Grans sagues de la història dels videojocs: Mario Kart

Ho he dit moltes vegades i suposo que al blog ho dec haver esmentat, també: els Mario Kart són els meus videojocs preferits. No me'n canso mai, hi tinc força traça -sempre hi ha gent millor que jo, és clar, perquè tampoc no es pot dir que conegui totes les dreceres i no falli mai, altrament m'avorriria- i els tinc i els he provat tots, si no comptem els de recreativa, és clar, dels quals només he pogut provar el primer i una sola vegada, a Madrid, perquè la segona, al mateix lloc, les monedes no funcionaven. 

El cas és que després de més de 6 anys de 3 Botons i START, i aprofitant la feliç avinentesa de l'entrada número 1.000, he pensat que era el moment de dedicar una extensa entrada a la meva saga preferida de la història dels videojocs.

Naturalment és una entrada que en repassa la història i les característiques, i per tal de fer-ho hem d'anar al 27 d'agost de 1992, en què el primer joc de la saga, el Super Mario Kart (l'únic que duu "Super" al nom, per cert), va sortir per a la Super Nintendo. A Europa ens hauríem d'esperar al 21 de gener de 1993, però als Estats Units l'1 de setembre, només 5 dies després de l'estrena japonesa, ja el podien comprar. Res que, per desgràcia, ens sorprengui.

L'origen de la sèrie, que va inaugurar no només el subgènere de la velocitat humorística (com jo l'anomeno), sinó també el dels karts al món dels videojocs (ho certifiquen els Rècords Guinness), el trobem en dos elements: per una banda els seus responsables, que són en Shigeru Miyamoto, en Tadashi Sugiyama i en Hideki Konno, volien fer un títol de curses com el famós F-Zero però per a dos jugadors simultanis, i quan ja duien un temps desenvolupant-lo, com ens explica la Wikipedia, van decidir que seria temàtic, perquè l'altre element que va fer possible la saga va ser el gran èxit de la franquícia Super Mario Bros., amb les 3 entregues de la NES, la de la Gameboy en el Super Mario Land (el 2 estava a punt de sortir) i el gran salt endavant que significava el Super Mario World, un dels títols de llançament de la Super Nintendo.



Amb la genial idea de fer que els pilots fossin personatges de l'entorn d'en Mario i la tècnica de gràfics coneguda com a Mode 7, vista precisament a l'F-Zero i pensada per a crear una impressió de profunditat tot movent els fons, Nintendo presentava aquest addictiu videojoc amb 8 personatges i 20 circuits que tenia el seu principal interès en les esbojarrades curses que s'hi podien dur a terme, amb objectes que ens conferien poders absurds d'atac i/o defensa, i en què el guanyador no era el pilot més ràpid, sinó el que tot i fer-ho bé tenia la sort de part seva.

Tot això, a banda del sistema de puntuacions, copes i la modalitat batalla, va fer del Super Mario Kart un èxit instantani i un dels videojocs més estimats de tots els temps. Però la vida continua i quan una cosa funciona s'esprem tant com es pot. Sovint això fa que una idea degeneri, però en el cas de la sèrie Mario Kart els hereus d'aquell gran invent han estat tots magnífics, cadascun a la seva manera, amb una barreja d'innovació i respecte per la fórmula original, amb nous gràfics, personatges, circuits i objectes a cada nova entrega.



La primera seqüela, de 1996, va ser el popular Mario Kart 64, que comparat amb els de sobretaula que va venir després gosaria dir -i espero que m'ho permeteu com a fan veterà de la saga- que no ha envellit tan bé, però té un lloc especial al cor dels jugadors perquè va ser el primer que va permetre la participació de 4 jugadors alhora, possibilitat facilitada al màxim amb els 4 ports per a comandaments que la Nintendo 64 té de sèrie, i ja us podeu imaginar com n'arriba a ser, de divertit, jugar amb 3 persones més tant a la modalitat Grand Prix com a la batalla.

Del primer joc tornaven -i encara ara són els únics 6 personatges presents a tota la saga- en Mario, en Luigi, la Princesa Peach, en Toad, en Bowser i en Yoshi, i s'hi afegien en Wario i en Donkey Kong (de la primera entrega queien en Koopa Troopa -el meu preferit- i en Donkey Kong Jr.), altre cop només 8 personatges, però no cal dir que els gràfics tridimensionals poligonals suposaven un gran pas endavant tant en l'aspecte del videojoc com en la sensació de velocitat. Aquí es va estrenar també, per cert, la temuda closca blava que persegueix aquell que va primer.



El 2001 arribaria el Mario Kart: Super Circuit, de la Gameboy Advance, un joc que jo vaig adquirir quan ja tenia el de la DS, de 2005, i que per tant potser jutjo des del punt de vista de la comparació injusta, però segurament és el que menys m'agrada perquè el retorn al Mode 7 em recorda massa la tecnologia del primer... cosa que, en portàtil, està prou bé. El que no m'acaba d'agradar són els controls, però tot i així és un dels Mario Kart més ben valorats de la història.

Amb els mateixos personatges que el Mario Kart 64, a banda dels seus circuits presenta una novetat a la saga, i és la recuperació d'alguns circuits clàssics, cosa que és una constant des de llavors i trobo que tot un encert. En qualsevol cas, és el primer títol portàtil de la sèrie i establiria un importantíssim precedent. Per cert, allò de derrapar i fer miniturbos, el malson del joc en línia contra japonesos en entregues futures, va néixer en aquesta entrega.



De la mateixa manera que vaig comprar i provar el Mario Kart Super Circuit després del Mario Kart DS, el que acabem de veure, el Mario Kart: Double Dash!!, llançat per a la Gamecube el 2003, el vaig aconseguir després del Mario Kart Wii, al capdavall vaig comprar la Gamecube després de la Wii. En aquest cas la diferència gràfica no la vaig notar gaire -si és que existeix-, però el Double Dash és el més diferent de tota la saga.

Les novetats eren unes quantes: 20 personatges (un dels nous, la Toadette, s'estrenava al món dels videojocs en aquest disc), cadascun amb un objecte especial a més dels comuns, possibilitat de connectar 8 consoles i, el més important de tot, els karts són de dos personatges alhora, que es poden combinar com es vulgui i durant la cursa poden canviar les posicions. Això també fa que puguem dur dos objectes alhora, i l'ordre amb què els deixarem anar dependrà del botó que emprem. A més, dos jugadors poden controlar cadascun un dels dos personatges, l'un conduint i l'altre concentrant-se en atacar els rivals.



Dos anys després, el 2005, la franquícia s'estrenava en recreatives, amb aquest Mario Kart Arcade GP que, com podeu veure, té alguns personatges que no són de la "família". En aquest cas són en Pac-man, la senyora Pac-man i en Blinky, un dels fantasmes dels Pac-man. Per què, aquests personatges? Doncs perquè el joc va ser una col·laboració de Nintendo i Namco.

Jo el vaig poder provar en un saló recreatiu de la plaça del Sol de Madrid l'any 2010, i vaig fer-hi un paper lamentable -en la meva defensa he de dir que em sembla que el volant no responia gaire bé-. Al gener de 2014 hi vaig tornar i encara hi era, però no acceptava cap moneda. Sembla que ja no funcionava. Una llàstima.



El mateix any sortia també el que probablement és el meu Mario Kart preferit, el Mario Kart DS, i ho és tant per l'excel·lència del conjunt com per les hores que hi he dedicat. Sens dubte és l'entrega a la qual he jugat més vegades i la tinc molt dominada. A més, el multijugador local via wifi, combinat amb el fet que la Nintendo DS la té gairebé tothom -no és debades que va arribar a superar, durant uns mesos, la Playstation 2 com la consola més venuda de la història- m'han permès fer partides divertidíssimes amb els meus cosins en un munt de reunions familiars.

L'online no anava tan bé -quan hi era, actualment ja no s'hi pot jugar-, perquè la diferència en la velocitat de connexió dels usuaris i els trucs que feien servir molts feien l'experiència més frustrant del que correspon a la saga. A banda d'això, només hi vaig trobar a faltar una cosa: el retorn d'en Koopa Troopa, fins llavors present només al Super Mario Kart i al Mario Kart: Double Dash!!, però el substituïa honorablement en Dry Bones, la versió esquelètica de l'adorable tortuga.



El 2007 arribava el Mario Kart Arcade GP 2, continuista respecte l'anterior, amb els 11 personatges més dos de nous, que són en Waluigi i un de fora, en Mametchi, de la saga Tamagotchi.  



Tornem a les consoles i al tema d'en Koopa Troopa, perquè reapareixia al Mario Kart Wii (2008), un altre dels que més m'agraden i més conec (i el videojoc de curses més venut de la història). Amb 24 personatges un cop els teníem tots desbloquejats, i un d'ells el Mii -per tant per primera vegada "nosaltres mateixos" podíem fer de pilots-, aprofitava les possibilitats de la Wii i permetia, entre altres opcions més clàssiques, controlar els personatges fent ús de la detecció de moviment. El joc venia en una capsa especial que contenia el famós volant on es podia introduir el wiimote per tal de donar "realisme" a la història, tot i que s'aconseguia un efecte similar posant el comandament senzillament en posició horitzontal.

Però hi havia més novetats: podíem fer trucs a l'aire, que ens donaven un miniturbo en aterrar, jugar contra un màxim d'11 rivals per internet (i en aquest cas fins a 2 persones per consola, mentre que en local el límit eren les 4 habituals) i, per primera vegada, podíem triar també motos en comptes de karts. Arribats a aquest punt del meu amor per la saga, des de llavors em passa que quan surt un Mario Kart és quan decideixo que m'he de comprar aquella consola de Nintendo sí o sí, i ho faig de seguida que puc. 



És el que em va passar amb el Mario Kart 7, llançat per a la Nintendo 3DS el 2011, el mateix any que es va posar a la venda la consola. Per sort o per desgràcia la nova portàtil no s'estava venent tan bé com s'esperava i va patir una reducció de preu molt important al cap de pocs mesos de sortir, així que al meu següent aniversari ja la vaig poder tenir i un dels jocs que pràcticament vaig exigir que m'havien de regalar era aquest.

Gràficament, com ja deveu saber, la consola no té res a envejar a la Wii, i aquesta setena entrega domèstica és també una passada: les 3D estereoscòpiques eren només la més estètica de les novetats: fins a 17 personatges (per fi en Koopa Troopa en portàtil), ala delta, personalització dels vehicles, possibilitat de ficar-se a l'aigua i una curiosa opció de perspectiva en primera persona i control per moviment de la consola. Imprescindible.



El 2013 (2014 a Occident) es llançava la tercera entrega de recreativa, el Mario Kart Arcade GP DX, que incorporava elements del Mario Kart 7 i afegia dues modalitats de joc exclusives: una que permetia jugar contra fantasmes establerts per altres jugadors i una altra que ens convidava a col·laborar amb un altre jugador per tal d'enfrontar-nos a un tàndem controlat per la màquina.

Amb un total de 18 personatges, hi debutava en Don de la saga de percussió de Namco Taiko no Tatsujin i hi apareixia el Mario daurat, que es va estrenar al New Super Mario Bros. 2 i, de moment, no hem vist en cap altre Mario Kart.



Amb el Mario Kart 8 (2014), des que es va anunciar, em va agafar la impaciència per tenir la Wii U, però no vaig tenir tanta sort com amb la 3DS i els preus no van baixar. Vaig esperar, doncs, un pack satisfactori i naturalment incloïa aquesta vuitena entrega domèstica, que sembla que ara la cosa va per números.

És el primer Mario Kart en alta definició, incorpora vehicles que poden anar per les parets i el sostre, permet que fins a 4 jugadors juguin les copes, desar repeticions i pujar-les a Youtube, participar a la categoria de 200cc -brutal i humiliant- i després que Nintendo hagi abraçat també els polèmics continguts descarregables de pagament, els DLC, també va incrementant pistes, personatges (amb els que ja venien a la versió inicial del joc són, de moment, 36 pilots) i vehicles. Val a dir, però, que en aquest cas són diners ben gastats, perquè cadascun dels packs inclou 3 personatges, 4 vehicles i 8 circuits. Amb tot plegat aquest joc té una vida potencialment infinita, tot i que és evident que un dia Nintendo passarà pàgina, com ha fet sempre, i es concentrarà en el següent.



I fem un salt molt gran enrere en el temps, perquè cal esmentar també el Mario Kart que no va existir. No, no parlo del de la Gameboy ni la NES, que haurien estat molt bé des del punt de vista històric (però, si som realistes, haurien estat tan limitats que la saga no hauria arrencat amb gaire força), sinó del Mario Kart Virtual Cup, que havia de ser la segona entrega de la franquícia, el 1995, per a l'única consola de Nintendo que va fracassar de debò, la Virtual Boy.

Es veu que es va conèixer el projecte l'any 2000, però evidentment no va veure mai la llum i, ateses les circumstàncies, no cal que hi comptem gaire ni tan sols de manera no oficial. Ara bé, aquest fragment que es veu tan malament perquè no hi ha cap manera de veure bé els jocs d'un sistema que era de realitat virtual en una pantalla normal d'ordinador o de mòbil, ens permet veure -més o menys- que s'hauria assemblat força al de la Nintendo 64 i la Gameboy Advance. I ara, que ja anem acabant, mirem aquest vídeo d'homenatge a la sèrie:



Els personatges dels videojocs de plataformes d'en Mario, els que es coneixen com la sèrie principal, han passat per un munt de títols d'altres gèneres: esportius, de minijocs, de lluita... Però el primer spin-off dels jocs del lampista italoamericà (acompanyat dels altres, perquè a ell sol ja l'havíem vist, per exemple, fent de metge al Dr. Mario) va ser el Super Mario Kart, i la saga que ha generat, sens dubte, és la de més èxit a banda del Super Mario Bros. i les seves continuacions.

I no és estrany: els Mario Kart són divertidíssims, ofereixen desenes de circuits d'allò més diversos que ocupen un lloc dels nostres cors amb els anys -i tornen actualitzats en entregues posteriors-, de vegades perquè ens encanten i de vegades perquè els odiem si no ens van bé, melodies inoblidables i enganxadisses, i els seus personatges, cadascun amb les seves característiques (els més robustos són més resistents i ràpids pero acceleren més lentament, mentre que els més petits i adorables són àgils i acceleren ràpid però tenen una velocitat punta inferior i són febles, mentre que els mitjans són més equilibrats en tots els sentits), fan que triar el pilot preferit sigui, cada cop més, un problema. El meu és en Koopa Troopa, ja ho he dit, però també m'agrada agafar en Yoshi, en Toad i en Luigi, a més dels més rars, els que apareixen en una o poques entregues.



La influència d'aquests títols és innegable, ja que el gènere que van crear ha estat imitat amb més o menys èxit per diverses companyies de la competència, amb els intents més reeixits en els Sonic & Sega All-Stars Racing i Sonic & All-Stars Racing Transformed, excel·lents títols que, en la meva opinió, només tenen el problema de l'ombra tan allargada que fan els Mario Kart.

I la popularitat d'aquests videojocs és encara més difícil de passar per alt: qui pot dir que no ha provat mai un videojoc de la sèrie, encara que només sigui un? I la gent que els recrea al món real? I els que se'n fan tatuatges? No m'estranya. Almenys a mi no hi ha cap saga que em posi tan nerviós, tens i frustrat i alhora em proporcioni tantíssimes hores de diversió. No hi ha dubte que és una cosa especial, això dels Mario Kart.