Reflexions: Deixar anar

Hi ha un concepte que sempre m'ha costat molt d'aplicar, i que encara que en parli ara, en relació amb els videojocs, no significa que hagi après a integrar a la meva vida. Parlo de deixar anar, de la renúncia, de l'acceptació. 

Al final, com en tantes altres reflexions que he publicat en aquesta secció, hi haurà temes que se solaparan amb entrades anteriors, però és inevitable, perquè estan emparentats. Per exemple, té relació amb el FOMO, la por de quedar-se fora, perquè aquesta obsessió amb voler ser a totes les converses, fomentada sens dubte per l'excessivament fàcil accés a la informació a internet i a les ganes de formar part d'una comunitat a través de les xarxes socials, és el gran enemic, trobo, d'aquesta idea de la qual vull parlar avui.

És un discurs habitual en el sector, tant per part d'aficionats al retro (amb més raó, perquè volem abastar més anys d'indústria) com pels que se centren en els llançaments més moderns, reconèixer públicament que no tenim temps de jugar a tot, sobretot quan ens fem grans i econòmicament ens podem permetre comprar moltes més coses, però la vida no ens dona prou temps lliure per poder-ne gaudir.

Aquesta acceptació hauria d'anar seguida d'una decisió, normalment "comprar menys" -hi insisteixo, no per dificultats econòmiques, que també pot ser, sinó perquè és absurd comprar coses que no tenim temps de tocar després-, i una posada en pràctica d'aquesta decisió. Aquest és el pas que a mi em falta. Els altres dos me'ls repeteixo constantment.

Perquè es tracta de deixar anar, de renunciar. I és quelcom que em costa en tots els àmbits de la vida. Em costa deixar estar un malentès que com més es parla més s'embolica, em costa perdonar-me a mi mateix alguna cosa que la persona agreujada segurament ha oblidat o almenys acceptat amb el pas del temps, i em costa renunciar a ficar-me en aquella saga o aquella altra del món dels videojocs a la qual sé que arribo tard i on hi ha massa teca per endur-se a la boca.

Per posar un exemple d'això que dic, fa molts anys em vaig comprar aquesta Game of the Year Edition del Fallout 3 per a la Xbox 360. El vaig provar una mica, però ja em van dir que requeria una quantitat d'hores de dedicació que, a mi, em suposa mesos i mesos del meu temps.

L'he anat deixant a la llista dels pendents, i m'he comprat també la quarta part -i no, no he jugat ni a l'1, ni al 2 ni al New Vegas-, però m'adono que els vaig adquirir pel renom que tenien. En realitat no em ve tant de gust jugar-hi, i no tinc gaire temps, i fins i tot si el dedico a jugar a jocs llargs, que també n'hi ha que vull tocar encara que em suposi mesos, n'hi ha que passaran al davant d'aquests dos perquè em criden més l'atenció. I deixar anar, en aquest cas, seria admetre que probablement no hi jugaré, acceptar-ho i passar pàgina. I això pot incloure, en aquest cas i en uns quants dels altres que tinc agafant pols als prestatges per un motiu o un altre, desfer-me d'aquests jocs. Passa que costa, perquè jo soc una persona a qui li agrada tenir les coses que consumeix, més que no pas agafar-les en préstec.

On sí que he fet algun progrés ha estat en deixar passar coses que en realitat no necessito. Tinc una relació d'amor-odi amb els remakes i remasters totalment egoista: si són jocs que no tenia, m'encanten, perquè acostumen a ser les millors versions possibles d'un joc i surto beneficiat d'entrar-hi tard, però si ja els tenia, em fan una mica de ràbia. Ja ho sé: és una reacció immadura, infantil.

Però bé, crec que soc capaç de no comprar-me aquests rellançaments, revivals o retorns, com en vulgueu dir, si m'adono que no els necessito. Un cas recent és el del Mario vs. Donkey Kong de la Switch. Sí, els gràfics són millors, s'hi pot jugar en cooperatiu i hi ha un parell de mons nous, però l'original de Game Boy Advance em va costar tant d'aconseguir complet a un bon preu, i en fa tan poc temps, que llevat que un dia el de Switch aparegui molt rebaixat i se'm creuin els cables, no mossegaré l'ham. 

Ara em falta ser més fort davant de la inundació de tuits lloant jocs que en teoria no m'interessaven, però que de tant sentir-ne parlar els acabo posant a la llista de desitjos per si de cas, i ser, en general, més selectiu amb allò que compro, però per a això necessitaré una armadura anti-FOMO. 

I vosaltres? Sou capaços i capaces de deixar anar? De "desobsessionar-vos" amb voler ser a tot arreu? De treure-us de sobre videojocs que sabeu que no tocareu?

Reflexions: Quant valen els videojocs?

Aquesta secció sobre els meus pensaments sobre temes que s'han tractat mil vegades en el món dels videojocs no va néixer mai amb la intenció de ser periòdica, i fa poc pensava que ja se m'havien acabat les idees i que potser ja no n'hi hauria més entregues, però el cert és que sí que m'ha vingut al cap un altre tema sobre el que m'agradaria dir la meva.

Es tracta del preu dels videojocs. Sobretot de com el percebem nosaltres, ara, en comparació amb quan érem petits. Perquè és evident que els jocs, quan surten a la venda, normalment valen molts calés, i no és pas poc habitual que ens en queixem i que llegim comentaris de gent, a les xarxes, que diu "com m'ho faré, si tal dia apareixen aquests dos jocs que vull?". Però el cert és que, al cap de molt poc temps, comencen a baixar de preu, de vegades d'una manera molt radical. 

Parlem de moments puntuals de l'any com el famós i escurabutxaques Black Friday, al novembre, però el cert és que hi ha ofertes, rebaixes i campanyes moltes vegades, i almenys a mi la sensació general que em fa és que no hi ha cap necessitat d'encaparrar-se ni córrer quan surt a la venda un joc. 

És cert que amb el temps algunes coses poden costar de trobar, fins i tot quan la generació corresponent encara és viva, però trobo innecessari amoïnar-se perquè surti un joc, o dos, que ens interessa, justament un mes que anem malament de diners. No passa res, espera't unes setmanes i segur que el trobaràs més barat.

No cal que us molesteu a fer la imatge més gran, no hi podreu distingir gaires coses. Havia de redimensionar-la perquè no pesés gaire. Però serveix com a exemple d'una imatge que de petit havia vist en paper moltes vegades, i que ara, quan en miro de similars (digitalitzades), m'estiro els cabells en adonar-me que jocs que ara són introbables -llevat que estiguem disposats a pagar centenars d'euros per tenir-los a la col·lecció- hi va haver un moment que es van liquidar per l'equivalent actual de 18 o 20 euros. 

És clar que en aquell moment no sabíem com anirien les coses, ni quins jocs ens interessarien en el futur, i encara menys que, amb sistemes amb molt millors gràfics i jugabilitat, miraríem enrere i desitjaríem tenir títols dels quals vam passar quan érem massa joves i innocents. En aquell moment aplegàvem els diners que valia el joc que volíem i el compràvem, si no ens volíem conformar només amb els que ens regalaven pares i familiars. I ho fèiem sense queixar-nos del seu preu original, que podia voltar el que ara serien -no hi compto la inflació, però ja m'enteneu i ho exemplificaria encara més- els 50-60 euros. Això volia dir, almenys en el meu cas, que reunint diners d'aniversaris, sants i Festes de Nadal en tenia per a uns 3 o 4 jocs nous cada any. Més o menys com tothom. 

Jo, com a mínim, ho entenia d'aquesta manera, i no se m'hauria acudit mai esperar a veure si el joc de torn un dia em costava 2.990 pessetes en comptes de 8.990. No hi donava més voltes. El volia tenir tan aviat com fos possible.

Ara, però, tenim més calés i ens ho comprem "tot", però això també és gràcies a que tenim més informació i capacitat d'espera, de manera que podem optimitzar els diners perquè ens permetin comprar encara més videojocs. Sabem que els preus baixen relativament de pressa, que existeixen diverses cadenes, que comprar per internet surt més barat i que existeixen campanyes de tota mena per endur-se els nostres diners. 

El que hem de fer és tenir mesura i adaptar-nos al nostre propi poder adquisitiu. I jo i molta més gent anem més enllà de la típica foto compartida a les xarxes amb el joc esperat de torn el dia de sortida i, si no és que tenim molta pressa per posar-nos-hi o trobem alguna oferta ja des d'abans que surti a la venda, que també passa, esperem una ocasió millor. Això també ajuda a pensar-se més les compres, que sempre va bé per combatre les més compulsives, i de tota manera jo tinc la norma de no comprar res per sobre del preu mínim al qual ha estat alguna vegada (que a mi em consti). Si un joc ha valgut 15 euros, per exemple, en algun moment hi tornarà.

El tema del FOMO, que ja vaig tractar en una entrada d'aquesta secció, hi juga un paper fonamental. Recentment m'he trobat que, després d'estalviar diners per comprar-me la PS5 l'any 2022 i que em costés aconseguir-la al seu preu oficial, perquè no n'hi havia estoc i sí un avís que pujaria de preu, va començar a estar disponible a tot arreu i a encadenar diverses campanyes de rebaixes, tant del model original com, ara, de l'slim. Si hagués sabut que tindria tan poc temps per fer-la servir m'hauria esperat, sincerament. 

En tot cas, això ens duu a la pregunta del títol: quant valen els videojocs? Hi ha qui, abans de gastar-s'hi els diners, consulta quina és la durada d'aquests jocs per tal de saber si n'amortitzarà la compra, però també hi ha qui menysprea els jocs indie que surten en digital i a un preu baixíssim perquè, independentment de la seva qualitat, no tenen grans pretensions, de manera que un preu baix, per a molta gent, significa que aquell títol no valdrà la pena. El mateix preu, en canvi, per una rom d'un clàssic rellançat en sistemes moderns, fa que molta gent arrufi el nas perquè li retreu els anys que té i el troba excessiu.

Per a mi, la resposta, per a videojocs de tota mena, durada i pressupost, és que els videojocs valen el que cadascú de nosaltres se senti còmode pagant per ells, segons la pressa, la disponibilitat de jugar-hi, el poder adquisitiu i qualsevol factor personal que hi influeixi. Així de senzill.

Reflexions: el FOMO

Torno a venir amb una reflexió de les meves, temes que en realitat estan interrelacionats i amb què de vegades repeteixo algunes idees de manera inevitable. Si em coneixeu, sigui d'on sigui, ja us deu haver quedat clar que no estic satisfet amb el temps lliure que tinc per jugar a videojocs -i per a qualsevol activitat d'oci en general-, circumstàncies de la vida, i això fa que, en el meu cas, i en el de moltes persones que estan com jo, la quantitat de jocs que arriben a la meva col·lecció sigui molt superior al ritme de consum d'aquests. 

Li passa a tothom, però en casos així és quelcom absolutament desproporcionat. Aquest mal del primer món, però, s'agreuja amb un altre fenomen dels nostres dies que les xarxes socials accentuen: l'anomenat FOMO. 

Precisament en aquests dies de desembre la xarxa ara anomenada X s'omple de gent compartint les estadístiques de joc per a diverses plataformes, i constato més que mai el poc que jugo a videojocs, si més no a casa. 

El 2023 preveia una baixada de temps dedicat a la Xbox One, i efectivament hi he jugat 18 hores, només, perquè el 2022 em vaig comprar la PlayStation 5 i la successió en la posició de consola més utilitzada era clara, però és que a aquesta hi he jugat, segons Sony, només 37 hores. No em sorprèn, ja me n'havia adonat.

La ja no tan nova consola de Sony, tot i que val moltíssims calés, enguany ha estat d'oferta força temps, i molt rebaixada -i tot i així, cara-, cosa que ha demostrat que soc un passerell, perquè me la vaig comprar a preu normal atès que res no indicava que anés a baixar de preu, ans al contrari, s'havia anunciat oficialment una pujada de 50 euros, i resulta que en aquest any i escaig que ha passat hi he jugat poquíssim, i s'ha fet servir sobretot per mirar Apple TV gràcies a una promoció de prova gratuïta durant 6 mesos que hi havia associada. 

Per què me la vaig comprar, doncs, sabent que acabava de tenir un segon fill i que no tindria temps per jugar a casa un cop creixés una mica i donés més feina? Per què no he fet en els darrers anys l'allunyament dels videojocs que vaig fer de manera inconscient cap als 18 per poder dedicar totes les hores lliures, com un imbècil, a la meva xicota de llavors i, en canvi, he continuat comprant consoles i videojocs a cabassos tenint dos fills petits? Doncs pel FOMO, que em fa dir coses com...

Perquè aquest és el tema principal d'aquesta entrada, no pas el de la manca de temps lliure, un altre mal força estès. Ni el de l'excés de compres en si. Aquest, de fet, està molt influït precisament per aquest fenomen que agafa les sigles del concepte anglès de "fear of missing out", o "por de perdre-s'ho". És això, el que passa. 

Hi ha molta gent immune a això, i si és el vostre cas us felicito de tot cor, però a mi m'afecta força. Per exemple, hi ha videojocs que en principi no m'havien cridat l'atenció, però després veig a X o a Instagram que la gent se'ls va comprant i ensenyant, o diu que li estan agradant molt, i llavors van a la meva llista de desitjos. Jocs i consoles. I dins d'aquests també hi ha molt de retro, que més que "por de perdre-s'ho" són ganes de "posar-se al dia" que mai es podran satisfer del tot ni gaudir de la mateixa manera que a la seva època.

Se'm podria dir "no passa res, home, no podem arribar a tot". I és veritat. I és una cosa que he d'aprendre a creure'm de debò, així com he d'entendre que no puc jugar al mateix ritme que molta gent que conec perquè tenim circumstàncies diferents. Però ja sé què és, perdre-s'ho. Sé què és tornar als videojocs després d'una llarga absència -la comentada més amunt- i veure que t'has saltat un munt de títols excel·lents que en molts casos no coneixies quan eren actuals, i fins i tot sistemes, i que no et pots posar al dia de res perquè els preus del retro s'han disparat, també en els casos que ja eren elevats a l'època. 

Tot plegat, a causa de les xarxes socials i els fòrums: la generació que em vaig saltar, la de la Dreamcast, la PS2, la Xbox i la GameCube, és una part testimonial de la meva col·lecció, tinc pocs jocs per a aquestes consoles, perquè molts ja eren inassolibles econòmicament per a mi quan m'hi vaig posar. A sobre, uns quants s'han anat rellançant en forma de remakes o remasters per a sistemes moderns. I tot això ho he patit perquè n'he vist parlar la gent.

Quan era petit em comprava o em regalaven els jocs en els quals em fixava, sovint atret per la portada o la franquícia, com molta canalla, i no em feia mala sang per saltar-me un Castlevania o un Rocket Knight, tant em fotien, no podia saber que els meus estaven bé, però que els altres serien grans joies dels respectius catàlegs. Ha estat amb els anys, amb les converses a internet amb la gent, els blogs, els vídeos, els podcasts, que he vist el que m'havia perdut. De manera que sí, sé el que és perdre'm coses que m'haurien agradat, i accedir-hi més tard però amb mètodes sense "ànima" i sense poder-ne parlar amb els altres com a temes d'actualitat, perquè ja no ho són.

La ironia de tot plegat és que, per culpa del meu poc temps lliure, he arribat a la conclusió que em dedico a acumular, a aconseguir els jocs al millor preu possible abans que costin de trobar, amb l'objectiu de poder-hi jugar en algun moment. Lògic. Però, fins i tot si aquest moment arriba algun dia, la gent ja no parlarà d'aquells videojocs, no hauré pogut participar en les converses al respecte -de fet, sovint surto de segons quines converses per no menjar-me spoilers- i el resultat final, malgrat que tingui aquell videojoc, serà el d'haver-m'ho perdut igualment.