Anuncis: Especial Master System

Feia gairebé dos anys que no tocava aquesta secció, una de les més veteranes, que de fet és present al blog des dels seus inicis, fa més de 8 anys.

I per casualitat, mentre buscava unes altres imatges, he vist exemples de publicitat de la Master System i he pensat que no seria mala idea fer un recull de les mostres més interessants dedicades a promoure aquesta emblemàtica i estimada consola. 

Comencem amb un anunci televisiu, un exemple dels punts forts en què s'incidia en aquella època. Deixant de banda que això de "The Sega System" podria ser l'origen del mal hàbit d'anomenar-la "la Sega" -i que curiosament després va heretar, com una malaltia genètica, la Mega Drive-, el que ens intentaven vendre era que la 8 bits de sobretaula de Sega era com tenir una recreativa a casa, i que podíem jugar a les versions electròniques i domèstiques de títols com el Monopoly, tot un imprescindible del seu catàleg.

Potser aquesta exageració dels fets -val a dir que l'única manera de tenir jocs idèntics als de recreativa arribaria uns anys després amb la Neo Geo- va contribuir a què la consola no triomfés ni als Estats Units ni al Japó. Bromes a banda, en realitat va ser per l'obligació que Nintendo imposava a molts desenvolupadors de videjocs perquè els seus títols fossin exclusius de la NES, i als Estats Units se li van sumar problemes de màrqueting. 

Calla, que aquest anunci espanyol podria ser l'origen autèntic del mal estès a la Mega Drive: fixeu-vos que parlen de "la videoconsola Sega", però n'ensenyen dues, la Master System i la Mega Drive! Són dues consoles diferents, i es queden tan amples. En fi...

Recordo, a l'època, que tot i tenir una Game Boy des de 1992 ja fantasiejava amb tenir alguna consola més. Sabia que no podia forçar la cosa perquè la negociació per la portàtil de Nintendo havia estat dura -havia temptejat la disposició dels pares a comprar-me una Super Nintendo o, potser, una NES, sense èxit- i la cosa era recent, però somiar era gratuït. 

Doncs bé, jo anava comprant revistes de videojocs i em mirava els anuncis, i recordo aquest que he posat més amunt. Recordo com em mirava les diverses opcions i pensava que no eren tants diners. Al capdavall, ja ho diu: "la consola de videojuegos al alcance de todos". A mi em va acabar sortint de franc perquè me la va regalar un amic quan ja no la volia, molts anys després, però a l'època només hi podia jugar a casa seva i l'any 94 em vaig acabar demanant una Mega Drive perquè, tan tard en el seu cicle vital i amb la Saturn traient el nas, ja era molt més assequible.

Ara, senzillament, quan vull una altra consola me l'acabo comprant amb els meus diners, però cal admetre que es perd la màgia de la il·lusió acumulada de quan érem petits i depeníem de la generositat dels pares. 

En aquest anunci ens asseguren que els jocs de la Master System ens faran esclatar, que la mateixa Sega explotarà a casa nostra, amb més jocs que mai i més nivells que mai (comparat amb què?), controls més precisos, so digital i gràfics tan reals que podríem jurar que sentim l'olor del pneumàtic cremat. Ahà.

La publicitat de l'època ja ho tenia, això d'exagerar. És una cosa que s'ha perdut, en el món dels videojocs. Ara ens mostren les coses tal com són perquè, altrament, la gent hi reaccionaria molt malament. 

 

Aquest és més discretet, més correcte i ètic: la televisió ens "diu" -ho deixarem passar- que li fem el favor de connectar-la a una Sega (sic). Per cert, jo sempre he considerat que les consoles es connectaven al televisor, no a l'inrevés. 

I els seus arguments són 4 nous títols candents, dels quals a banda del Wonder Boy III: The Dragon's Trap gosaria dir que cap no ha passat a la llista dels 50 millors videojocs de la consola, però tothom es pot equivocar en fer prediccions.

M'ha fet gràcia també aquest anunci coreà de la Master System, que allà distribuïa Samsung i es deia Gam*Boy, amb la Master System II rebatejada com a Super Gam*Boy 2 o Aladdin Boy segons el color. El disseny, però, era idèntic a la versió occidental de la consola. 

Val a dir que 49,95 dòlars per la consola, que havia sortit a 200, era una oferta molt temptadora -en petit podem llegir "a aquest preu, posa-me'n dues"-, i això que segons l'anunci el Sonic the Hedgehog havia d'arribar, per tant és una oferta d'abans de 1991 o del mateix 1991. 

És clar que precisament va ser l'últim joc llançat allà per a la Master System, que després d'una mala gestió pel que fa al màrqueting i els esmentats problemes de les pressions de Nintendo durant tota la seva vida útil s'hi va deixar de fabricar el 1992 a favor d'una Mega Drive o Genesis que sí que triomfava en terres nord-americanes. A Europa duraria uns anys més, la seva predecessora de 8 bits.  

Acabo amb aquest anunci espanyol que m'agradaria que llegíssiu. És una autèntica fumada, a banda d'atacar els jocs d'ordinador -sospito que de microordinador- en comptes d'entrar en guerra amb la NES, que la publicitat ja s'encarregaria de posar en marxa amb la Mega Drive i els famós lema "Genesis does what Nintendon't". 

La columna del mig resulta il·legible, la mida és la que és, però la de la dreta encara es pot llegir amb facilitat, i deixa anar meravelles com ara "el ordenador era poco para ellos", "son iguales a los juegos Sega de los Salones Recreativos (sic)", "su interminable fantasía", "mi televisor será invadido", "la pantalla responde con precisión a mis descargas" o "Horror aparecen en el televisor nuevos seres fantásticos", així, sense coma. Hom diria que comprar la consola era quelcom perillós, llegint tot això.

En fi, han estat unes mostres dels sempre entranyables anuncis antics de videojocs, dedicats aquesta vegada a la llegendària consola Master System, que no traslladava a les llars els jocs tal com eren en recreativa, però sí que té desenes de meravelles al seu catàleg a les quals encara ara val la pena jugar.