Petits clàssics: Gex

De videojocs de plataformes als anys 90 n'hi va haver a cabassos. És lògic: des que aquest mitjà d'entreteniment existeix s'han copiat, de manera més o menys descarada, les fórmules que funcionen. De vegades amb més èxit que els originals, d'altres amb un de similar, i també hi ha hagut "imitadors" que han estat oblidats per la Història.

Doncs bé, a banda d'en Mario, en Sonic, en Rayman i altres intents de triomfar en el gènere com ara en Bubsy, jo recordo un personatge, un animal antropomòrfic, que segur que coneixeu encara que sigui d'haver-ne vist la portada en revistes de l'època.

Parlo del Gex, un títol de Crystal Dynamics que es va llançar per a la 3DO de Panasonic, aquella consola malaguanyada que es va voler introduir, sense gaire èxit, al mercat dels videojocs de l'època. El joc va aparèixer el 1995 i es va incloure al pack de la màquina en la seva etapa final, però s'estava desenvolupant des del principi, passa que va trigar en completar-se.

El seu protagonista és un gecko, un llangardaix que camina dret i té veu, curiosament d'en Dana Gould, actor però també guionista d'Els Simpson durant uns quants anys. En Gex està obsessionat amb el món de la televisió i s'endinsa en una dimensió catòdica per culpa d'haver-se cruspit una mosca que passava per allà i que era, en realitat, un microdron enviat pel malvat Rez, que el vol convertir en mascota de la seva xarxa de cadenes.

El protagonista es va moment per 24 pantalles repartides en 5 mons que pertanyen a cadenes de televisió diferents, tot aplegant comandaments de televisió que li permeten desbloquejar noves pantalles. 

En Gex pot caminar, saltar, saltar, enganxar-se a les parets per escalar-les, atacar els enemics amb la cua i aprofitar ítems d'ajuda que es va trobant, i que li permeten córrer més, tenir invencibilitat temporal o llançar projectils amb la boca. 

Malgrat que va costar de parir, en aquest cas va tenir molt bona acollida, i va ser un supervendes dins dels límits d'una consola que tampoc va ser cap èxit comercial. Uns mesos més tard, però, va tenir versions per a Saturn i PlayStation, i el 1996 per a Windows, de manera que va poder tenir una segona vida i arribar a més gent.

L'èxit d'aquell joc, de tota manera, va generar dues seqüeles, la primera de les quals Gex: Enter the Gecko, que va sortir el 1998, any de la discontinuació de la 3DO, per a PlayStation, la Nintendo 64, la Game Boy Color i Windows. Aquest cop es tractava d'un plataformes 3D, a l'estil marcat un parell d'anys abans pel Super Mario 64. 

Les mateixes plataformes, excepte els ordinadors, van rebre la tercera i fins ara última part de la saga, un Gex 3: Deep Cover Gecko que també va tenir un èxit moderat de crítica. 

Així, doncs, estem davant del que seria força estrictament un petit clàssic: no va ser revolucionari, no ens en recordem cada dia, però mentre va existir va estar força bé. 

Cinema i videojocs: Waterworld

L'altre dia vaig veure Waterworld, un clàssic del cinema estrenat el 1995 que retrata un món futurista on l'aigua, després del desgel dels pols, ocupa tot el planeta i els habitants que queden han de viure com poden després que la Humanitat hagi patit un retrocés brutal en el seu desenvolupament, encara pitjor que el que va tenir lloc a l'Edat Mitjana. 

És un film considerat no gaire bo, però que a mi em va agradar, potser perquè la seva ambientació post-apocalíptica em fascina més que les previsions d'una societat futura hipertecnificada, i vaig pensar que segurament se n'havia fet algun videojoc. No m'equivocava.

Va sortir el mateix any que la pel·lícula i es va desenvolupar per a diverses plataformes, però algunes de les versions en realitat van ser cancel·lades i, per tant, no van veure la llum. Fins i tot hi va haver cancel·lacions a nivell de mercat, perquè per exemple el Waterworld de la Super Nintendo i la Gameboy només va sortir a Europa, malgrat que estava previst que també arribés als Estats Units.

La que sí que va sortir en aquell país, però, va ser la d'ordinadors, que hem pogut veure en aquest vídeo. Es percep un joc força estrany, i de la cara d'en Kevin Costner no en tenim ni rastre (sembla que tampoc no va voler aparèixer als còmics basats en la pel·lícula). 

El joc d'ordinador va sortir el 1997 i el va desenvolupar Interplay, i pertany al gènere de l'estratègia en temps real, mentre argumentalment parlant s'allunya de la pel·lícula, que li serveix només d'escenari. Ara bé, el de consola el va fer Ocean i feia així:

Era la pantalla de demostració de la versió de la Super Nintendo, però del joc per dins no he trobat cap vídeo que no tingués comentaris en àudio dels seus autors. Clavada havia de ser la versió per a la Mega Drive, que tot i estar acabada no es va arribar a distribuir mai i, més endavant, es va filtrar com a ROM a internet, per si us interessa.

El que està clar és que les ressenyes el van deixar força malament i el públic, que en general recolza la pel·lícula, no va fer costat a la seva versió en videojoc. La banda sonora, però, són figues d'un altre paner i s'ha de reconèixer que està molt bé. A Youtube podeu veure'n diverses cançons pujades.  

Ocean també va ser responsable de la versió de la Gameboy, una altra que com deia es va quedar a Europa i que no va rebre massa bones crítiques. Ja em disculpareu que no especifiqui per què, però és que no se'n troba massa informació. 

De fet no és gaire conegut, com a videojoc, però la versió per a la Virtual Boy, l'única videoconsola que realment ha estat un fracàs a la història de Nintendo, és diferent. El Waterworld d'aquest sistema és conegut com el seu pitjor videojoc (dels 22 que van sortir).

Ens convida a lluitar contra els dolents de la pel·lícula, els Smokers, des de la perspectiva en 3D de l'embarcació del protagonista, mentre evitem que segrestin els habitants de l'atol. L'espai en què ens movem és molt més reduït del que suggereix l'horitzó que veiem, els gràfics són molt mediocres (tots els habitants de l'atol, per exemple, són iguals), les pantalles són totes exactament iguals (no ens conviden a fer res de diferent en tot el joc) i ens n'avorrirem ben ràpidament, segons les ressenyes particulars que es troben, perquè només se'ns demana que fem punts i, a sobre, les puntuacions no es desen un cop apaguem la màquina. Per si la Virtual Boy no tenia prou mala fama, aquest títol embruta el seu reduïdíssim catàleg. 

Vés a saber com haurien estat les versions per a la Saturn (Ocean) i la 3DO de Panasonic (Interplay), cancel·lades com la de la Mega Drive, però pel tràiler que hem vist de la versió 3DO els gràfics, almenys, no tenien mala pinta. Ens quedarem amb les ganes de saber-ho, o no, però potser era una bona versió d'aquest videojoc i va tenir la mala sort de no veure mai la llum.