Tutorial realista per a modificar la Mega Drive

Per internet trobem milers de tutorials de qualsevol cosa. Sempre hi ha algú que sap com es fa allò que nosaltres voldríem fer, sigui solucionar un problema o quelcom més creatiu, i té la bondat de compartir els seus coneixements per tal que tothom que hi estigui interessat se'n pugui beneficiar.

Això està molt bé, però tant si es tracta de temes de software com si parlem de manualitats, moltes vegades ens pot passar -a mi, de fet, em passa gairebé sempre- que, tot i seguir al peu de la lletra les indicacions, hi ha un punt en què alguna cosa va diferent del que estava previst i ja no podem tirar endavant. Una altra cosa ben típica és que per als autors dels tutorials tot és molt fàcil, tot són flors i violes. 

I és per això que faig una entrada sobre un tutorial per fer una cosa que han fet i compartit moltíssimes persones. La "gràcia" del meu és que presenta les coses com són, o com me les he trobat jo, sense la capa de bellesa amb què normalment s'expliquen. I tenint en compte que jo no sóc gens manetes, de manera que potser fa que algú s'animi a provar-ho i no es deixi vèncer per dificultats que segurament s'anirà trobant.

Doncs bé, el primer que cal és tenir una Mega Drive. Una de les meves consoles preferides, una de les tres que em van acompanyar durant la infantesa i l'adolescència, si no comptem l'MSX. Com li podia fer això? Com em podia arriscar a obrir-la i modificar-la i, potser, desgraciar-la per sempre?

No ho vaig fer: resulta que quan vam comprar el pis l'anterior propietari no es va endur algunes coses, i una d'elles era una Mega Drive. Sense cables ni res, però funcional. I és aquesta la que he obert.

Feta la introducció, es tracta de descargolar tot el que puguem per separar la carcassa, però amb compte, perquè les dues meitats estan unides per uns cables finets, que són els que permeten que s'encengui el pilotet vermell quan engeguem la Mega Drive.

Hi ha qui els separa per treballar amb més comoditat, i també existeix una modificació per fer que surti de dos colors diferents segons si corre a 50 o 60 Hz, però jo m'he estimat més deixar-ho estar. Potser per al futur. De moment, el que volia era canviar la freqüència i gaudir dels jocs a la velocitat amb què es van concebre, perquè a Europa, amb les consoles d'abans, ens tocava menjar-nos els videojocs a 50 hertzs.

Un cop tenim la placa a la vista s'han de trobar unes pistes, que són les que modifiquem per tal que ens surti l'invent.

Són aquestes, on posa JP1, JP2, JP3 i JP4. Compte, perquè ens les podem trobar amb l'ordre canviat, però el que importa és que s'ha de tallar la JP3, estigui on estigui.

I tallar vol dir això: anar rascant amb un cúter la línia que uneix els dos cercles, insistint perquè acabi quedant una marca més aviat profunda, de color gris. Si la veiem de color coure, continuem rascant. Tampoc no cal foradar la placa, però.

Que no us passi com a mi, que quan n'havia de rascar una a l'adaptador de jocs japonesos a la NES europea vaig fer un forat i vaig haver-ho d'arreglar. I, sobretot, compte amb tallar cap altra pista.

La part fàcil ha acabat. Ara toca apujar una mica el nivell. En el meu cas em vaig comprar un manyoc de cables fins -als tutorials recomanaven una mida que no tenien a la botiga on vaig anar, cosa que sol passar, i en vaig agafar uns de més fins del que volia, però no passa res-, un commutador de dues posicions i tres potes -me'l van donar de sis potes, altre cop perquè el que jo demanava els sonava a xinès, però no passa res perquè es fan servir les de dalt i prou-, i estany fi, a més d'un soldador d'electrònica senzillet del Leroy Merlin.

Així doncs, anem a la pista tallada i apliquem estany al cercle esquerre i l'unim al cercle just de sota. Ha de quedar uniforme i de color brillant, no pas gris apagat.

Més complicat és soldar els cables als punts. N'agafem tres, els pelem una mica i hi posem estany, que s'adaptarà perfectament als fils i ajudarà la conducció, i llavors els acostem a aquestes pistes i fem el següent:

Unir el cable negre, per exemple, a la petita massa que hem creat abans, que és un pont. En aplicar-hi calor tornarà a estar tova i permetrà que hi entri aquest cable. I ara unim els altres dos cables, amb una goteta d'estany, als punts drets de les pistes JP3 i JP4.  

L'altre extrem d'aquests cables ha d'anar al commutador o interruptor. Personalment tant me feia si el blau eren els 50 Hz i el vermell els 60 o viceversa, però és important que el negre, que és el que hem unit al pont, vagi a la pota del mig de les tres que hauria de tenir el commutador, o a la central de la filera de dalt si en té sis, com era el meu cas. 

Fet això, abans de posar-nos a tancar la consola, hauríem de provar que tot hagi sortit bé, i per tant col·locarem un joc a la consola i veurem com ha quedat.

 

Primer ho vaig intentar aprofitant que m'havia comprat el cable RGB de la Mega Drive, tot content, pensant que se'm veuria bé -o raonablement bé- a la tele LED, però com es pot veure al vídeo, la imatge queda com sobreposada i desplaçada. 

Me'l vaig comprar per això i ho he hagut de descartar, només el puc fer servir a la tele petita, de tub, de 14 polzades, on no s'aprecia diferència entre el cable RF de tota la vida i aquest, però també és cert que soluciona el problema de la meva Mega Drive, que un dia va deixar de transmetre so al televisor i, amb aquest cable, se soluciona. 

En fi, a la tele de tub la cosa millora, es pot apreciar que en comptes de franges a dalt i a baix la imatge ocupa tota la pantalla -que és com es veu als territoris NTSC i com s'ha de veure-, si bé un xic desplaçada a l'esquerra, però consultant en fòrums m'han dit que és normal, igual que és normal que es vegi tan malament a la tele plana.

Tanmateix, en tots dos casos em pujava la mosca al nas per un motiu: la gràcia d'aquesta modificació és que els jocs vagin a 60 Hz, per tant haurien d'anar més fluïds. I es nota, però al vídeo s'aprecia que almenys el Sonic the Hedgehog pateix alentiments. Això sí que em van dir que no era normal -suggerien que era millor no canviar la freqüència en calent, però ho provava en fred i em continuava passant-, però el cas és que el projecte va quedar a l'aire uns mesos, ho he tornat a provar i ara sí que em funciona bé. Va més fluïd, es nota en la música i en la velocitat, i en aquest joc és especialment important. 

Depèn del joc no es nota gaire. Per exemple, amb el Quackshot, en què l'ànec Donald camina. Sí que es veia la imatge a pantalla completa, és clar. Però necessitava provar-ho amb algun altre joc i vaig decidir posar-hi un cartutx japonès amb adaptador, cosa que normalment permet jugar, però els jocs van lents -és el que passa amb els Dragon Quest japonesos a la NES europea, com ja vaig explicar-. Al vídeo del Fatal Fury podem veure com comença a 60 Hz, canvia a 50 Hz i torna als 60 Hz, i en aquest cas es nota. 

Ja estava satisfet amb el resultat, però calia tancar la màquina. Abans de posar el projecte en pausa havia fet un forat per on es podria fer anar l'interruptor, i el vaig fer amb un trepant, aguantant la carcassa com podia i amb molt de compte de no carregar-me res de dins.

No em va quedar gaire polit, no hi havia manera de fer-lo rectangular, així que la propera vegada que hagi de foradar un plàstic faré servir, com recomanen alguns, la mateixa calor del soldador per fondre el plàstic. 

Per fixar-lo des de dins, aquesta pega per a plàstics rígids que vaig comprar per 90 cèntims en un basar xinès. Precisament com que em faltava això vaig aturar el projecte, per mandra no m'ho comprava -i desanimat pels mals resultats tampoc tenia pressa-, però per fi ho vaig fer. I casualment ja no hi havia alentiments. I, ara sí, a tancar-ho tot plegat amb compte, posant-ho tot on era, i a jugar.

I sobretot, abans de tancar i cargolar la consola, comproveu que podeu moure l'interruptor diverses vegades sense que es desenganxi. A mi em va passar i vaig haver de tornar-la a obrir, tornar a encolar (aquest cop amb més generositat) i tornar a esperar un dia sencer.

Hi ha modificacions per, a més a més, canviar la regió, però com que ja tinc un adaptador de cartutxos japonesos i els americans entren perfectament a la Mega Drive europea, no ho vaig considerar necessari. 

Com podeu veure és una modificació casolana, gens difícil, però per a un sapastre com jo sempre hi ha dificultats, i us les he anat explicant juntament amb els èxits, d'una manera planera i sense tecnicismes d'electrònica, que quan els llegeixo als tutorials tampoc els entenc. Només cal fer tot això que he explicat amb cura, poc a poc i sense cremar-se les mans amb el soldador.