Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.

Reflexions: el FOMO

Torno a venir amb una reflexió de les meves, temes que en realitat estan interrelacionats i amb què de vegades repeteixo algunes idees de manera inevitable. Si em coneixeu, sigui d'on sigui, ja us deu haver quedat clar que no estic satisfet amb el temps lliure que tinc per jugar a videojocs -i per a qualsevol activitat d'oci en general-, circumstàncies de la vida, i això fa que, en el meu cas, i en el de moltes persones que estan com jo, la quantitat de jocs que arriben a la meva col·lecció sigui molt superior al ritme de consum d'aquests. 

Li passa a tothom, però en casos així és quelcom absolutament desproporcionat. Aquest mal del primer món, però, s'agreuja amb un altre fenomen dels nostres dies que les xarxes socials accentuen: l'anomenat FOMO. 

Precisament en aquests dies de desembre la xarxa ara anomenada X s'omple de gent compartint les estadístiques de joc per a diverses plataformes, i constato més que mai el poc que jugo a videojocs, si més no a casa. 

El 2023 preveia una baixada de temps dedicat a la Xbox One, i efectivament hi he jugat 18 hores, només, perquè el 2022 em vaig comprar la PlayStation 5 i la successió en la posició de consola més utilitzada era clara, però és que a aquesta hi he jugat, segons Sony, només 37 hores. No em sorprèn, ja me n'havia adonat.

La ja no tan nova consola de Sony, tot i que val moltíssims calés, enguany ha estat d'oferta força temps, i molt rebaixada -i tot i així, cara-, cosa que ha demostrat que soc un passerell, perquè me la vaig comprar a preu normal atès que res no indicava que anés a baixar de preu, ans al contrari, s'havia anunciat oficialment una pujada de 50 euros, i resulta que en aquest any i escaig que ha passat hi he jugat poquíssim, i s'ha fet servir sobretot per mirar Apple TV gràcies a una promoció de prova gratuïta durant 6 mesos que hi havia associada. 

Per què me la vaig comprar, doncs, sabent que acabava de tenir un segon fill i que no tindria temps per jugar a casa un cop creixés una mica i donés més feina? Per què no he fet en els darrers anys l'allunyament dels videojocs que vaig fer de manera inconscient cap als 18 per poder dedicar totes les hores lliures, com un imbècil, a la meva xicota de llavors i, en canvi, he continuat comprant consoles i videojocs a cabassos tenint dos fills petits? Doncs pel FOMO, que em fa dir coses com...

Perquè aquest és el tema principal d'aquesta entrada, no pas el de la manca de temps lliure, un altre mal força estès. Ni el de l'excés de compres en si. Aquest, de fet, està molt influït precisament per aquest fenomen que agafa les sigles del concepte anglès de "fear of missing out", o "por de perdre-s'ho". És això, el que passa. 

Hi ha molta gent immune a això, i si és el vostre cas us felicito de tot cor, però a mi m'afecta força. Per exemple, hi ha videojocs que en principi no m'havien cridat l'atenció, però després veig a X o a Instagram que la gent se'ls va comprant i ensenyant, o diu que li estan agradant molt, i llavors van a la meva llista de desitjos. Jocs i consoles. I dins d'aquests també hi ha molt de retro, que més que "por de perdre-s'ho" són ganes de "posar-se al dia" que mai es podran satisfer del tot ni gaudir de la mateixa manera que a la seva època.

Se'm podria dir "no passa res, home, no podem arribar a tot". I és veritat. I és una cosa que he d'aprendre a creure'm de debò, així com he d'entendre que no puc jugar al mateix ritme que molta gent que conec perquè tenim circumstàncies diferents. Però ja sé què és, perdre-s'ho. Sé què és tornar als videojocs després d'una llarga absència -la comentada més amunt- i veure que t'has saltat un munt de títols excel·lents que en molts casos no coneixies quan eren actuals, i fins i tot sistemes, i que no et pots posar al dia de res perquè els preus del retro s'han disparat, també en els casos que ja eren elevats a l'època. 

Tot plegat, a causa de les xarxes socials i els fòrums: la generació que em vaig saltar, la de la Dreamcast, la PS2, la Xbox i la GameCube, és una part testimonial de la meva col·lecció, tinc pocs jocs per a aquestes consoles, perquè molts ja eren inassolibles econòmicament per a mi quan m'hi vaig posar. A sobre, uns quants s'han anat rellançant en forma de remakes o remasters per a sistemes moderns. I tot això ho he patit perquè n'he vist parlar la gent.

Quan era petit em comprava o em regalaven els jocs en els quals em fixava, sovint atret per la portada o la franquícia, com molta canalla, i no em feia mala sang per saltar-me un Castlevania o un Rocket Knight, tant em fotien, no podia saber que els meus estaven bé, però que els altres serien grans joies dels respectius catàlegs. Ha estat amb els anys, amb les converses a internet amb la gent, els blogs, els vídeos, els podcasts, que he vist el que m'havia perdut. De manera que sí, sé el que és perdre'm coses que m'haurien agradat, i accedir-hi més tard però amb mètodes sense "ànima" i sense poder-ne parlar amb els altres com a temes d'actualitat, perquè ja no ho són.

La ironia de tot plegat és que, per culpa del meu poc temps lliure, he arribat a la conclusió que em dedico a acumular, a aconseguir els jocs al millor preu possible abans que costin de trobar, amb l'objectiu de poder-hi jugar en algun moment. Lògic. Però, fins i tot si aquest moment arriba algun dia, la gent ja no parlarà d'aquells videojocs, no hauré pogut participar en les converses al respecte -de fet, sovint surto de segons quines converses per no menjar-me spoilers- i el resultat final, malgrat que tingui aquell videojoc, serà el d'haver-m'ho perdut igualment.