Jocs que no van veure la llum: SegaSonic Bros.

Mai gosaria considerar-me un expert en la mascota de Sega, de fet no he jugat ni a la meitat dels seus títols, però la seva és una de les meves sagues preferides i em pensava que, si no tinc ni he provat moltes de les seves aventures, com a mínim les coneixia totes de nom.

M'equivocava, però: n'he descobert una que no va sortir mai, que no es va llançar, que no va veure la llum, almenys de manera oficial, i això em dona l'oportunitat de parlar-ne en aquesta secció.

Resulta que en plena febre per aquell enorme èxit que va ser el llançament del títol inaugural de la franquícia, el Sonic the Hedgehog, Sega va tenir l'acudit de publicar, per a recreatives, un joc que s'allunyava completament de l'estil de joc amb què havia clavat un cop de puny a la taula en l'anomenada "Guerra de Consoles". 

Era el SegaSonic Bros., un joc de puzzles que va dissenyar el mestre Fukio Mitsuji, pare del Bubble Bobble, poca broma. Vegem-lo en moviment i després en parlem:

Com podem veure, es tracta de fer coincidir peces del mateix color, com en tants altres títols del gènere, amb la particularitat que, mentre baixen, són Sonics blaus, grocs i vermells que es mouen. Quan arriben a baix es queden en la seva forma d'spin, i han de formar línies -que no tenen per què ser rectes, sinó que el contacte diagonal i el vertical també compta- o bé loops. 

Com més boles fem desaparèixer d'un sol cop, més punts obtindrem. Cada 10 nivells, a més, apareix una Maragda del Caos que elimina tot el que tingui als costats, per sobre i per sota (no en diagonal), i a partit del nivell 30 apareixerà, per complicar les coses a banda d'una velocitat creixent com és també típic en aquesta mena de jocs, un quart color, el blanc.

La partida continua fins que la pantalla se'ns ompli de boles que no hem pogut netejar, arribem al nivell 99 o la puntuació assoleixi els 9.999.990 punts. 

El joc havia de sortir el 1992, però no va superar l'anomenat location test, que són les proves amb públic en un saló recreatiu, suposo que perquè era un concepte poc original, però estava acabat. Tanmateix, no va ser fins al 2016 que va aparèixer una placa salvatge, i després d'un parell d'anys voltant per esdeveniments el 2018 finalment es va distribuir per internet, de manera que el SegaSonic Bros. és jugable, actualment, per part de qui vulgui i tingui el MAME.

Del Sonic vermell no se'n va tornar a saber res, del groc en certa manera sí, i va ser aquell mateix any al Sonic the Hedgehog 2, quan va arribar per quedar-se a la saga. Del curiós nom, SegaSonic -que tinc entès que era el nom que feia servir Sega a les recreatives per evitar problemes amb Taito i el seu Sonic Blast Man en una època en què el món de les marques registrades era el Salvatge Oest-, en vam tornar a sentir a parlar al també curiós SegaSonic the Hedgehog, de 1993, el joc arcade de trackball on l'eriçó blau tornava a tenir uns companys d'aquests colors, però aquest cop un esquirol volador groc i un armadillo vermell, jugables altres cop al Sonic Mania amb l'actualització Plus, tot i que l'armadillo també sortia al Knuckles Chaotix.

Trobo que és una llàstima que Sega mai hagi recuperat oficialment aquest joc, hi podria haver fet calés aprofitant la seva obscuritat i que, de fet, estava acabat. I amb la quantitat de recopilatoris de clàssics que ha fet, alguns amb jocs no tan coneguts com passa al Sonic Gems Collection, és una oportunitat perduda. En aquest cas no hi ha l'excusa del trackball con en el del SegaSonic the Hedgehog...

Font: Sonic Retro

Sèries i videojocs: Peaky Blinders

D'uns anys ençà les sèries televisives britàniques s'han anat guanyant un espai al cor de l'audiència, que ja fa un parell de dècades que ha vist com les sèries estatunidenques conquerien la petita pantalla amb propostes d'una gran qualitat argumental i audiovisual. Però les britàniques han presentat candidatura amb un estil propi, amb productes molt cuidats i en entregues més espaiades i més breus, sí, però sense gaires passos en fals.

Una de les produccions que, sens dubte, han posat al mapa televisiu actual el Regne Unit ha estat Peaky Blinders, drama d'època amb maquinacions, acció i molta violència en el marc del crim organitzat ambientat als anys 20 del segle passat que encara no s'ha acabat (li queda poc), però que ha generat un videojoc, del qual vull parlar en aquesta entrada.

Peaky Blinders: Mastermind és un títol llançat el 2020 per a Xbox One, PlayStation 4, Switch i PC i signat per FuturLab, i encara que no me'n vaig voler informar abans de posar-me al dia amb la cinquena i de moment més recent temporada de la sèrie per evitar spoilers, resulta que la trama és una preqüela que se situa abans de la primera temporada, amb l'objectiu de conquerir Small Heath, a Birmingham, l'any 1919.

Pel que he pogut llegir, és un videojoc de resolució de trencaclosques amb algun element d'infiltració, i tot i que l'ambientació és fidel a l'univers de la sèrie, i els dissenys dels personatges molt encertats, no hi ha veus (ni dels intèrprets originals ni de substituts) i els diàlegs escrits no acabarien de ser del registre per a adults del material original.

El joc ens convida a fer servir les diferents habilitats dels personatges jugables, que són sis, alternant-les de manera que puguem resoldre els trencaclosques.

Malauradament, va tenir una acollida més aviat freda (les notes que trobo van de l'insuficient alt al bé alt) perquè, entre altres coses, sembla que li costa arrencar, amb missions que semblen tutorials, i quan es comença a posar més interessant, s'acaba. Són, al capdavall, 10 pantalles que no sumen prou perquè el joc duri gaire. 

A més, la intervenció del jugador es limita a prémer un botó en el lloc i el moment adequats, i no és que pugui considerar-se responsable de les accions individuals que duu a terme el personatge, sinó que més aviat posa en marxa una successió d'accions i esdeveniments. En conjunt, doncs, estaríem parlant d'un títol per a molt fans de la sèrie, i que s'ha de mirar com el que és i no el que ens hauria agradat que fos.