jo el vaig haver de comprar de segona mà, això sí, a un usuari alemany per 13,44 €, enviament inclòs. Va ser la millor oferta que vaig trobar, perquè no en sortien gaires, cosa que em confirmava la impressió segurament encertada que no es trobava fàcilment a les botigues físiques. La portada és aquesta, de la qual no hi ha cap imatge més gran.

La Xbox 360 havia estat darrerament la consola per a la qual adquiria més videojocs, però aquest 2013 l'he tingut una mica més abandonada. Tot i així per l'aniversari, al març, em van regalar el Sonic & All-Stars Racing Transformed, la intel·ligent i addictiva seqüela del també espectacular Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo & Kazooie, que ja havia espremut en el seu moment. 

Però el meu catàleg de la consola de Microsoft també va augmentar per una altra banda, perquè a més de les compres físiques també n'hi va haver de digitals per a Xbox Live Arcade. I és que encara que jo sóc molt de tenir les capses i les instruccions i els videojocs en suport físic, cadascun per a executar a la consola per a la qual va ser dissenyat (és a dir, tampoc no m'agraden els emuladors), de vegades no hi ha cap altre remei, perquè els llancen només en digital, com és el cas de l'Scott Pilgrim vs. The World, basat en el còmic de Bryan Lee O'Malley.

O el Sine Mora, un shoot'em up o matamarcians de la famosa desenvolupadora Grasshopper Manufacture, del també cèlebre Goichi Suda, on en comptes de perdre energia o vides quan ens fan mal el que se'ns escapa és el temps que tenim per a acabar les pantalles, de gran bellesa per cert. No és gens fàcil, el punyeter. 

Encara que no m'he acabat el Megaman 9, i no sé si arribaré mai a acabar-me'l (és d'aquells videojocs que m'agraden però en què no sóc gaire bo), el Megaman 10 també el van fer amb l'estètica de 8 bits que va fer tremendament popular la saga i el volia, de manera que quan hi va haver rebaixes el vaig descarregar. 

Amb el Virtua Fighter 5: Final Showdown tenia dubtes, ho reconec, perquè al cap i a la fi és una revisió d'un títol que ja tenia en format físic, el Virtua Fighter 5, un dels primers que van sortir per a la Xbox 360, però com que vull tenir tots els Virtua Fighter (i no sóc en absolut una màquina amb aquesta saga) aquest no em podia faltar.

No m'agrada, com deia, comprar els videojocs en format digital, però de vegades m'hi obliguen. De tota manera sempre espero que formin part de les ofertes que periòdicament afecten els seus preus, perquè ja que m'ofereixen títols que no puc tocar ni exhibir al prestatge, la idea és pagar el mínim possible.

Fins fa molt poc en el cas de la Xbox 360 els continguts digitals es pagaven amb Microsoft Points, que si es compraven en segons quines pàgines web sortien molt millor de preu que no pas en les targetes físiques que es trobaven a les botigues (ja que ens posem digitals, posem-nos-hi de debò, i si me'n beneficio millor), però ara que han desaparegut la moneda ha passat a ser l'euro, com en el cas de Playstation Network, de manera que ja no es poden fer tripijocs amb el lloc de compra i la divisa amb què es compren els punts i, de retruc, els continguts als quals donaven accés. Una llàstima. El cas és que precisament per això no recordo quant em va costar cadascuna d'aquestes descàrregues. En fi, encara que dos dels títols van ser regals el 2013 no ha estat malament pel que fa a compres de videojocs, tenint en compte les meves circumstàncies econòmiques.