Descobriments: Ghox

Avui us porto un altre descobriment d'aquells que conec gràcies a Evercade, un dels motius pels quals m'agrada tant aquest sistema, i aquesta vegada no és que conegués de nom el joc i no hagués tingut l'oportunitat de jugar-hi fins ara, és que senzillament no l'havia sentit mai ni anomenar, abans de tenir-lo al corresponent cartutx, el Toaplan Arcade 3.

En una companyia coneguda per ser especialista en shmups (i quins shmups!) com és Toaplan, sorprèn una mica veure altres gèneres que no siguin de disparar, com els també emblemàtics Snow Bros. o aquesta "joia oculta" que és el Ghox.

La fórmula i la mecànica no són pas innovadores: és el que s'anomena "un Arkanoid" (o un Breakout, com vulgueu), però amb unes particularitats per les quals destaca i que el fan també divertit i addictiu, raó per la qual us en parlo avui aquí.

Llançat per a recreatives el 1991 arreu del món, aquest joc ens posa, segons la història oficial, a la pell d'un home (o dos, si hi juguem dues persones) d'un país oriental que, convocats pel rei Gitane (sí) de l'imperi d'Akuria, han de destruir amb un aparell i les boles que dispara tots els maons de cada pantalla, eliminar els obstacles i derrotar els enemics finals cada set pantalles, amb l'objectiu d'acabar amb els plans del malvat mag Jagula i rescatar la deessa Lucia.

El joc es juga com els esmentats trencamaons i tots els que els han copiat o s'hi han inspirat, però amb algunes característiques pròpies: podem moure la "nau" una mica en vertical, a banda de l'obligatori moviment horitzontal, per si ens va millor tocar abans la bola que rebota -i sí, si passa pel nostre costat sense que la toquem i va al forat perdem una vida-, comencem llançant dues boles (és fàcil perdre'n una ben de pressa si no tenim uns reflexos felins) i a cada vida tenim la possibilitat d'activar, amb el botó secundari, una bomba de boles que inunden la pantalla i ens fan la neteja més fàcil, però passarà el mateix: és fàcil que en perdem unes quantes de seguida.

A la pantalla, com podem veure, hi ha enemics i també cofres, a més dels blocs que s'han de destruir. Els enemics no ens ataquen activament, ni aquests ni uns de més grossos -només faltaria, amb la quantitat d'atenció que hem de dedicar a la bola-, però les boles hi reboten i ens poden fer la punyeta. Això sí: quan els toquem amb una bola desapareixen i ens donen punts.

Quan toquem els cofres ens proporcionen el seu contingut, que pot ser punts, una esfera de colors (cada cinc del mateix, obtenim una millora permanent), una vida extra, unes fades que ens provoquen un efecte temporal com ara fer més ample el nostre vehicle o donar-nos unes boles que eliminen els maons en una sola passada en comptes de rebotar i requerir-ne dues...

Tot plegat amb una ambientació fantàstica i acompanyada d'una banda sonora malrotllera que combinen molt bé amb la proposta del joc. He de dir que, com que hi vaig jugar per una competició, no vaig fer servir més d'un crèdit a cada partida, i no he vist encara cap dels seus enemics de final de zona, però em va atrapar prou per tornar-hi en un futur. Si no el coneixíeu i us agraden els Arkanoid (o Breakout, sí), us recomano que el proveu.
 

 

Noms: Jun'ya Inoue

Que un autor de manga també faci il·lustracions per a videojocs, tant per a portades com pel que fa a dissenys de personatges, no és una cosa tan estranya, i segurament l'exemple més conegut, atesa la importància de l'artista i els projectes en què va participar, és el de l'Akira Toriyama.

Avui, però, parlem d'un altre mangaka que també és il·lustrador a la indústria dels videojocs, i en aquest cas hi ha fet el gruix de la seva carrera. 

Jun'ya Inoue va néixer el 1971 a Shimanto, a la prefectura japonesa de Kôchi, i quan tenia 20 anys va veure una oferta de feina d'una desenvolupadora de videojocs anomenada Toaplan, que potser us sona, s'hi va presentar i hi va entrar.

El 1992 ja formava part de l'equip de dissenyadors del Dogyuun, el primer joc on va treballar. No s'hi va estar gaire temps, però, perquè la llegendària companyia plegaria poc després, però encara va tenir temps de fer de dissenyador gràfic i de personatges al beat'em up Knuckle Bash, en tàndem amb en Masahiro Yuge, i al mític Batsugun, de 1993, tot i que amb el pseudònim Joker-kun.

També és el responsable del disseny gràfic del Pretty Guardian Sailor Moon de recreativa, de 1995, per a Gazelle, que va ser una companyia fundada per extreballadors de Toaplan quan aquesta va abaixar la persiana, i repetiria la tasca amb l'Air Gallet, de 1996.

Gazelle no va ser l'única companyia formada per extreballadors de Toaplan, també va sorgir Cave, que va generar una llegenda al seu torn, i allà és on va a passar a treballar Inoue-sensei, on va ser un dels dissenyadors del DoDonPachi, la segona part de la popular saga de bullet hell, el 1997. 

Tot i que és famosa pels jocs de naus que va fer, Cave també va explorar altres gèneres, i va desenvolupar un joc de cotxes anomenat Peak Performance, llançat també el 1997 per a la PlayStation, on el disseny de personatges va recaure en la figura que protagonitza aquesta entrada.

El 1998 va ser, en solitari, el dissenyador d'un altre shoot'em up de la companyia, l'ESP Ra.De, del qual també va dissenyar el flyer que acabem de veure, i les portades dels diversos ports domèstics que va tenir, l'últim a la Switch i la PlayStation 4. A més, va posar-hi la veu.

Al Guwange, de 1999, va codissenyar amb en Ken'ichi Takano, i ara saltem al 2001, perquè va tenir un paper molt destacar en un videojoc de Capcom, tot i que del mateix gènere:

Es tracta del Progear, un bell però fumut shmup en què, a més del flyer, va ser el dissenyador de personatges i naus i, per primer cop, va fer de director, a més de tornar a fer d'actor de veu.

Tornaria a Cave per fer de dissenyador, juntament amb Akira Wakabayashi, al DoDonPachi DaiOuJou, de 2002. Després d'això s'agafaria una pausa en tasques que requerissin una implicació gran a la indústria dels videojocs, perquè es va fer autor de còmics.

En realitat havia començat com a ajudant l'any 2000 amb el manga Chrono Crusade, i el 2002 va estrenar Otogi Matsuri: Dark Offering, que va escriure i dibuixar de 2002 a 2008, però és amb la seva segona obra que he volgut il·lustrar aquesta etapa, Btooom!, sobre un paio obsessionat amb els videojocs, que al Japó tenia aquest disseny de portada clarament inspirat per les caràtules de la Xbox 360, no crec que per casualitat la màquina de shmups per excel·lència al Japó en la seva generació. Lamentablement, l'edició espanyola d'Ivrea va rebaixar el nivell d'aquesta feliç inspiració.

S'hi va estar de 2009 a 2018, i de 2018 a 2023 en va dibuixar una seqüela, a més de fer altres coses més curtes, com ara un manga del Batsugun el 2017, però ja va tocant que tornem al sector que ens interessa. 

No és que deixés del tot els videojocs, però sí que al seu currículum de dissenyador per a aquest àmbit hi ha un salt de 5 anys, que es va acabar el 2007 amb el Deathsmiles, que en versió domèstica va ser exclusiu de la Xbox 360 durant molts anys. En aquest cas va trobar el temps per ser-ne també director, però a la seqüela, Deathsmiles II, de 2008, a més de tot això hi va posar la veu, també.

El mestre Inoue ha continuat lligat a les sagues en què havia participat, on ha fet de supervisor i també ha dissenyat noves portades i material promocional, com aquesta del port per a PS4 i Switch del DoDonPachi DaiOuJou, ara conegut a Occident com a DoDonPachi: Blissful Death, que em té enamorat:

El cercle es tanca, tot i que li desitgem que encara li quedin uns anys de feina, perquè per a aquest 2025, si no hi torna a haver retards, s'espera l'aparició de la tercera entrega d'una saga emblemàtica de Toaplan, Tatsujin Extreme, per a PS5 i PC, que compta amb un còmic curt il·lustrat per en Jun'ya Inoue, que sembla que també n'ha fet un pòster:

Fonts: Wikipedia, Moby Games