Portades: Castlevania - Symphony of the Night

Fa poc tocava la saga Castlevania per fer-ne una entrada relacionada amb els tatuatges que molts malalts de les aventures dels Belmont s'han fet i han mostrat a les xarxes per tal que tots plegats els admiréssim. 

Avui tornem a la mítica franquícia de Konami per una altra qüestió, i és que una de les coses que més reconeixem d'aquests videojocs són les portades, en alguns casos autèntiques obres d'art. I l'entrega escollida d'avui per a la secció és probablement la més popular, la que per a molts ho va canviar tot i va fer entrar aquests videojocs en una etapa de consolidació definitiva.

La majoria de la gent que, a casa nostra, va poder jugar al Castlevania: Symphony of the Night original i el va tenir -i espero que encara el tingui- en físic, no com els que ens hem de conformar, pels preus que es toquen, amb versions digitals llançades en consoles més modernes, devia acostumar-se a aquesta caràtula de la versió PlayStation.

El joc va sortir al Japó per a la 32 bits de Sony el 20 de març de 1997, i ho va fer amb una caràtula molt similar a la que he mostrat, que és l'europea, de novembre d'aquell mateix any. 

Canvien detalls com la col·locació dels logos, el títol en japonès, és clar, i la franja més discreta -però trobo que innecessària en especificar el gènere del joc- respecte a l'europea, amb la faixa negra de PlayStation que tapa una mica de la part inferior del dibuix, tot i que no és pas greu.

A la il·lustració veiem l'emblemàtic castell del comte Dràcula i, en primer pla, un detallat Alucard que protagonitza aquesta imatge pictòrica que caracteritzaria la saga a partir de llavors, i que era obra d'Ayami Kojima, il·lustradora que debutava a la indústria dels videojocs amb aquest encàrrec. Arribar i moldre.

Als Estats Units, on el joc va arribar a l'octubre, una mica abans que al Vell Continent, sovint reben videojocs que només travessen un oceà i no volen saltar l'Atlàntic, però també és veritat que de vegades s'enduen la pitjor portada, i aquest és un cas clar del que estic dient.

No és pas lletja, i per a ells deu ser molt icònica, no dic que no, però comparant-la amb la que podria haver estat, trobo que no em discutireu gaire que hi van sortir perdent.

El 1998 se'n va fer un port per a la Saturn, que a diferència d'altres casos es considera pitjor que el de la PlayStation perquè l'equip que se'n va encarregar no va a estar a l'altura de les circumstàncies i no va aprofitar al màxim les capacitats 2D de la 32 bits de Sega, a més que hi ha un seguit de problemes de rendiment que no compensen els continguts addicionals, però sigui com sigui no va sortir del Japó.

L'esmento aquí, però, perquè presenta una portada alternativa, obra també de la senyora Kojima, amb una composició totalment diferent però plena de detalls i personatges que sí que permetrien debatre sobre quina és la millor portada per al Symphony of the Night. Què en penseu, vosaltres?

Malalts dels videojocs: Tatuatges de Castlevania

No discutirem ara que una de les sagues més emblemàtiques de Konami, que no n'ha fet pas poques de reeixides, és Castlevania. Amb múltiples entregues al llarg de gairebé 40 anys, al seu historial hi ha coses millors i pitjors, aquestes últimes normalment associades als seus llançaments més recents.

Tot i així, és una saga molt popular, recordada per alguns, jugada encara ara per alguns altres, i com a mínim coneguda per a la resta. Els propietaris de les parts del cos que veurem ara, però, van dur aquest amor més enllà.

Comencem amb una cama decorada amb l'espectacular i icònica portada del primer joc de la saga, anomenat senzillament Castlevania, on se'ns mostra en Simon Belmont amb un posat combatiu simbòlic, atès que el castell del Comte Dràcula és encara lluny i sabem que és seu més que res perquè en veiem la cara, enorme, flotant al cel de la nit.

Uns colors i unes ombres espectaculars que fan justícia a la il·lustració original... si no fos perquè veiem que en Simon s'ha tornat esquerrà. Suposarem, però, que es tracta d'una inversió de la foto que en alguna part del procés que ha permès que la puguem contemplar algú ha provocat de manera inadvertida.

Aquí tenim una versió diferent de la mateixa composició, ja sense el senyor comte i amb un castell més complex, a més d'en Simon agafant el seu fuet Vampire Killer amb la mà correcta. Correcta en el sentit que sabem que és la que fa servir, no que hi hagi res de dolent en ser esquerrà.

Aquí tornem a la mateixa il·lustració amb què hem començat, però aquest tatuatge fa ús de línies gruixudes i, si us he de dir la veritat, m'agrada menys, perquè em recorda aquells per a mi horribles filtres que es posen, de vegades sense possibilitat de desactivar-los, a l'hora de "suavitzar" els píxels en emuladors.

El famós castell, en la seva versió més elaborada, ha estat objecte també de devoció epidèrmica en més d'una ocasió, com veiem en el cas d'aquesta persona de braços amples, que en aquest cas opta pel blanc i negre. 

També el tenim en bessons, un lloc força típic per lluir tatuatges d'aquesta mena. S'ha d'admetre que queda molt bé, i que pot ser una bona idea per a aquells que tenim els braços menys ensenyables. 

Però, malgrat la importància dels escenaris de la saga, que és innegable, no seria res sense els seus personatges, i aquí tenim un Simon del Castlevania II, fàcilment recognoscible pels colors de la seva indumentària.

El seu rebesavi, en Trevor, és el protagonista del Castlevania III i d'allà s'extreu aquesta escena habitual del joc, amb l'heroi a punt de clavar-li una fuetada a un esquelet en el que seria l'última i més ambiciosa entrega de la saga per a la NES.

A la part interior de l'avantbraç d'aquesta persona tenim altre cop en Simon, però ara amb un disseny més net, de dibuixos animats o de còmic, fent anar el seu inseparable Vampire Killer. 

Ara bé, segurament voleu veure alguna coseta basada en entregues posteriors de la franquícia, quan va assolir encara més popularitat amb un pixel art més elaborat gràcies a la potència de les consoles de 16 i 32 bits.

Per exemple, aquí tenim el popular Richter Belmont, protagonista del Castlevania: Rondo of Blood i amb aparicions al Symphony of the Night i al Portrait of Ruin, decorant mig braç d'aquesta dona, que el llueix amb orgull, com ha de ser.

I parlant del Symphony of the Night, la immensament popular entrega per a Saturn i PlayStation, després portada a sistemes més moderns, aquí tenim un tatuatge de l'Alucard atacant, una autèntica frikada.

Però, és clar, voleu veure aquest personatge en el que probablement és la seva imatge més coneguda, ho sé i no us vull decebre:

Es tracta, tot i que novament invertida, de part de la il·lustració de portada del joc, a càrrec d'Ayami Kojima, artista que ja es va quedar a fer les meravelloses portades de la saga en la majoria dels casos de llavors ençà, i que també vam poder veure treballar al Bloodstained: Ritual of the Night, de forta inspiració "castlevànica". 

Acabarem amb un pas enrere pel que fa a elaboració, però feu-me cas: aquest tatuatge resumeix tota la saga i segur que provoca un somriure a qualsevol que la conegui, de manera que podem dir que de vegades el més senzill -que no vol dir que no hi hagi feina al darrere- és el que més funciona.

La inicial del nom de la saga en l'estil habitual dels logos, el llegendari fuet embolicat a la part superior, i au. Doncs molt bé, sí senyor.

Aquest ha estat el recull dels tatuatges que més m'han agradat entre tots els que he trobat dedicats a Castlevania, que no en són pocs. Quin us agrada més? Us en faríeu algun?

Noms: Michiru Yamane

Diu la llegenda que l'any 1963 va néixer a la prefectura japonesa de Kagawa una nena que, quan tenia quatre anys, va començar a aprendre a tocar l'orgue electrònic, on amb el temps va aprendre a versionar cançons populars de rock.

Però també li va anar interessant la música clàssica, i als vuit anys sembla que ja feia composicions. Va estudiar en un institut especialitzat en música i a la universitat va aprendre a composar per a orquestra. 

Es deia, i encara es diu, Michiru Yamane, i després de tots aquests estudis i de trobar feina ensenyant, es va adonar que no li acabava d'agradar aquella feina, i va trobar una oferta de Konami i s'hi va presentar. 

Mai no s'havia plantejat ser compositora de música de videojocs, però els videojocs en si li agradaven, de fet eren un dels seus entreteniments principals en el seu temps lliure, i devia pensar "què coi...". 

Així va entrar a formar part, el 1988, del Konami Kureiha Club, l'equip de so de la casa, i tot i que al principi no les tenia totes perquè es pensava que no se'n sortiria programant-la, al principi només composava i tampoc va ser un problema.

D'acord amb la Wikipedia, la seva primera col·laboració va ser a la banda sonora del King's Valley II, de l'MSX i l'MSX2, a més del Risa no yôsei densetsu, per al Famicom Disk System, en tots dos casos del mateix 1988. 

Va treballar en diversos títols per a Game Boy, Famicom, MSX i recreatives, incloent-hi la saga Nemesis i el Detana!! Twinbee, però el 1989 va fer per primer cop la tasca de compositora principal:

Va ser el Ganbare Goemon 2, per a la Famicom, i després va col·laborar a la banda sonora del Rocket Knight Adventures (Mega Drive, 1993) i les dues versions de l'Sparkster, per a Super Nintendo i Mega Drive, el 1994. 

Aquell mateix any li va arribar un nou encàrrec en solitari, que la va introduir a la saga per la qual és més coneguda des del punt de vista musical:

Es tracta del Castlevania: Bloodlines, de la Mega Drive, amb una espectacular banda sonora que encaixa perfectament amb la seva formació clàssica i l'orgue electrònic, però que també respecta la música rockera de la saga fins llavors. Per cert, en aquest cas li va tocar programar la música, i no només composar-la.

Tres anys després, el 1997, sortia per a la PlayStation un altre joc de la saga, molt recordat i estimat encara ara, i en bona part per la banda sonora:

És el Castlevania: Symphony of the Night, i allà va poder treballar amb més llibertat i qualitat musical gràcies al suport CD. Com a curiositat, també va haver de fer efectes sonors, perquè l'equip anava curt de personal.

Però va continuar lligada a la saga, i va haver de tornar a treballar amb limitacions en composar música per a entregues de Game Boy Advance i Nintendo DS (concretament Aria of Sorrow (GBA, 2003), Portrait of Ruin (Nintendo DS, 2006, en col·laboració amb el mític Yûzô Koshiro) i Order of Ecclesia (Nintendo DS, 2008). Abans d'això, va treballar també a les entregues Lament of Innocence (PlayStation 2, 2003) i Curse of Darkness (PlayStation 2 i Xbox, 2005). 

Durant aquest temps també destaquen composicions per al Suikoden III (2002) i el Suikoden IV (2004), tots dos per a PS2, però després, el 2008, va deixar Konami i es va convertir en autònoma, situació en la qual va escriure música també per a televisió, cinema i animació, però no va deixar els videojocs com Otomedius Excellent (Xbox 360, 2011) o Skullgirls (multiplataforma, 2012).

Tampoc no és que trenqués relacions amb Konami, amb qui ha anat fent coses relacionades amb Castlevania, ni amb en Kôji Igarashi, creador de la saga, i ha aportat la música dels hereus espirituals de Castlevania anomenats Bloodstained: Curse of the Moon (2018) i Bloodstained: Ritual of the Night (2019). 

Aquí la tenim tocant en directe, perquè també ha participat en alguns concerts en viu, tot i que no gaires. 

Com veiem, és una de les grans compositores de música per a videojocs, tot unint les seves dues grans passions des que era petita. Un exemple de vida laboral basada en la vocació.