Anàlisi: Phoenix Wright - Ace Attorney

Potser també us passa que hi ha sagues o fins i tot gèneres que no heu tocat mai, però que us criden l'atenció de tota manera, i penseu que algun dia us agradaria provar-los per poder-vos-en formar una opinió amb fonaments.

A mi, les novel·les visuals no m'atrauen d'entrada. Considero que són relats interactius en què anem triant entre diverses opcions que poden, o no, donar lloc a resultats i finals diferents, però a mi el que m'agrada és moure ninotets, i aquests títols acostumen a mostrar imatges estàtiques, amb poques animacions, i s'ha de llegir i pensar força. 

El joc de què parlo avui pertany a aquest gènere, però per la seva popularitat, i perquè el vaig agafar juntament amb les seves dues primeres continuacions en una trilogia digital per a la Nintendo 3DS a molt bon preu, l'havia de provar, i n'estic molt satisfet.

Es tracta del Phoenix Wright: Ace Attorney, un clàssic de Capcom que va començar la seva vida a la Game Boy Advance el 2001, però que amb els anys s'ha dut, en solitari o recopilat, a diversos sistemes posteriors. En el meu cas, com deia, hi he jugat en versió 3DS, dins la Phoenix Wright Ace Attorney Trilogy, de 2014.

De què va, doncs, aquesta saga que, com a mínim, coneixeu de nom? Doncs el protagonista és un jove i novell advocat defensor que s'enfronta a una potent acusació encapçalada per un vell rival, i sempre li toca defensar algú que ha estat acusat d'assassinat i contra el qual totes les proves semblen irrefutables.

Per tal de sortir-nos-en, hem de reunir tota la informació que puguem tot parlant amb els personatges que anem coneixent, examinant els llocs per on ens podem moure i interactuant amb tot allò que ho permeti. 

El que és rellevant o ho serà en algun punt de cada cas es va desant en una mena d'inventari que tenim -i que a la 3DS, amb la pantalla doble, és d'allò més còmode de fer servir-, i hi podem accedir per mirar-nos-ho bé en gairebé qualsevol moment. És cosa nostra, però, recordar allò que hem anat trobant per poder-ho fer servir àgilment als judicis. 

En cas que ens equivoquem amb la prova que aportem després de llançar un sonor "protesto!" (bé, "objection", perquè hi ha un merder important pel que fa a la traducció al castellà i els drets d'aquesta al llarg de la saga, i ja fa anys que no es poden jugar en la llengua de Cervantes, de manera que toca fer-ho en anglès, la pega si algú no té un mínim nivell de la de Shakespeare), el jutge ens pot amonestar i, si això passa cinc vegades en un mateix segment, perdem el judici i el nostre client és declarat culpable.

Malgrat que estem parlant d'assassinats, les històries estan narrades amb força humor, tot plegat amb una estètica clarament d'animació japonesa, i els noms dels personatges -en anglès també- contenen ben sovint jocs de paraules que de vegades destaquen en els diàlegs.

Les situacions rocambolesques que es van produint als judicis van en augment a mesura que superem capítols, i arriba un punt que, almenys jo, més que deduir per mi mateix el que havia de dir i fer, anava provant coses com si es tractés d'una aventura gràfica, tot sabent que, en el pitjor dels casos, perdria el judici i podria tornar-ho a intentar des de l'últim punt de desat. El clàssic assaig i error.

Entenc que forma part de la gràcia del joc, però les deduccions i els muntatges dels assassinats recorden força algunes de les situacions més inversemblants de Detectiu Conan, i potser és perquè després dels crèdits del joc encara quedava un cas, com passa amb els Dragon Quest i el seu enemic post-joc, i tal com succeeix en aquella per a mi estimadíssima saga d'RPG, és un enemic -un cas- molt més complicat i llarg que els que havia trobat fins llavors, però com que ja no em quedaven gaires forces em va costar de tirar endavant -i tristament vaig haver de fer petites consultes en guies-, en perdre una mica la concentració i deixar alguns racons sense investigar o diàlegs sense explorar a fons (perquè sovint algú ens dona informació que ens permet tenir línies de diàleg noves amb un personatge amb el qual pensàvem que ja ho teníem tot parlat, o hem de dur a terme alguna acció que farà que quan tornem a visitar un lloc un personatge que no hi era ara sí que hi sigui, i coses així) en un capítol en què tot això que dic està elevat a la màxima potència.

Tot i així, quan es desencalla una situació i el judici va endavant la sensació és molt satisfactòria, i els personatges secundaris que en Phoenix Wright es va trobant, des del detectiu sapastre que l'ajuda sense voler fent el bocamoll fins al fiscal amb qui manté una relació de rivalitat sana, passant pel jutge impressionable i unes ajudants que donen al protagonista suport bàsicament moral, són entranyables, de manera que sé que continuaré amb la saga. Però no ara, perquè necessito descansar una mica després d'una experiència agradable i alhora esgotadora. 

Si teniu dubtes sobre si endinsar-vos en el món de l'advocat més famós dels videojocs -que ha sortit fins i tot a la saga Marvel vs. Capcom lluitant!-, us recomano que proveu algun dels seus jocs, ara que estan disponibles més enllà de les consoles de Nintendo. No crec que acabeu protestant.

Còmics i videojocs: Doraemon (segona part)

Ja torno a ser aquí per donar la tabarra sobre els videojocs d'un dels personatges més emblemàtics del còmic japonès, una entrada en dues parts que va tenir la primera fa una setmana, amb els títols apareguts entre 1983 i 2000, però ara toca parlar dels llançaments que han tingut lloc des de 2001 fins als nostres dies.

Efectivament, parlem d'en Doraemon i els seus amics, que van protagonitzar un fotimer de videojocs durant les dècades dels 80 i els 90, però dels 2000 cap aquí la cosa no ha afluixat pas. Fins i tot diria que al contrari.

Tal com vaig fer a la primera part, no posaré vídeos de tot, perquè saturaria fins i tot els ordinadors més potents, i després també cal tenir en compte que amb els anys alguns vídeos de YouTube són eliminats per la raó que sigui i, repassant entrades velles en aquest blog que té 13 anys, veig entrades plenes de vídeos eliminats i fa lleig. I mandra reemplaçar-los.

A la majoria d'exemples hi posaré imatges, com en el cas del Doraemon no Study Boy: Gakushû kanji game, per a la Game Boy Color i de gener de 2001, que és un títol educatiu centrat en els ideogrames japonesos i dividit per cursos escolars de primària.

Al març, i per a la mateixa consola, teníem el Doraemon: Kimi to pet no monogatari ("La teva història amb una mascota", per traduir-ho sense context), que no tinc clar si és un RPG, però almenys pel que fa a disseny ho sembla, amb la vista zenital, cap escena de plataformes i molta xerrera per a la qual caldrà saber japonès.

Sí que volia posar vídeo del debut d'en Doraemon a la Game Boy Advance, que es produïa aquell mateix any, però a l'abril, amb el Doraemon: Midori no wakusei dokidoki daikyûshutsu! ("L'emocionant gran rescat al planeta verd!"), també d'exploració amb vista zenital, però al vídeo es pot veure que també amb algun segment de shoot'em up i, no cal dir-ho, un salt gràfic espaterrant.

Al maig arribaria el Pocket no naka Doraemon ("En Doraemon de dins de la butxaca"), l'únic joc de la saga per a la més o menys desconeguda portàtil WonderSwan Color, exclusiva del Japó, que presenta una proposta de jugabilitat estranyota i en què, altre cop, toca llegir en japonès.

A la PlayStation encara havia de sortir un altre joc d'en Doraemon. Era el Kids Station: Doraemon - Himitsu no yojigen pocket ("La butxaca secreta de la quarta dimensió"), de novembre de 2001, una aventura amb converses constants i força minijocs que seria l'últim joc, de fet, per a una consola de Sony en moltíssims anys, perquè la franquícia no va visitar la PS2, ni la 3, ni la PSP, ni la Vita.

La Sega Pico, consola educativa en què la saga es trobava tan còmoda, va veure sortir per al seu catàleg el Doraemon: Kazoete kantan kazu tokei ("Aprenem les hores comptant fàcilment"), aquell mateix any però sense que n'hagi pogut trobar la data exacta.

El mateix passa amb aquest Boku no Doraemon ("El meu Doraemon"), l'únic joc del personatge per a la Dreamcast. En aquest cas es tracta d'una aventura d'exploració amb molt de text i algun minijoc, pel que he pogut veure. 

Com a curiositat, es veu que tenia un bug gravíssim i després es va rellançar amb el problema solucionat, però era massa tard en la vida de la consola i, en general, el joc es va vendre molt poc i, per tant, és una raresa.

Si l'any 2001 es van llançar un munt de videojocs d'en Doraemon, el 2002 la cosa va ser molt més fluixa, perquè només en trobem tres: el primer és aquest Doraemon: Dokodemo Walker ("Caminant a tot arreu", podríem dir), que és un party game o un joc de taula en versió videojoc, per a la Game Boy Advance, consola que no tornaria a veure'n cap títol.

La flamant nova portàtil de Nintendo conviuria un temps amb la seva predecessora, la Game Boy Color, que encara no havia dit tot el que havia de dir pel que fa a en Doraemon, i és que el 2002 es va llançar per a aquest sistema el Doraemon no Quiz Boy 2, un altre joc de preguntes i respostes.

També en la línia educativa es va veure, per a la Sega Pico, el Doraemon: eigo de asobô ABC ("Juguem en anglès ABC"). I amb aquest podem passar pàgina pel que fa a l'any 2002. L'any següent, però, sortiria el mateix número de videojocs d'en Doraemon: exactament tres.

Per a la Game Boy Color, i ara sí l'últim títol del personatge per al seu catàleg, un altre joc d'aprenentatge de kanji o ideogrames, aquest cop de més nivell, anomenat Doraemon no Study Boy: Kanji yomikaki master ("Mestre de la lectura i escriptura d'ideogrames").

Com a curiositat, aquest joc és l'últim que es va llançar per a la consola, el 18 de juliol de 2003, només per al Japó però, de fet, en termes mundials també és l'únic títol que va rebre, perquè a Occident havia deixat rebre jocs abans.

Al vídeo veiem el que és el debut i el comiat d'en Doraemon a la GameCube, perquè el mateix dia que sortia l'últim joc de la Game Boy Color també es llançava, i altre cop només al Japó, el Doraemon: Minna de asobô! Minidorando ("Juguem tots junts! Minidorando"), una aventura tridimensional amb uns gràfics molt atractius.

Finalment, 2003 també seria l'any en què en Doraemon s'acomiadaria de la Pico de Sega, almenys en la seva forma fins llavors coneguda. Ho feia amb el Doraemon: Chiiku asobi Doraland ("Educació intel·lectual jugant: Doraland").

El 2004 no va sortir cap videojoc de la saga, i el 2005 la cosa no va ser gaire millor: només dos títols per a la successora de la Pico, l'Advanced Pico Beena, dels quals no he estat capaç de trobar ni vídeos ni captures dels jocs en si. Són el Doraemon: Tanoshiku o-keiko hiragana katakana ("Pràctica divertida del hiragana i el katakana") i el Doraemon: Tanoshii enseikatsu yôchien hoikuen ("Activitats divertides a la llart d'infants i preescolar"), del qual mostro la imatge de la portada:

El mateix sistema tindria un nou títol l'any 2006, anomenat Doraemon: Chinô daikaihatsu waku waku Game Land ("Gran desenvolupament de la intel·ligència: L'excitant país dels jocs"), un altre videojoc educatiu, però el més interessant que va passar aquell any per a la saga va ser el seu debut a la Nintendo DS.

Doraemon: Nobita no kyôryû 2006 DS és el nom d'aquest títol d'exploració i combats amb cartes que aprofitava l'estrena, aquell mateix any, de la pel·lícula que sí que ens arribaria amb el títol de Doraemon i el petit dinosaure.

Del mateix estil era el segon joc d'en Doraemon per a la portàtil de doble pantalla de Nintendo, que va sortir el març de 2007 amb el nom de Doraemon: Nobita no shin makai daibôken DS ("La nova i gran aventura al món demoníac d'en Nobita"), basada en el film que es va estrenar aquell any.

I el 6 de desembre d'aquell mateix any apareixia el primer i únic joc d'en Doraemon per a la Wii, el Doraemon Wii: Himitsu dôguô ketteisen ("Doraemon Wii: el torneig del rei de l'invent secret"), que com es pot veure a les imatges és un party game, un joc de taula en forma de videojoc format per minijocs, com un Mario Party.

Uns dies després, el 20 de desembre de 2007, sortia un altre joc per a la Nintendo DS, en aquest cas un de beisbol anomenat Dorabase: Dramatic Stadium i basat en el manga spin-off de beisbol Dorabase.

El 2008 només sortirien dos jocs, i tots dos per a la Nintendo DS. El primer, novament basat en el film de l'any, era el Doraemon: Nobita to midori no kyojin den DS ("Nobita i la llegenda del gegant verd"), que per fi deixava les cartes de banda i era un títol de plataformes amb bon ús de la pantalla inferior de la consola.

Al novembre es va publicar el primer joc educatiu per a la portàtil, el Doragana, pensat per a l'aprenentatge del sil·labari japonès. I ja saltem al 2009, en què va sortir el Dorabase 2: Nettô Ultra Stadium ("Lluita aferrissada a l'Ultra Estadi"), de beisbol i per tant no en poso cap imatge perquè amb la del primer ens en podem fer una idea. I això és tot pel que fa a 2009.

L'any 2010 només apareixeria un videojoc d'en Doraemon, que va ser l'últim per a la Beena, i que proposava al públic més jove aprendre banderes i límits de països del món amb el títol de Doraemon: Waku waku sekai isshu game - asonde oboeru chizu - kokki ("L'excitant joc de la diversitat del món: aprenem mapes i banderes tot jugant").

El 2011 la saga va descansar dels videojocs, probablement per la influència del Gran Terratrèmol i Tsunami de Tôhoku, però el 2012 va tornar amb timidesa amb dos títols per a una consola que, de fet, havia sortit l'any anterior.

Doraemon: Nobita to kiseki no shima - Animal Adventure ("Nobita i l'illa dels miracles - Aventura animal"), de març de 2012, era el primer joc d'en Doraemon per a la Nintendo 3DS, consola on tindria unes quantes aventures, i es basava en la pel·lícula que es va estrenar als cinemes aquell any. 

En aquest cas, com podem veure al vídeo del tràiler, es tracta d'explorar segurament amb un bon ús de les 3D estereoscòpiques de la consola i anar fent fotos als animals ja extingits que anem trobant. A més, hi ha minijocs.

Per a un públic més jove sortia, al juliol, el Dorakazu: Nobita to sûji daibôken ("Nobita i la gran aventura dels números"), el primer de diversos títols educatius per a l'última portàtil pura de Nintendo, seguint la tradició de les seves predecessores.

L'any 2013 s'estrenava Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, tot i que el joc que se'n va fer no va sortir del Japó, com cap altre en aquell moment. El Doraemon: Nobita to himitsu dôgu hakubutsukan ("Nobita i el museu dels invents secrets", de fet) era un altre joc d'exploració tridimensional però amb quick time events, minijocs i resolució de trencaclosques.

Aquell sortia al març, però al novembre de 2013 n'arribava un altre, aquest cop educatiu, anomenat Dora-chie: Mini-dora ongakutai to 7-tsu no chie ("La banda dels Mini-dora i les 7 savieses"). 

Al març de 2014 es llançava el videojoc de la pel·lícula Doraemon al regne dels gossos, que vam rebre doblada al català però no pas el joc de la Nintendo 3DS, exclusivament japonès i amb el nom de Doraemon: Shin Nobita no daimakyô - Peko to 5-nin no tankentai ("Nou lloc tenebrós d'en Nobita: l'equip d'exploració dels 5 i en Peko"). Es tracta d'un altre joc d'exploració tridimensional amb minijocs inclosos.

Al novembre, concretament el dia 20, arribaven no un, sinó dos jocs d'en Doraemon a la Nintendo 3DS: el primer era el Doraeigo: Nobita to yôsei no fushigi collection ("Doranglès: Nobita i la misteriosa col·lecció de fades"), un títol d'aprenentatge de l'idioma anglès. 

I l'altre el poso en versió Wii U, perquè va sortir simultàniament per a les dues consoles i, malauradament, és l'únic títol d'en Doraemon per a la dissortada consola de Nintendo. 

Es diu Fujiko F. Fujio Characters daishûgô! SF Dotabata Party!! ("La gran trobada dels personatges de Fujiko F. Fujio! Sorollosa festa de ciència-ficció!!") i és, com es pot veure a les imatges, un party game amb minijocs que aplega personatges d'un dels membres del duet d'autors Fujiko Fujio, com ara uns que coneixem perquè també en vam veure l'anime en català, els de Kiteretsu.

Passem a 2015, any de l'estrena japonesa del film aquí publicat com a Doraemon The Hero: Pioners de l'espai, que al Japó va tenir adaptació a videojoc de la 3DS amb el nom de Doraemon: Nobita no uchû eiyûki ("Nobita, l'heroi de l'espai"), i presentava una altra proposta d'exploració en 3D. 

Havia sortit al març, més habitual per als llançaments dels videojocs d'en Doraemon, però al febrer n'hi havia hagut un altre, Doramoji: Nobita no kanji daisakusen ("Doralletres: la gran missió dels kanji d'en Nobita"), i al novembre arribava el Kaite oboeru Doragana ("Aprenem escrivint: Doragana"), tots dos de caire educatiu i per al mateix sistema.

L'any següent s'estrenava als cinemes japonesos el remake d'una pel·lícula de 1989, Doraemon: Nobita no Nippon tanjô ("Nobita i el naixement del Japó"), amb el títol de Doraemon: Shin Nobita no Nippon tanjô, el mateix títol que tindria el seu joc per a la 3DS, en la línia dels que hem vist fins ara.

Al novembre, l'altre mes habitual per als llançaments dels videojocs de la saga, arribava el Hyakumasu Dora-san: Nobita no time battle ("Dora-san de cent en cent: La batalla del temps d'en Nobita"), com podem endevinar de caràcter educatiu i específicament centrat en les matemàtiques.

El 2017 tindria un únic videojoc d'en Doraemon, que repetia l'esquema de bona part dels darrers: es basava en la pel·lícula d'aquell any i tenia un joc per a la Nintendo 3DS amb exploració i minijocs, en aquest cas amb el nom de Doraemon: Nobita no nankyoku kachi kochi daibôken ("La gran aventura congelada d'en Nobita al Pol Sud"). 

La fórmula es repetia, així com el mes de llançament -el març, com de costum- l'any 2018, amb el títol per a 3DS basat en la pel·lícula Doraemon: Nobita no takarajima ("L'illa del tresor d'en Nobita"), suposo que perquè devia tenir èxit, perquè al final el que trobem a la portàtil de Nintendo són tots jocs d'aquest estil basats en films i, per l'altra banda, els educatius.

Aquesta manera de procedir la va heretar la Switch, consola on el gat robot debutaria el febrer de 2019 amb el Doraemon: Nobita no getsumen tansaki ("Nobita i la crònica de l'exploració de la superfície de la Lluna"), com sempre un conjunt de minijocs aprofitant la tirada del nou film, però que en realitat no tenen gaire relació amb la trama de la pel·lícula.

No he posat vídeo del primer joc de la franquícia per a la Switch perquè me'l volia reservar per al segon, d'octubre de 2019, que és el Doraemon: Story of Seasons, el primer videojoc d'en Doraemon que ha sortit a Occident. 

Té nassos que, amb la popularitat del gat "còsmic" arreu del món, hagi trigat tant a arribar alguna cosa seva. En fi, no sé per què no es van considerar prou atractius almenys els de plataformes, però el cas és que es va decidir, ara sí, localitzar -no al català, malauradament- aquest joc de gestió d'una granja que sovint es compara amb el Harvest Moon.

I la cosa s'acaba, almenys de moment, amb un títol de 2020 que torna a ser l'adaptació a videojoc, suposo que, com sempre, força lliure per tenir l'excusa dels minijocs, del film de l'any, en aquest cas Doraemon: Nobita no shin kyôryû ("El nou dinosaure d'en Nobita"), també per a la Switch.

Al llarg de dues entrades hem vist un munt de videojocs d'en Doraemon per a tota mena de sistemes, i vull aprofitar l'avinentesa per demanar algunes disculpes: primer, per la tabarra que us he fotut; segon, perquè tot i voler ser exhaustiu he decidit deixar fora els jocs per a Android i iOS que se n'han fet, que no són pocs, i tercer, perquè no he donat gaire informació dels títols -seria una tasca titànica i es faria encara més pesat de llegir tot això- i és probable que hagi donat alguna dada errònia per les poques fonts que existeixen -també he detectat algunes patinades a la wiki en qüestió, com la suposada localització de força títols per al mercat espanyol que no es va arribar a produir-, així com és possible que hagi identificat malament algun gènere. 

Espero que em sapigueu perdonar per tot plegat i, en el millor dels casos, que aquest parell d'entrades us hagin resultat interessants.

Anàlisi: Shantae and the Pirate's Curse

Fa més d'un any analitzava la segona part d'una saga que es va iniciar a la Game Boy Color, i de la qual vaig parlar a Retroscroll fa temps. És una sèrie que em va enganxar des del principi, però tot i així no acostumo a encadenar títols d'una mateixa franquícia. Ara bé, quan vaig dir que, després del Risky's Revenge, no trigaria a jugar a la tercera part, crec que vaig ser excessivament optimista.

Tanmateix, ja està, ja ho he fet, m'ha encantat i, com no podia ser d'una altra manera, procedeixo a parlar-ne aquí al blog, tot esperant fer-li la justícia que es mereix i, posats a desitjar, convèncer algun indecís a provar les aventures de la Shantae, ara que estan disponibles a les consoles actuals. 

Jo hi he jugat a la Nintendo 3DS, que és on va sortir en primer lloc l'octubre de 2014, seguida al desembre per la de la Wii U, tot plegat a Europa el 2015, i des de 2016 es pot adquirir en Xbox One i PlayStation 4, amb la versió de Switch llançada el 2018.

Shantae and the Pirate's Curse, altre cop desenvolupat per WayForward, és una millora en tots els sentits del que ja s'havia vist a l'entrega anterior. Pixel art de qualitat que en aquest cas es veu de meravella a la petita pantalla de la portàtil de Nintendo, i amb un efecte 3D que no aporta res jugablement, però que és un filtre estètic i aprofita l'ocasió per ressaltar, si se'm vol entendre, el caràcter fanservice del disseny dels personatges femenins.

Reprèn la trama tal com va quedar a la segona part, Shantae: Risky's Revenge, i això significa que la Shantae ja no té els poders màgics que la caracteritzaven als dos videojocs anteriors, i que permetien que es transformés en diversos animals per tal d'arribar a llocs o fer coses que d'una altra manera haurien quedat fora del seu abast.

Caiguda en desgràcia, però sempre sense abandonar el to humorístic de la saga -per cert, la traducció al castellà és tremendament dolenta, fa pudor d'automàtica i és evident que no ha estat revisada per ningú, amb calcs constants de l'anglès i adjectius masculins per a personatges femenins que la delaten-, rep un encàrrec de la seva gran enemiga, la Risky Boots: els seus esbirros i els objectes han desaparegut, i segurament els té el seu antic capità, el Pirate Master, que els vol fer servir per ressuscitar.

Per tal de recuperar-los, la Shantae ha de recórrer el món amb l'ajuda del vaixell de la Risky, en una aliança impossible de caràcter temporal, i a mesura que els va trobant en pot fer servir els avantatges, que esdevenen els power ups d'aquesta entrega en substitució de les transformacions en animal.

Val a dir que era una aposta arriscada, perquè la principal característica dels videojocs anteriors desapareix, però va ser tot un encert, una idea refrescant que està tan ben implementada que aviat deixem de trobar a faltar aquestes transformacions -no els balls que les provocaven, però-. 

Sóc coses com esprintar, fer dobles salts gràcies a un canó, disparar una pistola, surar a l'aire o atacar cap avall amb la simitarra, i a mesura que anem aconseguint aquestes habilitats tornarem a visitar llocs per tal de poder entrar en racons que abans teníem vistos, però que eren inaccessibles per a nosaltres.

Sí, haurem de fer backtracking, però almenys a mi en aquest cas no se m'ha fet gens feixuc, i el sistema de mapa del món ha millorat d'una manera considerable, perquè a l'hora de sortir de Scuttle Town tenim una visió en primera persona de la Risky i el seu vaixell, i passem d'una illa a una altra -aquest cop el món s'ha representat en illes- amb molta facilitat, abandonant el "mapa circular" de les anteriors entregues i, per tant, també la necessitat de trobar una manera de teletransportar-nos. 

A la versió de la Nintendo 3DS, i suposo que a la de la Wii U es va poder traslladar de la mateixa manera, la pantalla inferior ens permet navegar per l'inventari, on trobem tant els ítems de recuperació de vida com els d'augment temporal de la força, les boles punxegudes que giren al voltant nostre i altres ajudes, a més d'un recordatori de quines millores hem comprat a la botiga de Scuttle Town, un mapa i quants Cacklebats -els Tinklebats de la Risky corromputs per en Pirate Master- i calamars -en aquesta entrega tornen a variar la seva funció i ens permeten augmentar contenidors de cor- hem aconseguit fins ara.

Aquests dos últims elements ens porten també a assolir el 100% del joc, i com és habitual a la franquícia hi ha diversos finals segons si hem arribat o no a aquesta fita i com de ràpid hem acabat el joc. Personalment, busco el 100%, però no tinc intenció de fer un speedrun per veure els altres finals, que al capdavall són imatges per a una galeria, mentre que la història sempre acaba de la mateixa manera.

Una entrega divertidíssima, amb un pixel art preciós, una banda sonora excel·lent signada de nou per en Jake Kaufman, dificultat adequada i mecàniques ben treballades fan que no m'estranyi que se la consideri la millor entrega d'una saga que ja compta amb 5 títols. La recomano sense cap mena de dubte i tinc ganes de jugar a la seva continuació, ja en Switch i amb un estil gràfic que abandona els píxels i que ja veurem si m'agrada o no.

De debò: si us agraden els jocs de plataformes i l'exploració, us recomano la saga Shantae, i encara que no és imprescindible haver jugar als jocs anteriors per gaudir d'aquest, sempre va bé començar l'aventura coneixent els personatges i les seves circumstàncies per una qüestió d'implicació.

M'he acabat el The Legend of Zelda: Ocarina of Time!

Mig per tenir l'excusa d'analitzar un joc quan no fa gaire que vaig publicar una anàlisi, mig perquè ha requerit dedicació, mig -quantes meitats hi pot haver? És que soc de lletres- perquè és un clàssic que se suposa que hauria d'haver tocat abans, ha arribat l'hora de parlar d'un llegendari videojoc que forma part d'una saga que cada cop m'agrada més, i que amb aquesta entrega s'ha fet un lloc encara més gran al meu cor. 

El cas és que fa molts anys que el tinc, no des de l'època, perquè no en tenia la consola per a la qual es va desenvolupar, però sí que va ser dels primers que vaig comprar quan vaig aconseguir la màquina. Tot i així, el temps va anar passant i al que he acabat jugant ha estat al remake aparegut per a la Nintendo 3DS l'any 2011, uns mesos després que sortís la pròpia consola al mercat, però comprat per part meva fa pocs anys. Entre unes coses i les altres, doncs, he trigat a posar-m'hi seriosament, però ja ho he fet, l'he acabat i no em puc estar de parlar-ne. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time (1998) és considerat per molts el millor títol de la saga, que és fàcil de dir. Potser ara, des de l'aparició del Breath of the Wild, té una forta competència en aquest sentit. És una qüestió de gustos, però el que és evident és que va ser un joc revolucionari, almenys per a la pròpia franquícia, perquè va ser el primer Zelda tridimensional i va suposar, d'aquesta manera, un canvi molt gran, un gran salt, respecte a l'últim joc que n'havia sortit per a una consola de sobretaula, l'A Link to the Past, 7 anys abans, i també, és clar, respecte al portàtil Link's Awakening, de 1993.

El salt a les 3D d'una saga estimada sempre era un risc, i no totes se'n van sortir igual de bé, però Nintendo va aconseguir un gran èxit amb aquesta proposta, que ens traslladava a una nova interpretació del món de Hyrule, el seu folclore i la seva mitologia, segurament sense saber, en la seva primera versió, que aquesta entrega seria un punt d'inflexió en la complexa cronologia de la sèrie.

En tot cas, des del punt de vista argumental tenim en Link, que es desperta a la seva caseta del bosc de Kokiri, després d'un malson del qual el desperta la fada Navi, una mena de bola de llum voladora que ajuda el protagonista cridant-li l'atenció sobre enemics, llocs o objectes, i que sembla que als jugadors els resulta pesada, però he de dir que a mi no m'ha fet aquesta impressió.

En Link aviat s'assabenta que el regne de Hyrule està amenaçat per en Ganondorf, el rei bruixot dels Gerudo, que vol conquerir el país mitjançant el poder de la Triforça, la gran protagonista inanimada de la saga, i que la princesa Zelda també està en perill. A partir d'aquí, haurà d'anar amunt i avall per aplegar unes pedres espirituals per tal d'aconseguir la Triforça abans que l'enemic, però ja ens podem imaginar que la cosa es complica, altrament el joc no tindria gràcia.

La característica argumental més destacada de l'Ocarina of Time és que a partir de cert moment podrem accedir al Temple del Temps, on arrencant l'Espasa Mestra del seu pedestal o tornant-l'hi a posar ens podrem moure en el temps, tot controlant en Link nen i l'adult, de 7 anys després, per dur a terme tasques o accedir a llocs que són exclusius del protagonista en cadascuna de les dues edats en què el veiem representat en aquest títol.

He de dir, i espero que no se'm consideri blasfem en afirmar això, que trobo que no se li treu tot el suc que se'n pot esperar quan comença a ser possible fer aquests "viatges en el temps", més enllà de l'ocasional acció d'en Link nen que provoca un canvi necessari en el futur, res d'espectacular, o l'ús d'unes armes i uns objectes per part de l'un que l'altre no pot fer servir.  

Més interessant que el Time em sembla l'Ocarina, perquè aquesta mecànica jugable sí que l'he trobat interessant i original: tenim una ocarina, un bonic instrument de vent amb reminiscències prehistòriques que serveix perquè, en determinats llocs i moments, passin coses: resolució de trencaclosques en aparèixer o moure's algun element de l'escenari, aparició d'ítems o fades que ens fan recuperar l'energia o, encara millor, la possibilitat de teletransportar-nos a punts concrets ja visitats i no haver de recórrer a peu (o sobre l'Epona en el millor dels casos) grans extensions de l'escenari.

Perquè aquesta és una de les coses que no m'agradaven gaire del joc quan el vaig començar, i va fer que em fes mandra tornar-hi: el sistema de desat de partida permet conservar la progressió argumental, l'equip, la quantitat de contenidors de cor, etc., però normalment en carregar la partida apareixem a casa d'en Link, i si hem de continuar la trama a l'altra punta del mapa del joc -que no és un GTA, però anant a peu es fa pesat-, ens toca caminar molt cada cop. Llevat que haguéssim desat la partida dins d'una masmorra o que tinguem la possibilitat d'aparèixer al lloc on hem d'anar tot tocant-ne la melodia corresponent amb l'ocarina, que a partir de cert moment és possible.

Com deia, el món del The Legend of Zelda: Ocarina of Time no és immens, però Déu n'hi do, i això dona lloc a zones de disseny prou diferent, com ens té acostumats la saga, que enriqueixen l'experiència i proporcionen innovacions pel que fa a mècaniques, objectes i trencaclosques.

A cada zona on haguem d'aconseguir un medalló de poder, a cada masmorra on haguem de derrotar un enemic final, ens hi estarem algunes hores, part de les quals mirant d'esbrinar com resoldre alguna complicació -he de dir que, com sempre, vaig acabar consultant alguna cosa, però a mesura que avançava el joc li anava agafant el truc i al final ja m'espavilava sol-, però com que són ambients tan diferents els uns dels altres no s'arriba a fer pesat.

Ni tan sols l'infame Temple de l'Aigua, odiat per molta gent perquè implica anar amunt i avall canviant els nivells de l'aigua per poder desbloquejar sales, em va fer abandonar. Li tenia por, era una mena de hype invertit, però potser va ser perquè va coincidir amb el moment en què em començava a espavilar sol i a gaudir de debò del joc, que al final el vaig resoldre amb relativa facilitat, que no vol dir que no hi dediqués unes hores. Perquè no, no anava a fer cap speedrun i a mi les coses em costen, o sigui que per molt que es consideri un títol de 25 horetes, jo m'hi he estat gairebé el doble.

Ara bé, és possible que en part n'hagi gaudit tant perquè la versió a la qual he jugat jo, com he dit al principi, és la de la Nintendo 3DS, en què la gent de Grezzo va fer una magnífica feina en recrear l'original, afegint-hi les 3D estereoscòpiques, polint textures i modificant alguna coseta per fer la jugabilitat una mica més amable, perquè el de la Nintendo 64, encara que fos (i sigui) considerat una obra mestra, també tenia les seves punyetetes. 

Com es podia esperar d'aquesta versió, la pantalla inferior de la Nintendo 3DS, que és tàctil, és la que es fa servir per al mapa i la gestió de l'inventari, d'una manera prou entenedora i còmoda, cosa que també és una millor respecte a la versió original.

A més, a l'hora de disparar fletxes amb l'arc, la vista passa a ser en primera persona i la tecnologia de la consola ens permet apuntar movent les mans gràcies al giroscopi, que funciona prou bé. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time potser ja no és el millor videojoc de la història, fins i tot és possible que no sigui el millor Zelda, però després de jugar-hi entenc perquè hi ha tanta gent que considera que sí, i per què hi ha consens com a mínim en el fet que és una entrega cabdal de la franquícia.

M'ho he passat molt bé -no des del primer moment, com he dit- explorant aquesta versió de Hyrule, descabdellant la trama -una mica complexa quan entra en mitologies i altres dimensions, i si hi afegim viatges en el temps soc particularment obtús-, coneixent personatges i ètnies que hauria d'haver conegut abans de jugar al Breath of the Wild, perquè així la interpretació moderna m'hauria fet més gràcia, aprenent a dominar les mecàniques, trobant diferents maneres de resoldre situacions, lluitant contra enemics finals que encara que al principi em frustressin he de reconèixer que són batalles molt divertides, i gaudint de la proposta audiovisual general que és aquest Ocarina of Time, especialment amb aquest rentat de cara per a l'última portàtil pura de Nintendo.

Assumeixo que ja hi deveu haver jugat, fins i tot diverses vegades i aconseguint totes les skulltules d'or -jo no-, però m'agradaria que em diguéssiu què us va semblar, què representa per a vosaltres o quines parts us agraden més (o menys) del joc.

Compres: juny de 2018

El mes passat vaig fer només compres digitals, i ja vaig anticipar que al juny n'hi hauria un parell de físiques, coses que ja estava previst que compraria perquè eren novetats del mes, i ara en parlaré. També hi ha hagut una compra inesperada, per donar emoció a la cosa.

L'estiu es presenta, si no passa res, calmadet, però això no vol dir que la sequera sigui total. I, si ho fos, tampoc passaria res, perquè al setembre ve la bogeria, com en d'altres anys. No em vull avançar als esdeveniments, però, de manera que ens centrarem en juny.

I la compra inesperada és la primera que ha arribat, perquè es tracta del Captain Toad: Treasure Tracker de la Nintendo 3DS. 

Ja el tenia en Wii U, però quan es va anunciar que en sortiria una versió per a Switch també es va anunciar el port de la 3DS, i a diferència del dilema que tinc altres vegades, sobre si desfer-me d'una versió per comprar-me'n una altra, aquesta vegada hi havia motius per comprar-me'l "repetit": hi ha unes pantalles basades en el Super Mario Odyssey que a la Wii U no hi són, i a canvi la versió de la Wii U té les del Super Mario 3D World en exclusiva. 

Pero per què el volia en 3DS i no en Switch? Pel segon motiu de la compra: les 3D estereoscòpiques, característica especial de la consola que la mateixa Nintendo pràcticament havia abandonat els darrers anys. Però, és clar, continuava sent "repetit". Solució: li van posar un preu molt baix en una promoció nocturna de Media Markt i me'l vaig comprar.

El primer dels que sí que estaven previstos era el Crash Team Racing: Nitro-Fueled, el remake del Crash Team Racing, originalment per a la PlayStation i, com es pot deduir del títol i la imatge de portada, un títol de karts protagonitzat pels personatges de l'univers del bàndicut que antigament -i de manera errònia- es considerava una mena de mascota de la consola de Sony.

Últimament he estat jugant al Crash Bandicoot, a la trilogia Crash Bandicoot - The N. Sane Trilogy a la Switch i, com que aquest clon dels Mario Kart té tan bona fama i ara ja en conec una mica l'univers, l'he volgut comprar, i per a la mateixa màquina, encara que el podria haver tingut en una versió gràficament superior a la Xbox One. D'alguna manera, aquesta saga m'està venint de gust a la Switch.

I, per acabar, el segon previst, el Super Mario Maker 2, que en aquest cas havia de ser a la Switch sí o sí. Després de l'èxit del Super Mario Maker a la Wii U -posteriorment portat a la Nintendo 3DS-, era evident que n'acabaria sortint una seqüela a la nova consola de la Gran N, però l'empresa es va fer pregar pel que fa a anuncis, fins que li va convenir donar la notícia.

Més i millor, es podria dir que és, i jo me l'he comprat tot i que al de la Wii U hi he jugat molt poc, cosa que fa temps que vull solucionar. Ara, amb el de la Switch, em costarà més complir-ho, però espero poder-ho fer igualment. Passa que no m'agrada gaire construir per construir, i cal un joc amb una història com a excusa, com el Dragon Quest Builders, perquè m'endinsi de debò en aquest subgènere. El Super Mario Maker 2 també en té, d'història. Sigui com sigui, li vull donar una altra oportunitat, al concepte, que reconec que és excel·lent, tot i que no per a tothom.

I això ha estat tot aquest mes de juny, així que us emplaço a continuar llegint el blog i, d'aquí a algunes entrades, veurem què em compro al juliol.

Els jocs més venuts de la Nintendo 3DS

Últimament Nintendo ha estat proporcionant dades de vendes dels seus productes, actualitzats, i això afecta també les consoles anteriors a la Switch, com ara la Nintendo 3DS, i fins i tot ha actualitzat dades de la Wii i la Nintendo DS.

Però bé, la 3DS és una consola que continua rebent el suport de la companyia, cosa que cal aplaudir, perquè considera que encara hi ha públic per a ella, i tanmateix és evident que ja no hi haurà més grans llançaments i que el Top 5 dels seus videojocs més venuts en principi ja no canviarà, així que, partint d'aquestes dades tan recents, procedeixo a fer una nova entrada d'aquesta secció, que feia un any que no tocava.

El rei indiscutible de la Nintendo 3DS és el Mario Kart 7 (2011), una de les entregues que més m'agraden de la meva saga preferida de videojocs, un pas més enllà del ja de per si magnífic Mario Kart DS, el títol de la sèrie al qual he dedicat més hores, però clarament superat per aquesta setena entrega numerada.



Amb més personatges que mai en un títol portàtil de la franquícia (el total absolut en aquell moment encara el tenia el Mario Kart Wii), i un efecte estereoscòpic característic de la consola encara que la mateixa Nintendo s'entesti en deixar-lo a banda, nous circuits i, com sempre, uns quants de recuperats, va aconseguir vendre 17,52 milions de còpies, en bona part també perquè va formar part d'alguns packs amb la consola, cosa que no vol dir que no hagués estat un supervendes per mèrits propis si se li hagués donat l'oportunitat.

El segueix de força a prop el Pokémon X, juntament amb el seu company Pokémon Y, de 2013, amb 16,34 milions de còpies venudes, que el converteixen en el quart més venut de la saga Pokémon, especialment profitosa per a The Pokémon Company i Nintendo des de sempre.



Aquest joc suposava, a més de canvis per tal d'actualitzar la sèrie i 72 noves espècies de Pokémon, la primera vegada que els gràfics eren en 3D poligonals, però incomprensiblement -al·legant limitacions tècniques, com sempre, podem suposar- no feia gaire ús de les 3D estereoscòpiques de la consola. Va tenir un gran èxit, la seva posició a la taula ho reflecteix, però com que després en van sortir més podem considerar que ja no esdevindrà el número u de la Nintendo 3DS.

Un altre títol de la saga, el Pokémon Sun amb l'inevitable company Pokémon Moon, de 2016, després actualitzats en uns Ultra Sun i Ultra Moon que van vendre menys de la meitat de còpies, és el tercer classificat a la llista dels més venuts de l'última portàtil pura de Nintendo.



Amb una ambientació tropical, és l'entrega principal més recent de la franquícia (actualització a banda), però amb 16,13 milions de còpies venudes li va faltar poc per treure-li el lloc al segon classificat. I podem suposar que si ara algú més s'hi interessa buscarà la versió Ultra, és clar. 

I, sorpresa, la quarta posició també és per a un videojoc de l'emblemàtica i tremendament popular saga: és el Pokémon Omega Ruby i el Pokémon Alpha Sapphire, de 2014 i en aquest cas remakes dels respectius Ruby i Sapphire de 2002 de la Game Boy Advance.

Exactament 2 milions menys que el tercer classificat, 14,13 milions són les còpies que es van vendre d'aquest joc, que com els altres dos fa un ús molt limitat de les 3D estereoscòpiques, però aporta algunes millores vistes al cronològicament posterior Pokémon X/Y. 

Per fi un títol que no és de Pokémon: el cinquè classificat i, per tant, últim d'aquesta llista, que és un Top 5, és el New Super Mario Bros. 2, de 2012, la tercera entrega de la subsèrie New Super Mario Bros. 

Aquest tampoc tenia 3D estereoscòpiques, però és més comprensible perquè la gràcia de la saga és tornar als orígens bidimensionals després de tantes aventures tridimensionals d'en Mario. Doncs bé, van ser 12,82 milions de còpies les que es van aconseguir vendre, i a hores d'ara difícilment li prendrà la posició al quart.

No descartaria, però, que acabés perdent-la, tot i que no ho veig fàcil, davant d'un Super Mario 3D Land que té 12,22 milions de còpies venudes i que aprofita més el potencial del sistema, a més de ser més innovador. Aquest, al seu torn, té bufant-li al clatell l'Animal Crossing: New Leaf amb 11,94 milions. I aquí acabem el repàs dels videojocs més venuts d'una Nintendo 3DS que encara belluga, però que no donarà gaires més sorpreses.