Noms: Masayuki Uemura

Ja feia un temps que volia publicar una entrada dedicada a algun nom important de la història dels videojocs en aquesta secció creada expressament per a això, i malauradament l'actualitat ha fet que la persona a qui li faig el meu petit homenatge sigui la que és avui, en què s'ha sabut la seva defunció.

Parlem de l'home que va fer possible la Famicom, la nostra NES, i també la seva successora, la Super Famicom / Super Nintendo. Poca broma.

Masayuki Uemura va néixer el 20 de juny de 1943 a Nara, Japó, i de la seva carrera se sap que va entrar a treballar a Sharp en acabar els estudis a l'Institut de Tecnologia de Chiba. Des d'allà es va dedicar a vendre fotodetectors a diverses companyies, entre les quals Nintendo, que hi estava interessada per als jocs de disparar amb light guns, un interès gràcies al qual va entrar en contacte amb el mític Gunpei Yokoi, el creador de la Game Boy, però també de les Game & Watch.

En aquell moment, però, Nintendo no feia videojocs, sinó que es dedicava a les joguines, i el mestre Yokoi era el principal dissenyador d'això, de joguines. El 1972, l'enginyer Uemura entrava a treballar a Nintendo, on desenvoluparia amb Yokoi i Genyo Takeda el Laser Clay Shooting System el 1973. Era una recreativa de disparar amb aquella tecnologia de fotodetectors, i tot plegat evolucionaria fins que als anys 80 arribaria a la NES amb títols com el mític Duck Hunt, que ja tenia una versió per a centres recreatius de 1976.

El cas és que uns anys després d'entrar a Nintendo, Uemura va ser nomenat cap del departament 2 de Recerca i Desenvolupament, és a dir, el famós R&D2, dedicat al hardware, que va ser el que es va encarregar de desenvolupar la primera consola de Nintendo, la Color TV-Game, llançada el 1977.

Era un sistema amb jocs en memòria, uns jocs molt primitius, i el 1981 el president de la companyia, Hiroshi Yamauchi, va fer un encàrrec al senyor Uemura: fer una consola amb jocs intercanviables en cartutx que permetés jugar a videojocs com els de recreativa a casa. De fet, la idea era que, per exemple, s'hi pogués jugar a la versió més similar possible a l'èxit arcade Donkey Kong.

I, efectivament, va ser la Famicom, llançada al Japó el 1983 i amb una història d'èxit que no cal explicar, però que la va dur a ser una de les consoles més populars de la història, una autèntica bèstia en termes comercials que va enfonsar la competència i va fer revifar, amb el seu model occidental, la NES, el mercat estatunidenc dels videojocs després del famós crash del 83. 

Explicava en una entrevista per a Nintendo Life curiositats com que en el canvi de disseny per a Occident es va tenir en compte que la càrrega superior dels cartutxos estava més exposada a descàrregues elèctriques, que el micròfon es va eliminar perquè en aquell moment només hi havia un videojoc japonès que el feia servir, o que inicialment el comandament havia de tenir un petit joystick en comptes de la creueta creada per en Gunpei Yokoi, però després es va descartar perquè hi havia el risc que els jugadors la trepitgessin. 

Uemura va ser productor de títols, en versió Famicom/NES, com l'esmentat Donkey Kong, Donkey Kong Jr., Mario Bros., Pinball, Golf, Soccer, Baseball, Tennis, Clu Clu Land, Ice Climber, NES Open Tournament Golf, entre altres. Ah, i la pistola Zapper també és cosa seva, com no podia ser d'una altra manera. A l'esmentada entrevista deia que s'havia fet pensant en el mercat estatunidenc, sabent que allà a la gent li agraden força les armes de foc.

Però no en va tenir prou, i després de la Famicom va dissenyar el també llegendari, però en un nivell molt inferior i exclusivament japonès, Famicom Disk System, el perifèric que permetia jugar-hi amb jocs en format disc. 

Tanmateix, el seu següent gran èxit a nivell mundial va ser la Super Famicom, o Super Nintendo fora del Japó, que va ser la successora de 16 bits de la NES, i de la qual no cal que parlem gaire aquí perquè es tracta d'homenatjar el seu principal pare. Sortia a la venda al Japó el 1990, i el 1995 arribava un altre perifèric exclusivament japonès i amb menor rellevància, que va ser el Satellaview, aparell amb el qual es podien descarregar jocs a la consola i jugar-hi durant un temps limitat.

Durant els anys següents va ser productor d'alguns jocs per al Satellaview, també del Super Mario Bros. Deluxe de la Game Boy Color, que va sortir el 1999, o del Kirby Tilt 'n' Tumble, per a la mateixa consola l'any 2000. Pel que fa a hardware se li atribueix el perifèric Super Game Boy 2, de 1998.

Masayuki Uemura va deixar Nintendo l'any 2004, per a la qual va continuar fent tasques d'assessor, i va entrar a la Universitat Ritsumeikan per fer-hi recerca i treballar com a professor sobre videojocs. L'any 2020 va visitar el National Video Game Museum del Regne Unit, d'on surt la foto que veiem més amunt. Malauradament, va morir el passat 6 de desembre a l'edat de 78 anys.

Accessoris: Famicom 3D System

Veig que feia més d'un any que no publicava una entrada d'aquesta secció, Accessoris, una de les que porta al blog des que va començar fa 9 anys. I ja era hora de posar-hi remei.

Ho faig amb un text sobre un perifèric que té un nom força descriptiu, Famicom 3D System, que com ens podem imaginar és el sistema per a jugar a videojocs en tres dimensions a la Famicom, la NES japonesa.

Aquestes ulleres que gairebé semblen, per l'embalum que fan, unes ulleres actuals de realitat virtual, van sortir al Japó el 21 d'octubre de 1987, amb la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo ben establerta i adquirint veterania, i va ser un dels moltíssims accessoris amb què es va voler donar una nova dimensió als seus jocs, en aquesta cas literalment, amb la tercera.

Es connectaven a la Famicom a través del port d'expansió que requerien tots els seus accessoris, atès que els seus dos comandaments estaven inevitablement lligats al sistema i, per tant, no hi havia ports per a comandaments pròpiament dits que es poguessin fer servir per a aquest menester. 

Aquí en tenim un anunci gràfic que ens mostra que, com sempre passa amb les 3D estereoscòpiques, la idea era que les imatges tinguessin l'aparença de sobresortir de la pantalla.

Però sempre és més divertit veure aquestes coses en forma d'anuncis televisius, oi? Curiosament, el que veurem a continuació és més discret pel que fa a les promeses.



És més divertit per una altra cosa: hi ha 5 persones amb les ulleres posades, però dubto que s'hi poguessin connectar més de 2 jugadors -potser ni tan sols això-, i també que la gent es comprés aquest aparell en quantitats per repartir a la família només perquè mirés.

En fi, el joc que apareix a l'anunci és el Famicom Grand Prix II: 3D Hot Rally (1988), un títol de curses de ral·li que ha passat a la història com la primera vegada que en una portada de videojoc es va mostrar en Luigi més prim i alt que en Mario. A més, aquest videojoc seria homenatjat en un uniforme del Super Mario Odyssey (2017).

Com a curiositat, Sharp també en va treure una versió per a la Twin Famicom, la consola llicenciada per Nintendo que combinava la Famicom i el seu cèlebre add-on Famicom Disk System.

La llista de títols compatibles amb el perifèric es reduïa al joc esmentat i 5 més: Attack Animal Gakuen, Cosmic Epsilon, Falsion, Highway Star i JJ: Tobidase Daisakusen Part II, tots força desconeguts. I si els tenim però no disposem de les ulleres no passa res, perquè es poden jugar en 2D. El botó Select del comandament de la consola és el que permet activar o desactivar l'efecte tridimensional.

El Famicom 3D System va ser un fracàs, en part per les seves incòmodes ulleres i en part perquè ben pocs jocs en feien ús. Per tant, no es va exportar -a diferència de les SegaScope 3-D Glasses de la Master System-, però queda com el primer intent d'implementar les 3D estereoscòpiques per part de Nintendo, que hi tornaria a apostar amb la malaguanyada Virtual Boy (1995) i finalment l'encertaria amb la Nintendo 3DS (2011).

 

Els models de la NES

Aprofitant que l'altre dia homenatjava la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, una de les màquines més importants de la història dels videojocs sense cap mena de dubte ni discussió, avui repassaré els seus diversos models, que potser no són edicions especials per se com en d'altres entregues d'aquesta mena de subsecció dedicada a això, però que val la pena veure igualment.

Parteixo de l'assumpció que sabem com és la NES normal, l'estàndard, l'occidental, la que tots tenim o hem provat. Hauria de ser la que hi ha a la part de sota de la imatge, en tons de gris, la franja negra i les lletres de color vermell, amb càrrega frontal protegida per una tapa. Però si en sabem una micona, també ens hauria de sonar la versió original japonesa, la Famicom o Family Computer, que no s'hi assembla gens.

És blanca i vermella i amb les lletres daurades. De fet, encara que per dins eren pràcticament iguals, la japonesa carrega els cartutxos (que són molt diferents dels occidentals) per dalt, té uns espais per a col·locar dos comandaments mentre no es fan servir. Parlant dels comandaments, a la Famicom estaven enganxats a la part de darrere de la consola i a més presentaven una altra curiositat: el segon comandament no té els botons Select i Start, però sí un micròfon que, en alguns videojocs japonesos, es feia servir. 

El 1993, en ple auge de les consoles de 16 bits com la Mega Drive i la Super Nintendo, la divisió nord-americana de la Gran N va llançar un model de la NES que, almenys en el seu comandament, s'assemblava a la seva plataforma de 16 bits, encara que no gaire pel que fa a la consola en si, coneguda com a NES 2 però oficialment model NES-101, ja que l'original es deia NES-001.

Aquest nou model de contorns més suaus i moderns perdia el pilotet que indica que la consola està en marxa, carregava els cartutxos per la part de dalt (i per tant solucionava els coneguts problemes de reconeixement que tenen les Nintendo més antigues per culpa del deteriorament de les peces a causa de la pols) i eliminava el famós xip 10NES, el que impedia fer servir jocs pirata i d'altres regions, perquè com segurament sabeu si teniu una NES també era la causa d'una avaria gairebé inevitable (i fàcilment solucionable inutilitzant el xip dels pebrots). Amb això, la NES-101 podia carregar sense problemes jocs d'altres zones del món. Ara bé, la possibilitat de connectar la consola a través d'un cable RCA desapareixia en aquest model. 

Diu la Wikipedia que existeixen versions de la NES-101 amb aquesta opció, però que són raríssimes perquè es tracta d'unitats enviades per Nintendo com a resposta a les queixes que alguns usuaris van expressar amb l'acte extrem de tornar la màquina a la companyia, tot i que es diu que alguns models revisats van arribar a un parell de cadenes de botigues.

Una mica més tard, però aquell mateix any, sortia la versió japonesa d'aquell redisseny nord-americà. Era el model HVC-101 —l'original era l'HVC-001—, conegut popularment com a AV Famicom precisament per una de les dues diferències que presentava: aquesta es connectava al televisor només a través del cable RCA (tot i que també es venia, apart, un modulador RF per a qui el necessités). 

Com podem veure és gairebé idèntica a la dels Estats Units, però si ens fixem en el port per a cartutxos veurem que és pla, i no convex, i és que els cartutxos eren diferents als dos mercats i, a més, calia una mida especial per tal d'afegir el cartutx de RAM necessari per al funcionament del Famicom Disk System. Per al públic japonès, a més, aquest model representava el primer que permetia l'ús de comandaments no enganxats a la consola, encara que a canvi de perdre el micròfon del segon comandament, a la pràctica emprat en poquíssims títols. Una altra diferència respecte a Occident: la HVC-101 es va fabricar fins el 2003. Poca broma, als Estats Units van deixar de fer-la el 1995.

Sí que es podria considerar una edició especial la Comboy, la versió coreana de la consola, fabricada per Hyundai amb llicència de Nintendo, que malgrat no recolzar oficialment les múltiples clòniques de la NES que van arribar a existir, sí que concedia llicències a alguns fabricants externs.

En el cas sud-coreà era, per llei fins el 1998, l'única manera que els productes japonesos entressin al país, ateses les tensions polítiques entre els dos països per culpa dels diversos intents, alguns reeixits, d'annexió de Corea per part del Japó durant el primer terç del segle XX.

El 1986, i només al Japó, va sortir la Twin Famicom, fabricada per Sharp, que permetia introduir-hi cartutxos de la consola i també discs del seu perifèric Famicom Disk System, cosa que era un gran avantatge. També era un avantatge poder-la connectar a una Famicom original de manera que la Twin Famicom funcionés com a Famicom Disk System si no en teníem un.

Venuda també amb els colors invertits (negre i una mica de vermell), estava preparada per a connectar als televisors i monitors a través d'un cable RCA, cosa que en millorava el resultat visual.  

També de Sharp, però desenvolupat juntament amb Nintendo, havia sortit el 1983 la Sharp Nintendo Television, o C1 NES TV, o al Japó My Computer TV C1, que era una NES construïda en un monitor de televisió. En van sortir models de 14 i 19 polzades i el 1989 va arribar als Estats Units amb el primer nom que he escrit i lleugerament diferent.

Sembla que la imatge es veia lleugerament millor que amb qualsevol altra combinació de consola i monitor, i que les captures de pantalla que apareixien a les revistes de l'època es feien, normalment, amb aquest aparell. Només per això ja l'hauríem de considerar un tros d'Història.

Però probablement el model més lleig és el Famicom Titler (o Famicom Editor), de 1989, també de Sharp, que a banda d'una imatge de gran qualitat gràcies al fet que generava vídeo RGB de manera interna i tenia sortida S-Video, també permetia la sempre útil possibilitat de crear subtítols per a gravacions fetes amb càmera de vídeo, evidentment compatible amb el Titler.

Això es fa amb una petita pantalla tàctil que permet escriure-hi amb un llapis tàctil durant els vídeos que els usuaris creen o bé les gravacions de gameplays en què vulguin afegir text. I per acabar-ho d'adobar, un micròfon obre la possibilitat de gravar àudio a les imatges. Però si aquest model és valorat actualment és sobretot pel que dèiem de la qualitat de la imatge, superior a la de qualsevol altre model. Ara bé, és rar i, per tant, ja podem preparar la paciència i la cartera.