Crònica de Retrobarcelona 2015 - 3a Fira del Videojoc Clàssic

Si us interessen mínimament els videojocs -si no, no llegiríeu aquesta entrada- ja deveu saber que ha tingut lloc la tercera edició de Retrobarcelona, la fira dedicada als videojocs retro però amb un criteri ampli, de la qual l'any passat vaig fer una crònica carregada d'esperança per a la següent edició, que ja ha arribat. 

Han estat dos dies d'esdeveniment, però jo hi vaig anar només dissabte 14 de novembre, i és des d'aquest punt de vista que en faig la crònica, també, aquest any.

Amb aquest espectacular cartell que ens presenta el protagonista dels Castlevania clàssics -o un d'ells, però ha de ser un Belmont- a punt de conquerir una Sagrada Família sense grues, la fira s'ha traslladat enguany al Museu Marítim de Barcelona, un espai més bonic però no sé -no ho sabria calcular a ull- si més gran que el Disseny Hub, on se celebrava l'anterior edició.

El que sí que ha estat més gran, i de manera considerable, és l'assistència del públic, segur que motivada per la promoció que aquest cop se n'ha fet en mitjans de comunicació generalistes, molt més potent. Això és una alegria per als organitzadors, però té coses negatives.

Ja ho sospitava quan, arribant-hi uns minuts després de l'hora d'obertura, em vaig trobar una cua impensable per a un museu en un dia normal, i la vaig haver de fer durant mitja hora llarga. Però un cop dins... el panorama era com el que es dedueix de la fotografia, que captura només una part de l'ambient. 

Amb tantíssima gent ja des de primera hora era difícil caminar, moure's entre els estands, acostar-se a les recreatives i fins i tot preguntar coses als responsables dels mateixos estands. Només durant una breu estoneta, cap a les 4 de la tarda, vaig poder fer un tomb "ràpid" -en aquells moments ja ho tenia tot vist més de 3 vegades, però malament-, i després ja hi vam tornar a ser.

Centrem-nos per ara en les coses positives, que després tornarem a les negatives: a prop de l'entrada hi havia, un any més, l'exposició de sistemes de videojocs que en repassaven la història, des dels anys 70 fins a la primera generació dels 128 bits, la de la Playstation 2, la Xbox, la Dreamcast i la Gamecube -que sovint cal recordar que eren quatre, no només la de Sony!-. 

Ja les havia vist l'any passat, però com que moltes d'aquestes plataformes, la majoria, no les puc contemplar a casa ni ho podré fer mai, de tant en tant està bé fer-los una ullada en directe, sense haver de recórrer a fotos d'internet. 

Una de les coses que pensava fer segur, el que em va agradar més de l'edició anterior, era saludar els companys de Retroscroll. Aquest cop ja ens coneixíem les cares, i les que em faltaven perquè l'any passat no vam coincidir ja les vaig poder marcar com a vistes a la llista de coses pendents. 

Hi vaig saludar en Rafa, en Dani, en Molsupo -del qual no recordo el nom real, però tampoc no té Twitter!-, la Vicky, les novetats (per a mi) Suso i Xuxo, i a banda d'aquest blog vaig tornar a saludar en Carles, un dels artífexs de l'esdeveniment, i els dos membres de Game Museum, blog germà de Retroscroll amb el qual de fet compartia estand, que són en Murshus i en Sikus. Per descomptat, també hi havia el boss, en Roger, el creador de Retroscroll. 

Aquí el tenim, en el dia del seu 30è aniversari, controlant la meva participació al torneig de l'OutRun 2 SP de la Playstation 2, per al qual havia entrenat i que durant uns minuts vaig liderar fins que, al llarg del dia, vaig ser superat àmpliament diverses vegades. M'ho vaig passar molt bé, però, i era l'únic torneig al qual pensava participar.

Als altres, després de l'experiència de l'any passat, en què la cosa no va acabar de ser fluïda per la gran quantitat de gent que hi participava i sobretot la que no es presentava ni quan la cridaven amb reiteració, no m'hi vaig apuntar. I pel que vaig veure els problemes es van repetir. M'hauria agradat participar al del Mario Kart Double Dash, un dels títols que menys he tocat de la saga, però era diumenge i ja tenia pensat anar-hi només dissabte, cosa que potser va ser un error perquè m'han comentat que el segon dia s'hi estava molt millor. 

  

No pensava participar en més tornejos, però sí que volia tocar recreativa -malgrat que, altre cop i seguint la tendència dels darrers anys, eren en realitat mobles muntats a l'actualitat que contenien emuladors-, i imatges com aquesta són les que vaig veure i viure durant gairebé tota l'estona: cues, gent que no se'n desenganxava ni boja i, les poques vegades que hi vaig poder jugar, com que jo sóc d'una altra manera de seguida que detectava gent esperant al darrere jugava la vida -o la partida- que em quedava i me n'anava. 

Vaig jugar, però, al Super Street Fighter II Turbo, al Windjammers i al Donkey Kong. Vaig poder tastar, en sessions brevíssimes però en aquest cas per elecció personal, altres sistemes en els diversos estands que en tenien a disposició dels visitants, com ara la Jaguar d'Atari, l'Amstrad GX4000, diversos ordinadors també d'Amstrad, la versió de la Saturn del Castlevania: Symphony of the Night, un parell de jocs de l'MSX i, on em vaig estar més estona, a diverses de les moltes plataformes que exposava i deixava provar, precisament, Retroscroll. Allà vaig jugar a l'Amstrad GX4000 altre cop, al Ghosts'n Goblins de la NES i al Galaga 90 de la Turbografx-16. 

Tot i així, amb tanta gent com hi havia, sobretot en d'altres estands em va costar jugar i en alguns casos vaig desistir de fer-ho. Amb l'experiència de l'any passat, en què vaig anar a Retrobarcelona amb la idea de fer un tomb per un esdeveniment que esperava molt més senzill del que va ser, havia encarat aquesta edició de 2015 amb un entrepà a la motxilla i ganes de jugar i comprar alguna coseta. 

Malauradament no vaig poder jugar gaire, pels motius que ja he explicat, i de comprar... encara menys. No em vaig gastar més diners que els del preu de l'entrada, només 3 euros, perquè si el 2014 vaig pensar que els preus eren altets però encara hi havia alguna cosa raonable, enguany no n'he vist cap. 

Videojocs de segona mà caríssims, molta importació japonesa sense funcionament comprovat -vaig veure un noi tornar una Dreamcast que acabava de comprar tot assegurant que no funcionava i els responsables de l'estand acceptar el canvi sense discutir-ho, cosa que parla per si mateixa-, preus del nivell del Mercat de Sant Antoni (és a dir, infladíssims, roçant l'estafa), o en el millor i més minoritari dels casos productes a preu relativament raonable que no m'interessaven.

En aquest sentit m'ha quedat clar que Retrobarcelona no és una fira per a comprar, sinó per a passar-ho bé, si l'espai ho permet. I els que hi entenguin i hi estiguin interessats també poden anar a la sala d'actes i sentir conferències i podcasts en directe, és clar.

En fi, crec que la demanda ha superat àmpliament l'oferta, cosa que en aquest cas ha estat un problema però als organitzadors els ofereix l'oportunitat de fer créixer la fira en espai i expositors de cara a la propera edició. Potser aquest ha estat un dels problemes, empitjorat per l'augment de públic: el nombre d'estands no ha augmentat, fins i tot eren alguns menys. Convidant més expositors el 2016 segur que la fira no quedarà buida, ha quedat clar que no hi ha perill de pecar per excés, i sense deixar de reconèixer la gran tasca d'organització que s'ha fet, i el que s'ha aconseguit, espero que es plantegin aquests canvis per tal de no morir d'èxit.