Reflexions: La ignorància és la felicitat?

A hores d'ara ja deveu saber que tinc un greu problema amb el FOMO, ja l'he esmentat diverses vegades i li he dedicat una reflexió. Quan sé que una cosa existeix i m'agrada, la vull. I ho sé perquè la gent en parla, i em fa dentetes. 

Això s'aplica tant a videojocs en si com a edicions millorades, definitives, etc., o preus tan atractius que em fan interessar-me per jocs que altrament no m'haurien cridat l'atenció. Em pregunto, doncs, si la ignorància, també en l'àmbit dels videojocs, és la felicitat.

Per exemple, em fa molta ràbia quan aconsegueixo un joc antic a un preu que em satisfà i, abans que hi pugui jugar, se n'anuncia un remake o remaster, però aquesta és una informació difícil d'esquivar si estàs més o menys al dia de l'actualitat del sector.

També em passa amb altres coses i es presenta amb diverses formes, que repassaré en aquesta entrada donant-ne exemples.  

Una altra cosa que potser m'estimaria més no saber és quan resulta que la versió d'un joc que tinc és millor en altres plataformes, i si tinc aquestes màquines em sento inclinat a desfer-me de la versió que tinc per comprar-me l'altra, cosa que per exemple he fet amb alguns jocs de la Switch per canviar-los pels de PS4, des que tinc la Playstation 5.

Dins del consumisme també trobaríem les baixades de preu, com la que em vaig menjar amb l'esmentada PS5 quan la vaig obtenir a preu normal quan no se'n trobava estoc i després va començar a encadenar descomptes. Però també em passa amb els jocs, i per això ara m'espero fins que crec que ja no poden estar més rebaixats.

Sempre recomano, a l'hora de comprar electrodomèstics, no tornar a mirar preus un cop s'han adquirit, però en l'àmbit dels videojocs és molt difícil no assabentar-se que gent que coneixes ha aconseguit alguna ganga, perquè a les xarxes tot es comparteix.

Més coses que m'estimaria més no saber, perquè són perjudicials per a la meva salut mental: per exemple, la presumpta durada estimada d'un joc. Hi ha una pàgina web famosa amb una espectacular base de dades al respecte, però la meva experiència és que els jocs em duren força més de la mitjana. Segurament per manca d'habilitat, però el cas és que saber quant se suposa que dura un joc em crea unes expectatives (bones o dolentes) que influeixen en les meves decisions de compra i d'estrena de jocs en detriment d'altres.

I què me'n dieu, dels finals alternatius? Que feliç que seria passant-me un joc amb tot el meu esforç, sense saber que de vegades hi ha més d'un final. El problema és l'existència d'aquesta informació i el fàcil accés a ella gràcies a (o per culpa de) les xarxes, tant l'electrònica mundial com les socials.

El mateix es podria dir dels elements desbloquejables dels jocs, o els secrets en general. A mi, particularment, saber que en un videojoc hi ha coses que es troben explorant més del que seria raonable fa que explori més del que seria raonable, i deixo de divertir-m'hi. Podria passar de fer-ho? Sí, però tornem-hi: FOMO.

Em queixo, doncs, que hi hagi opcions per a tots els gustos, habilitats i disponibilitats de temps? No. Primer de tot, faig autoteràpia escrivint aquestes reflexions. Però m'agradaria que no m'importés assabentar-me d'aquestes coses i poder-me concentrar en jugar, gaudint sense saber si em falten personatges, DLC o si a la meva consola un joc té més o menys resolució i rendiment que en una altra. M'ho podria plantejar com un propòsit per al nou any, però em sembla que serà difícil de complir.

 

Reflexions: Quant valen els videojocs?

Aquesta secció sobre els meus pensaments sobre temes que s'han tractat mil vegades en el món dels videojocs no va néixer mai amb la intenció de ser periòdica, i fa poc pensava que ja se m'havien acabat les idees i que potser ja no n'hi hauria més entregues, però el cert és que sí que m'ha vingut al cap un altre tema sobre el que m'agradaria dir la meva.

Es tracta del preu dels videojocs. Sobretot de com el percebem nosaltres, ara, en comparació amb quan érem petits. Perquè és evident que els jocs, quan surten a la venda, normalment valen molts calés, i no és pas poc habitual que ens en queixem i que llegim comentaris de gent, a les xarxes, que diu "com m'ho faré, si tal dia apareixen aquests dos jocs que vull?". Però el cert és que, al cap de molt poc temps, comencen a baixar de preu, de vegades d'una manera molt radical. 

Parlem de moments puntuals de l'any com el famós i escurabutxaques Black Friday, al novembre, però el cert és que hi ha ofertes, rebaixes i campanyes moltes vegades, i almenys a mi la sensació general que em fa és que no hi ha cap necessitat d'encaparrar-se ni córrer quan surt a la venda un joc. 

És cert que amb el temps algunes coses poden costar de trobar, fins i tot quan la generació corresponent encara és viva, però trobo innecessari amoïnar-se perquè surti un joc, o dos, que ens interessa, justament un mes que anem malament de diners. No passa res, espera't unes setmanes i segur que el trobaràs més barat.

No cal que us molesteu a fer la imatge més gran, no hi podreu distingir gaires coses. Havia de redimensionar-la perquè no pesés gaire. Però serveix com a exemple d'una imatge que de petit havia vist en paper moltes vegades, i que ara, quan en miro de similars (digitalitzades), m'estiro els cabells en adonar-me que jocs que ara són introbables -llevat que estiguem disposats a pagar centenars d'euros per tenir-los a la col·lecció- hi va haver un moment que es van liquidar per l'equivalent actual de 18 o 20 euros. 

És clar que en aquell moment no sabíem com anirien les coses, ni quins jocs ens interessarien en el futur, i encara menys que, amb sistemes amb molt millors gràfics i jugabilitat, miraríem enrere i desitjaríem tenir títols dels quals vam passar quan érem massa joves i innocents. En aquell moment aplegàvem els diners que valia el joc que volíem i el compràvem, si no ens volíem conformar només amb els que ens regalaven pares i familiars. I ho fèiem sense queixar-nos del seu preu original, que podia voltar el que ara serien -no hi compto la inflació, però ja m'enteneu i ho exemplificaria encara més- els 50-60 euros. Això volia dir, almenys en el meu cas, que reunint diners d'aniversaris, sants i Festes de Nadal en tenia per a uns 3 o 4 jocs nous cada any. Més o menys com tothom. 

Jo, com a mínim, ho entenia d'aquesta manera, i no se m'hauria acudit mai esperar a veure si el joc de torn un dia em costava 2.990 pessetes en comptes de 8.990. No hi donava més voltes. El volia tenir tan aviat com fos possible.

Ara, però, tenim més calés i ens ho comprem "tot", però això també és gràcies a que tenim més informació i capacitat d'espera, de manera que podem optimitzar els diners perquè ens permetin comprar encara més videojocs. Sabem que els preus baixen relativament de pressa, que existeixen diverses cadenes, que comprar per internet surt més barat i que existeixen campanyes de tota mena per endur-se els nostres diners. 

El que hem de fer és tenir mesura i adaptar-nos al nostre propi poder adquisitiu. I jo i molta més gent anem més enllà de la típica foto compartida a les xarxes amb el joc esperat de torn el dia de sortida i, si no és que tenim molta pressa per posar-nos-hi o trobem alguna oferta ja des d'abans que surti a la venda, que també passa, esperem una ocasió millor. Això també ajuda a pensar-se més les compres, que sempre va bé per combatre les més compulsives, i de tota manera jo tinc la norma de no comprar res per sobre del preu mínim al qual ha estat alguna vegada (que a mi em consti). Si un joc ha valgut 15 euros, per exemple, en algun moment hi tornarà.

El tema del FOMO, que ja vaig tractar en una entrada d'aquesta secció, hi juga un paper fonamental. Recentment m'he trobat que, després d'estalviar diners per comprar-me la PS5 l'any 2022 i que em costés aconseguir-la al seu preu oficial, perquè no n'hi havia estoc i sí un avís que pujaria de preu, va començar a estar disponible a tot arreu i a encadenar diverses campanyes de rebaixes, tant del model original com, ara, de l'slim. Si hagués sabut que tindria tan poc temps per fer-la servir m'hauria esperat, sincerament. 

En tot cas, això ens duu a la pregunta del títol: quant valen els videojocs? Hi ha qui, abans de gastar-s'hi els diners, consulta quina és la durada d'aquests jocs per tal de saber si n'amortitzarà la compra, però també hi ha qui menysprea els jocs indie que surten en digital i a un preu baixíssim perquè, independentment de la seva qualitat, no tenen grans pretensions, de manera que un preu baix, per a molta gent, significa que aquell títol no valdrà la pena. El mateix preu, en canvi, per una rom d'un clàssic rellançat en sistemes moderns, fa que molta gent arrufi el nas perquè li retreu els anys que té i el troba excessiu.

Per a mi, la resposta, per a videojocs de tota mena, durada i pressupost, és que els videojocs valen el que cadascú de nosaltres se senti còmode pagant per ells, segons la pressa, la disponibilitat de jugar-hi, el poder adquisitiu i qualsevol factor personal que hi influeixi. Així de senzill.