Les primeres targetes de memòria

No fa gaire vam parlar del primer joc que va fer servir passwords per tal de conservar el progrés de les partides, i en vam fer una mica d'història. Avui toquem un tema molt semblant, que és el mateix concepte però en forma de targetes de memòria.

Actualment tothom sap què és una targeta de memòria i es fa servir en aparells tan diversos com càmeres fotogràfiques, telèfons mòbils o càmeres de vídeo, però al món dels videojocs hi són des de fa molt temps. Concretament la primera va ser aquesta:

Era la Memory Card de SNK, de 2 KB, que pertanyia a la Neo Geo AES i va sortir el 1990 per tal de permetre als jugadors transportar el progrés de les seves partides entre aquesta versió de la consola, la domèstica, i la que es coneix com a Neo Geo MVS, és a dir la del moble de recreativa. 

Més endavant se n'han vist de moltes formes i amb moltes funcions diferents, però un dels exemples més antics de sistema físic de memòria externa que no estava pensat per a transportar les partides, tot i que també ho permetia, va ser el Backup Ram Cart (amb t, perquè ve de "cartridge") del Mega-CD de Sega, que s'introduïa al port de cartutxos de la Mega Drive. S'ha de dir que la pròpia plataforma tenia espai per a desar partides, però amb aquest cartutx en guanyava molt més.

La Memory Base 128 de NEC, i altres accessoris compatibles, permetien desar partides sense passar pels passwords a la PC Engine, o Turbografx a Occident, però aquest dispositiu difícilment es pot considerar "targeta", només cal mirar-ne la foto. Les versions posteriors de la consola, que ja duien lector de CD, incorporaven aquesta possibilitat dins la pròpia màquina. 

Amb els anys hem anat veient tota mena de dispositius externs de memòria en les consoles, alguns de més gruixuts, d'altres de més finets, alguns altres amb forma de cartutx més que no pas de targeta i fins i tot amb una pantalleta que permetia altres funcions, com la Visual Memory de la Dreamcast de Sega.

Aquests accessoris tenien més o menys capacitat (normalment poca), i també tenien versions no oficials més barates, amb molta més capacitat d'emmagatzematge (i menys fiabilitat), però el cas és que actualment ja no es fan servir gaire, perquè les consoles de sobretaula tenen discs durs amb prou capacitat com per fins i tot instal·lar-hi diversos jocs sencers (de fet el seu ús és cada cop més en aquest sentit, per tal d'evitar els temps de càrrega dels discs), o bé combinen memòria interna flash amb targetes SD (cas de la Wii), o bé desen les partides en el mateix cartutx o targeta del joc quan són portàtils (Nintendo DS), però les targetes de memòria de les consoles formen part de la història dels videojocs i, evidentment, n'havia de parlar.