Malalts dels videojocs: Tatuatges de Bomberman

Ja fa temps que, encara que no us ho penseu, soc conscient que us costa entendre per què no he fet, fins ara, una entrada sobre aquest tema. No patiu, estimats lectors i estimades lectores, perquè d'alguna manera sé captar què és allò que us interessa, si no no seria capaç d'arribar als dos dígits al nombre de visites.

És per això que avui he decidit buscar i compartir amb vosaltres un nou recull de tatuatges, aquesta vegada basats en un personatge ben bufó i estimat del món dels videojocs.

Val a dir que en Bomberman, malgrat les seves habilitats letals, és un personatge entranyable que reconeixem des de gairebé sempre amb el seu estil anime, i aquí el tenim, per exemple, en un turmell, tot bufó assegut damunt d'una també bufona bomba a punt d'esclatar.

En el que sembla la mateixa part del cos, però d'una altra persona, en veiem un altre exemple, ara ja treballant de valent, amb una bomba a les mans i corrent perquè, no ho oblidem i no ens deixem enganyar pel primer tatuatge que hem vist, si li esclata una bomba a les mans és el primer perjudicat.

De Bombermen n'hi ha de diversos colors, però el més conegut després del blanc és el Bomberman negre, i en aquest tatuatge el veiem representat amb un estil més pixelat, al capdavall parlem de personatges que protagonitzen una saga que va néixer als 8 bits.

Aquí tornem a veure el blanc, amb un posat seriós o desafiant, que pel que sembla aplega bombes com qui reuneix boles de drac. Això sí, per sort aquesta vegada les té apagades. 

Aquesta composició, de la qual no tinc més angles, em fa l'efecte que pretén posar dins d'una peça del Tetris una il·lustració de Bomberman, i trobo que és força espectacular, encara que potser el Bomberman negre no hi està d'acord.

Una de les característiques més emblemàtiques de la saga, a banda, òbviament, de la mecànica de col·locar bombes per derrotar els enemics, són aquests éssers semblants a cangurs que es diuen Louies, i prova d'això és que també apareixen en alguns tatuatges.

Ho podem veure també aquí, en aquest disseny potser no tan bo, però que remet directament a la portada del Bomberman '94 de la PC Engine, o el seu equivalent de Mega Drive, el Mega Bomberman. 

Però n'hi ha d'altres, d'animals o monstres que poden fer de muntures dels protagonistes, com és el cas de l'Angora, aquesta mena de silur que veiem aquí amb el Bomberman negre muntat i uns ous darrere.

No podem parlar de Bomberman sense referir-nos als seus ítems, alguns dels quals perjudicials per al jugador, com ara la calavera, que malgrat el que pot suggerir no provoca la mort dels personatges, sinó efectes adversos que varien segons l'entrega. 

Vegem, ara, alguna cosa més conceptual, no tan directament extreta dels videojocs, com per exemple aquesta composició clarament recognoscible, però amb un estil propi, que té aquest senyor al costat del tronc, zona diuen que força dolorosa a l'hora de fer-si dibuixos permanents.

Com a icona dels videojocs, encara que no de primer ordre, en Bomberman és un dels personatges més populars, i aquí el veiem, amb un disseny que hem vist més amunt, compartint centímetres de pell amb en Mario i un comandament de la Super Nintendo, consola on va tenir força entregues.

Acabaré, però, amb una imatge només d'en Bomberman, però amb un estil preciós amb el qual sembla que, més que un tatuatge, sigui un pedaç cosit a la pell. Magnífic.

Quin dels que heu vist us agrada més? Sou fans de la saga?

Jocs maquillats: Doraemon

Si us pensàveu que amb les dues entrades sobre els videojocs d'en Doraemon que existeixen s'havia acabat la tabarra sobre el gat robot blau que fa realitat els desitjos, aneu arreglats i arreglades, perquè encara li he de dedicar una entrada més.

En repassar la primera tongada de jocs vaig dir que d'un d'ells en tornaria a parlar amb més detall, perquè era carn d'una altra secció del blog, que és aquesta dels videojocs que, en sortir del Japó, pateixen una transformació visual destacable per qüestions de llicències. 

La PC Engine va tenir dos videojocs d'en Doraemon. Un d'ells va ser un plataformes que és el que vaig conèixer jo abans de saber tota la colla de títols electrònics que havia protagonitzat, el Doraemon: Nobita no Dorabian Nights, i l'altre és el Doraemon: Meikyû daisakusen ("La gran missió del laberint"), un joc de Hudson Soft de 1989 de tipus laberint amb vista zenital i certa aroma a Bomberman en què el gat "còsmic" ha d'aplegar dorayaki i obrir portes màgiques per avançar, tot atacant enemics amb un dels seus invents.

 

Sembla un videojoc ben simpàtic que almenys a mi m'agradaria provar, i potser ho faré algun dia. A Occident es va poder fer, si es tenia la sort de tenir la Turbografx, a partir de 1990, i el nivell de diversió no devia pas canviar, però estèticament la portada era indiscutiblement menys atractiva:

A veure, no és pas horrible, però és clar, per comparació hi surt perdent força, i més per a nosaltres, que hem vist les aventures d'en Doraemon com a mínim quan érem adolescents -hi ha tota una generació a la qual va agafar en plena infantesa-, i no compraríeu el Cratermaze, que és com es va dir als Estats Units, si al costat us posessin l'altre. 

Però si ens calmem un moment i el provem veurem que des del punt de vista jugable són equivalents: canvia l'sprite del protagonista, que al Cratermaze és un viatger temporal que es diu Opi, i les pantalles que va superant es basen en diversos períodes de la Història, cosa que a l'original també. Igualment ha de rescatar els seus amics, que en el cas de l'original són els amics d'en Doraemon.

Els enemics són els mateixos, i fins i tot la porta que permet sortir de cada pantalla és clavada a la porta màgica. No hi ha dorayaki, hauria aixecat massa sospites, sinó que l'Opi ha d'agafar una mena de cofres del tresor. La música, per la seva banda, va alternant el tema principal de la sèrie amb unes melodies molt orientals a l'original, mentre que a la versió occidental canvien clarament i, de fet, no són tan animades.

Tots dos semblen bons jocs, com a mínim distrets, i amb bons gràfics, però estem davant d'un dels molts casos de videojocs que encara gràcies que van sortir del Japó, segurament gràcies a una bona sessió de maquillatge que va servir per estalviar embolics de negociacions per un personatge que, en aquella època, tampoc no era tan conegut internacionalment.

Anàlisi: Do-re-mi Fantasy

Cada estiu, a Retroscroll, fem un podcast especial i des de fa un parell d'anys el dediquem a un joc proposat per una altra persona mitjançant un sistema similar al de l'amic invisible. El d'enguany ja ha tingut el seu programa, publicat aquí, que podeu escoltar si voleu, és clar, però m'ha vingut de gust també dedicar una entrada al joc que vaig jugar jo i, en aquest cas, en forma d'anàlisi.

Es tracta del Do-re-mi Fantasy: Milon no dokidoki daibôken ("Do-re-mi Fantasy: l'emocionant gran aventura d'en Milon"), un títol de la Super Famicom -no va sortir traduït a Occident- de 1996 i signat per Hudson Soft que, si bé és la nova aventura d'un personatge que ja s'havia pogut veure de 10 anys abans en un videojoc per a la NES anomenat Milon's Secret Castle -que també va sortir en Game Boy el 1993-, no és en absolut necessari haver-hi jugat i, a més, va tenir una acollida força freda, a diferència d'aquesta entrega, considerada un dels millors i més bonics plataformes de la 16 bits de sobretaula de Nintendo.

Do-re-mi Fantasy, com es coneix popularment, ens posa a la pell d'en Milon, un nen follet que viu en un bosc on la música ha desaparegut per culpa del malvat Amon, que ha segrestat la fada Alis. Per tal de revertir la situació, el noi decideix anar a buscar uns instruments màgics que s'han quedat diferents esbirros de l'Amon, i que serveixen per segellar el dolent un cop vençut.

L'aventura transcorre en mons temàtics colorits i diversos, com correspon als bons plataformes, amb escenaris com ara un bosc, un mon de gel, un altre de foc, i també d'altres de no tan típics, com un mon de caramel, un de joguines o un palau de concerts clàssic, i en cadascun d'ells comptarem amb un mapa a l'estil Super Mario World -o Super Mario Bros. 3, però tractant-se de la mateixa plataforma la referència és inevitablement la quarta aventura principal d'en Mario-, que ens permetrà tirar enrere i repetir pantalles, si volem acumular vides (tot reunint notes musicals de cent en cent) o trobar algun ítem que ens falti.

En Milon té a la seva disposició, per tal de vèncer els enemics, una canya amb la qual dispara bombolles que els capturen durant uns segons, i que hem de tocar per rematar la feina, en una mecànica que recorda la del llegendari Bubble Bobble, però també els pot atordir temporalment saltant-los a sobre, que a diferència del que passa en tantíssims altres plataformes aquí no serveix directament per matar.

Però no és l'únic que té en Milon per fer-se més fàcil l'aventura, perquè el Do-re-mi Fantasy és un joc farcit d'objectes i col·leccionables, i molt ben implementats: començant per la filera de dalt, hi ha uns caramels que ens permeten sortir d'una caiguda al buit una única vegada, unes botes alades que fan que puguem alentir les caigudes després d'un salt, imprescindible per arribar a segons quins llocs, un multiplicador de bombolles, un potenciador de bombolles perquè arribin més lluny, unes claus que apareixen cap al final de cada mon per poder accedir al combat amb l'enemic final d'aquella zona, unes botes per no relliscar al gel, i un diamant per accedir al castell de l'Amon.

A la segona filera, els famosos instruments màgics que haurem de recuperar, i que posteriorment un personatge, diferent cada cop, desbloquejarà perquè els puguem fer servir. Perquè, a més d'haver-los d'aconseguir necessàriament -i només ho podrem fer si tenim les cinc peces d'estrella que trobarem repartides per cada mon-, també ens proporcionaran habilitats especials: empènyer alguns blocs, nedar, revelar blocs invisibles, crear escales amb notes musicals i segellar, finalment, l'esperit de l'Amon.

Els enemics que anem trobant per les pantalles són prou diversos i bufons, com tota l'estètica del joc, però aviat els coneixem els patrons i rarament suposen un desafiament. Més aviat poden arribar a ser una molèstia si ens deixem endur per l'agosarament en veure que no és un plataformes difícil i comencem a fer les coses a la babalà.

I tot i que les pantalles se solen resoldre d'una manera força lineal -si no és que volem explorar-les a fons per trobar tots els ítems, cosa recomanable de fer- i pot fer l'efecte que són massa similars pel que fa al seu disseny, hi ha una certa varietat donada per les característiques de cadascun dels mons, a més que trobarem algunes pantalles en què ens desplacem damunt d'algun objecte lliscant -i en aquest cas pensarem en un altre títol llegendari, el Wonder Boy, i els seus monopatins, allà opcionals-, de manera que la sensació que el joc és repetitiu, si bé és veritat que neix, no dura gaire.

Pel que fa a la dificultat, que ja he anat dient que no és elevada, és realment benèvola: tenim tres tocs de vida, representats pel color de la roba (verda quan tenim la salut plena, blava quan ens queden dos tocs i vermella quan ens en queda un, tot plegat recuperable si trobem ítems de roba per l'escenari), a banda de poder acumular fins a 9 vides tot reunint notes musicals que hi ha als escenaris i que ens proporcionen una oportunitat extra cada cent unitats -tot un tòpic del gènere-, el joc ens ofereix passwords i l'oportunitat de continuar des d'on som les vegades que calgui. 

A més, com he dit més amunt, sempre podem repetir pantalles per acumular vides o recuperar salut en cas que la nostra mort s'hagi produït en un combat contra un enemic final i no ens hi vulguem encarar amb la vida al mínim (roba vermella). 

El millor de tot això és que, a diferència del que passa als jocs d'en Mario, o almenys en alguns -ara no sé si sempre ha estat igual-, un cop tinguem el que volíem podem sortir d'aquella pantalla i conservar-ho, amb l'únic requisit que sigui una pantalla que hàgim superat prèviament. 

Parlava dels enemics finals, realment l'únic punt on he tingut dificultats i on he perdut força vides i he hagut de veure la pantalla de continuació un grapat de vegades, sobretot, com és natural, a l'enfrontament amb l'enemic final del joc, l'Amon. Com sempre, és qüestió de trobar-ne el patró i anticipar-ne els atacs.

Però són combats divertits, contra personatges de disseny curiós i de vegades esbojarrat, a l'estil, tot i les diferències pel que fa al ritme del joc, del Dynamite Headdy de la Mega Drive.

Do-re-mi Fantasy és un videojoc divertit, amable en general, tranquil -llevat de les pantalles d'scroll automàtic-, amb molts detalls, molts ítems per col·leccionar i prou diversitat. I de durada va bé, és molt correcta, encara que al final, quan ens pensem que en necessitar cinc instruments màgics la cosa s'acaba al cinquè mon, veurem com el joc s'allarga artificialment, tot i que no es fa pesat per això, un parell de mons més.

És bonic, amb uns gràfics i un so que no deixen cap mena de dubte sobre quina és la consola a la que pertany, té una música agradable i encomanadissa i per als amants de l'anime els dissenys dels personatges són una delícia, però ni això, ni el fet que hi hagi escenes de conversa -en japonès, això sí-, significa que es tracti de l'adaptació de cap manga ni sèrie d'animació japonesa: no ho és.

Com a curiositat, per acabar, en ser de Hudson hi apareix un petit cameo dels Bomberman, i a canvi en Milon és un personatge seleccionable al Saturn Bomberman, que al Japó apareixia uns mesos després d'aquest joc.

Jocs que no van veure la llum: Missile Fighter

Malgrat que el títol fa pensar en un d'avions de combat, i espero -amb tot el respecte per les implicacions del que diré- que això no hagi fet disminuir el possible interès de la gent a l'hora d'entrar al blog per llegir-se l'entrada, el videojoc mai publicat que veurem avui no té res a veure amb això.

De fet, hauria estat una cosa força més divertida, i amb una fórmula d'èxit contrastat, perquè ràpidament veurem a què s'hauria assemblat.

El joc s'havia de dir Missile Fighter -per això el meu advertiment a la introducció-, però lluny de fer-nos pilotar avions amb l'objectiu d'abatre naus enemigues ens proposava un enfrontament més de l'estil de la saga Bomberman, en espais tancats, amb obstacles i personatges bufons.

Igual que aquella mítica franquícia va triomfar especialment a la PC Engine, el joc havia de sortir per a la PC Engine CD, i se n'encarregaven la mateixa NEC, fabricant de la consola, i Media Works, avui part d'ASCII Media Works, i llavors editora tant d'alguns videojocs (sobretot visual i sound novels) com de diversos productes multimèdia, incloent-hi revistes com la Dengeki PC Engine, on es va publicar al número de juny de 1993 el poc que se sap d'aquest videojoc perdut.

Pensat per als enfrontaments multijugador, el Missile Fighter ens proposava controlar 6 personatges que tenien característiques pròpies, no només pel que fa a l'aspecte, sinó també quant a armes i habilitats, que eren un artista marcial, una mena de guerrera, un ninja, una nena amb poders màgics, un petit monstre i un boxador ciclop, amb dissenys que podem veure a la imatge de sobre d'aquest paràgraf. 

Hi haurien pogut jugar fins a 4 persones alhora, i cada personatge havia de tenir una arma principal i una de secundària, cosa que hauria donat molta vida i rejugabilitat al títol, a més de la diversió inherent al gènere.

Malauradament, per causes que no he pogut trobar, aquell joc no va veure la llum, tot i que MediaWorks va continuar existint, expandint-se i diversificant-se, i publicant, ara sí, videojocs a partir de 1994, però cap de tan atractiu com semblava aquest.

Crònica de la Targalan 2019

Des que vaig conèixer en persona -ja els coneixia d'abans virtualment- els companys de Retroscroll he començat a anar als esdeveniments relacionats amb els videojocs retro acompanyant-los darrere de l'estand. D'aquesta manera he estat en diverses Reunions d'Usuaris de l'MSX, Explora Commodore i, és clar, RetroBarcelona.

Però em faltava un esdeveniment d'aquesta mena. Un que no té tant de ressò als mitjans, i que és força local, no ens enganyem, però que té un encant innegable i ens proporciona una experiència diferent, de la qual per fi he pogut gaudir per primer cop en la seva setena edició, celebrada del 2 al 4 d'agost.

Targalan, o Tàrrega Lan Party, és una lan party, com diu el seu nom, és a dir una reunió de jugadors d'ordinador que participen plegats en tornejos, en aquest cas els que surten al pòster, però també que poden fer allà el que vulguin, connectats a una mateixa xarxa. 

Jo d'aquestes coses d'ordinador no hi entenc gaire, però sembla ser que això abans tenia molt més sentit que ara, que les connexions a internet són molt més ràpides de manera general i que, amb l'auge del joc online, el més habitual és que cadascú jugui des de casa seva sense problemes. 

Però, és clar, faltaria el caliu de compartir una afició en un mateix espai, i entenc que és això el que crida l'atenció d'aquests bojos del PC que han volgut, un cop més, passar un cap de setmana, nits incloses, gaudint de l'entreteniment compartit i, atès que la Targalan té lloc al poliesportiu de Tàrrega, capbussant-se de tant en tant a la piscina, si és que ho volien.

Perquè us feu una idea de com era, en aquesta imatge es pot veure la zona dels ordinadors, la lan party en si, amb uns assistents més aviat joves, amb ordinadors més o menys potents i cadires que anaven des de les de plàstic de bar de piscina proporcionades per l'organització fins a les anomenades de gaming, però el conjunt feia goig de veure, deixant de banda bosses, roba i tota mena de coses que hi havia pel mig i entre els passadissos. 

Retroscroll munta, dissabte i diumenge, el seu estand a l'altra meitat del pavelló o nau del poliesportiu, en un seguit de taules amb consoles i pantalles al damunt, com sempre a disposició del públic que hi vulgui fer unes partides gratuïtament, però també de la nostra, que al capdavall ens volem veure les cares, és clar, però també jugar, junts o separats, però en un mateix espai, tal com fan els dels ordinadors.

Era la primera vegada que anava a Tàrrega, jo, i m'hi vaig poder retrobar amb en Roger (Scroll), la Vicky (Rokuso), en Marc (Syd), els col·laboradors Abel i Antoni (que vaig conèixer allà, per cert) i, és clar, en Dani (Salore), membre de Retroscroll que va impulsar aquesta presència a la Targalan, si no vaig errat des de fa 5 anys. 

Jo hi vaig portar la Nintendo 64 amb jocs i dos comandaments, a més d'un stick extra per a la Neo Geo i un comandament per a la GameCube, però en Dani i en Roger hi van aportar un fotimer de monitors i sistemes, tot carregant els seus cotxes fins al capdamunt. Aplaudiments.

La idea és que no hi falti res. Encara que siguin moltes hores, al final el temps passa volant i mai no n'hi ha prou, però cal tenir totes les opcions disponibles i que l'absència d'un cable, un comandament espatllat o qualsevol altre imprevist no ens aigualeixi l'experiència.

La intenció és aquesta: que gent que passa per allà, siguin participants de la lan party que volen descansar d'un tipus de pantalla per concentrar la vista en un altre, siguin curiosos de Tàrrega que s'acosten a veure què s'hi fa, puguin jugar una estona a videojocs i sistemes clàssics, des de l'Atari 2600 fins a la Xbox original, que hi tenim disposats.

Gent de totes les edats, és clar, però com no podia ser d'una altra manera, els que se senten més atrets pel que oferim són els que recorden haver-hi jugat o haver-ho vist anys enrere. El públic objectiu del retro, vaja.

I així passen les hores i es fa de nit, però nit de debò, una experiència que a les altres trobades videojoquístiques no havia viscut -el que he explicat fins ara es pot aplicar a qualsevol esdeveniment del sector en què Retroscroll participi-, i que per tant era una novetat per a mi. La foscor, combinada amb la llum de les pantalles, oferia imatges belles com aquesta, a la part dels ordinadors. 

A la part de les consoles hi havia la llum d'alguns focus, però també es notava que s'anava fent de nit, i els sistemes s'anaven escalfant mentre la gent els feia servir, que és la intenció. 

Però a mesura que avançava el temps allò s'anava buidant i només continuàvem jugant els membres de Retroscroll, amb algun descans per menjar, anar al lavabo, xerrar o mirar com algú altre jugava. I, com que de tota manera no és un esdeveniment que atregui gaire gent de fora de la lan party, en realitat no només a la nit, sinó bona part del temps estàvem sols, de manera que, com ja m'havien dit els companys que hi havien estat els altres anys, és l'esdeveniment de videojocs en què més podem jugar nosaltres. 

Entre altres coses vam jugar, junts, fent un minitorneig del Neo Turf Masters i un altre del Twinkle Star Sprites, però també vam fer partides al Super Dodge Ball de la Neo Geo, al Soul Calibur II de la GameCube, a l'Street Fighter III: Third Strike, al Super Street Fighter II Turbo i al Jojo's Bizarre Adventure: Heritage for the Future de la Dreamcast, també al Die Hard Arcade, i ens ho vam passar bomba (joc de paraules intencionat) amb el Super Bomberman 5 de la Super Nintendo amb un multitap que ens va permetre jugar-hi 5 persones alhora.

Per la meva banda vaig fer una partida a l'Aero Fighters 2 a la Neo Geo, per veure fins on arribava a la consola original en un joc al que he jugat força -unes hores, vaja- a la Switch, em vaig voler acabar l'Street Fighter amb stick de recreativa mentre els meus companys es feien creus que volgués jugar altre cop a un títol tan obsolet, vaig jugar una estona al Castlevania de la NES i també, més de la que esperava, al Super Mario Kart de la Super Nintendo, que em va demostrar un cop més que per més dominat que tinguis un joc, amb el temps perds la pràctica i cal repassar de tant en tant.

Passar hores amb amics jugant a videojocs, que se'ns facin les 5 de la matinada i que tinguem llits més o menys rudimentaris per dormir unes 3 horetes, que és el que vam fer, convertia la Targalan, doncs, en una mena de festa de pijames, però per a adults que sabem controlar les nostres hores sense que ens hagin d'estar dient res.

Per tant, a la ja de per si agradable experiència d'anar a un esdeveniment d'aquest sector s'hi suma aquest caràcter especial de la Targalan, de què ja m'havien parlat i que em feia venir salivera des de feia temps, i per fi l'he pogut experimentar. 

Espero poder anar també a la de l'any vinent i que hi puguin ser l'Ayate i en Molsupo, grans i sentides absències. 

Jocs que no van sortir del Japó: DreamMix TV World Fighters

Sabeu aquells jocs tan xul·los on podem controlar personatges de diverses franquícies i fer que lluitin entre ells? Els que acostumen a dur la paraula (o contracció) "versus" al títol? Són bastant divertits, però com s'ha demostrat diverses vegades, entre les quals amb el Tatsunoko vs Capcom de la Wii —que va arribar de miracle i amb modificacions—, segons quins són els universos representats és impossible que aquests videojocs surtin del Japó, per problemes amb les llicències.

És el que va passar, segurament, amb el DreamMix TV World Fighters, un joc molt de l'estil de la saga Super Smash Bros., amb què per cert Nintendo no ha tingut cap problema enlloc del món, ja que es tracta de personatges que posseeix la mateixa companyia. 

Fins a 4 jugadors poden controlar personatges de videojocs de Konami i Hudson Soft, però també de les joguines de Takara. Parlem concretament de les franquícies i els videojocs Castlevania, Metal Gear (el protagonista de la qual, en Solid Snake, apareix també al Super Smash Bros. Brawl de la Wii), Gradius, Bomberman, Adventure Island, Bloody Roar, Transformers, Beyblade, Micronauts, Licca-chan, Cool Girl, Tengai Makyô, Jikkyô Powerful Pro'94 i Momotarô Densetsu, aquest basat al seu torn en una de les llegendes més populars del folklore japonès.

No sé quines van ser les llicències que en van impedir l'exportació, potser només en va ser una, n'hi hauria hagut prou, però el cas és que el DreamMix TV World Fighters va sortir el 2003 només per a les Gamecube i Playstation 2 japoneses.

Es tracta d'estomacar els rivals, agafar objectes i impedir que els vençuts tornin a la vida (però sí que poden continuar per l'escenari tocant el que no sona), de manera que quedi només un supervivent, que serà el guanyador de l'esbojarrada batalla. 

L'excusa argumental, una competició de lluita entre personatges de diferents universos amb l'objectiu d'augmentar l'audiència d'un programa de televisió la cancel·lació del qual ha estat anunciada per la cadena. Però en realitat no necessitem arguments per a videojocs així, sinó que es facin i arribin a Occident.

Videojocs animats: Bomberman

Des que faig aquesta secció de dibuixos animats inspirats o basats en videojocs n'hem vist uns quants, i sabem que gairebé tots els jocs són susceptibles de tenir una versió animada a la televisió, en alguns casos fins i tot arriben a tenir pel·lícules d'imatge real, però hi ha títols que sembla mentida que donin per a un producte així, com és el cas de la llegendària saga Bomberman. 

El cas és que sí que té dibuixos animats, i de fet més d'una sèrie. La primera va ser aquesta, Bomberman B-Daman Bakugaiden, de 48 episodis emesos entre 1998 i 1999 al Japó. De fet, es basava en un manga del mateix nom que es va publicar a la revista CoroCoro Comic, orientada al públic infantil. Però no en van tenir prou, amb allò, i arribaria una seqüela al cap de poc:

Es deia Bomberman B-Daman Bakugaiden Victory o Bomberman B-Daman Bakugaiden V i van ser 50 episodis entre 1999 i 2000. En aquest cas es basava en el cinquè manga, també de la revista CoroCoro Comic, i se'n va fer un videojoc (naturalment només al Japó) per a la Gameboy Color.

En aquestes dues sèries l'argument està escrit al servei dels B-Daman, una línia de joguines, de fet bales com les que dúiem a l'escola de petits, que va originar una franquícia de manga i anime, part de la qual, pel que sembla, basada en l'univers Bomberman. Però encara tindríem una tercera sèrie que anava per una altra banda:

Es tracta de Bomberman Jetters, un anime de 52 episodis entre 2002 i 2003 que en aquest cas no tenia l'origen en cap còmic, però que va donar lloc a un videojoc per a Gameboy Advance, Gamecube i PS2 que, excepcionalment, va arribar a Occident però només als Estats Units i en versió Gamecube.