Accessoris: Miya 2000

Feia molt de temps que no parlava d'accessoris en aquest blog. Més d'un any, de fet. Però m'agrada dedicar aquestes entrades a perifèrics curiosos, si pot ser poc coneguts, i aquesta limitació fa que ja no sigui una secció de les habituals.

Avui, però, parlo d'un accessori que vaig descobrir fa uns mesos i que poso la mà al foc que no us comprareu, llevat que sigueu col·leccionistes professionals, perquè només funciona amb un joc.

De perifèrics estranys o molt específics, i normalment poc fiables, n'hem vist uns quants al llarg dels més de 12 anys que aquest blog ha estat en marxa, com ara el bat de beisbol de la Mega Drive i la Super Nintendo, però avui canviem d'esport i de consola per parlar del Miya 2000, un curiós aparell pensat per jugar a un únic videojoc.

Fabricat el 1991 per Miya Epoch, companyia especialitzada en simuladors de golf casolans i en tecnologia de pesca, es va dissenyar per jugar al Jack Nicklaus' Greatest 18 Holes of Major Championship Golf, videojoc de 1988 que havia sortit per a múltiples sistemes, entre els quals la NES, l'escollida per a l'ús d'aquest perifèric, encara que la versió del títol per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo havia arribat dos anys abans que l'aparell, així que la seva creació donava per feta una fidelitat del públic a aquell títol concret que podríem qualificar d'exageradament optimista. 

Aquí teníem un vídeo del joc, que no sembla especialment atractiu ni en gràfics ni en agilitat del desenvolupament de les partides, si voleu que us doni la meva opinió del poc que he vist. Sembla que les versions per a microordinadors van ser aplaudides, però que la conversió a consola no hauria aprofitat la potència del nou sistema.

El Miya 2000 detecta la força del swing que fem amb el pal que incorpora i amb el qual colpegem una pilota que jo em pensava que seria com les de futbol de les recreatives i les fires, que mesuren la força però no surten disparades, però a la imatge que veurem a continuació -i en el fet que hi hagi dues boles més de recanvi- se suggereix que potser haurem de protegir una mica la nostra sala d'estar.

Per si no es veu, que podria ser, a la fotografia de la dreta de la capsa hi ha una xarxa perquè no hàgim d'estar contínuament reemplaçant els vidres del balcó ni provoquem accidents de cotxe en els pitjors dels casos.

En fi, per tal de funcionar, s'ha de connectar als dos ports de comandament de la consola, i tenir un comandament normal connectat al seu torn al Miya 2000, perquè amb ell ens mourem pels menús i farem totes les accions que no siguin el moviment físic amb el pal.

Malauradament no he trobat informació sobre quin preu tenia, si va sortir a Europa o no, i quina és la seva valoració actual al mercat de segona mà, perquè ni tan sols filtrant per articles venuts l'he trobat. Que existeix, però, sembla indiscutible. 

Sigui com sigui, i sense haver trobat informació sobre la qualitat de la resposta del perifèric, és un precedent, basat en una tecnologia totalment diferent, dels controls per moviment que ens permetrien jugar a videojocs de golf movent el cos, primer a la Wii amb el Wii Sports i actualment al Mario Golf Super Rush, a la Switch. Doncs bé, la idea de fer l'experiència golfística dels videojocs més immersiva que amb un pad ve, com podem veure, de lluny.

Accessoris: el karaoke de la Dreamcast (Drikara)

Jo no sóc gens de ballar ni cantar, molt borratxo -o coaccionat- he d'estar perquè em vegeu fer una de les dues coses, però això no vol dir que no m'interessi la música, creada en principi per a ser escoltada, ni que no em faci gràcia veure altres persones cantant, especialment als karaokes. 

Doncs bé, l'accessori de què parlo avui és d'aquesta categoria, i no sabia que n'hi havia un per a la 128 bits de Sega, per tant em permet fer una entrada més d'aquesta secció i em dóna l'excusa sempre benvinguda per a parlar de la Dreamcast.

El Dreamcast Karaoke va sortir el 2001 en exclusiva al mercat japonès, país on van néixer aquests aparells que permeten cantar tot seguint la lletra de les cançons en una pantalla, i com no podia ser d'una altra manera va rebre un sobrenom basat en la contracció del seu nom, molt típic del japonès, de manera que també es coneix com a Drikara. 

No era la primera vegada que Sega llançava un karaoke, ja que el 1995 n'havia comercialitzat, també només al Japó, un per a la Saturn que es deia MKU-1, el primer karaoke per a consola i certament molt anterior a la popularíssima sèrie Singstar de les consoles de Sony, però a diferència d'aquesta mai exportat.

El Drikara en si era això que veiem a la imatge, que es connecta a la Dreamcast a través del seu port d'expansió, normalment utilitzat per al mòdem. A la primera foto hem vist també l'imprescindible micròfon, que sembla que venia sol però entenc que es podia comprar per separat per tal d'afegir una altra persona a la festa. De fet, era compatible amb altres aparells de karaoke, o sigui que entenc que els genèrics també hi funcionaven.

A més, incloïa un disc, el Sega Kara -una altra contracció, en aquest cas de "Sega Karaoke"-, que era el software que venia amb algunes cançons per a anar escalfant i sobretot permetia descarregar-ne de noves -pagant, és clar- dels servidors que en aquell moment estaven en marxa, però atès que ja fa anys que es van tancar el Drikara ha perdut el seu sentit, fins i tot per als nostàlgics.

Per què? Doncs perquè el Drikara, a banda de no tenir la possibilitat de reproduir discs de cap mena, no tenia tampoc emmagatzematge intern, així que les cançons que es baixaven quedaven esborrades en apagar la consola. 

Com a aspecte positiu tenim el fet que s'hi podia connectar la Dreameye, la càmera de la Dreamcast, per tal que els usuaris cantessin tot veient-se la cara a la pantalla. 

No n'he trobat cap anunci ni tan sols buscant en japonès, així que he posat un vídeo d'un que l'obre i ensenya com va. De tota manera, el Dreamcast Karaoke és només una curiositat de col·leccionista per a qualsevol Occidental, perquè encara que el compréssim en aquella època i tinguéssim una Dreamcast japonesa la impossibilitat d'accedir als servidors per a emprar l'aparell el feia gairebé completament inútil per a nosaltres. 

Tan inútil com la unitat de discs Zip que la consola havia de tenir i que al final no va arribar a sortir ni tan sols al Japó, però que va servir per al disseny del Drikara.

Accessoris: l'e-Reader de Nintendo

Sempre em fa gràcia parlar d'accessoris per a videoconsoles. Són coses que en moltíssims casos no tinc, ni havia vist mai, ni voldria perquè en realitat no els trauria profit, però el perifèric que avui ens ocupa afegeix una reflexió a les ja esmentades: era necessari?

Parlo de l'e-Reader de Nintendo, de 2001, un perifèric pensat inicialment per a la Gameboy Advance que permetia, segons el joc, accedir a nous nivells, jugar a minijocs o desbloquejar coses gràcies a les dades que portaven unes targetes, les e-Reader cards, que s'havien de passar pel lector un nombre divers de vegades, segons el cas. 

Em podríeu dir "home, doncs no està malament, la idea". I us respondria que teniu raó. Hi ha coses realment interessants, com ara pantalles exclusives per a la versió japonesa portàtil del Super Mario Advance 4: Super Mario Bros. 3, o els minijocs com el Mario Party-e, exclusiu d'aquest sistema.

També és interessant la possibilitat de jugar amb clàssics de la NES a la Gameboy Advance, oi? Però... un moment, que no van sortir en cartutx, tots aquests jocs? Que no són aquells que quan busquem jocs de la NES a eBay ens obliguen a modificar la cerca per tal que només ens surtin els originals? Sí, són aquests. Podrien haver fet des del principi aquests ports en format cartutx, però es van estimar més passar-los per l'e-Reader primer.

Aquest és un dels inconvenients que li veig, com també considero que ho és la necessitat, en aquest cas, de passar les 5 targetes que venien als sobres, per davant i per darrere (10 cops en total, doncs), abans de poder-hi jugar. 

Una segona versió de l'aparell, l'eReader+, tenia un port per a connectar-se amb la Gamecube, cosa que permetia desbloquejar coses al primer Animal Crossing, per exemple, i una altra Gameboy Advance. És aquest el que va arribar a Occident. No gaire, però: als Estats Units es va vendre, però no gaire, i es va descontinuar el 2004, i a Europa en van arribar poquíssims abans que es cancel·lés el projecte, tot i que hi ha fonts que asseguren que no hi va sortir mai. Als japonesos, en canvi, aquestes coses els encanten i allà sí que es va vendre bé.

Aquest és l'aspecte que tenia el "trasto" introduït a la Gameboy Advance original. No estava pensat per a la futura Gameboy Advance SP, on es podia posar però quedava a la part de sota -naturalment, perquè és on van els cartutxos- i una mica a l'aire, i si el que volíem era desbloquejar coses en cartutxos que ja posseíem necessitàvem per força una altra consola, que seria la que tindria el joc introduït.

Us preguntareu, potser, com es connectaven les dues GBA si el port per al cable link estava tapat per l'e-Reader: doncs bé, això ja estava previst, de manera que el cable link anava al mateix e-Reader. Amb la Gameboy Advance SP no hi havia aquest problema, però. El Gameboy Player, l'aparell que permet jugar amb jocs de la GBA a la Gamecube, també admetia l'e-Reader, però llavors necessitàvem una altra Gamecube on hi hagués el joc en qüestió funcionant.

Què passa amb la Nintendo DS? Doncs que també admet l'e-Reader, però només la versió Lite -i, altre cop, algunes fonts diuen que no era ben bé així i que calia modificar una mica l'e-Reader-. Ara bé, com que les DS no tenen sistema de connexió amb altres consoles per cable, atès que s'hi comuniquen sense fils, només podríem fer ús de les targetes que no necessitin estar lligades a un videojoc.

En fi, jo trobo que és un perifèric massa complicat i innecessari. Això de les targetetes pot fer gràcia al principi, però els veig més utilitat a l'hora de desbloquejar coses en videojocs existents que no pas com a suport per a d'altres jocs, que com ja es va demostrar podien arribar perfectament en cartutx. Vull pensar que, almenys, les targetes eren barates i d'aquesta manera compensaven l'embolic i, en alguns casos, la poca substància dels minijocs fets expressament per a l'e-Reader. N'ignoro, però, els preus. Ara, naturalment, deuen anar cares, i no cal ni que parlem de les targetes exclusives de determinats esdeveniments, distribuïdes de manera molt limitada.

Si esteu disposats a buscar aquest accessori i les targetes que s'hi feien servir -que vés a saber com n'estan, de gastades per l'ús-, heu de saber que encara que les respectives consoles i versions eren region free, les targetes no ho eren, de manera que val més que aconseguiu una GBA o una DS Lite japonesa (i els respectius videojocs en versió nipona) i feu a partir d'aquí. Al capdavall va ser al Japó on van sortir més targetes i per a més títols.

Accessoris: el Vaus Controller (NES)

Ja n'hem vist una pila, d'accessoris per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, però la popularitat i la longevitat de la consola són dos factors que fan que no ens sorprengui saber que encara no els hem repassat tots. 

El d'avui, com tantes altres coses de què acabo parlant al bloc, no el coneixia ni tan sols per haver-ne sentit a parlar. Però m'ha semblat prou curiós, fins i tot sabent que no és l'únic comandament creat expressament per a un joc.

Aquesta és la versió per a la Nintendo de l'Arkanoid, un dels videojocs més emblemàtics de la història (al seu torn "basat" en els Breakout d'Atari, que el van precedir), i del qual per cert hauria de parlar algun dia, però no és del joc, que parlarem avui, sinó del comandament que es va crear expressament per a gaudir-ne al màxim en aquesta consola.

Com segurament ja sabeu si heu tingut l'ocasió de provar alguna de les moltes conversions que existeixen d'aquest joc, pot arribar a ser desesperant controlar amb precisió la Vaus, la nau que movem a dreta i esquerra per tal de fer que la pilota que ha de destruir els blocs reboti i no caigui al buit. 

El cas és que Taito, amb la intenció de reproduir amb la màxima fidelitat possible el control que proporcionava la recreativa de la mateixa Taito de 1986, que gràcies a una rodeta permetia moure la nau amb el grau de velocitat que volguéssim, va crear el Vaus Controller, una versió per a la NES del sistema de control original. 

Considerat un  perifèrics de la Nintendo difícil de trobar (tot i que a eBay tampoc no va tan car, tenint en compte com és la gent), es va posar a la venda juntament amb l'Arkanoid en un paquet més gran del que era habitual, cosa realment extraordinària al catàleg de la Nintendo. De fet, no es podia comprar el joc sense el comandament ni el comandament sense el joc.

Consistia, com podem veure a la foto, en un objecte de la mida, el color i els materials d'un comandament normal de la NES, però amb els botons completament diferents. Al Japó va sortir en color negre amb botons vermells i se'n va fer una altra versió, distribuïda amb l'Arkanoid 2, que era blava amb els botons verds i tenia un port per a connectar-hi un altre comandament, cosa que permetia la participació d'un segon jugador.

El cas és que a l'Arkanoid també es pot jugar amb el pad de tota la vida, amb la dreta i l'esquerra de la creu, però fent-ho així no es pot regular la velocitat. 

L'experiència de joc representa que millora força gràcies al potenciòmetre que incorpora el Vaus Controller, si més no augmenta la precisió del control de la nau, que en aquest cas no va gens malament. Serà qüestió de provar-ho. Per cert, també és compatible amb un altre joc de Taito, el Chase H.Q.

Accessoris que milloren la visibilitat de la Gameboy

La Gameboy, que recentment ha fet els 25 anys, ens l'estimem tots molt, però tant ara com en el moment que era la consola de moda no se'ns escapava el fet que era una portàtil "sense color" i que la visibilitat de la seva pantalla era millorable, tant per la mida com per les condicions lumíniques sota les quals jugàvem, ja fos segons com li donés el sol o, al contrari, quan era fosc. 

Les empreses també ho sabien, i és per això que es van llançar accessoris que solucionaven aquests problemes al preu de fer la màquina menys portàtil. Començarem per un perifèric força conegut però del qual encara no havia parlat a 3 Botons i START.

Parlo del Light Boy, una barreja de lupa i llum que, efectivament, permetia solventar aquells dos inconvenients. Personalment he de dir que el de la il·luminació sí que emprenyava, però mai no vaig trobar que els elements de la pantalla es vegessin tan petits com per fer-me malbé la vista. També és cert que llavors no tenia miopia.

Recordo haver vist aquesta publicitat a la Hobby Consolas, tot i que no amb tant de detall. Fins i tot m'havia arribat a plantejar si n'havia vist algun anunci a la televisió, però si existia no l'ha pujat ningú a Youtube.



Aquest altre és el Wide Boy, un accessori que era només una lupa i que va llançar una companyia llegendària, si bé no la més coneguda entre les grans, com és Sunsoft. 

Diuen que mirar a través d'una lupa durant molta estona tampoc no és gaire bo per als ulls, però bé, el cas és que l'accessori va triomfar prou com perquè, a banda de l'oficial, l'esmentat Light Boy, fabricat per Vic Tokai (responsable també d'alguns videojocs, per cert, com ara el Psycho Fox) en sortissin d'altres que en copiaven la idea.

Entre les companyies que ho van fer tenim Joyplus, que la va dur més enllà i a banda de la lupa amb llum hi va afegir uns altaveus (ja existia un accessori dedicat exclusivament a aquesta tasca) i uns botons que, muntants damunt dels que portava la pròpia màquina, convertien la Gameboy en una mena de recreativa en miniatura.

Tot plegat la transformava també en una andròmina que s'allunyava cada cop més de la idea amb què va néixer, la de la portabilitat, però val a dir que era espectacular i destacava entre els moltíssims accessoris que va rebre la primera portàtil de Nintendo.

Una altra, Saitek, va agafar aquell concepte i el va fer més agradable a la vista i més pràctic amb la seva pròpia proposta, el Booster Boy, que a la foto ja podem veure que permet jugar dedicant tots els dits a aquesta tasca, perquè l'accessori recolza la màquina. De tota manera no està gaire clar que faci tot el conjunt gaire ergonòmic. El que sí que feia, tant el Booster Boy com el Handy Boy, era consumir molta energia, però hi havia l'opció de connectar-ho tot plegat directament al corrent elèctric... i acabar de perdre del tot la portabilitat.

En la mateixa línia, però millorant la part dels controls, tenim la versió de la llegendària Konami, amb el nom de Hyperboy, que sí que semblava una petita recreativa i no es pot dir que tingui un disseny lleig.

No he trobat excessiva informació d'aquests accessoris, i entre la que em falta hi ha els anys de llançament, però sembla que va ser molt al principi dels anys 90. Després d'aquests intents es va abandonar la idea de magnificar la pantalla, però la il·luminació sí que va ser un tema a tenir en compte, i es va veure amb la Gameboy Light, exclusiva del mercat japonès i llançada el 1998.

Era la proposta oficial de Nintendo per al problema de la il·luminació i va aparèixer primer en els colors platejat i daurat, però després també hi va haver edicions especials, com ara les dedicades a l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga.

La Gameboy Light, de mida lleugerament superior a la Gameboy Pocket, mantenia els tons verdosos, però la seva pantalla estava retrol·luminada, característica que la Gran N no va aplicar a la Gameboy Color ni a la Gameboy Advance original, però sí a alguns models de la Gameboy Advance SP.

I fins aquí el repàs als perifèrics que lluitaven contra les poques mancances que tenia aquesta meravella de portàtil, però a mi ja m'agrada com és i el que més em molesta actualment, quan hi jugo, és tenir la pantalla amb ratllades que dificulten més la visibilitat que no pas la manca de retroil·luminació o la mida.

Accessoris: Wide-Boy 64

M'agrada parlar d'accessoris poc coneguts, i encara més descobrir-los jo mentre investigo temes per al bloc. El d'avui és un perifèric doblement interessant perquè, a més, no va arribar a posar-se mai a la venda.

Suposo que ja coneixeu el Super Gameboy, que permetia jugar amb títols de la Gameboy a través de la Super Nintendo, i el Gameboy Player, que fa el mateix amb els de la Gameboy, la Gameboy Color i la Gameboy Advance però requereix una Gamecube per tal de funcionar. El parent del mig, la baula perduda, és un aparell similar que es va desenvolupar per a la Nintendo 64.

Com també és natural, aquest "parent del mig" que es deia Wide-Boy 64 el que permetia com a novetat respecte al Super Gameboy era poder veure en una pantalla de televisió els cartutxos de la Gameboy Color, i pel que n'expliquen l'ampliació de la imatge estava bastant ben feta.

Es van distribuir alguns exemplars d'aquest accessori a desenvolupadors i premsa per tal de poder treballar millor amb una pantalla molt més gran que la de la portàtil en qüestió, possibilitat especialment útil en el cas de voler obtenir captures de pantalla per a publicar en una revista, per exemple. Ens diu la Wikipedia, però, que aquesta distribució selectiva no era pas gratuïta, sinó que qui en volia un havia de pagar 1.400 dòlars!

En aquesta pàgina ens expliquen també que els botons del comandament de la Nintendo 64 que no tenien equivalent a la Gameboy Color tenien altres funcions, la més interessant de les quals un zoom amb l'stick analògic de la Nintendo 64, de manera que la imatge en pantalla s'ampliava tot perdent el marc que, per defecte, apareix per tal d'imitar el de la portàtil.

Si us hi fixeu, però, a la primera fotografia el que veiem és una altra versió, que requereix un cable IDE (típics de l'interior dels ordinadors de sobretaula) i que permet, en aquest cas sí, controlar els jocs amb una Gameboy Color en comptes del comandament de la Nintendo 64.

El Wide-Boy 64, fabricat per Intelligent Systems (subsidiària de Nintendo), podia executar també cartutxos de la Gameboy clàssica, però no de la Gameboy Advance, que a finals dels 90, època de distribució de l'accessori, encara no havia sortit. Tanmateix, quan aquesta nova portàtil va sortir, es va llançar una versió actualitzada de l'aparell, el Wide-Boy 64 AGB, que sí que hi era compatible.



Si us fa gràcia (a mi, personalment, no perquè m'agrada jugar als jocs a les consoles per a les quals van ser dissenyats, independentment de si la possibilitat d'emulació és oficial o no), buscant una mica sembla que es troben encara alguns d'aquests Wide-Boy 64 i que els seus preus estan molt per sota d'aquells 1.400 dòlars inicials. Per si ho voleu provar.