Els pitjors: Cruis'n

La Nintendo 64 no és coneguda pels seus jocs de cotxes, però en té, i no són pas dolents. Probablement, però, la saga més coneguda del gènere a la màquina de 64 bits de Nintendo, en part perquè en format domèstic només ha estat en consoles d'aquesta companyia -que és propietària de la marca-, és Cruis'n.

Amb tres entregues per a l'esmentada consola, començant per Cruis'n USA, l'any 2021 va sorprendre tothom saltant de la recreativa de 2017 a la Switch i va tornar amb el Cruis'n Blast, força divertit i molt, molt arcade. 

Però retrocedim, perquè abans d'això tenim l'ensopegada. Amb la implicació dels creadors originals -liderats per Eugene Jarvis, un dels desenvolupadors responsables de jocs mítics com Defender, Robotron 2084 o Smash TV- la companyia Raw Thrills havia agafat el relleu de la franquícia amb una entrega que, malauradament, és digna de sortir en aquesta secció del blog.   

Després dels Cruis'n USA, World, Exotica i Velocity, amb la fundació de l'esmentada Raw Thrills el 2002, el 2004 es va llançar per a recreatives un videojoc de The Fast and The Furious que, jugablement, i més encara venint de qui venia, estava clar que era un Cruis'n. 

A l'hora de portar el joc al mercat domèstic, que s'hi van estar força temps perquè ens en vam anar al 2007, la distribuïdora Midway va decidir recuperar, amb la Wii triada com la consola que l'acolliria -atès que era la màquina de sobretaula de Nintendo a l'època-, el nom de la saga a què m'he estat referint tota l'estona, i com si fos un reboot, el joc, portat per Just Games Interactive, es va anomenar simplement Cruis'n. 

Que els drets del nom The Fast and The Furious no estiguessin disponibles per a consola, perquè Namco Bandai ja tenia el seu propi títol per a PS2 i PSP, hi va ajudar.

Amb 12 circuits i un total de 16 cotxes, amb localitzacions del món real, obstacles a la carretera i turbos limitats, a més de la possibilitat de personalitzar els vehicles amb elements comprats amb els diners guanyats durant les curses, es tractava, clarament, d'un títol fidel a les seves arrels arcade.  

Però se la va fotre ben fotuda, sinistre total: el joc va tenir molt mala acollida. Se li van criticar uns gràfics i apartat sonor que semblaven d'una generació anterior, un frame rate lamentable, temps de càrrega constants i excessius, que faltessin cotxes de la recreativa per motius de llicències, una intel·ligència artificial molt pobra, escassa rejugabilitat i contingut... Un desastre, vaja.  

Encara sort que, molts anys després, la saga va tornar a recreatives i a la Switch, amb un títol que sense ser cap meravella en comparació amb altres jocs de cotxes, val la pena i, personalment, trobo molt divertit. Potser algun dia en parlaré.

 

 

Petits clàssics: Smash T.V.

L'altre dia, gràcies a una entrada sobre la censura al bloc Retroscroll, germà en això dels blocs de videojocs en català, vaig recordar un títol que s'adiu perfectament a aquesta secció.

Parlem de l'Smash T.V., que els senyors Eugene Jarvis i Mark Turmell van dissenyar per a la companyia Williams, que el va dur a les recreatives el 1990.

Amb aquest particular punt de vista, quasi zenital, controlem personatges immersos en un programa de televisió futurista on hem de lluitar, i matar, tant pels premis com per salvar la vida.

La diferència gràfica és evident, però el que acabem de veure és el Robotron 2084, produït pel mateix Mark Turmell, que va sortir el 1982 exclusivament per a recreatives. Doncs bé, la mecànica és similar, i no és pas casual perquè com hem dit hi ha implicada la mateixa persona, però el famós, l'aclamat i el clàssic és l'Smash T.V., que sí que va arribar a sistemes domèstics encara que ja al període 1991-1992.

Un d'ells va ser la Game Gear, que segons les poques puntuacions que en trobem no seria pas el millor exemple. El de la Nintendo (NES) va agradar bastant més, i el veurem en el següent vídeo:



Sens dubte, tant per l'aspecte gràfic com pel so, estem davant de la versió per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Aquí tenim la de la Master System, com ja sabeu molt semblant a la Game Gear en termes de possibilitats tècniques. Ara, la millor versió es considera que és aquesta:

És el Super Smash T.V., el de la Super Nintendo, que en realitat només duia aquest nom a la capsa, com passava amb la lleugerament inferior versió de la Mega Drive. 

A banda dels aspectes gràfics i sonors, el que va agradar més d'aquesta conversió va ser el fet que els dos joysticks de la recreativa, un per a moure's i l'altre per a disparar en qualsevol direcció sense deixar d'avançar, es va implementar perfectament deixant la creu direccional per als moviments i els quatre botons (B, A, X i Y) per a les funcions del segon joystick de la versió original, mentre que en d'altres sistemes domèstics obligava a fer servir dos comandaments diferents per jugador, si es volia mantenir la "punteria" amb què es va dissenyar originalment el joc.

En aquella època era habitual que també els microordinadors rebessin versions dels videojocs, i sistemes com el ZX Spectrum (al vídeo que acabem de veure), el Commodore 64, l'Amiga, l'Amstrad CPC i l'Atari ST també van tenir el seu Smash T.V.

És clar que els classifiquem com a "microordinadors", però tenen diferències notables, com podem veure comparant el vídeo de l'Spectrum amb aquest de l'Amiga.

I com que és un clàssic, encara que petit, també el podem trobar al recopilatori Arcade Party Pak, per a la Playstation (1999 als Estats Units i 2001 a Europa), el Midway Arcade Treasures que va aparèixer el 2003 per a Playstation 2, Xbox, Gamecube i PC i, finalment, va estar disponible fins el 2010 (quan Midway Games es va dissoldre) a Xbox Live Arcade.



Per acabar, esmentarem la seqüela Total Carnage, que va sortir per a recreatives el 1992, Super Nintendo el 1993 i Amiga CD32, Amiga i PC el 1994.

En realitat no segueix la història de l'Smash T.V., sinó que parla d'un dictador que ha omplert el país de mutants i ha segrestat tots els periodistes per tal que no n'informin. Els personatges del joc anterior hi apareixen, però, en forma de cameo.

Com a curiositat, ja que hi som, s'ha de dir que aquest títol tenia un final bo i un de dolent, però per un error tots dos finals mostraven el mateix text (amb imatges diferents, és clar), problema que no es va resoldre ni tan sols al recopilatori Midway Arcade Origins (que conté també el Robotron 2084 i l'Smash T.V., entre molts altres), llançat per a Xbox 360 i Playstation 3 el 2012.