Recomanació personal: Life is Strange - Before the Storm

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'aquesta secció dedicada a presentar anàlisis fora del dia que en "tocaria" una, amb l'excusa que es tracta de jocs que m'han agradat especialment i que trobo que, sense que siguin necessàriament desconeguts, potser no estan arribant a tanta gent com caldria i els vull recomanar. 

M'adono que fa gairebé quatre anys que aquesta mateixa secció rebia una entrada sobre el primer joc de la saga, el Life is Strange, i ja llavors deia que tenia ganes de jugar a la preqüela, el títol que avui ens ocupa, però he trigat molt més que no em pensava. 

Això, combinat amb la meva mala memòria per retenir, de manera aleatòria, detalls, fins i tot importants, dels arguments de les obres de ficció, ha fet que entomés Life is Strange: Before the Storm d'una altra manera, sense recordar el funest destí de la parella protagonista d'aquest títol, formada per uns personatges que ja coneixia del primer Life is Strange.

Si en aquell videojoc, que em va agradar tant, portàvem la Max Caulfield, una addicta a les polaroids que tornava a Arcadia Bay (Oregon) després d'uns anys vivint a Seattle i recuperava certa amistat amb la seva millor amiga d'abans de la mudança i, com a gran atractiu del joc, podia tirar enrere el temps per desfer esdeveniments inconvenients, aquesta vegada som l'amiga, la Chloe Price, un temps abans del retorn de la Max.

Ja n'havíem sabut força coses en les escenes de l'anterior joc en què la Max visitava casa seva, i sabíem que el seu pare havia mort en un accident de trànsit i que la seva mare ara vivia amb un home fet a l'antiga amb qui la Chloe no tenia bona relació.

Doncs bé, Before the Storm aprofundeix encara més en el personatge, una rebel amb causa que té una estètica punk, s'escapa per anar a concerts malgrat que no té el permís de la seva mare, fuma porros -fins i tot té tractes habituals amb un camell adult- i fa pintades amb el seu retolador, sobretot a l'acadèmia Blackwell, on assisteix amb beca i on el director li fa la vida impossible -s'ha de dir, però, que ella no l'hi posa fàcil-. 

La Chloe, tot i així, és un personatge amb el qual és fàcil identificar-se, encara que no tinguem el seu bagatge, i malgrat la cuirassa amb què es protegeix d'un món que l'ha castigat, tot plegat sumat a la sensació que tothom està en contra teva pròpia de l'adolescència, en realitat té bon cor, és sensible i no li vol mal a ningú.

De fet, està disposada a ajudar els altres, i és el que intenta fer quan la Rachel Amber -la noia desapareguda del primer joc-, la més popular de l'acadèmia, li proposa fer coses que no s'esperaria d'algú del seu perfil, a sobre filla del fiscal del districte, i la Chloe descobreix que la cara que la gent coneix de la noia amaga traumes i secrets. Fascinada per aquest descobriment i la seva aura misteriosa, la segueix allà on vagi.

En aquesta imatge que poso tot i ser de la versió d'alguna de les PlayStation -jo hi he jugat en Xbox One- perquè és prou representativa es mostra una mica l'essència del joc: la fidelitat de la Chloe respecte a aquesta nova i intensa amistat en què tot va tan de pressa, i la mecànica del títol en si. 

Com l'original, és el que podríem anomenar una aventura gràfica moderna, amb exploració, converses amb tots els personatges possibles per tal d'aconseguir elements que desbloquegin la trama, de vegades senzillament informació, una mica de trencaclosques i decisions que, com al primer joc, poden modificar els esdeveniments, aquest cop sense la possibilitat de reparar errors. 

Sí que podrem, com al Life is Strange -que, igual que aquest joc, era episòdic i posteriorment es va publicar, física i digitalment, en un pack complet-, revisitar episodis per aconseguir els col·leccionables que ens faltin (al Before the Storm no són fotos, sinó pintades) o veure com haurien estat les coses si haguéssim pres decisions diferents en algun dels moments crucials, que el joc s'ocupa de marcar amb el símbol de l'Ull de la Providència.

Això, és clar, si volem treure el màxim suc d'aquesta història, cosa que també podem fer amb el botó de pausa llegint el diari de la Chloe, anotacions sobre els personatges amb els quals interactua o missatges que li arriben al mòbil. 

I, evidentment, també explorant els escenaris als quals se'ns permet accedir i parlant amb els altres personatges. No és necessari per a la història, per exemple, jugar partides de rol amb els frikis de l'acadèmia, però és divertit. Sí que és obligatori discutir amb la mare de la Chloe i relacionar-se amb el seu padrastre, en David. La relació amb la Rachel és el centre de la història, sí, però hi ha més coses per fer i personatges per conèixer.

No totes les decisions que prenem són cabdals, però sí que ens pot ajudar a veure la mena de persones que som -o jugar a fer coses que no faríem a la vida real- la manera d'interactuar amb els altres personatges, donant-los respostes més o menys respectuoses i amables per aconseguir un objectiu, fins i tot amb aquells que a la protagonista li resulten més odiosos, com el director de Blackwell o el padrastre. De fet, al final de cada episodi se'ns mostren unes estadístiques per veure en quin percentatge les nostres decisions coincideixen amb les d'altres jugadors. 

Acabo: hi ha un episodi extra, més curtet, que es pot aconseguir amb el pack complet del joc (també digitalment) i que, si es va comprar per episodis, suposo que s'havia de pagar a part, que explora l'últim dia en què la Max va ser a Arcadia Bay abans de marxar a Seattle, quan les noies tenien 12 i 13 anys. Emotiu, però també connecta amb el primer joc, per si ens n'havíem oblidat. I jo, com he dit abans, tot i que em va encantar, una miqueta sí que l'havia oblidat.

Life is Strange: Before the Storm és un videojoc que recomano clarament, amb una història molt interessant, una protagonista per a mi, sens dubte, més memorable que la del primer joc, i un guió igualment excel·lent. En una wiki he trobat, tot i així, una quantitat brutal de detalls que contradiuen coses de la primera entrega, de vegades d'allò més banals, però ni jo me n'havia adonat ni m'importen, sincerament. També me n'agrada molt la banda sonora, signada per la banda indie britànica Daughter.

L'únic que continua sense agradar-me gaire, ja me'n vaig "queixar" a l'entrada sobre el títol original, és l'apartat visual, que no puc evitar pensar que sembla de PS2 amb un filtre HD de remaster, animacions incloses. Aquest cop, del desenvolupament se'n va encarregar Deck Nine i no Dontnod Entertainment -que tornaria a fer-ho al Life is Strange 2, però no al Life is Strange: True Colors, altre cop de Deck Nine-, però suposo que tenien ordres de Square Enix de mantenir l'estètica, i no em sembla malament com a tal.

Pel que he vist en comparatives la cosa no millora gaire, excepte pel que fa a colors i il·luminació, al Life is Strange Remastered Collection que ha sortit ara per a sistemes actuals, incloent-hi els que ja van rebre el joc el 2017 (moviment una mica estrany dins d'una mateixa generació, si voleu que us digui la veritat). Però la història i la mecànica són prou atractives per compensar-ho. Si vau  jugar al primer, no us perdeu aquest. Per part meva, en algun moment jugaré als títols de la saga que han sortit posteriorment, ja desconnectats argumentalment d'Arcadia Bay, però trobaré a faltar la Chloe.

Recomanació personal: Life is Strange

Mai no he estat un jugador d'aventures gràfiques, no perquè no m'agradin, sinó perquè ja se sap que és un gènere al qual es juga millor amb ratolí i, per tant, tradicionalment ha estat associat als ordinadors. I com que jo, per diverses circumstàncies, no he estat mai jugador de PC, he tocat pocs videojocs d'aquest tipus.

Hi ha hagut excepcions, és clar: el Day of the Tentacle m'encanta, hi vaig jugar una mica fa anys a casa d'un amic i me'l vaig acabar molt temps després al meu PC amb l'SCUMMVM, també vaig jugar uns quants dies -va quedar inacabat, però- al famós Indiana Jones and the Fate of Atlantis, de la mateixa manera, i a la Xbox 360 tinc i he acabat el The Secret of Monkey Island. A més, ja en consola, vaig jugar al Discworld II a la PlayStation del meu cosí, i anys després me'l vaig comprar en Saturn. Això seria tot. No és zero, però és poquet.

Després d'una època daurada als anys 90, el gènere ha evolucionat, adaptant-se als nous estàndards visuals dels videojocs, però també als narratius, i és en aquest context que podem trobar coses com el joc que recomano avui, el Life is Strange, que va sortir el 2015 per a ordinadors, Android, iOS, PlayStation 3, PlayStation 4, Xbox 360 i Xbox One.

Jo he jugat a la versió per a Xbox One, i de fet va ser un dels primers títols digitals que hi vaig adquirir (cal dir que el joc es pot comprar també en edició física, i té una de col·leccionista i tot) amb la febre de videojocs descarregables per preus ridículs gràcies a les ofertes i la possibilitat d'adquirir-los en basars digitals estrangers que ens brinda la consola actual de Microsoft.

I fa poc vaig decidir que ja era hora, després de més d'un any de tenir-lo i tenir la consola, que hi jugués. Publicat originalment per Square Enix -tot i que és un indie de Dontnod Entertainment (Remember Me)- en el format de moda, l'episòdic posteriorment recopilat tant digital com físicament, Life is Strange ens posa a la pell de la Maxine "Max" Caulfield, una noia hipster de 18 anys que torna al seu poble, Arcadia Bay, després d'uns anys fora, per tal d'assistir a la prestigiosa Acadèmia Blackwell, amb una beca i el somni d'esdevenir fotògrafa professional amb la seva estimada càmera instantània analògica, de la qual es fumen els altres estudiants.

Poc després d'iniciar-se la història, i havent fet un tast d'escenes típiques d'institut nord-americà i identificat els arquetips que ja ens coneixem tant (els esportistes creguts, els nerds, els marginats en general, les noies populars, etc.), la Max és testimoni d'un incident terrible i desitja amb totes les seves forces poder fer retrocedir el temps i impedir-ho.

I resulta que pot, no sap ben bé per què, cosa que esdevé la mecànica principal del joc, un element cabdal però que encaixa perfectament amb el desenvolupament d'una història en què, com correspon a les aventures gràfiques de tota la vida, interactuem amb objectes i persones tot triant entre diverses opcions. En el cas de les converses, si alguna no va com volíem, podem tirar enrere tantes vegades com vulguem i alhora mantenir el record de tota la informació que ha sorgit de les converses fallides, perquè sempre ens servirà d'alguna cosa.

Que bé, oi? Es podria pensar que això és fer trampes, i que a sobre és molt més còmode que desar la partida allà on volem i carregar-la sempre que ens surti malament. Però no és així: haurem de prendre algunes decisions que, com se'ns recorda sovint, tindran conseqüències i no es podran desfer. 

I arribarà un punt que això es farà notar. Per exemple, la Max no pot morir -si fa alguna acció que la condueix a la mort el joc ens obliga a retrocedir i actuar d'una altra manera-, però sí que poden perdre la vida altres personatges, i en aquest cas la història continuarà sense ells.

A més, aquest constant rebobinar introdueix l'element d'investigació en convertir diverses versions d'una conversa en un interrogatori sense que l'altra persona en sigui conscient, cosa que és força interessant. 

La gràcia del Life is Strange, però, no és aquesta, o no és només aquesta, sinó que té una història que atrapa, ben narrada, amb personatges molt ben fets i unes excel·lents interpretacions per part dels actors de doblatge -per cert, l'àudio és només en anglès, i que plori qui vulgui-. De fet, a mi em va semblar gairebé una minisèrie de televisió interactiva. 

La Max, amb el seu poder, decideix investigar la desaparició d'una alumna del centre, la Rachel Amber, que resulta que era la nova millor amiga de la Chloe Price quan ella va marxar a Seattle i es va distanciar de la que havia estat la seva amiga de l'ànima.

Se n'assabenta quan es troba la mateixa Chloe, tan canviada que no la reconeix -com a resultat d'una tragèdia familiar que va tenir lloc uns anys enrere-, i juntes decideixen solucionar tant el seu distanciament com aquest misteri que embruta el "bon nom" de l'acadèmia, que té més draps bruts del que sembla, sobretot per la implicació de l'adinerada família Prescott.

Un d'ells és l'assetjament de què és víctima una altra noia, la Kate Marsh, una subtrama del joc en què podem intervenir i que pot tenir diversos resultats. És un tema que, malauradament, no passa de moda i que dona un caràcter tristament realista a un relat que, com hem vist, té elements sobrenaturals.

A banda d'això tenim l'amenaça d'un gran tornado que ha d'arrasar el poble i que la Max veu en unes visions que té sempre de manera involuntària, un cataclisme que entrarà en joc al final d'una història trepidant, amb girs sorprenents, molt malencònica i fins i tot tràgica.

Life is Strange és un joc fet amb cura, que vol entretenir i emocionar, i ho aconsegueix. És la història d'una amistat, o de diverses, i ens fa reflexionar sobre el valor de la vida, on en realitat no podem retrocedir i arreglar les coses com si no hagués passat res. 

Tot té conseqüències, i en aquest títol arriba un moment que les hem de començar a assumir, que ens passa la factura amb tot el que ha succeït i veiem què hem fet bé i què hem fet malament, a què hem hagut de renunciar i si ha valgut la pena o no triar el camí que hem triat.

En aquest sentit, si algú troba que el joc és curt -jo no ho penso pas-, és rejugable per naturalesa: només cal prendre decisions diferents i veure què passa. Si no tenim tant de temps, però, se'ns ofereix la possibilitat de tornar a jugar a parts concretes i veure què passa amb allò i prou i satisfer la nostra curiositat, o tornar-hi a jugar a partir d'un punt i fins al final. Hi ha opcions per a tots els gustos i totes les disponibilitats temporals. 

Per part meva vaig voler evitar una mort i veure el final que no era el que jo havia provocat, però també vaig tornar a jugar a algunes petites parts per poder fer les fotos opcionals que constitueixen l'element col·leccionable del joc, i que són necessàries per a l'obtenció del 100% dels assoliments, molt fàcils gràcies a això i a que la resta s'aconsegueix simplement en anar avançant en la història. 

Per acabar, no hauria de sorprendre ningú atès el nom de la secció, però recomano aquest videojoc a qualsevol que vulgui gaudir d'una bona història interactiva, concepte que es podria aplicar a molts jocs, però que es nota més que mai quan es tracta d'aventures gràfiques, i es magnifica quan tenen una qualitat narrativa com la d'aquest Life is Strange. I el recomano també als amants dels viatges en el temps, un tema estrella a la ciència-ficció.

Val a dir, però, que no és un joc perfecte: té algun problema tècnic, com petites escenes en què els subtítols fallen o la veu d'algun personatge se sent massa baixa, i algun altre problema de so. A banda d'això, tot i que el disseny artístic té encant i ho reconec, trobo que gràficament el joc no és a l'alçada de les màquines actuals i potser tampoc de la Xbox 360 i la PS3. Sense ser horrible, ni de bon tros, sí que hi ha uns moviments una mica ortopèdics -els vehicles, per exemple, fan una mica de llàstima- i unes textures que de vegades recorden més aviat la PS2 -ja no la GameCube o la Xbox, sinó la PS2-, sobretot en les fulles dels arbres. 

Són detalls negatius -i no constants, compte- en un conjunt que acaba sent més que notable, perquè les parts bones, molt bones, que són el guió i el sistema de joc, ho compensen. Val molt la pena. Com a mínim m'ha fet sentir molta curiositat per jugar a la preqüela, Life is Strange: Before the Storm, que va sortir el 2017.