Recomanació personal: Life is Strange

Mai no he estat un jugador d'aventures gràfiques, no perquè no m'agradin, sinó perquè ja se sap que és un gènere al qual es juga millor amb ratolí i, per tant, tradicionalment ha estat associat als ordinadors. I com que jo, per diverses circumstàncies, no he estat mai jugador de PC, he tocat pocs videojocs d'aquest tipus.

Hi ha hagut excepcions, és clar: el Day of the Tentacle m'encanta, hi vaig jugar una mica fa anys a casa d'un amic i me'l vaig acabar molt temps després al meu PC amb l'SCUMMVM, també vaig jugar uns quants dies -va quedar inacabat, però- al famós Indiana Jones and the Fate of Atlantis, de la mateixa manera, i a la Xbox 360 tinc i he acabat el The Secret of Monkey Island. A més, ja en consola, vaig jugar al Discworld II a la PlayStation del meu cosí, i anys després me'l vaig comprar en Saturn. Això seria tot. No és zero, però és poquet.

Després d'una època daurada als anys 90, el gènere ha evolucionat, adaptant-se als nous estàndards visuals dels videojocs, però també als narratius, i és en aquest context que podem trobar coses com el joc que recomano avui, el Life is Strange, que va sortir el 2015 per a ordinadors, Android, iOS, PlayStation 3, PlayStation 4, Xbox 360 i Xbox One.

Jo he jugat a la versió per a Xbox One, i de fet va ser un dels primers títols digitals que hi vaig adquirir (cal dir que el joc es pot comprar també en edició física, i té una de col·leccionista i tot) amb la febre de videojocs descarregables per preus ridículs gràcies a les ofertes i la possibilitat d'adquirir-los en basars digitals estrangers que ens brinda la consola actual de Microsoft.

I fa poc vaig decidir que ja era hora, després de més d'un any de tenir-lo i tenir la consola, que hi jugués. Publicat originalment per Square Enix -tot i que és un indie de Dontnod Entertainment (Remember Me)- en el format de moda, l'episòdic posteriorment recopilat tant digital com físicament, Life is Strange ens posa a la pell de la Maxine "Max" Caulfield, una noia hipster de 18 anys que torna al seu poble, Arcadia Bay, després d'uns anys fora, per tal d'assistir a la prestigiosa Acadèmia Blackwell, amb una beca i el somni d'esdevenir fotògrafa professional amb la seva estimada càmera instantània analògica, de la qual es fumen els altres estudiants.

Poc després d'iniciar-se la història, i havent fet un tast d'escenes típiques d'institut nord-americà i identificat els arquetips que ja ens coneixem tant (els esportistes creguts, els nerds, els marginats en general, les noies populars, etc.), la Max és testimoni d'un incident terrible i desitja amb totes les seves forces poder fer retrocedir el temps i impedir-ho.

I resulta que pot, no sap ben bé per què, cosa que esdevé la mecànica principal del joc, un element cabdal però que encaixa perfectament amb el desenvolupament d'una història en què, com correspon a les aventures gràfiques de tota la vida, interactuem amb objectes i persones tot triant entre diverses opcions. En el cas de les converses, si alguna no va com volíem, podem tirar enrere tantes vegades com vulguem i alhora mantenir el record de tota la informació que ha sorgit de les converses fallides, perquè sempre ens servirà d'alguna cosa.

Que bé, oi? Es podria pensar que això és fer trampes, i que a sobre és molt més còmode que desar la partida allà on volem i carregar-la sempre que ens surti malament. Però no és així: haurem de prendre algunes decisions que, com se'ns recorda sovint, tindran conseqüències i no es podran desfer. 

I arribarà un punt que això es farà notar. Per exemple, la Max no pot morir -si fa alguna acció que la condueix a la mort el joc ens obliga a retrocedir i actuar d'una altra manera-, però sí que poden perdre la vida altres personatges, i en aquest cas la història continuarà sense ells.

A més, aquest constant rebobinar introdueix l'element d'investigació en convertir diverses versions d'una conversa en un interrogatori sense que l'altra persona en sigui conscient, cosa que és força interessant. 

La gràcia del Life is Strange, però, no és aquesta, o no és només aquesta, sinó que té una història que atrapa, ben narrada, amb personatges molt ben fets i unes excel·lents interpretacions per part dels actors de doblatge -per cert, l'àudio és només en anglès, i que plori qui vulgui-. De fet, a mi em va semblar gairebé una minisèrie de televisió interactiva. 

La Max, amb el seu poder, decideix investigar la desaparició d'una alumna del centre, la Rachel Amber, que resulta que era la nova millor amiga de la Chloe Price quan ella va marxar a Seattle i es va distanciar de la que havia estat la seva amiga de l'ànima.

Se n'assabenta quan es troba la mateixa Chloe, tan canviada que no la reconeix -com a resultat d'una tragèdia familiar que va tenir lloc uns anys enrere-, i juntes decideixen solucionar tant el seu distanciament com aquest misteri que embruta el "bon nom" de l'acadèmia, que té més draps bruts del que sembla, sobretot per la implicació de l'adinerada família Prescott.

Un d'ells és l'assetjament de què és víctima una altra noia, la Kate Marsh, una subtrama del joc en què podem intervenir i que pot tenir diversos resultats. És un tema que, malauradament, no passa de moda i que dona un caràcter tristament realista a un relat que, com hem vist, té elements sobrenaturals.

A banda d'això tenim l'amenaça d'un gran tornado que ha d'arrasar el poble i que la Max veu en unes visions que té sempre de manera involuntària, un cataclisme que entrarà en joc al final d'una història trepidant, amb girs sorprenents, molt malencònica i fins i tot tràgica.

Life is Strange és un joc fet amb cura, que vol entretenir i emocionar, i ho aconsegueix. És la història d'una amistat, o de diverses, i ens fa reflexionar sobre el valor de la vida, on en realitat no podem retrocedir i arreglar les coses com si no hagués passat res. 

Tot té conseqüències, i en aquest títol arriba un moment que les hem de començar a assumir, que ens passa la factura amb tot el que ha succeït i veiem què hem fet bé i què hem fet malament, a què hem hagut de renunciar i si ha valgut la pena o no triar el camí que hem triat.

En aquest sentit, si algú troba que el joc és curt -jo no ho penso pas-, és rejugable per naturalesa: només cal prendre decisions diferents i veure què passa. Si no tenim tant de temps, però, se'ns ofereix la possibilitat de tornar a jugar a parts concretes i veure què passa amb allò i prou i satisfer la nostra curiositat, o tornar-hi a jugar a partir d'un punt i fins al final. Hi ha opcions per a tots els gustos i totes les disponibilitats temporals. 

Per part meva vaig voler evitar una mort i veure el final que no era el que jo havia provocat, però també vaig tornar a jugar a algunes petites parts per poder fer les fotos opcionals que constitueixen l'element col·leccionable del joc, i que són necessàries per a l'obtenció del 100% dels assoliments, molt fàcils gràcies a això i a que la resta s'aconsegueix simplement en anar avançant en la història. 

Per acabar, no hauria de sorprendre ningú atès el nom de la secció, però recomano aquest videojoc a qualsevol que vulgui gaudir d'una bona història interactiva, concepte que es podria aplicar a molts jocs, però que es nota més que mai quan es tracta d'aventures gràfiques, i es magnifica quan tenen una qualitat narrativa com la d'aquest Life is Strange. I el recomano també als amants dels viatges en el temps, un tema estrella a la ciència-ficció.

Val a dir, però, que no és un joc perfecte: té algun problema tècnic, com petites escenes en què els subtítols fallen o la veu d'algun personatge se sent massa baixa, i algun altre problema de so. A banda d'això, tot i que el disseny artístic té encant i ho reconec, trobo que gràficament el joc no és a l'alçada de les màquines actuals i potser tampoc de la Xbox 360 i la PS3. Sense ser horrible, ni de bon tros, sí que hi ha uns moviments una mica ortopèdics -els vehicles, per exemple, fan una mica de llàstima- i unes textures que de vegades recorden més aviat la PS2 -ja no la GameCube o la Xbox, sinó la PS2-, sobretot en les fulles dels arbres. 

Són detalls negatius -i no constants, compte- en un conjunt que acaba sent més que notable, perquè les parts bones, molt bones, que són el guió i el sistema de joc, ho compensen. Val molt la pena. Com a mínim m'ha fet sentir molta curiositat per jugar a la preqüela, Life is Strange: Before the Storm, que va sortir el 2017.