Enguany la consola de 8 bits de sobretaula (perquè la portàtil també tenia 8 bits) de Nintendo, també coneguda com "la Nintendo" o "la NES" —per les sigles de seu nom sencer, Nintendo Entertainment System—, fa 32 anys al Japó, 29 a Europa i sí, 30 rodons als Estats Units.
No és per cap efemèride en especial que vull dedicar-li una entrada, sinó perquè fins ara no l'havia homenatjat, i amb la importància que va tenir tant en el seu moment com en el conjunt de la història dels videojocs ja era hora que protagonitzés una entrega d'aquesta secció pensada per a repassar la història dels aparells on s'introdueixen els videojocs que tant ens agraden.
La Nintendo (o NES), per als que tenim una mínima idea de la història dels videojocs, és aquesta consola de la foto, tant en versió japonesa (Famicom, de Family Computer) com occidental, encara que els usuaris que hi estan menys ficats fan servir aquest sintagma, "la Nintendo", per a parlar tant d'aquesta com de la Gameboy o la Super Nintendo, segons el coneixement que tinguin i la generació a què pertanyin. El mateix passa amb "la Sega", que segons qui ho digui pot arribar a englobar també unes quantes consoles.
En fi, l'aparell va sortir a la venda al Japó el 15 de juliol de 1983 amb 3 jocs que havien triomfat a les recreatives i que es deien Donkey Kong, Donkey Kong Jr. i Popeye, però com va ser el seu naixement? Doncs Nintendo ja havia llançat algunes consoles de sobretaula durant els anys 70, però eren amb jocs en memòria, i va iniciar el projecte GameCom, que després va canviar a Family Computer (FamiCom per als amics) en contraposició amb els ordinadors personals, que al Japó es diuen "pasokon", de "paasonaru konpyuuta", deformació de l'anglès "personal computer", és a dir PC.
Els comandaments s'inspiraven en les populars màquines Game & Watch, per cert, perquè el sistema de la creueta direccional i els botons a l'altra banda, tal i com el coneixem, va aparèixer per primer cop en aquelles maquinetes dissenyades pel senyor Gunpei Yokoi, també creador de la Gameboy.
En aquest vídeo es recopilen uns quants anuncis japonesos de la Nintendo i la Super Nintendo, evidentment ara ens interessa la primera part, i sobretot el primer anunci, que pel preu de sortida (14.800 iens) i l'esment de la paraula "sortida" en japonès ("tôjô") entenc que és el primer anunci televisiu de la Famicom.
Però el seu llançament no va anar com una seda, precisament: un problema tècnic va obligar a retirar les primeres unitats que s'havien posat a la venda, i quan es va rellançar, ara sí, va ser un èxit absolut i aviat va ser la consola més venuda al Japó. I el 1983 la companyia ja estava en negociacions amb Atari per al seu llançament als Estats Units, però aquell acord se'n va anar en orris i al final va ser la pròpia Nintendo qui la va comercialitzar en aquell país, amb el nom de Nintendo Entertainment System i amb l'aspecte totalment canviat.
A causa del famós crash de 1983, la crisi de les consoles que va tenir lloc als Estats Units per la conjunció de la sobresaturació de sistemes —es veu que les botigues literalment no tenien espai per a exposar-ho tot—, el fracàs de títols que havien costat molts diners i la competència dels ordinadors personals, la NES va trigar a veure la llum en aquell país, i potser li va anar bé per a provocar l'impacte que va provocar i esdevenir la salvadora de la indústria nord-americana dels videojocs, fent callar tots aquells que preveien un fracàs similar al de les plataformes anteriors.
Després d'un llançament limitat el 1985 i uns resultats poc esperançadors, el segon intent de 1986 va ser el definitiu i va arribar al Nou Continent per a quedar-s'hi, amb la promoció que hem vist al vídeo de més amunt, que donava força importància a en R.O.B., un accessori que al final no tindria gaire rellevància però que va ajudar a comercialitzar la plataforma com a quelcom innovador.
Nintendo també es va voler desmarcar de la mala imatge de les consoles dels anys 70 i principis dels 80 amb subtils canvis de nom com ara Game Pak en comptes de "cartridge games" o Control Deck en comptes de "video game console", i va implantar el famós segell de qualitat amb què s'anunciava l'aprovació del títol per part de la companyia per tal d'evitar que tingués jocs dolents al seu catàleg (si bé n'hi ha hagut uns quants), a més de presentar, almenys al principi, els cartutxos amb etiquetes que tenien dissenys similars als gràfics que després es trobaria l'usuari, i fins i tot el gènere al qual pertanyia cada joc.
De vídeos amb llistes dels millors jocs, o molts jocs, de la NES, n'hi ha molts, però he volgut posar-ne un de NesGuide, que acostuma fer-los de consoles reals i no emuladors. Són moltíssims títols, centenars de jocs, una barbaritat que inclou també un munt d'imprescindibles i revolucionaris videojocs com el Super Mario Bros., el The Legend of Zelda, el Metroid, el Megaman o el Donkey Kong, que van esdevenir franquícies immediatament associades a Nintendo. Cal dir que la saga Megaman no n'és exclusiva, que el simi i el lampista més famosos dels videojocs havien debutat junts i abans en recreatives, i que el The Legend of Zelda s'estrenava al Japó a l'accessori Famicom Disk System, però ja m'enteneu.
I aquells que ens hem posat tard amb la NES i intentem trobar els seus títols al mercat de segona mà, sobretot si els volem amb la poc resistent (i sovint ignorada i llençada per part dels seus usuaris originals) caixa de cartró i les instruccions en bon estat, ens desesperem per la creixent especulació amb què ens topem fins i tot en els casos en què els venedors els tenen en un estat de conservació més aviat criminal.
Encara que ara sembli mentida, en aquella època Nintendo ja es recolzava molt en els jocs de fabricació pròpia, però va ser la primera companyia en apostar també per les third parties o estudis de desenvolupament externs, al contrari del que havia fet per exemple la fallida Atari, però és cert que la Gran N va imposar unes condicions molt estrictes (segons la Wikipedia obligació de comprar els cartutxos —que només fabricava Nintendo— de 10.000 en 10.000 i sense la possibilitat de retornar-los, restricció de 5 jocs a l'any per companyia, exclusivitat de dos anys...) que van fer que anés guanyant-se enemics, i aquestes third parties van acabar recolzant la competència i algunes fins i tot van llançar títols sense llicència de Nintendo.
De fet, també se'n van fer consoles clòniques, amb títols instal·lats en memòria, com ara la Consola Creation o la "NASA", aquesta última la màquina amb què vaig tenir un primer contacte amb el món de la NES a casa d'un amic, abans de poder provar l'autèntica d'un altre amic que, fa uns anys, me la va acabar donant perquè ja no la feia servir.
Però com passaria després també amb la generació Dreamcast-PS2-Xbox-Gamecube, la consola més popular i venuda no era necessàriament la millor des del punt de vista tecnològic. En el cas de la NES, la seva competència principal va ser la Master System, més venuda a Europa i al Brasil (i prematurament morta al Japó), que com ens expliquen en aquest article (en anglès) la superava en RAM, paleta de colors i colors simultanis en pantalla, la igualava en d'altres aspectes i quedava per darrere només en el so.
En el mateix article ens parlen dels jocs pròpiament dits i els punts forts de cadascuna: la percepció general és que la NES va guanyar clarament, però també jugaven amb armes diferents. Nintendo apostava pel mercat familiar, llançava títols molt populars i com dèiem abans tenia les third parties gairebé "segrestades", mentre que Sega convertia en jocs domèstics els seus grans èxits de recreativa, mercat que dominava, i invertia també en innovació tecnològica, amb perifèrics que van tenir més o menys èxit però que sens dubte la van fer pionera en més d'una ocasió. L'arribada de la Mega Drive, però, va fer que deixés de ser la competència de la NES, perquè ara Sega podia atacar amb una potentíssima i estimada màquina de 16 bits. La rivalitat Nintendo-Sega havia començat, doncs, amb les consoles de sobretaula de 8 bits, però va durar força més temps i va ser llegendària.
La Nintendo va ser la consola més venuda de la seva època, almenys de sobretaula (la Gameboy la va superar), i actualment és la desena més venuda de tots els temps, amb gairebé 62 milions d'unitats, que no són tantes si les comparem amb les xifres que mouen ara les consoles. De fet, no va ser superada per una altra màquina de sobretaula fins a la primera Playstation. Si mirem aquesta taula veiem que les consoles que té per sobre, a llevat de la Gameboy, són totes molt posteriors. Va vendre més, doncs, que la competència, i fins i tot que la generació següent, perquè ni la Mega Drive ni la Super Nintendo van arribar a tantes llars com la NES.
A banda de les dades numèriques, que ens indiquen la importància que va tenir l'aparell, també és considerada sense cap mena de dubte una de les millors videoconsoles de la història, sovint la millor, però no hem d'oblidar tampoc el seu impacte social.
Qui no coneix, encara que sigui només per la imatge, en Mario o en Link? Sense la NES no hauria estat possible que Nintendo formés part de la cultura popular d'una manera tan universal. I quantes vegades hem sentit dir a un adult sense gaire idea de videojocs (o senzillament no especialitzat) "la Nintendo" com a sinònim de "consola" o de "videojoc"? Amb crits com ara "deixa la Nintendo i vine a sopar!". Això no tornaria a passar fins un parell de generacions de consoles després, quan "la Play" es va començar a emprar amb el mateix significat, com si no existissin alternatives. Podem dir, doncs, que la NES va ser la Playstation del seu temps, amb virtuts i defectes similars.
Els comandaments s'inspiraven en les populars màquines Game & Watch, per cert, perquè el sistema de la creueta direccional i els botons a l'altra banda, tal i com el coneixem, va aparèixer per primer cop en aquelles maquinetes dissenyades pel senyor Gunpei Yokoi, també creador de la Gameboy.
En aquest vídeo es recopilen uns quants anuncis japonesos de la Nintendo i la Super Nintendo, evidentment ara ens interessa la primera part, i sobretot el primer anunci, que pel preu de sortida (14.800 iens) i l'esment de la paraula "sortida" en japonès ("tôjô") entenc que és el primer anunci televisiu de la Famicom.
Però el seu llançament no va anar com una seda, precisament: un problema tècnic va obligar a retirar les primeres unitats que s'havien posat a la venda, i quan es va rellançar, ara sí, va ser un èxit absolut i aviat va ser la consola més venuda al Japó. I el 1983 la companyia ja estava en negociacions amb Atari per al seu llançament als Estats Units, però aquell acord se'n va anar en orris i al final va ser la pròpia Nintendo qui la va comercialitzar en aquell país, amb el nom de Nintendo Entertainment System i amb l'aspecte totalment canviat.
A causa del famós crash de 1983, la crisi de les consoles que va tenir lloc als Estats Units per la conjunció de la sobresaturació de sistemes —es veu que les botigues literalment no tenien espai per a exposar-ho tot—, el fracàs de títols que havien costat molts diners i la competència dels ordinadors personals, la NES va trigar a veure la llum en aquell país, i potser li va anar bé per a provocar l'impacte que va provocar i esdevenir la salvadora de la indústria nord-americana dels videojocs, fent callar tots aquells que preveien un fracàs similar al de les plataformes anteriors.
Després d'un llançament limitat el 1985 i uns resultats poc esperançadors, el segon intent de 1986 va ser el definitiu i va arribar al Nou Continent per a quedar-s'hi, amb la promoció que hem vist al vídeo de més amunt, que donava força importància a en R.O.B., un accessori que al final no tindria gaire rellevància però que va ajudar a comercialitzar la plataforma com a quelcom innovador.
Nintendo també es va voler desmarcar de la mala imatge de les consoles dels anys 70 i principis dels 80 amb subtils canvis de nom com ara Game Pak en comptes de "cartridge games" o Control Deck en comptes de "video game console", i va implantar el famós segell de qualitat amb què s'anunciava l'aprovació del títol per part de la companyia per tal d'evitar que tingués jocs dolents al seu catàleg (si bé n'hi ha hagut uns quants), a més de presentar, almenys al principi, els cartutxos amb etiquetes que tenien dissenys similars als gràfics que després es trobaria l'usuari, i fins i tot el gènere al qual pertanyia cada joc.
De vídeos amb llistes dels millors jocs, o molts jocs, de la NES, n'hi ha molts, però he volgut posar-ne un de NesGuide, que acostuma fer-los de consoles reals i no emuladors. Són moltíssims títols, centenars de jocs, una barbaritat que inclou també un munt d'imprescindibles i revolucionaris videojocs com el Super Mario Bros., el The Legend of Zelda, el Metroid, el Megaman o el Donkey Kong, que van esdevenir franquícies immediatament associades a Nintendo. Cal dir que la saga Megaman no n'és exclusiva, que el simi i el lampista més famosos dels videojocs havien debutat junts i abans en recreatives, i que el The Legend of Zelda s'estrenava al Japó a l'accessori Famicom Disk System, però ja m'enteneu.
I aquells que ens hem posat tard amb la NES i intentem trobar els seus títols al mercat de segona mà, sobretot si els volem amb la poc resistent (i sovint ignorada i llençada per part dels seus usuaris originals) caixa de cartró i les instruccions en bon estat, ens desesperem per la creixent especulació amb què ens topem fins i tot en els casos en què els venedors els tenen en un estat de conservació més aviat criminal.
Encara que ara sembli mentida, en aquella època Nintendo ja es recolzava molt en els jocs de fabricació pròpia, però va ser la primera companyia en apostar també per les third parties o estudis de desenvolupament externs, al contrari del que havia fet per exemple la fallida Atari, però és cert que la Gran N va imposar unes condicions molt estrictes (segons la Wikipedia obligació de comprar els cartutxos —que només fabricava Nintendo— de 10.000 en 10.000 i sense la possibilitat de retornar-los, restricció de 5 jocs a l'any per companyia, exclusivitat de dos anys...) que van fer que anés guanyant-se enemics, i aquestes third parties van acabar recolzant la competència i algunes fins i tot van llançar títols sense llicència de Nintendo.
De fet, també se'n van fer consoles clòniques, amb títols instal·lats en memòria, com ara la Consola Creation o la "NASA", aquesta última la màquina amb què vaig tenir un primer contacte amb el món de la NES a casa d'un amic, abans de poder provar l'autèntica d'un altre amic que, fa uns anys, me la va acabar donant perquè ja no la feia servir.
Però com passaria després també amb la generació Dreamcast-PS2-Xbox-Gamecube, la consola més popular i venuda no era necessàriament la millor des del punt de vista tecnològic. En el cas de la NES, la seva competència principal va ser la Master System, més venuda a Europa i al Brasil (i prematurament morta al Japó), que com ens expliquen en aquest article (en anglès) la superava en RAM, paleta de colors i colors simultanis en pantalla, la igualava en d'altres aspectes i quedava per darrere només en el so.
En el mateix article ens parlen dels jocs pròpiament dits i els punts forts de cadascuna: la percepció general és que la NES va guanyar clarament, però també jugaven amb armes diferents. Nintendo apostava pel mercat familiar, llançava títols molt populars i com dèiem abans tenia les third parties gairebé "segrestades", mentre que Sega convertia en jocs domèstics els seus grans èxits de recreativa, mercat que dominava, i invertia també en innovació tecnològica, amb perifèrics que van tenir més o menys èxit però que sens dubte la van fer pionera en més d'una ocasió. L'arribada de la Mega Drive, però, va fer que deixés de ser la competència de la NES, perquè ara Sega podia atacar amb una potentíssima i estimada màquina de 16 bits. La rivalitat Nintendo-Sega havia començat, doncs, amb les consoles de sobretaula de 8 bits, però va durar força més temps i va ser llegendària.
La Nintendo va ser la consola més venuda de la seva època, almenys de sobretaula (la Gameboy la va superar), i actualment és la desena més venuda de tots els temps, amb gairebé 62 milions d'unitats, que no són tantes si les comparem amb les xifres que mouen ara les consoles. De fet, no va ser superada per una altra màquina de sobretaula fins a la primera Playstation. Si mirem aquesta taula veiem que les consoles que té per sobre, a llevat de la Gameboy, són totes molt posteriors. Va vendre més, doncs, que la competència, i fins i tot que la generació següent, perquè ni la Mega Drive ni la Super Nintendo van arribar a tantes llars com la NES.
A banda de les dades numèriques, que ens indiquen la importància que va tenir l'aparell, també és considerada sense cap mena de dubte una de les millors videoconsoles de la història, sovint la millor, però no hem d'oblidar tampoc el seu impacte social.
Qui no coneix, encara que sigui només per la imatge, en Mario o en Link? Sense la NES no hauria estat possible que Nintendo formés part de la cultura popular d'una manera tan universal. I quantes vegades hem sentit dir a un adult sense gaire idea de videojocs (o senzillament no especialitzat) "la Nintendo" com a sinònim de "consola" o de "videojoc"? Amb crits com ara "deixa la Nintendo i vine a sopar!". Això no tornaria a passar fins un parell de generacions de consoles després, quan "la Play" es va començar a emprar amb el mateix significat, com si no existissin alternatives. Podem dir, doncs, que la NES va ser la Playstation del seu temps, amb virtuts i defectes similars.
Magnífic repàs d'una de les més grans consoles i m'atreviria dir que la més important de la història. Curiosament, fins l'estiu de l'any passat no vaig tenir una NES, i com és lògic, no és una consola que gaudis en la meva infància, encara que algunes partidetes van caure a casa d'amics que sí la tenien.
ResponEliminaUna llàstima no haver-la tingut al seu temps però en aquell moment la Master System II era el meu amor i repudiava la NES :-)
Suposo que, com per a mi, la NES era una espina clavada. I de grans ens l'hem pogut desclavar.
ResponEliminaEn el meu cas particular, en aquell moment de la meva vida vaig haver de triar entre una Gameboy i una NES, i com que els jocs de la Gameboy eren més barats veia més possibilitats de tenir una col·lecció més farcida. Crec que va ser un encert decidir allò als 10 anys. Ara bé, anys més tard he acabat tenint les dues consoles de 8 bits de sobretaula i contentíssim amb les dues.
Una gran consola que ens va marcar a tots els que varem poder gaudirla al seu moment. Be, jo en realitat tenia la nasa, que no es que l'anomenarem aixi al cole, es que realment ixe era el seu nom (un de tants xd).
ResponEliminaMolt bon article t'has currat. Molt ben resumuda la seua historia.
Moltes gràcies!
EliminaJo no la vaig tenir en el seu moment però hi jugava a casa d'un amic i sempre va tenir l'encant afegit de ser una màquina que jo no tenia. A tots ens agrada allò que no tenim, oi? A sobre, era bona.
Sobre el que dius de la Nasa, gràcies per dir-ho perquè ho he mirat millor i sí, eren dues coses diferents. Com que hi havia diversos clons de la NES, jo la que havia provat era la Nasa, sí, però després havia vist en una botiga la Creation, molt semblant, i havia arribat a la conclusió que Nasa era el nom popular. Ara canvio el paràgraf en què assegurava que a l'escola de la Creation en dèiem "Nasa", quan eren dues marques pirata diferents.
Clar! El nom popular sí que era la Nasa, pero era per aixó, perque era el model mes popular. I encara que moltes tingueren un nom diferent, eren en reálitat les mateixes. Xdddd. De fet, la companya espanyola Gluk, que era la de la Nasa, també tenia la Yess, i eren exactament la mateixa. Xdd
ResponEliminaCollons, et veig molt posat en el tema! XD Jo era massa petit, tenia 10 anys i no controlava quantes clòniques de la NES hi havia :P
EliminaOstres, en aquella epoca jo tampoc coneixia quantes hi havien. Només 3 o 4. Inclos una que era clavada a la famicom japonesa. Pero que podies desenganxar els comandaments. Xdd. I ni hui dia amb internet les conec totes xddd. En el podcast que varem dedicar a la famicom/nes comentem moltes d'aquestes curiositats.
Elimina