Què estàs buscant?

divendres, 3 de juny del 2016

M'he acabat el Mario & Luigi Dream Team Bros.!

La meva relació amb els RPG -siguem generosos amb aquesta classificació que tants debats genera, sisplau- és força curiosa. Sóc conscient que es tracta de jocs que, en tenir una història rellevant i per les seves característiques específiques, requereixen una dedicació continuada. I com que sóc tan tastaolletes en principi no se m'hauria de permetre jugar-hi, però ho faig. I a més d'un alhora. 

El joc de què parlo avui, a més, em va arribar en circumstàncies especials: no havia jugat mai a cap títol de la saga Mario & Luigi, però uns dies abans de Nadal, quan m'havien de regalar -jo l'havia comprat però el cedia- el Mario & Luigi: Paper Mario Jam Bros., vaig trobar a preu raonable i encara precintat el títol anterior a aquest crossover entre les sagues Mario & Luigi i Paper Mario. Total, que ja vaig començar a jugar-hi amb ganes d'acabar-lo per posar-me amb el nou


I se m'ha fet llarg. El Mario & Luigi: Dream Team Bros. (2013) és un joc llarg. Diuen que de mitjana es triguen unes 45 hores en acabar-lo, i més o menys ha estat això, el que he trigat... en progrés registrat del joc. En hores reals dedicades, 54 i escaig. 

Més del doble del que vaig trigar a passar-me el segon classificat, el meravellós The Legend of Zelda: A Link Between Worlds (un altre RPG, tot i que molt més d'acció i sense pràcticament paràmetres ampliables i modificables). A més, cal afegir-hi factors com els constants tutorials amb què el joc ens guia, i que ajuden a aprendre'n la mecànica, però també trenquen el ritme -i això va ser força criticat en el seu moment-, o el fet personal que darrerament m'hi he dedicat gairebé en exclusiva perquè volia treure-me'l de sobre i poder tocar ja no només el Paper Jam Bros., sinó també altres títols de la Nintendo 3DS i altres consoles, que en tinc desenes i desenes sense explotar i cada cop em fa més vergonya. 


En fi, expressades les queixes toca parlar de les bondats d'aquesta quarta entrega dels Mario & Luigi, que tenen l'origen en aquell Super Mario RPG de la Super Nintendo de 1996 que es va escindir en l'esmentada saga i també en la de Paper Mario, amb la qual es va fusionar el 2015. 

Era la primera entrega a la Nintendo 3DS, després d'una a la Game Boy Advance i dues a la Nintendo DS, i com no podia ser d'una altra manera en un joc no first party, perquè no el va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó "second party", signat per AlphaDream i Good-Feel però publicat per la Gran N, fa un ús esplèndid de les possibilitats característiques de la consola, amb una gran implementació de la profunditat de les 3D estereoscòpiques, la intervenció del giroscopi en determinades situacions i fins i tot de l'stylus, el llapis tàctil, que sembla que a la Nintendo 3DS s'ha deixat una mica de banda -amb notables excepcions com aquesta-, mentre que a la DS tenia força protagonisme. 


També és la primera entrega de la saga en presentar gràfics tridimensionals, i els personatges, que no estan fets amb polígons, estan formats per sprites als quals s'han aplicat efectes d'ombres i altres trucs per tal que encaixin bé en aquest món, i el resultat de la barreja és una personalitat pròpia dins el gran univers dels jocs d'en Mario.

Però argumentalment només hi coincideix en una cosa: cal rescatar la princesa Peach, que en una visita turística a l'illa dels coixins (Pi'illo Island en anglès) ha estat segrestada pel tàndem format per en Bowser i l'Antasma, una mena de ratpenat fantasmagòric que s'hi ha aliat per tal de fer-se amb la pedra dels somnis, que concedeix infinits desitjos. 


Per tal d'arribar al final, però, caldrà que explorem fins a l'últim racó de l'illa, amb zones desbloquejables a mesura que avança la història, i rescatem també els coixins amb cara que s'han transformat en pedra per culpa de l'Antasma. Es pot dir que a banda de derrotar l'enemic i rescatar la princesa Peach és l'altre gran objectiu del joc. 

Ho farem controlant alhora en Mario i en Luigi, característica de la saga, i recollint objectes de tota mena, molts d'ells ja coneguts i d'altres de nous. El mateix passa amb els enemics que ens anem trobant: n'hi ha de clàssics, però també d'específics d'aquesta illa, que encara que sigui molt diferent del que estem acostumats a veure a les ambientacions dels jocs dels germans lampistes italoamericans conté també elements com les canyeries o els blocs, que ja sabem com funcionen.


Als combats, que començaran automàticament quan entrem en contacte amb algun enemic, podrem fugir, fer ús d'atacs normals, objectes amb efectes diversos o el més interessant, els atacs especials en tàndem amb el nostre germà, que és on s'espremen al màxim les possibilitats exclusives d'aquesta consola.

Aquests combats, malgrat tot, es poden fer repetitius i cansar una mica, però això passa en molts videojocs del gènere, i val més que els duguem a terme i no els evitem, perquè sempre en sortirem reforçats, guanyarem nivell (atac, defensa, punts tàndem...), objectes i diners per canviar per objectes a les botigues. Si arribem a segons quins punts amb poc nivell, pocs objectes i pocs diners ens en penedirem. Per exemple, jo em vaig passar el joc amb el nivell 34, perquè donava més importància a avançar que a fer-me fort, però vaig suar la cansalada perquè l'enemic final és molt trampós i vaig haver de recórrer a un element -previst al joc- que facilita moltíssim la tasca. En un combat normal, on només ell fa trampes, amb el nivell 34 m'era del tot impossible i hi vaig perdre moltes hores.


Malgrat que ens farem un tip de caminar i explorar zones, i hi aconseguirem unes peces que ens permetran aprendre nous atacs tàndem, alguns de més divertits i interessants que altres i relativament opcionals -n'hi ha alguns que jo no vaig arribar a aprendre, però tampoc no em va caldre, mentre que en d'altres era força maldestre i aviat els vaig deixar de banda-, molt sovint haurem de fer que en Luigi faci una migdiada i ens introduirem als somnis del nostre sapastre germà, somnis gairebé psicotròpics en què s'adopta la vista 2D (amb profunditat si tenim activades les 3D) i scroll lateral.

Allà també haurem d'explorar, però amb objectius més concrets i explícits, i també farem combats. Ara bé, aquest món dels somnis, l'autèntica estrella del joc, té unes particularitats exclusives: en Luigi està dormint, i el veurem en primer pla a la pantalla tàctil, però no estarem sols: en Mario continuarà corrent acompanyat pel seu germà, però una versió d'ell mateix dins el somni, que pot interactuar amb alguns elements del paisatge de maneres força imaginatives i divertides. Per exemple, com veiem a la imatge de dalt, una mena d'arbres que ens permeten arribar ben lluny si estirem el bigoti del Luigi del món real.


També canvien els combats d'aquest món dels somnis: només hi controlem en Mario, però se li sumen la vida i els punts tàndem d'en Luigi, i sobretot podrem fer atacs tàndem d'allò més originals, com la bola luiginària, que ens obligarà a moure la consola amb precisió per tal de fer-la tan gran i efectiva com sigui possible.

Un cop hàgim assolit l'objectiu tornarem al món real, però no trigarem gaire a haver de tornar a fer dormir en Luigi, que hi té facilitat, i a partir de llavors alternarem l'exploració de tots dos mons, la cerca d'objectes, personatges i llocs, i ens deixarem endur per una història lògicament força lineal, però que també ens permet certa llibertat en alguns moments, a més de diversos graus de "completisme", perquè com deia hi ha aprenentatges opcionals, com també són opcionals alguns objectes. 


A banda dels atacs en tàndem, fora dels combats haurem de recórrer molt sovint -i aviat ens acostumarem a les combinacions de botons que els requereixen- a moviments especials amb què superarem obstacles, precipicis i altres problemes. Com que n'anirem aprenent de nous a mesura que avança la història, tornarem a zones ja visitades i podrem accedir a racons fins llavors accessibles per a nosaltres, on evidentment trobarem nous objectes, personatges i situacions. 

Mario & Luigi: Dream Team Bros. és un títol molt entretingut, divertit i entranyable, a més d'original i que esprem al màxim la Nintendo 3DS. I no és difícil -podem desar la partida gairebé sempre que vulguem-, però en alguns moments sí que ens podem desesperar una mica, perquè cal planificar bé l'estratègia dels combats i els dels enemics més forts ens poden arribar a fer ràbia quan esdevenen combats llargs i a l'últim moment ens maten i hem de tornar a començar aquella batalla. Però també n'hi ha alguns de molt gratificants, com els que ens fan posar la 3DS en vertical i ens permeten controlar un Luigi que adquireix tot el protagonisme fent-se gegant i lluitant contra enemics gegants.

Malgrat els problemes que he exposat al principi, sobretot per qüestions personals, es tracta d'un joc d'allò més recomanable i amb la màgia de Nintendo. Ara, però, em posaré a gaudir d'altres jocs que tinc per estrenar i per acabar. 




1 comentari:

  1. Jo m'he pasat tots els mario i luigi que hi han, tret del paper jam, que l'he començat nomes. I puc dir categoricament que el dream team es el que s'em va fer mes llarg. I no se si era realment perque em va costar mes temps o que, pero al final es tornava molt molt repetitiu, i et feia pasar moltes vegades per els mateixos llocs. I allargar la duracio d'un joc d'aquesta manera es molt artificial i pesat. Et recomane que jugues als altres, que son millors encara.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...