Crònica de la 50a Reunió d'Usuaris de l'MSX

Ja començo a adquirir experiència darrere dels estands en els esdeveniments relacionats amb els videojocs clàssics, insisteixo en què començo, perquè després de la 49a Reunió d'Usuaris de l'MSX i la 4a RetroBarcelona ja he estat per tercera vegada amb els companys de Retroscroll i Game Museum amb la 50a edició de la RUMSX, que se celebra dos cops l'any, que ningú es pensi que en fa 50 perquè no és així i, igualment, l'estàndard -ni cap altre microordinador- és tan antic.

En fi, tocava número rodó i es repetia, com sempre, l'Espai Jove La Fontana, a Barcelona, com a espai per a celebrar aquesta reunió, perquè és això, una reunió, ni tan sols una fira. Entrada gratuïta per a tothom, èxit de públic, almenys a simple vista, com la de la darrera edició en què vaig estar, al juny, un públic format també per gent veterana que estima el sistema i hi duu el seus fills, nens força petits, pràcticament cap adolescent, que gaudeixen dels videojocs d'aquest ordinador sense valorar-los negativament pel seu aspecte rudimentari comparat amb les consoles actuals però espectacular a l'època i encara ara més que digne per als que gaudim dels videojocs siguin de quan siguin.

Segona RUMSX de la meva vida, la segona en què era també en un estand, i em va passar volant, com l'altre cop, per la companyia dels companys Scroll, Rokuso, Rafeva, Salore, Syd, Ayate, Xuxo, Sikus i Murshus, i Iván de Tentáculo Púrpura, pel contacte amb els visitants, que anaven preguntant alguna coseta sobre com anava un joc, si podíem arreglar algun problema, etc., i també perquè vaig provar algun videojoc que no havia provat mai, com l'Space Manbow o el Kinnikuman (Musculman), i vaig fer alguna partideta a algun vell conegut, com el Road Fighter o el Yie-ar Kung Fu. 

Precisament de la seqüela d'aquest, el Yie-ar Kung Fu 2, es va fer aquest cop el torneig organitzat per Retroscroll, en què 16 participants sorgits tant d'entre el públic com de la plantilla de Retroscroll ens enfrontàvem en unes eliminatòries decidides per unes boles amb números, com a Bola de Drac, però que també van estar marcades per l'atzar d'una moneda, ja que per les característiques del joc només un dels jugadors podia triar personatge i n'hi havia un que era clarament superior al protagonista per defecte.

Doncs bé, hi vaig participar i vaig aconseguir arribar a semifinals, on vaig perdre contra el que acabaria sent el vencedor, que a la final va derrotar el nen que es mig veu a la imatge, i que no està censurat informàticament, sinó que es movia molt perquè s'estava posant nerviós en anar avançant al quadre. 

En definitiva, un plaer ser allà amb els companys, amb la gent, portant el meu MSX model SVI-738 X'Press (a la imatge, el que està tocant el nen de l'esquerra) i veient els dels altres, tots especials i bonics per algun motiu.

I, com l'altra vegada, em van venir moltes ganes de fer-li més cas a la meva primera màquina de videojocs, ja que no tinc els coneixements per a desenvolupar programes com fan alguns dels cracs que van a les RUMSX però sí que hi podria jugar més, i d'estalviar per comprar-me el Mega Flash ROM, el cartutx per posar-hi tots els videojocs que té sense més complicacions logístiques ni econòmiques que aquesta, a més d'adquirir un MSX2, força més potent. 

Però l'altre cop que vaig prendre aquesta decisió es va quedar en això, com a màxim vaig començar a gravar més jocs en disquets, amb resultats desiguals, i prou. A veure si aquesta vegada faig realitat, almenys, el propòsit de jugar-hi més.

Crònica de RetroBarcelona 2016 - 4a Fira del Videojoc Clàssic

Això ja comença a ser una tradició, i me n'alegro. Un any més escric una entrada sobre les meves impressions de la gran trobada dels amants dels videojocs retro de Barcelona, en una edició molt diferent, perquè s'emmarcava en la Barcelona Games World, però també perquè, dos anys després de conèixer en persona els membres de Retroscroll, i amb l'experiència d'haver compartit estand amb ells a la 49a Reunió d'Usuaris de l'MSX, aquest cop he estat a RetroBarcelona no com a visitant, sinó com a expositor, altre cop amb aquests eixerits companys.

Després del ball d'escenaris dels darrers anys, quan es va saber que la quarta edició se celebraria en el marc de la Barcelona Games World, nom del nou esdeveniment de referència en el món dels videojocs en l'àmbit estatal amb la desaparició de la Madrid Games Week, no sóc l'únic que va pensar "ui", perquè a més el preu de l'entrada es multiplicava diverses vegades en conseqüència i l'esdeveniment en si, en passar a formar part d'un altre de molt més gran i amb més renom -i també de diferent caràcter-, corria el perill de quedar invisibilitzat.

Sobre això ja en faran anàlisis els experts, però el que jo vaig poder veure, a la tarda de divendres i sobretot tot dissabte, va ser que almenys en nombre de visitants aquesta associació no ens ha perjudicat. I el tipus de públic, malgrat que estic segur que moltíssima gent que va anar a la Barcelona Games World no va visitar la part de RetroBarcelona, també va ser variat, i hi havia petits i grans gaudint d'aquestes consoles i aquests videojocs que, gràcies a la seva qualitat i l'encant afegit que tenen ara com a història viva del sector, encara poden fer que la gent acostumada als gràfics cada cop més potents també s'ho passi bé.

L'associació, però, sí que ha perjudicat moltes persones que, invididualment, volien venir i es van trobar amb la sorpresa del preu, i personalment em sap greu, però suposo que el balanç final serà d'èxit de la idea. I em comenten els companys que sí que s'hi van estar els 4 dies que la proporció de "nens rata", que no tractaven gaire bé el material i mostraven poc respecte, havia augmentat respecte a d'altres esdeveniments.

En fi, el que sí que ha canviat, i era evident, era l'espai disponible. Tot RetroBarcelona cabia al pis de dalt del Palau 2 del Recinte Firal de Montjuïc, on hi ha alguns dels espais del Saló del Manga, per exemple, i a diferència de l'any passat, que al Museu Marítim es feia difícil caminar i fins i tot respirar, aquest cop l'espai era immens. Això també va repercutir en què Retroscroll i Game Museum, blogs germans, disposàvem de 16 taules amb un enorme espai al mig, així que ens en vam beneficiar nosaltres i també el públic, que podia gaudir de moltes consoles, com és habitual de la col·lecció personal dels membres de l'estand.

En el meu cas hi vaig dur la NES i la Saturn, amb alguns jocs -també de consoles que no vaig portar-, a més de dos comandaments extra de la Nintendo 64, que van servir per a aprofitar les addictives modalitats de fins a 4 jugadors de títols com Goldeneye, Mario Kart 64 o Super Smash Bros.

M'ho vaig passar molt bé, no em vaig cansar gens -també cal dir que, tot i que anava carregat, res a veure amb els companys que van dur des de diversos punts de Catalunya un munt de televisors, monitors, consoles, jocs i cables, i s'hi van estar més dies que no pas jo- i vaig tornar a gaudir de la companyia d'aquests ganàpies que encara juguen amb videojocs d'antany i d'ara -i continuaran fent-ho-, aprenent dels seus coneixements, saludant i/o coneixent una mica més gent amb qui no tenia tracte tan directe, però que tenia vista d'altres esdeveniments, com en Jose i en Raúl de Pixelsmansion, en Renner de Killbits Podcast, o les pacients xicotes i senyores d'alguns companys de Retroscroll, que dissabte hi van ser fent costat.

Cada cop m'agrada més, també, ja no tant vigilar que no passi res amb el material -per sort la gent en general es comporta-, sinó poder donar un cop de mà als visitants quan demanen si es pot canviar el joc, com es fa això o allò, etc.

Pel que fa a les compres, vaig fer diverses ullades a les botigues que tenien estands, però no vaig adquirir res. Alguns llocs tenien els preus inflats, d'altres posaven preus més raonables però res que no es pogués trobar a eBay, cap sorpresa per altra banda. Però sempre és interessant fer tombs i mirar material, a més de veure projectes a què es dedica la gent, coses que fan relacionades amb els videojocs sense ser-ho, com per exemple les espectaculars modificacions de consoles.

El que no vaig fer va ser jugar a pràcticament cap videojoc fora del nostre estand, amb l'excepció de la recreativa del Virtua Cop 2 cap al final de dissabte i una cosa que em feia molta il·lusió, la Virtual Boy, la consola fracassada de Nintendo, que em va agradar força.

També em va agradar, per la raresa del concepte però també l'interès dels seus jocs, la Vectrex, consola integrada en un monitor vertical i gràfics vectorials que teníem a Retroscroll, propietat d'en Molsupo.

Vaig provar també el Megaman: The Wily Wars de la Mega Drive, on vaig derrotar per fi un enemic de final de pantalla (deu ser que el primer Megaman és més fàcil, si no no m'ho explico, perquè són jocs dificilíssims i jo molt dolent), vaig gaudir del Windjammers i l'Street Hoop de la Neo Geo, i de la versió per a PC del Judgement Silversword.

El Metropolis Street Racer de la Dreamcast era el protagonista del concurs d'enguany de Retroscroll i, tot i que tenint-lo des de fa anys gairebé no hi havia jugat i només havia entrenat la setmana anterior, vaig ser campió durant gairebé tot el dia, fins que en Roger (Scroll), el creador de Retroscroll, em va superar per unes dècimes de segon. El premi, però, va ser per al tercer classificat, primer dels de fora del blog, com és natural.

A la part de baix, la Barcelona Games World en si, hi vaig estar molt poc. No és una cosa que em cridi tant l'atenció, no estic pas a l'última en videojocs -se m'ha escapat el tren de la PS4 i la Xbox One i el més modern que tinc és la Wii U, pràcticament descontinuada i més encara amb la propera consola de Nintendo prevista per al març-, però sí que vaig voler provar l'experiència del Resident Evil 7 en Realitat Virtual, característica exclusiva de la versió de Sony.

Interessant -i molt ben muntat l'estand, que era una casa vella amb 4 habitacions-, mai no havia jugat a res en realitat virtual, però vaig trobar que la tecnologia encara no permetia mostrar uns gràfics equivalents al punt en què estem dels videojocs normals de visió en pantalla. En altres paraules, la immersió era molt bona, però les imatges que veia podien passar per unes de PlayStation 3 (o Xbox 360) dels primers videojocs.

Però la diferència entre l'espai de Sony, dedicat a la PlayStation 4, i la part ocupada per la Xbox One i les consoles de Nintendo era abismal. Es podria dir que és un reflex del mercat, segurament amb raó, però em sembla una llàstima.

Precisament a Nintendo, per cert, em vaig poder fer una foto amb en Charles Martinet, la veu d'en Mario (i en Luigi, i en Wario, i en Waluigi) des que el 1992 se li va posar veu per primera vegada al Mario Teaches Typing. No vaig poder gravar cap missatge d'ell, que era el que promocionaven, perquè justament aquell dia... estava afònic!

En qualsevol cas ha estat la meva primera experiència en un estand en un esdeveniment d'aquestes dimensions, la segona si comptem la molt més petita i modesta de la RUMSX, i veig que clarament m'ho passo millor així que com a visitant normal i corrent. Amb uns companys molt macos, nous contactes i moments divertidíssims i inoblidables, ja tinc ganes que arribi la propera RUMSX de desembre i, és clar, la cinquena edició de RetroBarcelona.



 

Crònica de Retrobarcelona 2015 - 3a Fira del Videojoc Clàssic

Si us interessen mínimament els videojocs -si no, no llegiríeu aquesta entrada- ja deveu saber que ha tingut lloc la tercera edició de Retrobarcelona, la fira dedicada als videojocs retro però amb un criteri ampli, de la qual l'any passat vaig fer una crònica carregada d'esperança per a la següent edició, que ja ha arribat. 

Han estat dos dies d'esdeveniment, però jo hi vaig anar només dissabte 14 de novembre, i és des d'aquest punt de vista que en faig la crònica, també, aquest any.

Amb aquest espectacular cartell que ens presenta el protagonista dels Castlevania clàssics -o un d'ells, però ha de ser un Belmont- a punt de conquerir una Sagrada Família sense grues, la fira s'ha traslladat enguany al Museu Marítim de Barcelona, un espai més bonic però no sé -no ho sabria calcular a ull- si més gran que el Disseny Hub, on se celebrava l'anterior edició.

El que sí que ha estat més gran, i de manera considerable, és l'assistència del públic, segur que motivada per la promoció que aquest cop se n'ha fet en mitjans de comunicació generalistes, molt més potent. Això és una alegria per als organitzadors, però té coses negatives.

Ja ho sospitava quan, arribant-hi uns minuts després de l'hora d'obertura, em vaig trobar una cua impensable per a un museu en un dia normal, i la vaig haver de fer durant mitja hora llarga. Però un cop dins... el panorama era com el que es dedueix de la fotografia, que captura només una part de l'ambient. 

Amb tantíssima gent ja des de primera hora era difícil caminar, moure's entre els estands, acostar-se a les recreatives i fins i tot preguntar coses als responsables dels mateixos estands. Només durant una breu estoneta, cap a les 4 de la tarda, vaig poder fer un tomb "ràpid" -en aquells moments ja ho tenia tot vist més de 3 vegades, però malament-, i després ja hi vam tornar a ser.

Centrem-nos per ara en les coses positives, que després tornarem a les negatives: a prop de l'entrada hi havia, un any més, l'exposició de sistemes de videojocs que en repassaven la història, des dels anys 70 fins a la primera generació dels 128 bits, la de la Playstation 2, la Xbox, la Dreamcast i la Gamecube -que sovint cal recordar que eren quatre, no només la de Sony!-. 

Ja les havia vist l'any passat, però com que moltes d'aquestes plataformes, la majoria, no les puc contemplar a casa ni ho podré fer mai, de tant en tant està bé fer-los una ullada en directe, sense haver de recórrer a fotos d'internet. 

Una de les coses que pensava fer segur, el que em va agradar més de l'edició anterior, era saludar els companys de Retroscroll. Aquest cop ja ens coneixíem les cares, i les que em faltaven perquè l'any passat no vam coincidir ja les vaig poder marcar com a vistes a la llista de coses pendents. 

Hi vaig saludar en Rafa, en Dani, en Molsupo -del qual no recordo el nom real, però tampoc no té Twitter!-, la Vicky, les novetats (per a mi) Suso i Xuxo, i a banda d'aquest blog vaig tornar a saludar en Carles, un dels artífexs de l'esdeveniment, i els dos membres de Game Museum, blog germà de Retroscroll amb el qual de fet compartia estand, que són en Murshus i en Sikus. Per descomptat, també hi havia el boss, en Roger, el creador de Retroscroll. 

Aquí el tenim, en el dia del seu 30è aniversari, controlant la meva participació al torneig de l'OutRun 2 SP de la Playstation 2, per al qual havia entrenat i que durant uns minuts vaig liderar fins que, al llarg del dia, vaig ser superat àmpliament diverses vegades. M'ho vaig passar molt bé, però, i era l'únic torneig al qual pensava participar.

Als altres, després de l'experiència de l'any passat, en què la cosa no va acabar de ser fluïda per la gran quantitat de gent que hi participava i sobretot la que no es presentava ni quan la cridaven amb reiteració, no m'hi vaig apuntar. I pel que vaig veure els problemes es van repetir. M'hauria agradat participar al del Mario Kart Double Dash, un dels títols que menys he tocat de la saga, però era diumenge i ja tenia pensat anar-hi només dissabte, cosa que potser va ser un error perquè m'han comentat que el segon dia s'hi estava molt millor. 

  

No pensava participar en més tornejos, però sí que volia tocar recreativa -malgrat que, altre cop i seguint la tendència dels darrers anys, eren en realitat mobles muntats a l'actualitat que contenien emuladors-, i imatges com aquesta són les que vaig veure i viure durant gairebé tota l'estona: cues, gent que no se'n desenganxava ni boja i, les poques vegades que hi vaig poder jugar, com que jo sóc d'una altra manera de seguida que detectava gent esperant al darrere jugava la vida -o la partida- que em quedava i me n'anava. 

Vaig jugar, però, al Super Street Fighter II Turbo, al Windjammers i al Donkey Kong. Vaig poder tastar, en sessions brevíssimes però en aquest cas per elecció personal, altres sistemes en els diversos estands que en tenien a disposició dels visitants, com ara la Jaguar d'Atari, l'Amstrad GX4000, diversos ordinadors també d'Amstrad, la versió de la Saturn del Castlevania: Symphony of the Night, un parell de jocs de l'MSX i, on em vaig estar més estona, a diverses de les moltes plataformes que exposava i deixava provar, precisament, Retroscroll. Allà vaig jugar a l'Amstrad GX4000 altre cop, al Ghosts'n Goblins de la NES i al Galaga 90 de la Turbografx-16. 

Tot i així, amb tanta gent com hi havia, sobretot en d'altres estands em va costar jugar i en alguns casos vaig desistir de fer-ho. Amb l'experiència de l'any passat, en què vaig anar a Retrobarcelona amb la idea de fer un tomb per un esdeveniment que esperava molt més senzill del que va ser, havia encarat aquesta edició de 2015 amb un entrepà a la motxilla i ganes de jugar i comprar alguna coseta. 

Malauradament no vaig poder jugar gaire, pels motius que ja he explicat, i de comprar... encara menys. No em vaig gastar més diners que els del preu de l'entrada, només 3 euros, perquè si el 2014 vaig pensar que els preus eren altets però encara hi havia alguna cosa raonable, enguany no n'he vist cap. 

Videojocs de segona mà caríssims, molta importació japonesa sense funcionament comprovat -vaig veure un noi tornar una Dreamcast que acabava de comprar tot assegurant que no funcionava i els responsables de l'estand acceptar el canvi sense discutir-ho, cosa que parla per si mateixa-, preus del nivell del Mercat de Sant Antoni (és a dir, infladíssims, roçant l'estafa), o en el millor i més minoritari dels casos productes a preu relativament raonable que no m'interessaven.

En aquest sentit m'ha quedat clar que Retrobarcelona no és una fira per a comprar, sinó per a passar-ho bé, si l'espai ho permet. I els que hi entenguin i hi estiguin interessats també poden anar a la sala d'actes i sentir conferències i podcasts en directe, és clar.

En fi, crec que la demanda ha superat àmpliament l'oferta, cosa que en aquest cas ha estat un problema però als organitzadors els ofereix l'oportunitat de fer créixer la fira en espai i expositors de cara a la propera edició. Potser aquest ha estat un dels problemes, empitjorat per l'augment de públic: el nombre d'estands no ha augmentat, fins i tot eren alguns menys. Convidant més expositors el 2016 segur que la fira no quedarà buida, ha quedat clar que no hi ha perill de pecar per excés, i sense deixar de reconèixer la gran tasca d'organització que s'ha fet, i el que s'ha aconseguit, espero que es plantegin aquests canvis per tal de no morir d'èxit.