Avui ens posem una mica seriosos, perquè hi ha coses sobre les quals no està bé de fer humor -tot i que defenso que se n'ha de poder fer de qualsevol tema, per una qüestió de llibertat d'expressió-, i sovint m'he preguntat com es deu viure l'afició als videojocs en cas de perdre un braç, una mà o la mobilitat d'alguns membres del cos.
Suposo que en general, qui pateix una d'aquestes desgràcies deixa de poder jugar a videojocs convencionals i s'ha de confirmar amb els comptats títols que permeten controlar el joc amb una sola mà, però què passaria si tinguéssim la mobilitat molt reduïda i, en el cas més extrem, fóssim tretraplègics i només poguéssim moure, per exemple, la boca?
Buscant informació per tal de fer una nova entrada d'aquesta secció dedicada als accessoris i perifèrics vaig trobar-ne un del quan ni tan sols havia sentit a parlar, probablement perquè els meus coneixements són molt limitats.
En general no sé si aquest accessori és gaire conegut per part dels autèntics experts en videojocs, però he pensat que seria interessant parlar del Hands Free de la NES, un dispositiu que permetia jugar també a aquells jugadors que havien perdut la mobilitat a les quatre extremitats i sovint també el tronc.
Llançat el 1989 per la mateixa Nintendo per a la seva consola de 8 bits de sobretaula, el seu funcionament, que requeria de tota manera una gran coordinació per part de l'usuari, consistia a emprar la barbeta per tal de moure la palanca equivalent a la creueta de direcció i, per a les funcions dels botons A i B, xuclar o bufar en un tub, tot plegat amb l'enorme comandament lligat al pit del jugador.
Segons el que es pot llegir al text de la imatge, el Hands Free s'havia d'encarregar directament a la companyia, que l'estava desenvolupant precisament quan una mare va sol·licitar algun sistema per tal que la seva filla, que havia perdut l'ús de les mans, pogués continuar jugant a videojocs.
No es venia, per tant, a les botigues, i el preu al qual el venia Nintendo era, segons les fonts, 120 dòlars (de l'any 1989), que perquè ens en fem una idea era molt més del que valia la consola, i la prova és que també existia un pack de NES, un joc i el Hands Free per 179 dòlars.
Ignoro si també es podia comprar des d'Europa o el Japó, però n'hi ha constància almenys als Estats Units. Actualment va força més car, com passa amb tots aquells articles que circulen de manera molt limitada al mercat de segona mà. En qualsevol cas no es pot dir que Nintendo no hagi tingut en compte, des del principi, un ampli espectre d'usuaris en tots els sentits.
Buscant informació per tal de fer una nova entrada d'aquesta secció dedicada als accessoris i perifèrics vaig trobar-ne un del quan ni tan sols havia sentit a parlar, probablement perquè els meus coneixements són molt limitats.
En general no sé si aquest accessori és gaire conegut per part dels autèntics experts en videojocs, però he pensat que seria interessant parlar del Hands Free de la NES, un dispositiu que permetia jugar també a aquells jugadors que havien perdut la mobilitat a les quatre extremitats i sovint també el tronc.
Llançat el 1989 per la mateixa Nintendo per a la seva consola de 8 bits de sobretaula, el seu funcionament, que requeria de tota manera una gran coordinació per part de l'usuari, consistia a emprar la barbeta per tal de moure la palanca equivalent a la creueta de direcció i, per a les funcions dels botons A i B, xuclar o bufar en un tub, tot plegat amb l'enorme comandament lligat al pit del jugador.
Segons el que es pot llegir al text de la imatge, el Hands Free s'havia d'encarregar directament a la companyia, que l'estava desenvolupant precisament quan una mare va sol·licitar algun sistema per tal que la seva filla, que havia perdut l'ús de les mans, pogués continuar jugant a videojocs.
No es venia, per tant, a les botigues, i el preu al qual el venia Nintendo era, segons les fonts, 120 dòlars (de l'any 1989), que perquè ens en fem una idea era molt més del que valia la consola, i la prova és que també existia un pack de NES, un joc i el Hands Free per 179 dòlars.
Ignoro si també es podia comprar des d'Europa o el Japó, però n'hi ha constància almenys als Estats Units. Actualment va força més car, com passa amb tots aquells articles que circulen de manera molt limitada al mercat de segona mà. En qualsevol cas no es pot dir que Nintendo no hagi tingut en compte, des del principi, un ampli espectre d'usuaris en tots els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada