Fa uns anys em va captivar un videojoc que, segurament per prejudicis amb els seus gràfics fets amb el motor UbiArt Framework, no hauria provat si no l'hagués enganxat d'oferta. Me'n va quedar un molt bon regust, i em vaig alegrar de saber que se n'havia fet una segona part, que el 2023 va sortir per a mòbils a través de Netflix (on hi he jugat jo) i aquest 2024 ha arribat a ordinadors i consoles.
Ha estat una nova experiència perquè al primer hi vaig jugar a la Xbox One, i precisament abans de posar-me amb aquell sentia cert rebuig per aquells "gràfics de joc de mòbil", però ara he d'admetre que els dispositius tàctils són, segurament, els més adequats per a aquest tipus de joc.
Valiant Hearts: Coming Home és el nom d'aquesta continuació del commovedor i didàctic joc ambientat a la Primera Guerra Mundial, i ens permet saber què se'n va fer, i com acaba, la història d'alguns dels personatges del primer títol, però també conèixer-ne de nous.
El joc cobreix els últims anys de la Gran Guerra i, com la primera entrega, ho fa proposant-nos senzills trencaclosques i un desenvolupament que recorda les aventures gràfiques, amb interacció però sense que controlem específicament els personatges (amb el dit premem cap a on volem que vagin, o el desplacem en direccions que ens demana el joc per dur a terme determinades accions) ni hi hagi una assignació tradicional de botons a resultats.
Això no vol dir que sigui un joc avorrit, perquè hi ha escenes bèl·liques en què haurem de fer el que se'ns demana amb el ritme i la velocitat adequats (si bé no existeix el concepte pròpiament dit de perdre vides o que s'acabi la partida), i la diversitat de personatges, situacions i accions amb què ens trobem fan que en cap moment es faci feixuc.
Com passava al primer Valiant Hearts, hi ha una sèrie de col·leccionables amagats -no gaire, perquè brillen, però ens poden passar per alt i obligar-nos, si som completistes, a repetir capítols- pels escenaris que, un cop aconseguits, ens proporcionaran informació històrica sobre objectes, costums, indumentària, armes i tot el que ens puguem imaginar sobre la Primera Guerra Mundial, tant del bàndol Aliat com de les Potències Centrals.
Hi ha algun capítol amb la jugabilitat força diferent, concretament de l'aviador George, que adopta la forma de quick time events, que contribueix a que no tinguem la sensació d'estar rebent una lliçó d'història disfressada de videojoc. Que potser és el que és, però està fet d'una manera tan poc invasiva -atesa l'opcionalitat de la recol·lecció d'objectes com de la consulta de textos-, que no passaria res si es tractés d'un joc educatiu amb finançament públic.
Dit això, cal tenir en compte que el context històric, entenc que documentat, no significa que els personatges que hi veiem siguin reals, sinó que són ficticis i les seves accions són senzillament plausibles en aquest context, de manera que estem parlant de ficció històrica.
Però són personatges entranyables, tant els coneguts com els nous, i ens els fem nostres de seguida i ens amoïnem pel seu benestar, que en aquestes circumstàncies perilla.
Tal com havia acabat el primer joc no calia res més, però de vegades es fan seqüeles que aporten coses, i aquests és un feliç exemple d'això. Si us va agradar Valiant Hearts: The Great War, feu-vos un favor i jugueu també a la seva digna seqüela.
Em passa sovint, que la portada d'un videojoc ha entrat al meu camp visual i ha quedat a la meva memòria durant anys, sobretot a l'època en què comprava revistes de videojocs d'actualitat, als anys 90, i em quedava amb el seu nom i/o la seva imatge al fons del meu cervell, fins que amb el pas del temps vaig acabar creant aquest blog i vaig descobrir que podien servir per tirar endavant aquesta secció de petits clàssics.
En molts casos ni tan sols els he provat, aquests videojocs de què parlo, i el d'avui n'és un exemple extrem: ni tan sols n'havia vist vídeos. Un videojoc la portada del qual he vist moltes vegades, també perquè amb el nom que té sol aparèixer quan cerques "Street Fighter" als mercats de segona mà, però que per alguna raó havia considerat que no valia la pena, i he volgut informar-me'n, conèixer-lo millor i dedicar-li una entrada.
Street Racer és un títol de Vivid Image que va ser publicat per Ubisoft l'any 1994, al novembre a Europa i al desembre als Estats Units, i que posteriorment tindria ports a Mega Drive (1995, només en territori PAL), Saturn (al Japó i Europa), PlayStation i Game Boy (1996, només als Estats Units) i PC i Amiga (1997, a Europa la versió d'Amiga i als Estats Units la de PC).
Com podem veure, hi va haver diverses versions i no totes van arribar a tot arreu, però el que és comú en totes elles és que es tracta d'un videojoc de curses de karts en què la violència juga un paper important:
A banda d'haver de guanyar les curses i els campionats en qüestió (24 pistes repartides en 4 copes, tot i que també podem configurar-nos un campionat a mida) quedant primers, o més ben dit, per aconseguir-ho, els pilots que triem (entre els 8 disponibles) han de fer ús dels seus punys per perjudicar els seus oponents, a més d'esquivar les bombes que es troben als circuits, i també tenen a la seva disposició una sèrie d'atacs especials proporcionats per les característiques i les habilitats de cadascun d'ells, no pas per objectes que agafem de la pista.
A més, hi ha les modalitats Rumble, que ens convida a expulsar els nostres rivals d'una arena, i Soccer, que és un predecessor del Rocket League en fer que juguem a futbol conduint la pilota gegant a la porteria dels contraris amb el cotxe.
He aprofitat l'avinentesa d'haver de mostrar-ne un vídeo per triar-ne un d'una comparativa entre les versions de Super Nintendo, la primigènia, i la de la seva rival de l'època, la Mega Drive. Així tampoc no cal que mirem els vídeos un per un. I en aquesta primera comparativa veiem com la versió de la SNES recorda el Super Mario Kart i l'F-Zero pel que fa a l'ús del famós Mode 7 del Cervell de la Bèstia per recrear la sensació de curses en 3D, i té uns gràfics netament superiors (i més detallats) als de la versió de la 16 bits de Sega, que tot i així fa la impressió que podria haver mogut un joc tipus Mario Kart amb personatges de l'univers Sonic prou competent. Un Sonic Drift de 16 bits, vaja.
Malgrat que sovint se'l titlla de clon del Super Mario Kart, i la inspiració és òbvia, l'Street Racer és un joc diferent i en alguns aspectes va voler anar més enllà, com per exemple en la modalitat multijugador, que permet fins a 4 participants alhora (també 3), cosa que soluciona, tanmateix, amb una decisió allunyada del que es faria després en qualsevol títol que funcioni amb la pantalla partida: col·locar els segments en horitzontal.
Les versions per a Saturn i PlayStation, que ara veurem comparades, feien ús de la molt superior potència de les màquines en qüestió i, a banda d'altres salts tecnològics, permetien que hi juguessin fins a 8 jugadors, gràcies als corresponents adaptadors multijugador.
Com podem veure, per una vegada la versió de la Saturn és superior, amb uns gràfics més detallats i, tot i que no s'aprecia al vídeo, una imatge de més alta resolució que no pas la de la PlayStation. Sembla, doncs, que la versió per a la 32 bits de Sega seria la millor de totes, pel que fa a aquest videojoc.
Però no marxeu encara, perquè ja que hi som, veurem també com quedava a la Game Boy:
Segurament penseu el mateix que jo: la pista es veu molt fosca, i deu ser difícil de jugar. No ho sé, però per altra banda es veu prou fluid i fa pensar, altre cop, que un Mario Kart hauria estat possible a la portàtil de Nintendo, encara que amb les lògiques retallades respecte a l'original de SNES.
Per no posar més vídeos, només afegiré que la versió d'Amiga es veu millor que la de la Mega Drive, mentre que la de PC s'acosta prou a les superiors de Saturn i PlayStation.
En investigar aquest joc, com m'acostuma a passar, m'han agafat moltes ganes de tenir-lo, naturalment en Saturn, perquè és una mena de videojoc que m'agrada, i lamento haver-lo ignorat deliberadament fins ara. Espero haver-me redimit una mica en dedicar-li una entrada com a petit clàssic que és.
Ja deveu haver vist en entrades anteriors d'aquesta secció que no recomano precisament coses desconegudes o "joies ocultes", sinó que es tracta de títols que ja tenien bona reputació abans que jo els donés la meva aprovació, però si aquesta mena d'entrades ajuden algú a acabar-se de decidir a comprar i provar un joc, encara que no necessàriament ho sabré mai, em donaré per satisfet.
El joc de què parlo avui és un que havia vist d'oferta moltíssimes vegades, però que per alguna raó no m'acabava de fer el pes, i és possible que a algú li passi el mateix. Doncs bé, precisament perquè acostuma a valer pocs diners (jo me'l vaig comprar en Xbox One, però també es veu barat sovint a la Switch), val la pena arriscar-s'hi, i en el meu cas va ser tot un encert.
Valiant Hearts: The Great War és un títol d'Ubisoft (desenvolupat per Ubisoft Montpellier) que es va llançar el 2014 per a ordinadors, Xbox 360, Xbox One, PlayStation 3, PlayStation 4, iOS, Android i, ja al 2018, per a la Switch, i va obtenir diversos premis i nominacions del sector, cosa que es comprèn perfectament quan s'hi juga.
Amb un estil gràfic basat en el famós UbiArt Framework, una mica abandonat i vist principalment al Rayman Origins, al Rayman Legends i al Child of Light, que permet presentar uns gràfics com si fossin dibuixats a mà, en aquest cas l'estil de còmic es combina amb una animació tipus flash que a primer cop d'ull no em va agradar gaire, però que després vaig digerir més ràpid del que em pensava i fins i tot em va acabar agradant.
Però quan parlo de còmic no em refereixo a que hi hagi humor, encara que ja fa anys que tenim assimilat que l'origen de la paraula no reflecteix necessàriament el tipus d'història que trobem després. En tot cas ho volia especificar. No, Valiant Hearts és un videojoc que es podria haver explicat en una novel·la gràfica, i és el que entenc que vol aquest producte, només que de manera interactiva.
La història ens situa a la Primera Guerra Mundial, i comença un poble francès en què l'esclat de la guerra separa en Karl, un alemany casat amb una francesa, de la seva dona, el seu fill, i el seu sogre Émile, tots dos homes cridats a files per als seus respectius exèrcits nacionals, enfrontats.
Així, el joc ens permet avançar en segments episòdics protagonitzats per cadascun dels personatges, que són els dos esmentats més el nord-americà voluntari Freddie i la veterinària belga reconvertida en infermera de guerra Anna, tots plegats disposats a sobreviure al conflicte bèl·lic i amb missions personals que els fan col·laborar i convergir en determinats moments. Ah, i amb la inestimable ajuda del gos Walt, essencial.
L'Émile vol fer tornar el seu gendre, que al seu torn lluita a contracor sota les ordres de l'exèrcit alemany, mentre que en Freddie vol acabar amb les Potències Centrals per motius personals i l'Anna vol rescatar el seu pare, un científic segrestat per l'exèrcit alemany per obligar-lo a treballar per a ells.
La història (les històries, en realitat) es desenvolupa mitjançant la consecució d'objectius que ens fan explorar, pensar en com resoldre trencaclosques, córrer per la nostra vida sota un bombardeig o un tiroteig, excavar túnels o, en el cas de la infermera, guarir gent amb els anomenats quick time events.
És una barreja, doncs, de títol de puzzles, aventura gràfica, infiltració i un polsim de plataformes i acció, a més de tenir col·leccionables en forma d'objectes que van acompanyats -si ho volem i ho activem prement un botó que ens porta a un inventari- d'explicacions relacionades amb aquell objecte i que poc a poc ens van donant informació sobre com era la vida dels soldats de tots dos bàndols al camp de batalla, i sobre armament, vehicles i tota mena de coses sobre les que potser teníem una idea molt vaga, però que el joc contribueix a explicar d'una manera senzilla, amena i sense que en cap moment sentim que ens estan obligant a assistir a una lliçó d'Història. És, repeteixo, voluntari, però recomano que s'aprofiti l'ocasió.
No hi ha gaires videojocs (ni pel·lícules) sobre la Primera Guerra Mundial, almenys en comparació amb tot el que hi ha sobre la Segona, ni de bon tros, i aquest títol dirigit per Yoan Fanise i Paul Tumelaire omple una mica aquest forat aprofitant l'avinentesa del centenari de l'inici de la guerra, que tenia lloc precisament l'any que es va llançar el joc.
Ho fa, a més, d'una manera entretinguda, commovedora i didàctica. L'ambientació, el guió que situa quatre relats ficticis interconnectats dins d'un context històric real, un estil gràfic que com més va més veiem que li escau d'allò més i una banda sonora notable i emotiva acaben de fer el Valiant Hearts rodó. És per això que trobo que és un títol tan recomanable. I, amb el que acostuma a valer, encara més.
Espero que en aquests dies que han passat des de la primera part de l'entrada sobre els primers jocs de la Wii U hagueu pogut digerir tot el contingut, perquè ha arribat el moment de fer la segona (i última) part, en què repassem la segona meitat dels títols nord-americans de llançament de la ja penúltima consola de Nintendo, a més dels europeus i els japonesos.
La popular i, segons l'entrega, desigualment afortunada saga d'aquests conills bojos que són els Raving Rabbids i que sorgeixen de la saga Rayman va tenir una única entrega a la Wii U, amb el nom de Rabbids Land i una acollida força freda.
Millor li va anar a l'Scribblenauts Unlimited, una proposta de trencaclosques que era la quarta entrega de la saga Scribblenauts.
El subgènere que barreja la música, la cançó, el ball i el party game, amb un fort vessant social, no té pocs exemples al catàleg de la Wii U, i un d'ells és aquest Sing Party, que portava el karaoke a la sala d'estar.
La saga de jocs del gènere toys-to-life, al qual pertanyen els Disney Infinity i el Lego Dimensions, i que ens fa emprar ninots amb un detector per tal de jugar, té un altre gran representant, la saga Skylanders, i la seva segona entrega va ser aquest Skylanders Giants, tot un èxit.
Ah, el Sonic All-Stars Racing Transformed... Un dels meus videojocs preferits, aquest i la primera part, tot i que jo els tinc en Xbox 360. Un magnífic títol de velocitat fantàstica i humorística de l'innegable estil dels Mario Kart, però també innegablement bo per mèrits propis, i amb l'afegit de ser un gran autohomenatge de Sega.
El Tank! Tank! Tank!, de distribució digital, ens convida a lluitar contra monstres tot controlant tancs, i té el seu origen en una màquina recreativa. A la Wii U, però, no va agradar gaire.
La consola no té gaires jocs de lluita, però sí que compta amb el Tekken Tag Tournament 2 Wii U Edition, la versió per a aquest sistema d'un títol multiplataforma que, en aquest cas, va rebre grans lloances i a més té característiques exclusives, entre les quals la personalització dels lluitadors amb elements de la casa Nintendo.
Encara que sembli mentida, perquè era un joc basat en una versió televisiva moderna dels Transformers, no li va anar malament al Transformers Prime: The Game, que no és ben bé de lluita, però s'hi assembla.
Amb una barreja de plataformes, acció i trencaclosques, el Trine 2: Director's Cut era la versió definitiva per a l'eShop de la Wii U de l'anterior Trine, que al seu torn arribaria també a la consola, però més endavant.
Una altra versió especial per a la Wii U seria la del Warriors Orochi 3, amb el cognom Hyper, un joc del gènere hack and slash que prové d'una veterana saga reconeguda, almenys de nom, per bona part dels jugadors.
La versió nord-americana (no oficial, però innegable) del mític programa japonès Takeshi no Chôsenjô (en castellà Humor amarillo) és el Wipeout -res a veure amb els videojocs de velocitat futurista-, i a més d'una versió espanyola anomenada Guaypaut se'n van fer videojocs, la tercera entrega dels quals és aquesta, de nom Wipeout 3.
Els jocs de fitness no van faltar a la Wii i tampoc a la Wii U, on de sortida hi va haver aquest Your Shape: Fitness Evolved 2013, que animava els jugadors a fer aeròbic davant de la consola.
El Zombi U, d'Ubisoft, és un first person shooter prou conegut d'Ubisoft, companyia que és la responsable de molts dels jocs de la Wii U, i sobre el qual les anàlisis no es van acabar de posar d'acord, però alguna cosa ha de tenir perquè sigui un dels videojocs més coneguts i populars de la màquina.
Aquests són, doncs, els videojocs amb què es va llançar la Wii U als Estats Units. Ara veurem els europeus, però només els que no hem vist fins ara. És a dir, poso vídeos dels que van ser títols de llançament al Vell Continent i no als EUA, tot i que al final esmentaré els jocs de sortida americans que també ho van ser a Europa, sense posar altre cop el vídeo corresponent, que ja hem vist o vam veure a la primera part.
Va ser considerat un desastre en totes les plataformes, però la Wii U també va rebre el seu 007 Legends, basat en 6 pel·lícules dels 6 actors diferents que han fet de James Bond al cine.
El Family Party: 30 Great Games Obstacle Arcade era l'enèsim títol party, gènere que ja abundava a la consola predecessora, i va ser destrossat per la crítica, de manera que li dedicaré una entrada en un altre moment, perquè la dels Pitjors és una de les moltes seccions que tinc abandonades.
Podríem témer que també seria un desastre, encara que no tant, el Puddle, que consistia en moure un líquid tot movent l'escenari per tal de facilitar que llisqués, però en realitat va sortir força bé i la versió de la Wii U no va ser diferent.
Per altra banda, el Rise of the Guardians, un joc d'acció amb elements d'RPG que es basava en la pel·lícula del mateix nom, no va arribar a l'aprovat de mitjana per part de la crítica.
Són només aquests quatre, els diferents, però també hi va haver, com deia més amunt, jocs de llançament que van coincidir amb els dels Estats Units. Van ser els següents (alguns amb els noms una mica diferents), que són gairebé tots:
Assassin's Creed III
Batman: Arkham City - Armored Edition
Ben 10: Omniverse
Call of Duty: Black Ops II
Chasing Aurora
Darksiders II
Epic Mickey 2: The Power of Two
Sports Connection
FIFA 13
Funky Barn
Game Party Champions
Just Dance 4
Little Inferno
Madden NFL 13
Mass Effect 3: Special Edition
Nano Assault Neo
New Super Mario Bros. U
Nintendo Land
Puddle
Rabbids Land
Rise of the Guardiants: The Video Game
Skylanders: Giants
Sonic & All-Stars Racing Transformed
Tank! Tank! Tank!
Tekken Tag Tournament 2: Wii U Edition
Transformers: Prime – The Game
Trine 2: Director's Cut
Warriors Orochi 3 Hyper
Your Shape: Fitness Evolved 2013
ZombiU
Al Japó el llistat va ser molt més reduït, i en aquest cas el poso d'entrada. Van ser només aquests, els que van coincidir:
Assassin's Creed III
Batman: Arkham City - Armored Edition
FIFA 13
Mass Effect 3: Special Edition
Monster Hunter 3 Ultimate
New Super Mario Bros. U
Ninja Gaiden 3: Razor's Edge (coincidència només amb els Estats Units)
Nintendo Land
Tekken Tag Tournament 2: Wii U Edition
Warriors Orochi 3 Hyper
ZombiU
L'únic joc de llançament de la Wii U al Japó que no ho va ser als altres territoris -on, en realitat, no arribaria fins a l'any 2013-, va ser aquest.
És el Monster Hunter 3 Ultimate, una conversió millorada del joc que el 2009 (2010 a Occident) havia sortit per a la Wii. Aquest port, per cert, també va sortir per a la Nintendo 3DS.
Hem vist, en dues entrades, tots els videojocs que van acompanyar la Wii U en els seus llançament nord-americà, europeu i japonès. No són pas pocs, de fet diria que és de les llistes inicials més impressionants que hi ha hagut a la història dels llançaments de videoconsoles, i a més hi havia títols i gèneres per a tots els gustos i tots els perfils de jugador. És una llàstima que la consola no tingués gens de sort per problemes tant intrínsecs com de percepció del públic i de la mateixa Nintendo, però això és un tema per a un altre dia.
Ara feia temps que no tocava aquesta secció, la d'afegir humiliació, en fer-ne més gent coneixedora, a aquells videojocs que per les raons més diverses no van convèncer la crítica ni van apropar-se al 5 sobre 10.
En bona part és perquè consultant llistes més o menys ja els havia tocat tots, però per sort o per desgràcia les noves generacions de consoles ens porten més exemples en aquest sentit, i la Xbox One, consola que encara no he provat, ja té el que es considera el pitjor joc de la seva recent història.
Es tracta del Fighter Within, com es pot deduir un videojoc de lluita. Va sortir com a títol del llançament de la consola el 22 de novembre de 2013, i com que estava dissenyat per a emprar únicament amb el Kinect, és també un títol exclusiu d'aquesta consola, la proposta de Microsoft per a l'actual generació.
La idea, com vull pensar que sempre en el cas dels videojocs i qualsevol producte que sigui el fruit de l'esforç de tanta gent, era molt bona. Gràfics espectaculars, control per moviment... però alguna cosa no va anar bé. Gens bé.
Tractant-se d'un títol pensat per al Kinect, i a més el Kinect 2.0 -amb tots els errors i els encerts de l'anterior generació ben estudiats-, hom esperaria que l'experiència estigués implementada a la perfecció, però resulta que és el seu punt feble. No respon bé, el que fem no es reprodueix a la pantalla d'una manera mínimament semblant -es veu que només els cops de puny normal i les cobertures funcionen- i a sobre els moviments s'executen en escenes animades, de les quals som simples espectadors.
Per a acabar-ho d'adobar, com a videojoc de lluita el Fighter Within és lamentable en d'altres sentits: una intel·ligència artificial tan ridícula com l'argument i un desenvolupament repetitiu acaben de rematar un joc que no s'aguanta per enlloc. El pitjor és que no és la primera vegada que Ubisoft, capaç de fer meravelles quan vol, presenta un videojoc de lluita patètic per a Kinect, com ja es va poder veure al Fighters Uncaged per a la Xbox 360. Per què sembla tan complicat, el gènere, en aquest dispositiu de control total per moviments?
L'altre dia vaig veure la segona pel·lícula de Pluja de mandonguilles, amb la qual cosa ja he vist el 100% dels films que se n'han fet fins ara (el primer el vaig veure, no us penseu, no fa gaire), i com acostuma a passar en aquests casos em demanava si se n'havien fet videojocs.
Com heu vist, faig l'entrada a la secció de Literatura i videojocs perquè, de fet, encara que els jocs es basin en els films, la història té el seu origen en un llibre il·lustrat de 1978 del matrimoni format per la Judi i en Ron Barrett.
El 2009, el mateix any de l'estrena de la pel·lícula d'animació que va sorprendre amb el concepte de menjar gegant que queia del cel, van arribar les adaptacions a videojoc per a diverses plataformes, concretament la Playstation 3, la Xbox 360, la Wii, la Nintendo DS, la PSP i ordinadors.
Aquesta que vèiem era la versió de la Wii, la més ben valorada de totes, tot i que en cap cas no podem parlar d'una gran acollida per part de la crítica, i tampoc no podem dir que sigui una sorpresa quan es tracta d'adaptacions de pel·lícules.
Sense que fos cap meravella en l'aspecte gràfic, aquest va ser el més ben valorat, però l'apartat sonor (música i veus) i el caràcter repetitiu del joc, sumat a l'escassa durada de l'aventura, li van fer perdre uns quants punts.
Més o menys el mateix es podia dir de les versions que van agradar menys, com ara la de la Nintendo DS, amb la diferència que els gràfics es consideraven pitjors. La sensació general, però, era que es tractava d'un videojoc que avorria ràpidament.
El 2013, amb motiu de l'estrena de la segona pel·lícula, Pluja de mandonguilles 2, arribava també el segon videojoc, Cloudy with a Chance of Meatballs 2: Foodimal Frenzy. Bàsicament el típic títol de trencaclosques que ens fa unir elements iguals, i per tant amb un canvi radical de gènere, apareixia per a dispositius amb iOs i Android.
El Cloudy with a Chance of Meatballs 2 de les consoles, concretament la Nintendo DS i la Nintendo 3DS, que pertanyia al mateix gènere, ja van ser figues d'un altre paner: es tractava d'un clon del clàssic Fruit Ninja, però descafeïnat. Entre això i la poca innovació que aportava, l'acollida no va ser gaire bona.
I fins aquí els dos títols que hi ha hagut basats en aquestes pel·lícules d'animació que, al seu torn, es basen en un llibre infantil de fa tants anys. Hi haurà tercera pel·lícula? Segurament, i suposo que llavors també en veurem nous videojocs.
Reconec que vaig trigar força a veure Avatar (2009). Una mica com passava amb Gravity, l'opinió generalitzada era que en l'aspecte tècnic era espectacular, però que la història tampoc no era res de l'altre món (encara que estigués situada, efectivament, en un altre món). Recordo que em vaig quedar amb aquella sensació desagradable que sento quan em pressionen perquè vegi una pel·lícula en 3D (i l'augment de preu que això comporta). Amb Gravity em vaig aprofitar d'una Festa del Cine, però Avatar la vaig deixar passar i la vaig veure anys després a casa, en DVD.
La història d'en James Cameron em va agradar, sí, i vaig pensar que tampoc no era necessari veure-la en 3D, encara que coincideixo amb l'opinió que és millor a nivell visual que argumental. En fi, després d'aquesta allargada introducció el que vull dir és que també se'n va fer un videojoc, i avui en parlaré.
Jame Cameron's Avatar: The Game, que seria el seu nom complet, va ser desenvolupat per Ubisoft i va sortir al mercat el mateix any que la pel·lícula, el 2009. Com ha succeït en la immensa majoria de casos en què d'una pel·lícula se'n fa un videojoc, va tenir versions per a diverses plataformes, però no totes tenien la mateixa potència i, per tant, les versions van arribar a ser força diferents.
Aquí veiem la versió de la Xbox 360, la més ben puntuada entre les consoles domèstiques, tot i que amb un discretíssim 64% de mitjana (després veurem per què). Doncs bé, tant aquesta, com la de la Playstation 3 i la de PC ens oferien la possibilitat de veure el joc en 3D estereoscòpiques, tot reproduint l'efecte de la pel·lícula. Tanmateix, encara que no ho féssim (no n'hi havia prou amb unes ulleres 3D de cartró, sinó que calia un televisor adaptat a la tecnologia), els gràfics certament tenen molt bona pinta.
La de la Wii seria l'altra versió per a consoles de sobretaula, però evidentment sense les funcions de 3D estereoscòpiques. Va tenir pitjor nota, prop de l'aprovat pelat, però no crec que fos per això, sinó per la seva curta durada, uns gràfics per sota del que podia donar la consola i els ralentiments, entre altres coses com ara els problemes de càmera.
Les portàtils del moment també van rebre el seu Avatar, amb la Nintendo DS enduent-se'n la millor part, encara que no va obtenir una nota gaire superior a la de la Wii. Per força l'aspecte gràfic havia de ser diferent, però també va pecar del mateix que molts videojocs basats en films: estava fet amb presses i sabien que es vendria pel pes de la marca, de manera que no va sortir gaire bé.
La versió de la PSP es mereix un esment apart, perquè si bé cap de les altres no va rebre una nota gaire espectacular, amb les de Nintendo DS i ordinador vorejant la catàstrofe, la de la PSP va ser clarament suspesa.
Si bé els gràfics van ser lloats, i només cal veure el vídeo, sembla que les càmeres eren un dels pitjors enemics del jugador i la durada era curtíssima.
Curiosament, el que sí que va agradar, i força, va ser l'Avatar per a iOS i Android, que va rebre unes notes de notable. En aquest cas, però, no el va fer Ubisoft, sinó Gameloft.
En general, doncs, què se'n va dir, d'aquest joc? De les versions que en van sortir més mal parades ja n'hem parlat, però i de les altres? Bé, argumentalment es va considerar una bona idea no adaptar el film tal qual —al capdavall va sortir unes dies i en alguns casos unes setmanes abans—, sinó situar-lo dos anys abans i amb un protagonista creat expressament. També va agradar que almenys alguns dels actors de la pel·lícula hi posessin les veus, concretament la Sigourney Weaver, la Michelle Rodríguez, en Giovanni Ribisi i l'Stephen Lang (mentre que van fallar en Sam Worthington i la Zoe Saldana).
Ara bé, els crítics no van quedar gaire satisfets amb la linealitat de l'argument, la narració en general i alguns problemes amb els controls. Tampoc no van triomfar les seves 10 hores de joc a tot estirar, ni les seves missions poc originals i repetitives. El que dèiem: el típic videojoc que adapta una pel·lícula sense gaire èxit, tot i que tampoc no sembla que estigués malament del tot. I, gràcies a la tirada del film, comercialment parlant va funcionar força bé.
No és el primer cop que em passa, que m'oblido d'alguna de les seccions. En d'altres casos senzillament se m'acaben els temes, però no, en el cas dels dibuixos animats basats en videojocs passa que me n'havia oblidat, i em sap greu.
Sigui com sigui la rescato perquè, mentre buscava candidats, m'he trobat un cas que m'ha cridat l'atenció, i és el d'en Rayman, un personatge —i també el nom de la franquícia que protagonitza— que, en un discret segon pla, resulta que porta entre nosaltres 19 anyets, que es diu aviat, i sovint a través de jocs força bons. Com que en els darrers anys torna a estar de moda gràcies als excel·lents Rayman Origins i Rayman Legends, parlem de la sèrie d'animació que se'n va fer.
Amb el nom de Rayman TV Series, o també Rayman: The Animated Series, en realitat Rayman a seques al seu país d'origen, França, que és igualment el d'Ubisoft, companyia que va crear el personatge, la sèrie es presentava com una producció en 3D, que no són les 3D d'ara, sinó les imatges poligonals amb què en aquella època, finals els anys 90 (la sèrie va començar el 1999 i va acabar el 2000) s'entenia l'animació en tres dimensions. De fet, fa temps vaig parlar de l'adaptació animada de Donkey Kong Country, que també emprava aquesta tecnologia.
Argumentalment la sèrie ens presenta un circ galàctic els treballadors del qual viuen en règim d'esclavitud i han d'aguantar maltractaments de tota mena, fins que l'amo del circ contracta en Rayman gràcies a les habilitats que li coneixem dels videojocs i aquest, evidentment, esdevé l'heroi que els alliberarà tots, si bé és cert que a partir de llavors viuran en llibertat però mirant enrere contínuament. A la sèrie hi ha personatges que apareixen en alguns dels videojocs i d'altres de completament originals, però inspirats igualment per cares conegudes de la saga.
Eren episodis de poca durada, de fet si no vaig errat aquest és l'episodi 2 sencer, i Ubisoft, que la produïa, n'havia planificat 13 per començar, però la cosa no va anar bé, el producte no tenia prou qualitat i, segons la Wikipedia, va fallar el finançament, que curiosament venia del govern del Quebec.
El cas és que només se'n van emetre quatre episodis, amb un cinquè inèdit quan estava a punt d'acabar la seva producció, i així es va veure a França, Alemanya i els Països Baixos. El pitjor és que a diferència del que acostuma a passar amb aquesta mena de dibuixos animats, Rayman tenia una història en marxa que va quedar inacabada. També va sortir en format domèstic, concretament en VHS, que és l'únic suport en què va arribar en anglès als Estats Units (allà no es va arribar a emetre), i curiosament al repartiment de veus trobem en Billy West, un clàssic que entre altres coses va fer en Fry de Futurama.
Sembla que també està disponible en DVD, només a França i Bèlgica tot i així amb els àudios en francès, anglès i alemany. No puc comprovar si s'inclou o no, però ja que es va vendre a Bèlgica i s'havia emès a Holanda, per què no hi ha l'àudio en holandès, llengua tant dels Països Baixos com de Flandes? En qualsevol cas és un producte molt difícil de trobar, perquè la tirada que se'n va fer va ser molt limitada.
3 Botons i START ha estat recentment nominat per segona vegada consecutiva per als Premis Blocs Catalunya de l'Associació Stic.cat, cosa que m'omple d'orgull i satisfacció, encara que insisteixin en fer-m'hi participar en la categoria TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), amb la qual el meu bloc té poca cosa a veure i, sense desmerèixer els altres finalistes, fa que sigui virtualment impossible que guanyi, com s'ha demostrat també per segona vegada consecutiva.
En fi, ésser finalista dos cops significa que hi ha més gent de la que em pensava que gaudeix amb el meu bloc, que és el meu objectiu principal, però per tal de tirar endavant després de més de 4 anys cal que de tant en tant se m'acudeixin idees noves, i això són principalment les noves seccions, com aquesta, dedicada als videojocs dolents dins d'una saga d'èxit.
Aprofitant l'avinentesa que l'altre dia parlava de la infame pel·lícula d'imatge real de Far Cry, vaig fer un cop d'ull a la història de la saga i vaig descobrir que tots els FPS que la formen havien tingut una molt bona acollida. Tots? No, n'hi ha un que no, que és l'ovella negra de la família.
Far Cry Vengeance va sortir per a la Wii el 2006 com a cinquena entrega de la franquícia, tot i que era un remake del títol que havia sortit per a la Xbox aquell mateix any, el Far Cry Instincts: Evolution, amb els afegits de noves armes, 3 nous nivells i el llavors innovador control que proporcionava la Wii.
El problema és que aquests controls no acabaven d'anar bé sempre, els gràfics eren dolents tant durant les partides com en les escenes animades, la intel·ligència artificial dels enemics no rutllava del tot, el so tenia problemes, la música era gairebé inexistent i —el que llavors va empipar però també és habitual al catàleg de la Wii— no hi havia multijugador en línia (i el local no era especialment bo).
El resultat és que es el Far Cry Vengeance es va considerar un títol indigne d'Ubisoft i de la popular saga a la que pertany, i es va endur de mitjana aproximadament un 37 sobre 100, llunyíssim dels jocs de la sèrie que havien obtingut, i obtindrien, les notes més baixes, sempre superiors a 70.
Fa un temps em vaig fer ressò del que era tota una notícia: el primer videojoc en català per a videoconsoles, és a dir sense comptar quatre productes mal comptats per a ordinadors i per al públic bàsicament infantil. Es tractava del Les aventures de Tintín: el Secret de l'Unicorn, que adaptava la pel·lícula del mateix nom dirigida per Steven Spielberg el 2011.
Aquell cas, però, era molt concret: només la versió de la Nintendo 3DS i només els textos, sense àudio. Però ja era un gran pas per a la per desgràcia migradíssima situació dels videojocs en la nostra llengua, amb uns quants milions de parlants que trobem ben pocs productes d'entreteniment en l'idioma que ens és matern. Doncs bé, ara n'arriba un altre, l'Sports Connection de la novíssima Wii U, que a més té àudio en llengua catalana.
És, com el d'en Tintín, un títol de la divisió barcelonina d'Ubisoft, que aquest cop a banda dels textos també inclou, com dèiem, àudio en la nostra llengua des del seu llançament, al costat de la consola, el passat 30 de novembre.
Malauradament la seva proposta esportiva de tennis, futbol, karts, futbol americà, golf i beisbol combinada amb les característiques del nou comandament de la consola de sobretaula més recent de Nintendo no ha convençut i ha estat clarament suspesa per la crítica.
Les aventures de Tintín: el Secret de l'Unicorn tampoc no està considerat un imprescindible del catàleg de la Nintendo 3DS, però no va tenir unes notes tan dolentes. Sigui com sigui és necessari que continuïn apareixent al mercat videojocs amb l'opció de la llengua catalana, tant si són bons com si són dolents.
Si les coses van com seria desitjable algun dia podrem exigir-ho tal com ho exigeixen els espanyols, que ja no recorden els temps en què jugaven en anglès i ho podien fer sense cap problema, i es podrà jugar en català al catàleg sencer de qualsevol consola, incloent-hi tant les muntanyes de porqueria que inevitablement formen part de les mateixes com les autèntiques obres mestres.
I un videojoc en català, em sembla que ja ho vaig dir i ho repetiré els cops que calgui, no consisteix en traduir-ne el títol de manera ridícula ("Dimoni resident" per "Resident Evil", se'n fotia erròniament, ja que en tot cas seria "Mal resident", un amic meu), sinó senzillament en oferir els textos i l'àudio en català, a més dels diversos altres idiomes en què es pot jugar actualment.
Quan es va anunciar per a la Xbox 360 el Project Natal, el que acabaria esdevenint el Kinect, les possibilitats d'aquest aparell ens van semblar molt llamineres. Era com la detecció de moviments de la Wii però amb tot el cos i amb gràfics en HD.
Amb el temps ha quedat clar que els seus jocs estan orientats a un públic més casual que els del catàleg no-Kinect, però tot i així les coses es poden fer bé o malament. I hi ha jocs que són una autèntica porqueria, com el que avui ens ocupa.
Es tracta del My Self Defence Coach (Self-Defense Camp Training als Estats Units), un producte de la prestigiosa Ubisoft publicat al novembre de 2011 i que requeria tant sí com no el dispositiu Kinect.
Anava més enllà dels videojocs destinats a mantenir-nos en forma tipus Wii Fit (de la Wii) o els de ball, amb què també podem suar i eliminar alguns greixos: es tractava d'aprendre defensa personal, a saber reaccionar davant d'un atac físic. I la idea està molt bé, però no es va acabar d'implementar com hauria estat desitjable.
A través de les modalitats que ofereix el joc se'ns convida a practicar cops de puny i de peu, estiraments de ioga, posar en pràctica els cops de puny i de peu a un enemic i també esquivar els atacs. Tot plegat són coneixements que tots hauríem de tenir, però que per les exigències de la vida moderna no tenim temps d'aprendre.
I el joc, benintencionat i partint d'una bona idea, volia oferir la seva versió de les classes de defensa personal a què no podem o no volem assistir pels motius que sigui, però va ser un autèntic fracàs de crítica: mals gràfics, personatges que es mouen "com robots confosos", mala detecció de moviments, cosa que en un videojoc del Kinect és un problema gravíssim, i el que és pitjor i segurament ja heu pensat: el joc assumeix que sense tocar un enemic de debò aprendrem a defensar-nos o a alliberar-nos d'una presa, cosa que no és certa.
.jpg)
.jpg)
.webp)
.jpg)
.jpg){kind=avatar}
