Reflexions: La ignorància és la felicitat?

A hores d'ara ja deveu saber que tinc un greu problema amb el FOMO, ja l'he esmentat diverses vegades i li he dedicat una reflexió. Quan sé que una cosa existeix i m'agrada, la vull. I ho sé perquè la gent en parla, i em fa dentetes. 

Això s'aplica tant a videojocs en si com a edicions millorades, definitives, etc., o preus tan atractius que em fan interessar-me per jocs que altrament no m'haurien cridat l'atenció. Em pregunto, doncs, si la ignorància, també en l'àmbit dels videojocs, és la felicitat.

Per exemple, em fa molta ràbia quan aconsegueixo un joc antic a un preu que em satisfà i, abans que hi pugui jugar, se n'anuncia un remake o remaster, però aquesta és una informació difícil d'esquivar si estàs més o menys al dia de l'actualitat del sector.

També em passa amb altres coses i es presenta amb diverses formes, que repassaré en aquesta entrada donant-ne exemples.  

Una altra cosa que potser m'estimaria més no saber és quan resulta que la versió d'un joc que tinc és millor en altres plataformes, i si tinc aquestes màquines em sento inclinat a desfer-me de la versió que tinc per comprar-me l'altra, cosa que per exemple he fet amb alguns jocs de la Switch per canviar-los pels de PS4, des que tinc la Playstation 5.

Dins del consumisme també trobaríem les baixades de preu, com la que em vaig menjar amb l'esmentada PS5 quan la vaig obtenir a preu normal quan no se'n trobava estoc i després va començar a encadenar descomptes. Però també em passa amb els jocs, i per això ara m'espero fins que crec que ja no poden estar més rebaixats.

Sempre recomano, a l'hora de comprar electrodomèstics, no tornar a mirar preus un cop s'han adquirit, però en l'àmbit dels videojocs és molt difícil no assabentar-se que gent que coneixes ha aconseguit alguna ganga, perquè a les xarxes tot es comparteix.

Més coses que m'estimaria més no saber, perquè són perjudicials per a la meva salut mental: per exemple, la presumpta durada estimada d'un joc. Hi ha una pàgina web famosa amb una espectacular base de dades al respecte, però la meva experiència és que els jocs em duren força més de la mitjana. Segurament per manca d'habilitat, però el cas és que saber quant se suposa que dura un joc em crea unes expectatives (bones o dolentes) que influeixen en les meves decisions de compra i d'estrena de jocs en detriment d'altres.

I què me'n dieu, dels finals alternatius? Que feliç que seria passant-me un joc amb tot el meu esforç, sense saber que de vegades hi ha més d'un final. El problema és l'existència d'aquesta informació i el fàcil accés a ella gràcies a (o per culpa de) les xarxes, tant l'electrònica mundial com les socials.

El mateix es podria dir dels elements desbloquejables dels jocs, o els secrets en general. A mi, particularment, saber que en un videojoc hi ha coses que es troben explorant més del que seria raonable fa que explori més del que seria raonable, i deixo de divertir-m'hi. Podria passar de fer-ho? Sí, però tornem-hi: FOMO.

Em queixo, doncs, que hi hagi opcions per a tots els gustos, habilitats i disponibilitats de temps? No. Primer de tot, faig autoteràpia escrivint aquestes reflexions. Però m'agradaria que no m'importés assabentar-me d'aquestes coses i poder-me concentrar en jugar, gaudint sense saber si em falten personatges, DLC o si a la meva consola un joc té més o menys resolució i rendiment que en una altra. M'ho podria plantejar com un propòsit per al nou any, però em sembla que serà difícil de complir.

 

Reflexions: el FOMO

Torno a venir amb una reflexió de les meves, temes que en realitat estan interrelacionats i amb què de vegades repeteixo algunes idees de manera inevitable. Si em coneixeu, sigui d'on sigui, ja us deu haver quedat clar que no estic satisfet amb el temps lliure que tinc per jugar a videojocs -i per a qualsevol activitat d'oci en general-, circumstàncies de la vida, i això fa que, en el meu cas, i en el de moltes persones que estan com jo, la quantitat de jocs que arriben a la meva col·lecció sigui molt superior al ritme de consum d'aquests. 

Li passa a tothom, però en casos així és quelcom absolutament desproporcionat. Aquest mal del primer món, però, s'agreuja amb un altre fenomen dels nostres dies que les xarxes socials accentuen: l'anomenat FOMO. 

Precisament en aquests dies de desembre la xarxa ara anomenada X s'omple de gent compartint les estadístiques de joc per a diverses plataformes, i constato més que mai el poc que jugo a videojocs, si més no a casa. 

El 2023 preveia una baixada de temps dedicat a la Xbox One, i efectivament hi he jugat 18 hores, només, perquè el 2022 em vaig comprar la PlayStation 5 i la successió en la posició de consola més utilitzada era clara, però és que a aquesta hi he jugat, segons Sony, només 37 hores. No em sorprèn, ja me n'havia adonat.

La ja no tan nova consola de Sony, tot i que val moltíssims calés, enguany ha estat d'oferta força temps, i molt rebaixada -i tot i així, cara-, cosa que ha demostrat que soc un passerell, perquè me la vaig comprar a preu normal atès que res no indicava que anés a baixar de preu, ans al contrari, s'havia anunciat oficialment una pujada de 50 euros, i resulta que en aquest any i escaig que ha passat hi he jugat poquíssim, i s'ha fet servir sobretot per mirar Apple TV gràcies a una promoció de prova gratuïta durant 6 mesos que hi havia associada. 

Per què me la vaig comprar, doncs, sabent que acabava de tenir un segon fill i que no tindria temps per jugar a casa un cop creixés una mica i donés més feina? Per què no he fet en els darrers anys l'allunyament dels videojocs que vaig fer de manera inconscient cap als 18 per poder dedicar totes les hores lliures, com un imbècil, a la meva xicota de llavors i, en canvi, he continuat comprant consoles i videojocs a cabassos tenint dos fills petits? Doncs pel FOMO, que em fa dir coses com...

Perquè aquest és el tema principal d'aquesta entrada, no pas el de la manca de temps lliure, un altre mal força estès. Ni el de l'excés de compres en si. Aquest, de fet, està molt influït precisament per aquest fenomen que agafa les sigles del concepte anglès de "fear of missing out", o "por de perdre-s'ho". És això, el que passa. 

Hi ha molta gent immune a això, i si és el vostre cas us felicito de tot cor, però a mi m'afecta força. Per exemple, hi ha videojocs que en principi no m'havien cridat l'atenció, però després veig a X o a Instagram que la gent se'ls va comprant i ensenyant, o diu que li estan agradant molt, i llavors van a la meva llista de desitjos. Jocs i consoles. I dins d'aquests també hi ha molt de retro, que més que "por de perdre-s'ho" són ganes de "posar-se al dia" que mai es podran satisfer del tot ni gaudir de la mateixa manera que a la seva època.

Se'm podria dir "no passa res, home, no podem arribar a tot". I és veritat. I és una cosa que he d'aprendre a creure'm de debò, així com he d'entendre que no puc jugar al mateix ritme que molta gent que conec perquè tenim circumstàncies diferents. Però ja sé què és, perdre-s'ho. Sé què és tornar als videojocs després d'una llarga absència -la comentada més amunt- i veure que t'has saltat un munt de títols excel·lents que en molts casos no coneixies quan eren actuals, i fins i tot sistemes, i que no et pots posar al dia de res perquè els preus del retro s'han disparat, també en els casos que ja eren elevats a l'època. 

Tot plegat, a causa de les xarxes socials i els fòrums: la generació que em vaig saltar, la de la Dreamcast, la PS2, la Xbox i la GameCube, és una part testimonial de la meva col·lecció, tinc pocs jocs per a aquestes consoles, perquè molts ja eren inassolibles econòmicament per a mi quan m'hi vaig posar. A sobre, uns quants s'han anat rellançant en forma de remakes o remasters per a sistemes moderns. I tot això ho he patit perquè n'he vist parlar la gent.

Quan era petit em comprava o em regalaven els jocs en els quals em fixava, sovint atret per la portada o la franquícia, com molta canalla, i no em feia mala sang per saltar-me un Castlevania o un Rocket Knight, tant em fotien, no podia saber que els meus estaven bé, però que els altres serien grans joies dels respectius catàlegs. Ha estat amb els anys, amb les converses a internet amb la gent, els blogs, els vídeos, els podcasts, que he vist el que m'havia perdut. De manera que sí, sé el que és perdre'm coses que m'haurien agradat, i accedir-hi més tard però amb mètodes sense "ànima" i sense poder-ne parlar amb els altres com a temes d'actualitat, perquè ja no ho són.

La ironia de tot plegat és que, per culpa del meu poc temps lliure, he arribat a la conclusió que em dedico a acumular, a aconseguir els jocs al millor preu possible abans que costin de trobar, amb l'objectiu de poder-hi jugar en algun moment. Lògic. Però, fins i tot si aquest moment arriba algun dia, la gent ja no parlarà d'aquells videojocs, no hauré pogut participar en les converses al respecte -de fet, sovint surto de segons quines converses per no menjar-me spoilers- i el resultat final, malgrat que tingui aquell videojoc, serà el d'haver-m'ho perdut igualment.