Noms: Masayuki Uemura

Ja feia un temps que volia publicar una entrada dedicada a algun nom important de la història dels videojocs en aquesta secció creada expressament per a això, i malauradament l'actualitat ha fet que la persona a qui li faig el meu petit homenatge sigui la que és avui, en què s'ha sabut la seva defunció.

Parlem de l'home que va fer possible la Famicom, la nostra NES, i també la seva successora, la Super Famicom / Super Nintendo. Poca broma.

Masayuki Uemura va néixer el 20 de juny de 1943 a Nara, Japó, i de la seva carrera se sap que va entrar a treballar a Sharp en acabar els estudis a l'Institut de Tecnologia de Chiba. Des d'allà es va dedicar a vendre fotodetectors a diverses companyies, entre les quals Nintendo, que hi estava interessada per als jocs de disparar amb light guns, un interès gràcies al qual va entrar en contacte amb el mític Gunpei Yokoi, el creador de la Game Boy, però també de les Game & Watch.

En aquell moment, però, Nintendo no feia videojocs, sinó que es dedicava a les joguines, i el mestre Yokoi era el principal dissenyador d'això, de joguines. El 1972, l'enginyer Uemura entrava a treballar a Nintendo, on desenvoluparia amb Yokoi i Genyo Takeda el Laser Clay Shooting System el 1973. Era una recreativa de disparar amb aquella tecnologia de fotodetectors, i tot plegat evolucionaria fins que als anys 80 arribaria a la NES amb títols com el mític Duck Hunt, que ja tenia una versió per a centres recreatius de 1976.

El cas és que uns anys després d'entrar a Nintendo, Uemura va ser nomenat cap del departament 2 de Recerca i Desenvolupament, és a dir, el famós R&D2, dedicat al hardware, que va ser el que es va encarregar de desenvolupar la primera consola de Nintendo, la Color TV-Game, llançada el 1977.

Era un sistema amb jocs en memòria, uns jocs molt primitius, i el 1981 el president de la companyia, Hiroshi Yamauchi, va fer un encàrrec al senyor Uemura: fer una consola amb jocs intercanviables en cartutx que permetés jugar a videojocs com els de recreativa a casa. De fet, la idea era que, per exemple, s'hi pogués jugar a la versió més similar possible a l'èxit arcade Donkey Kong.

I, efectivament, va ser la Famicom, llançada al Japó el 1983 i amb una història d'èxit que no cal explicar, però que la va dur a ser una de les consoles més populars de la història, una autèntica bèstia en termes comercials que va enfonsar la competència i va fer revifar, amb el seu model occidental, la NES, el mercat estatunidenc dels videojocs després del famós crash del 83. 

Explicava en una entrevista per a Nintendo Life curiositats com que en el canvi de disseny per a Occident es va tenir en compte que la càrrega superior dels cartutxos estava més exposada a descàrregues elèctriques, que el micròfon es va eliminar perquè en aquell moment només hi havia un videojoc japonès que el feia servir, o que inicialment el comandament havia de tenir un petit joystick en comptes de la creueta creada per en Gunpei Yokoi, però després es va descartar perquè hi havia el risc que els jugadors la trepitgessin. 

Uemura va ser productor de títols, en versió Famicom/NES, com l'esmentat Donkey Kong, Donkey Kong Jr., Mario Bros., Pinball, Golf, Soccer, Baseball, Tennis, Clu Clu Land, Ice Climber, NES Open Tournament Golf, entre altres. Ah, i la pistola Zapper també és cosa seva, com no podia ser d'una altra manera. A l'esmentada entrevista deia que s'havia fet pensant en el mercat estatunidenc, sabent que allà a la gent li agraden força les armes de foc.

Però no en va tenir prou, i després de la Famicom va dissenyar el també llegendari, però en un nivell molt inferior i exclusivament japonès, Famicom Disk System, el perifèric que permetia jugar-hi amb jocs en format disc. 

Tanmateix, el seu següent gran èxit a nivell mundial va ser la Super Famicom, o Super Nintendo fora del Japó, que va ser la successora de 16 bits de la NES, i de la qual no cal que parlem gaire aquí perquè es tracta d'homenatjar el seu principal pare. Sortia a la venda al Japó el 1990, i el 1995 arribava un altre perifèric exclusivament japonès i amb menor rellevància, que va ser el Satellaview, aparell amb el qual es podien descarregar jocs a la consola i jugar-hi durant un temps limitat.

Durant els anys següents va ser productor d'alguns jocs per al Satellaview, també del Super Mario Bros. Deluxe de la Game Boy Color, que va sortir el 1999, o del Kirby Tilt 'n' Tumble, per a la mateixa consola l'any 2000. Pel que fa a hardware se li atribueix el perifèric Super Game Boy 2, de 1998.

Masayuki Uemura va deixar Nintendo l'any 2004, per a la qual va continuar fent tasques d'assessor, i va entrar a la Universitat Ritsumeikan per fer-hi recerca i treballar com a professor sobre videojocs. L'any 2020 va visitar el National Video Game Museum del Regne Unit, d'on surt la foto que veiem més amunt. Malauradament, va morir el passat 6 de desembre a l'edat de 78 anys.

Els més difícils: The Adventures of Bayou Billy

Del joc d'avui jo no n'havia sentit mai parlar, ni n'havia llegit res. Ni tan sols estic segur d'aquesta sensació que tinc de sonar-me'n el nom (potser és perquè se'n va fer un còmic i també una sèrie de dibuixos), però el cas és que l'he trobat quan buscava un nou títol per a protagonizar la secció dels més difícils, i és per això que veurem una mica el The Adventures of Bayou Billy. 

El va crear Konami i va sortir per a la NES el 1988, però arribaria als Estats Units el 1989 i a Europa el 1991. El cas és que és conegut per la seva dificultat, una que no es trobava a la versió japonesa, que es deia Mad City. 

Entre altres canvis pel que fa a l'aspecte del joc i a les veus exclusives de la versió NES que es poden sentir i que no eren gens habituals en un cartutx de l'època, el The Adventures of Bayou Billy incrementava la resistència dels enemics (es pot apreciar al vídeo que duren molt més del que és habitual als jocs del gènere beat'em up) i també la seva velocitat. Al vídeo que posaré a continuació trobem una comparativa de les dues versions, la internacional primer i la japonesa, la de la Famicom (a partir del minut 5.45 aproximadament), després:

Si us hi heu fixat a la segona part hi ha una pantalla de conducció, on veiem una diferència fonamental: a la versió japonesa no hi ha revolts, és una carretera recta. A més, llegeixo que a la internacional amb un cop estem llestos, mentre que a la japonesa durem més. 

Al final hi podem veure el segment de disparar, que es juga amb la Zapper, la pistola de la NES. Doncs bé, el cas és que la versió internacional ens feia afrontar el combat amb menys bales que en el cas japonès i com hem pogut veure al vídeo morim als dos tocs, mentre que a la versió japonesa en tenim tres. 

Que s'aprofités el retard en el llançament a l'estranger per a introduir millores (per bé que els finals alternatius es van quedar al Japó) no em sembla cap problema en si mateix, de fet aplaudeixo que n'augmentessin la dificultat si van trobar que era insuficient, però sembla que es van excedir una mica, si hem de fer cas d'aquells que han patit el joc i que el recorden com un dels més difícils del catàleg de la 8 bits de sobretaula de Nintendo. 

 

 

Llegendes dels videojocs: disparar al gos de Duck Hunt

El Duck Hunt, de la Nintendo, és el videojoc que associem immediatament a un dels seus accessoris més populars, la pistola (Zapper). Un autèntic clàssic no només del gènere, sinó també del catàleg de la 8 bits de sobretaula de la Gran N. No hi ha gaire jocs de pistola, i els pocs que hi ha acostumen a ser mediocres, però aquest és una excepció a la regla. 

El vídeo era una mostra d'aquest cartutx de 1984, que segurament és molt divertit, però que fomentava la idea de la caça, una pràctica polèmica però que en el seu moment no va suposar cap problema. Doncs bé, la història és que si fallem tots els trets, el gos es riu de nosaltres. I aquesta reacció va començar a caure malament entre la gent, fins al punt que se'l considera un dels personatges de Nintendo més odiats, i tot i així fa cameos, per exemple, en títols de la línia Wario Ware. 

I des de fa moltíssims anys circula la llegenda que al Duck Hunt es pot arribar a disparar al gos amb paciència i habilitat, però és mentida, per molt que se n'hagin fet (Youtube n'és ple) paròdies, modificacions, etc. El que sí que és cert és això:

La versió arcade sí que ho permetia, tot i que només com a joc bonus, en què el gos acompanya els ànecs com a "blanc mòbil". Per tant, tots aquells que odiïn el famós gos poden esbravar-se amb la versió en recreativa, segurament no disponible de manera física, però sí en emulador. 

Accessoris: la Zapper de la Nintendo

A la generació actual de consoles, els jocs de disparar que requereixen un accessori en forma de pistola són pràcticament inexistents. Només el Time Crisis 4 de la Playstation 3 és l'excepció de la regla, però amb uns resultats més aviat mediocres. Suposo que té alguna cosa a veure amb el refresc de la pantalla. Si juguem, per exemple, a un Virtua Cop de la Saturn o la Dreamcast en un televisor actual, segurament no tindrem una experiència gaire satisfactòria. En una tele de les de tub, que es refresca a 50Hz, sí, però tot i així si hi juguem amb una pistola comprada als Estats Units o al Japó, on la cosa va a 60Hz, no ens serà possible jugar-hi bé.

Amb les LCD actuals la cosa es complica: n'hi ha que van a 60, d'altres a 100, d'altres a 200... i encara hi ha gent que connecta la seva Xbox 360 o Ps3 a un televisor de tub, dels clàssics, perquè la seva economia no dóna per a més. Davant d'aquest panorama, entenc que no s'hagin fet més jocs de pistola (no hi compto els de la Wii perquè la pròpia consola té la detecció de moviment en la seva essència i per tant és fàcil d'implementar). Però antigament n'hi havia uns quants, gairebé des del principi de la història de les consoles domèstiques. Avui parlaré de la pistola Zapper de la Nintendo.


Així ens la presentaven els anuncis de Nintendo. Curiosament, però, al Japó tenien la seva pròpia i exclusiva versió de la light gun.


Molt més de l'Oest, oi? És estrany que els americans l'agafessin i la convertissin en una pistola futurista.

Doncs bé, sigui com sigui l'aparell va veure la llum el 1984 (1985 als Estats Units) i estava pensat per a jocs com el Duck Hunt o el Gyromite, però el catàleg de títols que el reconeixien no anava gaire més enllà de la desena, entre ells el Wild Gunman i l'Operation Wolf.



El mític Duck Hunt mostra els inicis de la tecnologia de les "pistoles de llum". Podem veure que cada cop que es dispara un tret la pantalla es posa totalment negra durant una fracció de segon, efecte que desapareixeria amb el temps.



El Wild Gunman, un joc de duels de l'Oest.



Al Baby Boomer hem de "cobrir" el bebè mentre avança. Com es pot veure, el 1989, 5 anys després de l'aparició de la pistola i els primers títols que la reconeixien, el problema de la pantalla en negre encara hi era. Afortunadament a les següents generacions desapareixeria.

Més endavant, després d'escriure sobre altres tipus d'accessoris, tornaré a les pistoles d'altres consoles, com la de la Master System o la de la Saturn. De fet, aquest no és el primer cop que faig una entrada sobre aquests bèl·lics accessoris.