M'he acabat el Grand Theft Auto V!

No és gaire habitual que jo m'acabi un videojoc, sóc massa dispers i aficionat a començar-los, però com que no tinc constància és, per desgràcia, una fita que me n'acabi un. Però com que de tant en tant passa, m'agrada parlar-ne al blog, i avui el protagonista és el més recent dels GTA, que va sortir el 2013 i jo he superat ara.

El 17 de setembre de 2013 sortia el Grand Theft Auto V per a PlayStation 3 i Xbox 360 (la versió que jo tinc), i aproximadament un any després apareixia la versió milorada per a les consoles de la següent generació, la Xbox One i la PlayStation 4. A l'abril de 2015 sortiria finalment per a Windows. Però la meva és la d'una de les consoles a les quals he fet més cas de totes les que tinc, i que després de més de 10 anys d'haver sortit a la venda encara em fa sentir orgullós de tenir-la. 

Uns mesos abans que sortís, la gent de Rockstar va començar a excitar el personal amb tràilers com aquest, que prometien coses molt grans per a la nova entrega de la franquícia. Si el Grand Theft Auto IV ja m'havia semblat una passada, amb el V es feia un salt endavant: al IV es notava que el mapa, sense arribar ni de bon tros a l'extensió del San Andreas, era prou gran com perquè els gràfics se'n ressentissin una mica. 

Amb el V s'ha tensat la corda i l'escenari augmenta diverses vegades la seva mida, i tot i així els gràfics milloren, amb efectes que no s'havien vist a l'anterior entrega. Amb una història situada a Los Angeles (perdó, Los Santos) i rodalies, encara no assoleix l'extensió del San Andreas, on podíem visitar aquesta ciutat i també San Fierro, Las Venturas i un grapat de poblets del comtat, però és un gran pas endavant. 

El que més crida l'atenció d'aquest videojoc, però, és que per primera vegada a la franquícia no controlem un, sinó 3 personatges. Els anem alternant amb més o menys llibertat, però tenint en compte que les seves històries convergeixen aviat i que duran a terme missions junts. 

Són en Michael De Santa, un home que mira de dur una vida allunyada de la delinqüència com a testimoni protegit després d'un assalt que no va acabar bé 9 anys enrere; en Franklin Clinton, exmembre d'una banda delictiva que vol fer més diners amb feines legítimes; i en Trevor Philips, un psicòpata violentíssim i amb perillosos rampells que també va formar part d'aquell assalt fallit i no li fa cap gràcia que en Michael hagi sobreviscut amb una nova identitat.

Naturalment la trama -que reconec que m'ha costat seguir, probablement perquè no he estat constant- els obliga a treballar junts i emmerdar-se en coses que no tenen gens de ganes de fer, i com és costum a la saga hi ha moltes missions per fer: algunes d'obligatòries, d'altres també necessàries però que no tenen incidència en la trama i d'altres que són opcionals, però el fet que el GTA V tingui 3 protagonistes modifica la dinàmica fent que en alguns casos hagin de coincidir dos d'ells o tots tres, i en les missions més importants, com ara els grans atracaments o els enfrontaments amb molts enemics, hem d'anar canviant d'un personatge a l'altre per tal de dur a terme accions concretes.

No és gens difícil, de fet, tot i que el joc ens premia amb medalles de bronze, plata o or segons la perfecció amb què acomplim les tasques, de manera que per als més perfeccionistes hi ha l'al·licient de fer-ho tot com se suposa que s'ha de fer -sempre ens permeten repetir missions si ens ve de gust-, i per als que no som ni tan perfeccionistes ni tan hàbils la recompensa és senzillament superar la missió i, si hem tingut sort, potser cau alguna medalla d'or, però llevat que vulguem l'assoliment/trofeu que donen en aconseguir-ne 70, en realitat no és un requisit per a acabar el joc.

El que sí que és un requisit per a acabar el joc el 100% és no només completar les 69 missions obligatòries, sinó també les secundàries, les trobades fortuïtes, les missions opcionals que poden consistir en trobar objectes escampats per tot el mapa o acomplir les tasques que ens assignen personatges d'allò més estrafolaris, a més de treure'ns llicències de pilot, atracar botigues, robar cotxes, saltar en paracaigudes, fer salts acrobàtics amb els cotxes o fer esport (al vídeo vèiem una triatló), perquè la llibertat que ens donen els GTA no ens permet únicament començar a matar a tort i a dret i fer el cabra -com esgrimeixen un joc rere l'altre els detractors de la saga-, sinó que també podem fer coses inofensives o fins i tot bones per a la salut.

És la grandesa d'aquests jocs: la immensa quantitat de coses que s'han de fer però també les que es poden fer. Naturalment, encara queden coses per polir i de vegades el sistema té errors, com per exemple trucar un personatge per quedar i que respongui que està ocupat, malgrat que el tenim al davant i veiem que està sense fer res. De tota manera, el GTA V creix força respecte al IV -però continuo pensant que el San Andreas, de la generació anterior, era més complet en aquest sentit, amb detalls com la possibilitat d'engreixar o aprimar i muscular-se segons l'exercici que féssim-, i la personalització de personatges i vehicles, a més de la bellesa dels dissenys, amb més nivell de detall que mai i unes transicions delicioses entre les escenes animades i el joc en si, el converteixen en un dels millors títols per a les consoles que el tenen al catàleg. 

És per això que no em sap tant greu haver hagut d'instal·lar forçosament, per primera vegada, un videojoc en comptes de tirar de disc. De fet no és ben bé així, sinó una mica més molest: hi ha un disc d'instal·lació i un altre de joc. Però bé, és el que passa per tenir una consola que no llegeix Blu-ray i els jocs els ha de tenir en DVD.

En qualsevol cas, amb més de 60 milions de còpies -més del doble que el IV- és el quart videojoc més venut de la història -darrere del Tetris, el Wii Sports i el Minecraft-, i en superar els 1.000 milions de dòlars d'ingressos en els primers 3 dies a la venda va esdevenir, també, el producte d'entreteniment que més ràpidament s'ha venut mai. 

En fi, ara que he acabat la història podria dedicar-me a completar-lo al 100%, però no ho faré, perquè tinc moltíssims altres videojocs per acabar. Si hi hagués episodis extra, com amb el IV, evidentment hi jugaria, però aquest cop no els han fet. Suposo que perquè hi ha un online més gran que mai i s'hi poden dur a terme missions formant grups d'usuaris, de manera que és com si es desenvolupés una història paral·lela a la que és pròpia del joc, en comptes de limitar l'experiència a modalitats concretes com a l'entrega anterior. No és per a mi, però: ni tinc subscripció a Xbox Live Gold ni sóc gaire fan del joc en línia, especialment després de provar-lo al IV i una mica al V i patir els atacs antiesportius de tants jugadors que només es dediquen a perseguir els febles i matar-los cada cop que reapareixen. Per als que sí que en gaudeixin, és la cirereta del pastís d'un videojoc increïble i imprescindible.