En temps de desar partides al núvol, concepte que -digueu-me antiquat- no em convenç, no em dona prou confiança en què allò estarà sempre disponible, estem acostumats a que les partides dels videojocs es desin automàticament, o que ho puguem fer quan vulguem, tant si és en aquesta condensació virtual de vapor d'aigua com si és a la memòria interna de les consoles.
Abans, però, no es podien desar les partides. Al principi, de fet, no n'hi havia cap necessitat. Quan la complexitat i la llargada dels videojocs, especialment per als sistemes domèstics, va augmentar, sí que va sorgir aquesta necessitat, i com ja vaig explicar en diverses entrades fa força temps, hi va haver diversos mètodes, com ara els passwords o les targetes de memòria.
Faltava, però, un dels mètodes, que era el dels cartutxos que desaven les partides a la memòria interna del mateix cartutx, una tecnologia inicialment cara i que al principi s'intentava evitar per tal de no encarir els costos de producció.
Consistia en una pila de botó, una pila rodona, que permetia desar la informació a la memòria RAM, que alimentava elèctricament, i era tremendament còmoda per als jugadors. I el primer joc que va emprar aquest sistema, segons diverses fonts, va ser aquest:
El The Legend of Zelda de la NES, llançat el 1987 als Estats Units i Europa. Perquè l'original japonès, de 1986, havia sortit per al Famicom Disk System i desava les partides en aquella mena de discs magnètics. No seria fins al 1994 que sortiria la versió cartutx per a la Famicom, la NES japonesa.
El problema amb aquest sistema, però, és que les piles es gasten, i per tant tard o d'hora perdrem les dades que hi teníem desades. La durada depèn de la plataforma, això sí. O, més ben dit, de la tecnologia emprada en els seus cartutxos.
No hi ha res de tan infame com els dos anys a tot estirar de la pila de botó que té la Saturn per desar partides a la memòria interna, però per exemple els jocs de la Game Boy i la Game Boy Color sembla que poden estar desats durant uns 10 o 15 anys. En canvi, els de la NES o la Mega Drive duren unes quantes dècades, fins al punt que, segons sembla, encara no se n'ha esborrat cap, de partida, per aquest motiu. I si passés podem comprar una nova pila, obrir el cartutx, canviar-la i aprofitar l'ocasió per tornar a jugar a aquell videojoc.
En general, però, podem estar tranquils. En el cas de la majoria de consoles quan ens passi això ens importarà ben poc, serem vellets. I us diré una cosa: sovint surt gent dient que els CDs i DVDs esdevenen inútils al cap d'uns 20 anys, però jo encara no m'he trobat cap disc òptic que no em funcioni després d'aquest temps i més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada