Malalts dels videojocs: tatuatges del Galaga

Durant el primer mes del blog, al febrer de 2009, vaig parlar d'un dels videojocs de la meva infantesa, tot un clàssic de Namco de 1981 que jo vaig tocar en versió MSX i que de petit em permetia arribar força lluny.

Reconec que, com en molts casos similars, ara estic molt desentrenat, i que la versió original de recreativa l'he tocat poc, però amb els anys m'ha quedat clar que es tracta d'un dels títols més estimats de la història dels videojocs, i com a tal havien d'existir tatuatges dedicats a ell. N'he trobat uns quants i els vull compartir amb vosaltres. 

Amb aquest senzill tatuatge -cosa que no vol dir que no moli- veiem la representació d'un dels sprites, gosaria dir, més recognoscibles de la ja respectable història d'aquest mitjà d'entreteniment que tant ens agrada. 

És la Gyaraga, la nau protagonista de la majoria de jocs d'una saga que, no ho oblidem, va començar amb el Galaxian (1979). 

Aquí la tornem a tenir, però tatuada en un lloc sospito que molt més dolorós que el d'abans, i ben visible per poc que algú ens miri de perfil, però és que la llegenda del Galaga no és pas poca cosa.

És clar que l'atractiu del joc no rau únicament en el disseny de la seva nau, sinó també en la jugabilitat i els enemics i el comportament d'aquests.

Per si no coneixíeu el joc i les pistes que n'havia donat fins ara no eren prou, el Galaga és un shoot'em up, concretament del tipus de pantalla fixa i orientació vertical que s'estilava en aquella època, evolucionats de la llavors del gènere, Space Invaders, de 1978.  

El cas és que a cada pantalla ens apareix una formació de naus enemigues a la part superior i s'estan quietes, però van atacant de manera individual o en grupets, i amb patrons de moviment i atac que poden complicar-nos molt les coses. El tatuatge de la cama d'aquesta persona que hem vist captura força bé l'acció del joc.

En aquest cas, en canvi, no es mira de reproduir cap pantalla, sinó que el tatuatge representa sprites icònics del joc, que a banda de la nau protagonista, aquí de color groc, mostra, a dalt a l'esquerra, una de les naus enemigues típiques i, a la dreta, la líder, que a més de resistir un impacte sense morir, té un característic i emblemàtic raig de tracció amb què ens captura, si no ens en sortim. 

Si ens queden vides, però, podem intentar rescatar el nostre company? doble? germà bessó? clon? i, si ho aconseguim, se'ns posa al costat i podem disparar amb el doble de trets, una mecànica molt xula que val la pena arriscar-se a aprofitar, i que aquesta persona va voler homenatjar amb un tatuage.

El mateix podem veure aquí, tot i que en aquest cas en acció i amb diversos enemics (i explosions) a la part superior. Em trec el barret.  

Aquest altre tatuatge, certament espectacular, opta per una representació més simbòlica o fins i tot pictòrica del Galaga, amb molts colors i ni un mil·límetre de pell sense cobrir. Increïble.

Ha quedat clar, suposo, que el Galaga és un videojoc clàssic molt popular, i que podem posar al costat dels grans títols de recreativa tant d'aquella època com de la història. Aquesta persona, com a mínim, li ha dedicat una cama mentre que l'altra és per al també llegendari Donkey Kong, curiosament del mateix any. 

I vosaltres? Teniu tatuatges del Galaga? Si no, com a mínim hi heu jugat? Us agrada?

Els primers enemics finals

Avui en repassar els orígens de diversos elements de la història dels videojocs parlaré dels enemics finals, aquells oponents que ens trobem als jocs que ens agafen habitualment per sorpresa la primera vegada que ens els trobem i que ens maten encara que hi hàgim arribat "nets". 

Els enemics finals tenen més força i resistència que els normals i els seus atacs són més difícils d'evitar, i amb la seva pròpia música marquen el final del joc, però també n'hi ha que ens els trobem al final d'una pantalla o un grup de pantalles i que no és res comparat amb el del final del videojoc. Però d'on ve tot això?

Doncs ve de tan enrere que no n'he pogut trobar cap vídeo. Segons la Wikipedia el primer enemic de final de joc es trobava al dnd, un joc d'exploració de masmorres ("dnd" ve de "Dungeons & Dragons", que és el títol original de Dracs i Masmorres) per al sistema informàtic PLATO el 1975. 

Aquell enemic es deia Gold Dragon i era l'últim que ens trobàvem i que tenia al seu poder l'objecte que buscàvem des del principi, un concepte que després es trobaria en més videojocs. Però el primer joc de recreativa, o dit d'una altra manera el primer que no era d'ordinador, en tenir un enemic final va ser aquest:

El Galaxian, de 1979, i em direu "al vídeo no hi ha cap enemic important". Amb tota la raó, però és que no n'he trobat cap exemple. En canvi es veu que va ser el primer joc que incloïa un enemic gros de tant en tant. També se sol citar aquest altre:

El Phoenix, de 1980, que per a molts fins i tot és el primer que els va incloure. Sigui com sigui dels dos jocs és l'únic que té vídeo penjat on es demostra que hi ha aquest tipus d'enemic. Ara veurem un repàs de diversos combats finals molt populars:

Són els enemics finals de Super Mario Bros. (1985), Super Mario Bros. 2 (l'autèntic, de 1986), Super Mario Bros. 3 (1988) i Super Mario World (1990), exemples de l'Univers Mario, on habitualment el gran enemic és en Bowser i ens el trobem després d'haver combatut els seus fills o bé, en casos com el Super Mario 64 o el Super Mario Galaxy, després d'haver-lo trobat diverses vegades durant el joc. 

Una batalla èpica, la d'en Sonic contra el doctor Robotnik (ara Dr. Eggman) al primer Sonic the Hedgehog (1991). En aquest cas ens l'anàvem trobant cada tres pantalles i al final un altre cop, en un combat lleugerament més difícil però que, no ens enganyem, tampoc no tenia gaires complicacions. S'ha de reconèixer que la saga Super Mario és més difícil en aquest sentit.

També tenim els enemics finals dels jocs de lluita, un dels més famosos l'Street Fighter, que popularment té com a últim contrincant l'M. Bison, però el primer títol, de 1987, ens obligava a vèncer en Sagat, penúltim enemic a l'Street Fighter II, per tal d'acabar el joc. Compte que ara en vindrà un de més modern que podria ferir la sensibilitat dels que odien els spoilers:

Era l'Albert Wesker, que és el gran enemic del Resident Evil 5 (2009) i que em va donar força feina, a mi. No era cap sorpresa, que seria l'enemic final, però ens el trobem un altre cop abans del final del joc.

Com podem veure el concepte d'enemic final, sigui de joc, part del joc o pantalla, és quelcom que ha sobreviscut al pas del temps i que ha evolucionat en dificultat i profunditat (de salvar la princesa o rescatar algú ha passat a grans actes com ara salvar el món), i no en donaré tots els exemples però sí que volia veure d'on venia tot això i unes quantes mostres.